Principi i final

Ja sé que moltes coses tenen un principi i un final, i en la majoria de casos, a més sobtat.

Però avui he descobert el final d'una etapa d'un bloc que seguia. Ha estat de sobte, sense avís, tal i com el vaig descobrir.

Com no, la decisió s'ha de respectar, però m'agradava de llegir i d'esperar les seves notes musicals cada mes.... Espero que l'autor, d'aquí a un temps ens permeti disfrutar de nou de noves paraules.

La xarxa està plena de finals, i aquest potser tindrà el mateix final, però no sé quan ni si passarà. En tot cas, de moment, segueixo....

Un nou solstici d'estiu

Ja us ho deia l'any passat. Quan arriba el solstici d'estiu necessito de la comunió amb els elements de la natura --ja sigui foc, aigua o aire-- perquè el meu interior reneixi.

És com si durant la primavera hagués esmerçat tantes forces en què la terra doni els seus fruits, que ara no em queden ganes de recollir els fruits i gaudir-los durant els llargs dies d'estiu.....

Però, malgrat tot, el punt d'inflexió arriba i poc a poc recupero les forces, les ganes.... Un cop de brisa marina que t'omple els pulmons, la remor de les onades, la lluna quasi plena damunt un cel vermellos...

Tot és al seu lloc per donar transmetre'ns allò que l'ànima anhela ...

...malgrat la sorra que s'escola pels nostres entrepans i begudes o seguim un partit de futbol que no ens interessa.

Trastos a la cuina

Una de les meves dèries és la cuina....

I vosaltres direu, quina sort han fet a casa seva! Deuen menjar coses sanes, imaginatives, variades, sorprenents, elaborades....

Però res més allunyat de la realitat. Cada vegada vaig a pitjor....i la meva cuina s'assembla cada vegada més a la de la meva mare (en aquest cas no perquè sigui excel·lent. De fet, ella mateix sempre ha dit que com que no li agrada no surt de les coses a la planxa i, amb sort, d'una arròs amb conill i cargols acceptable. Sort en els darrers anys del cuinetes del meu pare....)

Tanmateix, quan veig estris, màquines i parament de cuina, la vista tot ho mira, i el cor tot ho vol.

Sempre penso "això em serà superútil i faré....Humm, què bo! M'encanta. Què guai fer crema catalana en un moment, neules, gelats i sucs amb fruita natural, pa i iogurts; ratllar les pastanagues en finíssimes tires i tallar les patates totes iguals; fregir sense embrutar en un espai mini; tenir motllos de silicona de totes les mides, safates d'amanida, gots de coloraines, una mànega pastelera, una mànega de xurros,....iiiiiiiiiiiiiiii...., perquè no, un robot de cuina que ho faci tot, tot i tot."

Passat el moment d'eufòria, que darrerament és força sovint gràcies als anuncis que m'envien per correu electrònic els amics del Lidl (sempre tenen alguna proposta per la cuina a preus molts interessants), el desig s'esvaeix.... perquè penso: on ho posaràs? la cuina és petita. Recordes aquella centrifugadora d'amanida que vas llençar? i la fregidora que vas regalar? per no dir res de la batedora de sucs guardada dalt de l'armari o dels vint motllos diferents que encara no he estrenat.....

I com podeu imaginar, em quedo sense robot de cuina, planxa de neules, gelatera, panificadora, iogurtera...

Però tranquils, tinc una minipimer i un fantàstic llapis cremador (una mica infrautilitzat, això si)....

Escoltant la ràdio...

Una de les coses que puc fer des de que tenim el nou cotxe és escoltar la ràdio en els trajectes a la feina. Ara si que s'escolta, encara que vagi pels túnels! Estic encantada.

És clar, que darrerament els comentaristes sobre economia estan pintant un panorama bastant dessolador pel país, i per tant, per nosaltres: poques perspectives de futur, cap solució real ni immediata, possibilitat amb certes probabilitats que tot es vagi al "garete"....

