29.2.12

Desintoxicant-me

Segurament no ho hauria de dir aquí, però avui he decidit fixar quin ha de ser el temps que dedicaré als blogs (això ja ho tenia clar), però també a les xarxes socials.

Aquestes últimes em portaven pel carrer de l'amargura. No és que em dediqui a escriure del tot venalitats (només una mica), però el cert és que per mi ha estat "quasi adictiu" veure com moure't una mica per les xarxes socials feia que el teu blog (l'altre, és clar) agafés una certa embranzida. I com qualsevol addicció, sempre et reclama més, i més, i més...

Així que ja està. Des d'avui deixo el prime time (perquè confirmo que les xarxes socials, igual que la tele té prime time) per altres. Jo a lo meu, a ser jo. A estar pel que he d'estar en cada moment. I ser conscient que per molt que m'agradi el meu "hobbie blogaire", és només això: UN ENTRETENIMENT.

Espero ensortir-me, i no haver d'anar a un centre de rehabilitació (je, je, je)....

Ara suposo que podré entendre perfectament a aquells fumadors que deixen de fumar però que es moren de ganes de no haver-ho deixat! Prometo, des d'aquí, no tornar-me a ficar amb ells.

De totes maneres, i ho dic públicament, jo crec que podria ser una bona community manager (aquesta professió que està tan de moda ara). El tema em va. Ja sabeu, si algú busca aquest perfil.....

Per complementar el meu post, podeu llegir: Dieta digital, La Vanguardia (i que consti que l'he llegit en paper després d'escriure el post...).

27.2.12

Un breu parèntesi

Ja sabeu del meu goig d'estar a la platja quan se suposa que no és temps i, sobretot, quan no cal semblar una llesca de pa preparada per a ser torrada volta i volta.

I ahir diumenge, com un parèntesi, va fer un dia de primavera que convidava a fer una escapadeta al Prat. I allà vam anar la família. Només va ser mitja hora (les obligacions familiars vers els nostres grans així ens ho demanen), però va ser fantàstica. Airet, solet, jocs a la sorra i a l'aigua, la música de les onades, la llum del sol a les pedres, la quasi solitud, galop de pensaments....

Un BREAK que continuo necessitant com l'aire que respiro, com aquest bloc encara que el tingui un pèl ABANDONAT per L'ALTRE.

18.2.12

Amb una perruca i al carrer

Dissabte de carnaval, i com cada any una rua passa pel carrer principal del barri. Passen les comparses, i nosaltres ens ho mirem "des de la barrera".

Les nenes es disfressen, i els grans les ajudem.... però enguany.... en J. i jo ens hem animat, i sense pensar-ho ni preparar-ho hem sortit al carrer també disfressats. Ell de CAPUTXETA VERMELLA amb trenes i tot (tot sobre la roba de carrer) i jo amb la cara pintada (estil indi) i amb una faldilla hawaiana al cap en forma de perruca.

Ridícul!!!???? Segurament. Però mira, els nostres cos necessitava fer una cosa així "esbojarrada i ridícula", per donar ànims a la nostra vida.

14.2.12

En quin cap cap

Avui dia de Sant Valentí, que per suposat jo no celebro ni li tinc cap carinyo, i tot just al principi de la fi de la meva grip m'he emportat un ENSURT mental important.

La meva filla de 5 ANYS ha rebut el seu primer regal d'un ENAMORAT (el gosset borrós de la foto). INCREÏBLE, oi?

La veritat és que no estic preparada per totes les possibles històries sobre nuvis de les meves nenes (penso que encara han de passar molts i molts anys i ja em faré a l'idea) però que amb el fred que fa, un nen (millor dit LA SEVA MARE) es presenti amb un regal així a les 9 del matí em sembla AL·LUCINANT i DESCONCERTANT (el J. que és qui s'ha trobat amb el fregao ha reaccionat com quasi ignorant el fet, i a llarg del dia ha anat pensant en com ho havia d'haver fet...., però això és el que passa quan et DESCOL·LOQUEN).

Una cosa és les "tonteries" de que els nens diguin que si tinc nòvio i que es regalin un dibuix, i una altre això d'anar a comprar res (i menys un gosset rosa).

Els pares hem d'estar per motivar als nens en la seva autosuficiència, per acompanyar-los en el seu creixement personal, per jugar i riure amb ells i per estar en els moments que per ells són importants. Deixe'm-nos de tonteries i posem les nostres energies en les coses realment importants. Dediquem temps als nens, no ens oblidem de visitar-los en el seu dia de portes obertes a l'escola, renyem-los quan calgui i no ens entestem en fer-los ser grans abans d'hora (no cremem les etapes, que ja es cremen per si soles ràpidament).

1.2.12

Eixamplant-me

Com si fos un somni, un matí d'un dia qualsevol (dia feiner, és clar) m'he aixecat sense haver d'anar a la feina. He pogut esmorzar a casa amb tota la família. He portat les nenes a l'escola i les he vist entrar corrent cap a les seves files. He agafat el metro amb l'única intenció d'arribar al centre de Barcelona. He sortit al carrer, i malgrat la pluja, ha estat un plaer caminar per Balmes, per Diputació, per Rambla de Catalunya, pel Passeig de Gràcia....He recordat els anys que hi vaig treballar a la zona, i que molts dels establiments que coneixia, després de set anys encara hi són. M'he embobat davant del Colmado Quílez i la pastisseria Mauri. He badat dins de la botiga de fruita seca Parami (un xic canviada, però molt poc). He descobert noves botigues de cachibaches de cuina.... Quina diferiència de ciutat amb la de @22 o 22@, segons qui ho digui!!!!!

Deien que feia fred siberià, però jo no l'he notat. He caminat, i caminat, i caminat... i després de dues hores sense parar potser si que em sentia un pèl cansada, però FELIÇ. Contenta del meu silenci en mig del soroll. Encantada del trencament de la rutina de cada dia. Oxigenada per una bona temporada....

... i m'he despertat. En realitat ha estat un somni. Un somni meravellós que semblava real!