Ui! Quants dies sense escriure. Ja vaig avisar. La feina em té col·lapsada, i als vespres no vull tocar un ordinador. Però avui, mentre el Barça juga el primer títol de la temporada, tinc ganes de dir alguna cosa.
Fa alguns dies que estic dins del Facebook. Vaig començar per trobar la informació d'una persona per la feina, i ara he retrobat gent de l'escola, de l'esbart que vaig ballar o del club excursionista del que sóc sòcia, encara que mai hi passi.
Encara no entenc ben bé com funciona, quan es veu el que escric, qui ho veu, quan veig el que altres fan. La veritat és que al principi no em semblava atractiu, i ara... Bé, no diré que estic enganxada ni res per l'estil, però si que és cert que permet ser un punt de retrobament de gent. Per mi, això és la bondat que té. En alguns casos potser propiciarà retomar una amistat diluïda en el temps, però segur que el que majoritàriament fa és ser un lloc de "salutacions". Vaja, tal i com funcionaven les places majors dels pobles de tota la vida. Això, que molts hem perdut per horaris o ritmes de la ciutat.
No sé, per mi el Facebook serveix sobretot per això, per saludar, perquè personalment sóc molt reticent a donar informació de la vida personal o laboral d'una manera que és prou pública i no saps qui l'acaba llegint. No és paranoia, s'ha d'anar amb compte, tal i com avisen els experts. Malgrat els riscos hi veig bondats. Però el seu èxit també radica en l'"atraient" que és, per quasi tothom, veure la cara que fan aquells "amics/coneguts" que durant 20 anys has perdut de vista...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada