10.10.12

Imaginant nous camins

Em dóna que pensar, que en els darrers dies, en converses diferents amb dones diferents (totes al voltant dels quaranta) ha sortit en conversa un tema comú: els desitjos d'albirar un futur laboral diferent a l'actual.

En cap cas, no era un desig de progressar i pujar a les empreses actuals, sinó més aviat el contrari. És un desig de canviar totalment, de fer un trencament amb la vida fins el moment, i de dedicar-se a una  feina que només ofereixi recompenses i satisfaccions personals i permeti viure dignament sense excessos.

No sé fins a quin punt aquests desitjos estan madurats, ni seríem capaços de portar-los a terme (renunciar al que tenim és molt i molt difícil), però que existeixin aquests sentiments és simptomàtic, no?

Desencís a les feines actuals, falta de motivació, excessives exigències, futur incert.... segurament són alguns dels fets que fan créixer al nostre interior quimeres i somnis.

30.8.12

Gaudir dels fills

Aquesta frase em balla pel cap des de que la vaig sentir aquest estiu.

Un pare conegut amb fills de 18 i 15 anys va dir que encara que aquests ja són grans està feliç perquè amb la seva dona HAN GAUDIT D'ELLS DES DE QUE VAN NÉIXER, i que ENCARA HO FAN.

Ho va dir amb tanta normalitat, sense amagar que tot no han estat flors i violes, que el vaig admirar immediatament, i vaig pensar per mi mateixa que malgrat de vegades a casa perdem els nervis, renyem o ens equivoquem amb les nenes NOSALTRES TAMBÉ LES ESTEM GAUDINT.... i elles TAMBÉ (les seves cares felices, les seves idees de bomber, les petites trastades, les seves sorpreses ho demostren).

19.7.12

Un "santimiquel" a les esquenes

Es veu que ja tinc un SANTMIQUEL a les meves esquenes (el primer que jo sàpiga)...

Després d'aquella breu trifulca sobre el NO AIRE a la feina per estalviar, es veu que "aquella persona" té clar QUE TINC UNA MANIA ESPECIALS ALS AIRES CONDICIONATS.

Així que faci el que faci amb aquest tema, HO FARÉ MALAMENT.

Si un dia només arribar a la feina obro l'aire i no ventilo, doncs MALAMENT, havia d'haver obert i ventilar.

Si un dia obro les finestres, i m'oblido de tancar la finestra, doncs MALAMENT, havia d'haver tancat passats 10 MINUTS (ni un més ni un menys) que ja és suficient, perquè si no entra UNA CALOR DE MIL DIMONIS.

Vaja que mai l'encerto ni estic al cas....

Uff, m'hauré d'esforçar més per efr-ho bé? L'hauria d'enviar a pastar fang menys subtilment? O millor m'en vaig de vacances?

15.7.12

Salvese quién pueda!!!!!!

Les notícies que ens donen els nostres polítics són desencoratjadores, perquè si la funció pública està essent desballestada, què no ens passarà als de l'empresa privada?

La resposta és clara: ens passarà el que hagi de passar.... (alea acta est, sóna així encara que com que no vaig fer llatí no sé com s'escriu).

I no dependrà no només de la situació del món sinó de la capacitat dels directius de les empreses (de les quals en general tinc seriosos dubtes....), i de les actituds dels treballadors (en les que no confio).

En la meva empresa en concret, veig clarament que mai no farem res. Perquè a petites propostes grans negatives.


Ara ens han dit explícitament que anem malament, que hem de "retallar" i que després de l'estiu en diran com... I què fa el comité? Esperar I els treballadors individualment? Esperar....

Ningú no dóna idees ni fa propostes... només ESPEREM.

I si algú en fa alguna proposta en petit comité, com tancar l'aire condicionat aquest estiu, que segur que és pela llarga de despesa, hi ha algú que diu que sense l'aire ens morirem de calor....!

Salvese quién pueda!!!!!!

3.7.12

De les meves petiteses

Casualment, i sense cap premeditació, avui he anat a parar a la web de l'escriptor Josep Vallverdú. En desconeixia tot de la seva vida, i quasi tota la seva obra, però m'hi parat a llegir. I m'he enganxat al que explicava.

M'ha semblat reconèixer una persona feliç, malgrat una vida amb sotracs importants. I m'ha quedat clar que la felicitat li ha arribat gràcies a l'haver compartit la vida amb la persona adequada.

