Uh, oh, no tinc por.... o si.

Un any més, hem passat un dia en família a la Festa dels Supers, i amb aquest ja van tres post (1 i 2).

El grit de guerra d'enguany era el "uh, oh no tinc por", i com adult, i per mil i una cosa, he de reconèixer que com els nens també he de foragitar els meus fantasmes. I així ho vaig fer. Vaig cridar com mai, com els milers de persones allà congredades i al mateix moment: Uh, oh, no tinc por.

No tinc por a la crisi, no tinc por a les malalties, no tinc por a les responsabilitats.....Sóc conscient que no és la solució als problemes del dia dia, de la realitat, però, i lo bé que et quedes després de cridar (criteràpia, en podriem dir????).

El temps va aguantar, malgrat algunes gotes amenaçants, i com sempre tot i les llargues cues que vam evitar en el possible, vam passar un dia fantàstic amb pizza gratis i tot (aquest és el primer any que aconsegueixo que els de Terradellas em donguessin un tros, o millor dit, les cues).

Confraternitzant amb la comunitat xinesa

Ja hem començat a fer deures a l'escola. L'A. ja està a primer i tenim deures els dilluns, els dimecres i els divendres. Ella està encantada, i jo també de veure-la tant entusiasmada. De retruc la C. es posa al nostre costat i va fent dibuixos, i també una mica massa de soroll, per a que estigui per ella...

Però segur que aviat agafarem tots plegats els hàbits!

I un altre costum que afegirem a l'hora de fer deures segurament serà el que hi participi alguns dies una nena xinesa (de pares xinesos) de la classe d'A. Parlant amb la seva mare em va dir que estava preocupada perquè la nena tenia dificultats amb les coses de llengua, i ells no sabien si ho feia bé o no.

I aquí va sortir, una vegada més, el meu "ego altruista i ajudador" (amb lo bo i dolent de le paraules) i em vaig oferir per donar-lis un cop de mà. Així va ser, com divendres a la tarde va ser el primer dia d'aquesta petita "aventura". La nena va venir a casa (amb tota la confiança de la seva mare, sense haver estat ella primer ni res semblant, tan sols amb un paperet que jo vaig insistir de deixar-li amb les meva dades de localització) i totes tres nenes estaven encantades.

Les meves li van ensenyar la casa com si fos un palau (inclús ella va qualificar de "bonito" el safareig ple de trastos). Ella se sentia còmode. Van fer deures, van berenar, van dibuixar i van veure dibuixos. Tenien sintonia.

Em vaig sentir contenta.

"Compre fruta fea"

Aquest és el títol de la darrera Contra de La Vanguardia que he llegit aquest cap de setmana (Compre fruta fea), i m'ha agradat força, de fet, el suficient per voler compartir-lo al bloc.

Si quan alguna vegada llenço menjar que se m'ha fet malbé a la nevera (més de les que voldria) ja em faig una menjada important de coco (com ho he deixat perdre? per què no ho vaig cuinar? calia que comprés aquesta bossa de pebrots per 1€ si no tinc temps per estar a la cuina? amb la de gent que no pot menjar, etc, etc, etc....), aquesta entrevista m'ha aportat una visió menys MPGcèntrica i més global del malbaratament d'aliments que fem al primer món.

Clar que no he canviat, encara, els meus hàbits de compra/alimentació des de que l'he llegit, però si que m'ha fet ser una mica més CONSCIENT, i això ja ho dono per bo.

Un dia lliure, please...

Després de sentir l'altre dia la meva cosina P. que encara té a la "seva disposició" 32 dies de vacances (i quan dic DIES, vull dir DIES LABORALS), no puc més que tenir una "sana" ENVEJAAAAAAAAAAAAAA.

Jo en vull!!!! Encara que només sigui UN. Vull descansar de la feina....

Tenir un dia per mi! Un dia entre setmana, per poder mirar tranquil·lament que tinc a l'armari, triar-ho, fer bosses per la parròquia i anar-me a comprar alguna cosa. Per poder bloguear, faceboquear i tuitear sense miraments. Per poder anar al meu ritme. Per poder... jo què sé.... ser lliure?????

Però, no. No el tinc. Ja he fet totes les vacances de l'any. Ainsss!!!!

L'escombreta del bany, un reptil intocable....

Ja sé que em repeteixo més que l'all (de fet, ja vaig parlar del tema farà un any i mig a "Em fa grima anar al lavabo"), però és que noi!, avui a primera hora (a les 9! No feia ni 1:30 hores que l'havien deixat ben net) m'he tornat a trobar el lavabo brut (a la feina, és clar, perquè a casa de cadascú faci el que vulgui o el pugui).

I de tot plegat he tret una conclusió: l'escombreta del bany és una varietat de rèptil (tipus serp) que fa cosa tocar-lo, i per tant no l'utilitzem!

Senyors dissenyadors! No s'escarrasin més. No pensin en nous dissenys d'escombretes! No imaginin noves formes ni coloraines! Siguin com siguin, no tocarem les escombretes de bany!

En el món de les extraescolars

Ja hi som. Ja hem començat. Ja "fem" una activitat extraescolar!

I dic FEM, perquè qui la practica són les nenes, no jo, és clar, però jo també hi sóc portes en fora, durant dues hores allà, al peu del canó.

Han començat a fer música a l'Escola Municipal de Música, una hora a la setmana, però primer la petita de 17:45 a 18:45 i després la gran de 18:45 a 19:45. Per sort, al mateix centre i el mateix dia.

Què faig en aquest temps?

Deixar la C. a la classe i anar amb l'A. a la també biblioteca municipal, que està a menys de dos minuts de l'escola de música, i fer els deures i llegir-li contes. Si s'entreté sola, intentar connectar-me i escriure un post en el meu miniordinador o intentar llegir el diari (aquestes dues coses, passen molt rarament...). Després tornar a l'escola. Recollir a la C. i deixar a l'A. Tornar a anar a la biblioteca. Llegir de nou contes per la C (ja ni intento connectar-me ni llegir res "de grans"). A l'hora, tornar a l'escola, recollir a l'A. i marxar cap a casa (a la qual arribem en poc més de 5 minuts, en cotxe, és clar!).

Ja veig que aquest any seré una gran usuària de la xarxa de biblioteques!!!!!

Volgudament, tota activitat extraescolar acaba aquí, que per ara penso que ja és suficient per elles i per mi.

Reprenem la nostra vida????

Possiblement és molt d'hora per afirmar que recobrem la nostra vida després de dos mesos, però.....

Fa dos dies que la sogra ha tornat del periple hospitalari després de l'operació, i sembla que la cosa va per bon camí.

Si més no, després d'aquest 60 dies, avui diumenge, hem fet la nostra sense tenir el cor en un ai constant.

Hem matinat molt, i hem fet una matinal d'escalada amb la gent del club excursionista al qual pertanyem. No en sabem, però veure com han gaudit les nenes i el J. grimpant pels còdols de Montserrat ha estat molt gratificant, malgrat els pendents, els mals de cames i el cansament.

Però el dia no ha acabat aquí. Després de dinar a casa, tarde de passejar i viure el mercat medieval que han plantat durant tres dies davant de casa... Passejada en burrets, tiovivo manual, jocs de fusta i manualitat en ceràmica freda per les nenes. Fuets, bull i codonyat per mi. Músics i malabaristes de carrer per tota la família.

Un dia llarg i ple, tot i l'esgotament.... fins i tot, pensem en que potser podríem marxar un cap de setmana.....seguint el que ens ha dit al J. i a mi la nostra "corrúpia": "dediqueu-vos més a vosaltres que esteu massa pels demés".....