Segons sembla els bancs no tenen diners líquids (ni tampoc l'estat) però si molts deutes que pagar als "prestamistes" (també l'estat), sinó hi ha pasta, no la deixan ni a l'empreses ni a la gent, si l'empresa no té líquid, fa fora gent, si la gent no té diners, no compra, si no compres, les empreses tanquen, si les empreses tanquen el govern ha de mantenir més aturats, si s'ha de pagar més aturats s'han de demanar més diners als prestamistes.... i tornem a començar, ....i la bola es va fent gran, gran, gran, gran...

I aquesta mena d'apocalipsi que s'està plantejant ens obligarà a canviar les nostres necessitats i valors, i ja m'està bé, però sincerament.... em fa tot plegat una mica de por.....

Em recorda a la sensació que tenia quan era petita i els testimoni de Jehovà anunciaven drets a la porta de casa que arribava la fi del món i que no ens salvariem ningú.... l'estòmac s'em feia ben petit i em feia un mal....

Potser es farà certa la profecia?????

Rellegint el meu bloc, sembla que aquesta setmana estic molt capficada amb els temes economia....

La fortuna em sonriu...

... i aquest matí, abans de començar a treballar, ja havia rebut, mitjançant transferències vàries des del BBVA, la bonica quantitat de 10.980,65 €... No està mal, eh?

Durant el dia han continuat els ingressos, però ja no eren del BBVA sino del Banc d'Espanya (en porto uns 12.000€ més, és nota on hi ha pasta....).

La història, però, ja va començar ahir, encara que en tot el dia només vaig poder acumular la xifra de 9.000€ (també gràcies a les transferències de desconeguts des del BBVA).

Es veu, que tota aquesta "bona gent" ha llegit el meu post de dona estalviadora, i volen ajudar-me en la meva tasca.....

Només els hi puc dir: Gràcies!

Ara... que és una mica estrany que tots em demanin de confirmar el meu compte corrent, oi?

No serà un SPAM escurabutxaques?????? ai, ai, ai......

Hi ha algú que hi pica??????? Suposo que sí, però no m'ho puc creure... són tant evidents....

Estalviadora de mena

Suposo que al llarg d'aquest any llarg ha quedat clar que sóc una dona de mena estalviadora, suposo que en tot, i en especial, en el consum d'articles.

Per això vaig posar una cara com de no és possible! quan l'altre dia una companya m'explicava que davant les "seves penúries econòmiques a casa" (cadascú se sap lo seu) feia un parell d'anys que no comprava roba si no era en rebaixes o en mercadillos.

Jo de sempre que he vist això a casa, i ho practico, tot i que a ulls dels meus pregenitors segur que sóc una mà foradada (però ja se sap, mai tenim els pares contents, oi?).

Seguint amb aquesta tradició familiar tant assumida, avui he anat a buscar peces de l'uniforme escolar de les nenes pel proper curs al Decathlon, que tot i que no són del mateix gènere que el que venen a la botiga del barri, fan el pego i són més econòmiques.

Tampoc us penseu que ha estat un invent meu. He estat convenientment informada per altres mares de l'escola que practiquen la mateixa tècnica (les meves breus estades al parc han donat el seu fruit).

Per la resta de l'equipament: aniré a una botiga una mica més enllà del nostre veïnat, que aconseguiré peces originals amb un descompte del 30% (més o menys).

Val la pena l'esforç de tot plegat (al menys per mi), si al final, m'estalvio uns 120€ en total (es veu que un dels personatges de la revista Don Mickey que llegia quan era petita també em va marcar per sempre....)

Avui tindré més paciència...

Això és el que em proposo quasi cada matí en llevar-me, i especialment aquesta setmana que m'està resultant bastant feixuga en totes les meves facetes de dona/mare/treballadora:

Tindré més paciència amb les nenes, amb la feina, amb mi mateixa, amb els altres, amb tothom, amb tot....