I això, m'ha fet sentir que tots els desànims i problemes són petits i salvables gràcies a la persona que t'acompanya en el camí.

I en aquesta remor de sentiments, llegir les seves paraules en l'homenatge a l'esposa, m'ha fet saltar les llàgrimes....

Llegiu el poema de la fotografia d'aquest post, unes belles paraules d'amor incondicional.

10.6.12

Com celebrar un 70 aniversari?

Quan algú compleix anys, ho cekebrem, amb alegria. Però quan la xifra va acompanyada amb un cero (no em pregunteu per què, quina regla humana ho estableix), la celebració sembla que ha de ser més sonada.

I avui, el meu pare ha celebrat el seu 70 aniversari.

Tal i com vaig fer uns anys enrera, vaig pensar de en fer-li una festa sorpresa amb la germana i els cunyats, però la veritat, la salut de la majoria d'ells...no està per celebracions.

Així, que hi hem fet més íntim, però amb 4 nens al voltant que han aportat una sensació a tots d'alegria infinita.

De vegades, la millor de les celebracions no és la més sonada.

5.6.12

Torno?

No sé si torno a fer viure aquest bloc, o no.

Per una banda, em sap molt greu abandonar-lo. Va ser la primera finestra per la qual jo (sense nom) vaig sortir a la xarxa. És un lloc on, més o menys, puc deixar anar els meus pensaments més personals.

Per una altre, tinc poc temps.

Ja sabeu, treballadora, mare, esposa, filla, jove, noia de la neteja, agent financer, cap de compres, i bloguera, en un altre bloc que m'apasiona, que m'està donant moltes satisfaccions i que està fent sortir una mena de pseudoemprenedora interior (ara que tothom reclama empreneduria per sortir de la crisi) que no m'emporta a enlloc (vull dir que no veig ni un duro, per suposat) però que em dóna tanta vida....

I és aquest altre bloc, el que s'emporta totes les meves energies blogueres. Tot i que sempre hi ha un pensament que em diu: Vinga perquè no escrius d'això al Món de les ones?


No sé què acabarà pasant... temps al temps.... sense cap compromís.

25.3.12

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia

Dimarts al matí va tancar els ulls en aquest món i va començar una altre vida en la que creia fermament. Les seves conviccions religioses eren fortes, i quasi tinc la certesa que li hagués encantat tenir una vida contemplativa. Però el seu camí va ser un de diferent. 87 anys molt lligats a la família. Patint sempre pels altres i poc per ella. Treballant de sol a sol en el negoci familiar, i només en els darrers anys pensant una mica més en ella, i sobretot gaudint de les seves dues nétes, l'A. i la C.

Jo la vaig conèixer ja farà vint anys. No sé si seria pels seus cabells blancs, però sempre la vaig anomenar de vostè: Senyora Pepita. A ella això la coïa una mica, volia que la tuteges, però a mi no em sortia. Amb els anys, quan va néixer l'A., va deixar de ser la Senyora Pepita per ser la iaia. I llavors si que ja sempre més li vaig parlar de tu, encara que mai l'anomenava Pepita. Només iaia. I al final ella ho va acceptar. Quin remei!

Conviure amb ella ha estat fàcil, tot i que no sempre compartíem algunes actituds ni pensaments. Però ni tot és blanc, ni tot és negre. Hi ha una gran escala de grisos.

Recordaré que fins que va poder cuinar, sempre ens guardava unes carmanyoles de croquetes i empanadilles congelades per emportar-nos a casa els caps de setmana. Recordaré la seva afició a comprar parament de la cuina, i sobretot, cassoles de fang. La recordaré quan talli el pollastre amb les MEGA estisores de carnissera que em va regalar (ella en tenia dels seus anys a la carnisseria familiar i em vaig enamorar). La recordaré quan faci les hamburgueses a casa amb la màquina premsadora que em va donar. La recordaré quan em posi les arracades, el collar o la pulsera que em va regalar (però com que no sóc gens d'engalanar-me, potser encara continuarà pensant que no em van agradar els seus regals..., res més lluny de la realitat). Recordaré les darreres paraules que li vaig sentir amb claredat ara farà ja un mes: Gràcies, M.! (només dirigides a mi).

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia.... Fins que ens tornem a retrobar.

19.3.12

La dura vida del turista

Fa tants i tants anys que no faig vida de turista que ja l'he oblidada.

Ja queden en el meu record llunyà aquells viatges amb la motxilla a l'esquena, la càmera de fotos al coll, la bossa dels diners i els papers a la cintura i la Lonely Planet a la mà (i a més em sembla que mai més tornaran, m'he tornat molt comodona, i això que jo pensava que no passaria...).

Ara quan anem de vacances viatgem amb tranquil·litat, a zones rurals o de platja, res de ciutats, amb pocs museus i menys encara top ten per visitar si o si. Ara si es queden coses per visitar no ens agobiem, pensem, ja ho farem una altre vegada! (innocents!!!!).

Però ahir, i com a part del regal d'aniversari per l'A. (ja ha fet 7 anys), vam anar al Parc Güell, la meca del turisme a Barcelona. Sabent de la multitud, no vam anar en cotxe fins dalt (on és impossible aparcar). Com si fóssim bons turistes, tots quatre vam pujar per la Baixada (o pujada segons es miri) de la Glòria. Escales (mecàniques algunes) i més escales (si miraves amunt) i turistes i més turistes (si miraves avall).

Vam passar pel passeig de les Palmeres, estirar-nos al terra per veure els plafons de la Sala Hipòstila, tocar el Drac guardià de les aigües i assentar-nos al banc sinuós.

Una bona passejada que vam gaudir d'alló més tot escoltant les explicacions de la petita de casa que sap tot el que es pot saber del SENYOR GAUDÍ.

Però confesso que em vaig cansar  (i això que ni vam trepitjar a més en el mateix dia la Sagrada Família, ni el Barri Gòtic, ni el Maremàgnum, ni.....). Què dura és la vida del turista!

16.3.12

Què és la sort?

No sé què em feia pensar que aquesta setmana, seria una setmana de bona sort per mi.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em tocarien unes entrades per anar al teatre.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em regalarien una invitació per anar a la fira Alimentària 2012.

Per res. Ni una cosa, ni l'altre.

Tanmateix, no desistiré i creuré en la meva sort.

Però, què és la sort? No sé explicar-ho, però jo estic segura que ja gaudeixo molt de la fortuna.....

8.3.12

Dutxa freda

I què millor que per baixar el meu ego superlatiu d’aquests dies que rebre una dutxa d’aigua freda. I ho dic literalment.

Aquest matí ha estat una odissea poder dutxar-me. Primer no sortia, l’aigua calenta. Amb una tovallola per sobre he hagut de sortir a la galeria. La caldera estava bloquejada!!! Ja de nou en funcionament he pogut començar el meu moment dutxa. Aigua calenta.... tra-la-rà, tra-la-rà.... fins al moment d’esbandir (jo sóc de les que apago l’aigua mentre m’ensabono). De nou aigua freda… ahrrrrgggggg!!!!! Crits a l’home de la casa (i això que eren quarts de set del matí, segur que ara m’odia més que mai haver-lo fet aixecar amb lo calentet que estava al llit) qui, sota les més estrictes directrius meves (a casa la caldera és cosa d'una servidora), l’ha pogut desbloquejar. Ràpidament, i per si de cas, finalització de la dutxa.

Uff, quin mal rotllo començar el dia així, avui el famós dia de la dona treballadora ::))) !!!!?????, oi? I ara pensareu: Ja ha trucat al al servei d’assistència??? Doncs, no. Hauré d’esperar a que es repetixi sovint, perquè sino venen a casa i em diuen: “Pues señora no sé qué pasa, porque a mi no me da ningún error” (i és cert, el dia que ells venen no passa res de res).


 

6.3.12

Alterada

Així és com em sento des de fa un parell de dies: ALTERADA. La sang em bull i visc en un núvol SUPERFELIÇ.

I tot per què????? Doncs perquè el meu altre blog ha tingut 40 segons de glòria. Un reconeixement públic que ha enaltit el meu EGO (ara és SUPERLATIU, i de tant en tant és magnífic!), i que ha significat un tsunami positiu de visites (amb rèpliques).

Ara, una mica bloquejada per tot plegat, només em queda que seguir endavant.

1.3.12

Taca vermella

Jo també he viscut els meus moments "World Mobile Congress" (o alguna cosa així) a Barcelona.

Un congrés que finalment s'ha pogut celebrar "sense incidents" perquè els treballadors dels transports de la ciutat van decidir no fer vaga, en contra de les consignes dels sindicalistes (personalment, penso que ja els hi val voler pressionar així per reclamar uns termes més que beneficiosos dels seus convenis, quan més de la meitat del país no pot protestar per res perquè van al carrer i prou, o quan els mateixos sindicats estan fent fora gent!).