Però passa el dia, i no, NO aconsegueixo el meu propòsit. I llavors, em sento fatal.....

Però, avui m'he adonat que no estic sola (de fet ja ho sabia, però avui ha estat un d'aquells dies en què ho evidenciat). Que tinc més amics/amigues amb aquesta sensació d'estar BATALLANT tot el dia.

No sé si és que sóc molt sedentària i necessito cremar físicament la meva mala energia; no sé si és perquè pertanyo a la generació Nespresso (tal i com ens cataloguem molts sociòlegs) en que vull que les coses siguin ara, ja i, per suposat, sense tacar ni esquitxar, i si no és així m'ESTRESSO; no sé si és que estan tant a prop les vacances que em semblen que no arribaran mai; no sé si és que la crispació mundial la tinc totalment absorvida; no sé si.....

Vaja que no ho sé. Només sé que vull tenir més paciència.

Primark i altres ofertes

Ja fa alguns dies que vaig descobrir Primark, una botiga/cadena de roba de preus baixos (ara els hi diuen "low cost", que queda més IN).

En el fons em recorda un mercat setmanal de tota la vida:

a) és gran

b) es pot trobar de tot (de fet a totes les botigues/cadena de roba venen de tot, sabates, complements, perfums, bosses, roba de casa, roba interior, roba de bany.....), excepte menjar, però tot arribarà, ja ho veurem...

c) està tot desendressat

d) hi ha un munt de saldos i preus baixos.....

(que consti que els depenents de disseny --ulls pintats, crestes, cares infantils, musculatures de gimnàs-- i les dependents primes i silencioses, no són gens l'estil "mercadillo").

Bé al que anava, en tot cas, aquí ja m'he firat unes quantes vegades i per tota la família, roba acceptable (colors i formes) i de preus molt tirats (això fa que t'animis a comprar i després.....), però sempre m'he hagut d'esperar per pagar i no per falta de gent a les caixes, sinó per molta gent per pagar. Vaja tot un èxit!

I avui he tornat a anar. Però en el passeig fins arribar-hi, he vist que una després d'una altre les botigues del centre comercial oferien: "setmana del 20% de descompte" "setmana sense IVA" "samarretes des de 4€" "30% off en productes seleccionats"...................

No sé si és la competència del Primark, la crisi (que alguns vaticinen més terrorífica encara, vegis corralito argentí), que estem a tocar de les rebaixes o que ens hem tornat bojos.....

I entre tota aquesta oferta comercial, ja apareixen els primers aparadors amb roba d'hivern.....

Llengua materna

Ahir una amiga meva es va sentir com fa anys no se sentia.... DESCOL·LOCADA????!!!!

Ella és nascuda a Barna, amb un progenitor català (que a la vegada en tenia un dels Països Catalans i l'altre no) i un altre de fora (ancestres també).

Sempre ha parlat ambdues llengües amb fluidessa, i també amb certes incorreccions, pròpies o no del bilingüïsme però que les té (tanmateix com jo o com tu). Però si en alguna llengua se sent més còmode és amb el català. De fet, hi pensa i el parla habitualment amb la seva família.

De petita, al poble dels avantpassats, se havia de sentir allò de POLACA, pel fet d'haver nascut a Catalunya i, se suposa perquè allà mai el va parlar amb ningú, parlar català (i això que la democràcia tot just arrencava). Al principi s'hi barallava, però amb els anys, aprengué a ignorar les paraules i les persones que les emetien....

Però ahir....es va sentir tot el contrari. Un català de socarrel li demanava que li traduís una cosa al castellà "que era la seva llengua, no?" Ella va contestar contrariada: "No ho sé, com que sóc bilingüe no parlo bé ni una ni altre llengua". I aquí va acabar l'incident.

Vaja, es veu que tant ella com jo pensavem que aquí no erem com aquells fanàtics d'Intereconomía....-- a l'altre banda, és clar--....potser perquè encara no els haviem trobat?????