Bé però tornem a la meva participació congressista....

La primera, la de circular durant una setmana en cotxe per una urbe plena d'autocars, minibus, taxis ocupats, monovolums fent les feines de taxi... (que vist així em va donar per pensar en on estava el problema si haguessin fet la vaga els de TMB).

La segona, la de comprovar que realment hi ha vingut prou gent a la trobada per a que tot i la flota automobilística el metro a plaça d'Espanya anés de gom a gom. Per raons que no explicaré, em vaig trobar a les 8 del vespre dins un vagó del metro a la mencionada estació on jo era l'única que anava amb el cap aixecat, sense smartphone que mirar (tot i que he de confessar que quasi em moro de ganes de tenir-ho, i de fet anava pensant: IMAGINA'T QUE ARA UN D'AQUEST VA I ET REGALA UN APARELL D'AQUESTS, ENCARA QUE SIGUI UN MODEL OBSOLET!), sense acreditació penjant del coll i, sobretot, sense vestit de color negre, marengo i colors foscos similars. Jo anava d'un meravellós color vermell (recordeu el meu abric?) però ningú es va adonar...

29.2.12

Desintoxicant-me

Segurament no ho hauria de dir aquí, però avui he decidit fixar quin ha de ser el temps que dedicaré als blogs (això ja ho tenia clar), però també a les xarxes socials.

Aquestes últimes em portaven pel carrer de l'amargura. No és que em dediqui a escriure del tot venalitats (només una mica), però el cert és que per mi ha estat "quasi adictiu" veure com moure't una mica per les xarxes socials feia que el teu blog (l'altre, és clar) agafés una certa embranzida. I com qualsevol addicció, sempre et reclama més, i més, i més...

Així que ja està. Des d'avui deixo el prime time (perquè confirmo que les xarxes socials, igual que la tele té prime time) per altres. Jo a lo meu, a ser jo. A estar pel que he d'estar en cada moment. I ser conscient que per molt que m'agradi el meu "hobbie blogaire", és només això: UN ENTRETENIMENT.

Espero ensortir-me, i no haver d'anar a un centre de rehabilitació (je, je, je)....

Ara suposo que podré entendre perfectament a aquells fumadors que deixen de fumar però que es moren de ganes de no haver-ho deixat! Prometo, des d'aquí, no tornar-me a ficar amb ells.

De totes maneres, i ho dic públicament, jo crec que podria ser una bona community manager (aquesta professió que està tan de moda ara). El tema em va. Ja sabeu, si algú busca aquest perfil.....

Per complementar el meu post, podeu llegir: Dieta digital, La Vanguardia (i que consti que l'he llegit en paper després d'escriure el post...).

27.2.12

Un breu parèntesi

Ja sabeu del meu goig d'estar a la platja quan se suposa que no és temps i, sobretot, quan no cal semblar una llesca de pa preparada per a ser torrada volta i volta.

I ahir diumenge, com un parèntesi, va fer un dia de primavera que convidava a fer una escapadeta al Prat. I allà vam anar la família. Només va ser mitja hora (les obligacions familiars vers els nostres grans així ens ho demanen), però va ser fantàstica. Airet, solet, jocs a la sorra i a l'aigua, la música de les onades, la llum del sol a les pedres, la quasi solitud, galop de pensaments....

Un BREAK que continuo necessitant com l'aire que respiro, com aquest bloc encara que el tingui un pèl ABANDONAT per L'ALTRE.

18.2.12

Amb una perruca i al carrer

Dissabte de carnaval, i com cada any una rua passa pel carrer principal del barri. Passen les comparses, i nosaltres ens ho mirem "des de la barrera".

Les nenes es disfressen, i els grans les ajudem.... però enguany.... en J. i jo ens hem animat, i sense pensar-ho ni preparar-ho hem sortit al carrer també disfressats. Ell de CAPUTXETA VERMELLA amb trenes i tot (tot sobre la roba de carrer) i jo amb la cara pintada (estil indi) i amb una faldilla hawaiana al cap en forma de perruca.

Ridícul!!!???? Segurament. Però mira, els nostres cos necessitava fer una cosa així "esbojarrada i ridícula", per donar ànims a la nostra vida.

14.2.12

En quin cap cap

Avui dia de Sant Valentí, que per suposat jo no celebro ni li tinc cap carinyo, i tot just al principi de la fi de la meva grip m'he emportat un ENSURT mental important.

La meva filla de 5 ANYS ha rebut el seu primer regal d'un ENAMORAT (el gosset borrós de la foto). INCREÏBLE, oi?

La veritat és que no estic preparada per totes les possibles històries sobre nuvis de les meves nenes (penso que encara han de passar molts i molts anys i ja em faré a l'idea) però que amb el fred que fa, un nen (millor dit LA SEVA MARE) es presenti amb un regal així a les 9 del matí em sembla AL·LUCINANT i DESCONCERTANT (el J. que és qui s'ha trobat amb el fregao ha reaccionat com quasi ignorant el fet, i a llarg del dia ha anat pensant en com ho havia d'haver fet...., però això és el que passa quan et DESCOL·LOQUEN).

Una cosa és les "tonteries" de que els nens diguin que si tinc nòvio i que es regalin un dibuix, i una altre això d'anar a comprar res (i menys un gosset rosa).

Els pares hem d'estar per motivar als nens en la seva autosuficiència, per acompanyar-los en el seu creixement personal, per jugar i riure amb ells i per estar en els moments que per ells són importants. Deixe'm-nos de tonteries i posem les nostres energies en les coses realment importants. Dediquem temps als nens, no ens oblidem de visitar-los en el seu dia de portes obertes a l'escola, renyem-los quan calgui i no ens entestem en fer-los ser grans abans d'hora (no cremem les etapes, que ja es cremen per si soles ràpidament).

1.2.12

Eixamplant-me

Com si fos un somni, un matí d'un dia qualsevol (dia feiner, és clar) m'he aixecat sense haver d'anar a la feina. He pogut esmorzar a casa amb tota la família. He portat les nenes a l'escola i les he vist entrar corrent cap a les seves files. He agafat el metro amb l'única intenció d'arribar al centre de Barcelona. He sortit al carrer, i malgrat la pluja, ha estat un plaer caminar per Balmes, per Diputació, per Rambla de Catalunya, pel Passeig de Gràcia....He recordat els anys que hi vaig treballar a la zona, i que molts dels establiments que coneixia, després de set anys encara hi són. M'he embobat davant del Colmado Quílez i la pastisseria Mauri. He badat dins de la botiga de fruita seca Parami (un xic canviada, però molt poc). He descobert noves botigues de cachibaches de cuina.... Quina diferiència de ciutat amb la de @22 o 22@, segons qui ho digui!!!!!

Deien que feia fred siberià, però jo no l'he notat. He caminat, i caminat, i caminat... i després de dues hores sense parar potser si que em sentia un pèl cansada, però FELIÇ. Contenta del meu silenci en mig del soroll. Encantada del trencament de la rutina de cada dia. Oxigenada per una bona temporada....

... i m'he despertat. En realitat ha estat un somni. Un somni meravellós que semblava real!

23.1.12

Saltar, cridar i riure

Dissabte a la tarde. Per acabar el dia de celebracions familiars del cumple de la petita de casa vam anar a un petit parc d'atraccions annexe al centre comercial del costat de casa.

Eren tres nenes (de 2, 5 i 7). Van gaudir tant, en les aparentment avorrides atraccions a ulls d'un adult, que ens van acabar transmeten molta diversió.

Ara si jo he de triar, em quedo amb els llits elàstics (em venen al record els que pujava un cop a l'any quan a l'estiu anava a casa de la meva àvia en una ciutat abans de la Meseta...).

Crec que ara em vindria genial uns quants minuts de saltar (torpement, és clar), cridar (mira, mira què faig! ara amb els genolls! ara de cul! ains que no m'aixeco!!!!!) i de riure (sense comentaris, només imaginant la imatge ja em somric...).

19.1.12

Felicitacions

He portat la felicitació i unes pastetes
amb xocolata a la feina
Com cada any, des de fa ja alguns, de nou he rebut una única postal per felicitar-me pel meu aniversari. Va signada. Sé de qui és (res a veure amb la cançó de la Cecília). Ve dels Estats Units i sempre és ben maca. Em fa una gran il·lusió obrir la bústia de casa i trobar-me-la!!!

Allà, pel que sembla, això d'enviar postals és tota una institució. I ja sigui per l'aniversari, per una data senyalada o per una festivitat hi ha la targeta apropiada (a la persona i a l'edat) amb una missatge oportú i una mica treballadet (res d'alló tant senzill de FELICITATS. Hallmark s'ho traballa força).

La felicitació va acompanyada d'una carta plena de novetats de la nostra amiga. I enguany ens confirma que a l'agost passarà uns dies a Tolosa de Llenguadoc a casa d'uns amics comuns. A dia d'avui encara no podem confirmar si nosaltres hi pujarem, però els de casa ens "morim de ganes" de que sigui possible. De fet em mirat el calendari laboral d'aquest 2012... i.... ja veurem hem de tenir en compte tantes coses....!!!!

10.1.12

Salari congelat

És gener i estem a l'hivern, però no fa fred a la ciutat de Barcelona. Tot i així avui ens han comunicat oficialment que el nostre salari per enguany queda CONGELAT (amb les ganes que jo cantava allò del desembre congelat...).

La raó, fàcil: diuen que l'any passat va ser dur per l'empresa i les vendes es van reduir (ara, no van dir en el discurs de Nadal que malgrat tot havíem tingut beneficis?????), i el 2012 es presenta "difícil".

Doncs ja està. Ja sóc una més dels milers de persones que tenen el sou congelat, però amb feina. Ja tinc un punt de coincidència amb el funcionariat de mitja Europa. Clar que és l'única, perquè demà mateix, i sense que els tremoli la mà, podríem fotrem al carrer malgrat el meu contracte indefinit.

Bye, bye conveni. Bye, bye drets aconseguits!!

5.1.12

El gat amb botes

Ja he explicat més d'una vegada que actualment tot el cinema que veig fora de casa és animat, que no vol dir estrictament infantil, encara que així ho venguin les distribuïdores... perquè els continguts.... no són tant infantils....

Aprofitant que avui dimecres és dia de l'espectador una mare de la classe de l'A. ens va convocar a anar al cinema a veure "El gat amb botes". Finalment, ens hem ajuntat quasi una vintena de nens i les mares corresponents (a més de dos agosarats pares mascles que també ens han volgut acompanyar, un d'ells el meu J.: "Algú ho havia de dir"!).

La peli és intrèpida, amb ritme. No és la història del Gat amb botes que ens expliquen als contes que tinc per casa, i més aviat fa una barreja de diferents històries (La gallina dels ous d'or, En Joan i les mongetes). Surten personatges una mica estranyots, com l'ou, i com no, hi ha una història "d'amor". Crec que els nens s'han perdut una part del contingut, encara que els ha encantat el gat, tant destre amb l'espasa i capaç de fer mil i una cabrioles en les seves lluites.

Bé, un film entretingut, que la veu del Banderes i la Hayek en la seva versió castellana no aporten res.

De totes maneres, a la C., la petita de casa, el que més li ha agradat és que avui al cine ha menjat crispetes (unes mares han comprat els megapots de crispetes només entrar i els han repartit en bosses entre els nens), cosa que no passa quan anem només els de casa.

3.1.12

Mals auguris malgrat els meus desitjos

 Ja ens van avisar la Merkel i Sarkozy que el 2012 serà dolent, molt dolent...

...I jo, ho vaig posar en quarantena (què han de dir els que estan manegant les cireres segons els seus interessos i els dels seus amics???).

Però la previsió pel meu signe tampoc és gaire afavoridora i així ho dieun astres a La Vanguardia (ara feia temps que no llegia amb afany els horòscops, però aquest cap de setmana no m'hi vaig poder estar), tal i com ho podeu llegir al retall que he penjat... (ni tan sols això de la "descendència" que jo ja estic bé amb la que tinc i ja m'agafa molt gran això de canviar bolquers i no dormir per les nits)



...Ni tampoc són gaire  "encoratjadores" les paraules del meu gran jefe, malgrat ell pretengués que ho fossin...


"Desitjo que al nou any practiquem tant la força col·lectiva (junts som imparables –com deia en Puyal al pregó de la Mercé), que vol dir compartir, sumar, col·laborar i cooperar; i també que gaudim d’una vida interior plena i reconfortant. Tot això ens caldrà, i molt, per superar novament un any que també anticipa dificultats ... dificultats que fins ara hem anat superant no sense esforç i sacrificis."


Però és clar, quan tot i tothom parla en el mateix sentit, potser no cal fer oïdes sordes, oi????

Bé, com a mínim jo ja em vaig mentalitzant per les petacades que puguin arribar, malgrat que fa uns primers dies de l'any preciosos i, fins i tot, ahir vaig veure l'arc de Sant Martí.