28.2.09

Una equivocació de dissabte a la tarde: Estofat de patates i vedella

Dissante a la tarde: estem a casa dels avis. Hem anat a comprar al super, i ens hem deixat un parell de coses (el tall per casa nostra i per casa dels avis). Hi va en J. Quan torna veiem que s'ha equivocat de tall. Doncs canvis de plans! Enlloc de vedella a la planxa, els avis menjaran estofat!

Així que improviso una recepta ràpida i fàcil.




ESTOFAT DE PATATES I VEDELLA


Ingredients:

500 gr de carn de vedella per estofar tallada petita
1 ceba trinxadeta
3 cullarades de tomàquet triturat
3 gran d'all
3 patates mitjanes, tallada a quadrets
1 grapat de pèssols

vi ranci, aigua, sal, pebre i llorer


Elaboració:


Sofregir la ceba i el tomàquet en oli d'oliva, i afegir la carn. Afegir l'all i rostir, fins que la carn tingui un color homogeni. Tirar un raig de vi ranci i deixar evaporar l'alcohol. Afegir un got d'aigua, fins que quedi sobradament coberta la carn, el llorer, sal (al gust) i uns grans de pebre negre. Coure uns 5 minuts. Afegir les patates i els pèssols, i deixar coure uns 10 minuts més, remenant de tant en tant.

Temps empreat: uns 40 minuts (comptant els preparatius de tallar)


Observacions: Fa una flaire que diu: Menjam!

25.2.09

Ratolins a l'oficina

Fa dies que ningú s'exclama: "M'ha desaparegut el iogurt!" i em sorprèn. Haurà fet efecte l'escrit que una damnificada va deixar penjat a la porta de la nevera que donava pas al lloc del delicte? O senzillament, el ratolí està de vacances i per això no pren els postres làctis dels altres? Perquè la fruita, mai desapareix. Només iogurts i formatge.

Aquesta és una d'aquelles coses que no entenc. Si vols, entendria que un dia algú es pot equivocar i agafar un iogurt per un altre o tenir una baixada de sucre i necessitar menjar alguna cosa...., sempre que aparegués una nota explicativa. Però trencar bosses o agafar-ho de dins del paquet d'un altres.... llavors ja és una altre cosa. Però el que menys entenc és que passi en una empresa, que s'en suposa a tots molts "respectables" i on tampoc som tanta gent....

Potser, si es repeteix haurem de començar tasques d'investigació tipus CSI.... o parlar amb d'altres empreses que per saber com han descobert "els seus ratolins"...

...perquè hi ha més oficines que tenen "roedors"....

Serà culpa de la crisi econòmica mundial?

24.2.09

I dilluns.... festa!


Aquest dilluns ha estat un d'aquells dies festius de les escoles que no coincideixen amb cap altre de les festivitats que els treballadors tenim. Per això, els pares i/o mares hem de fer "arreglos" i malabarismes per a que "passar com es pugui" les "no coincidències".
Suposo que la majoria ha tirat d'avis i cangurs, i alguns, els més privilegiats un o dos dels progenitors s'ho han arreglat a la feina per poder quedar-se a casa.
Jo he estat una d'aquestes "afortunades", perquè passar un dia no festiu, en principi, amb els fills ofereix un ventall molt ampli d'oportunitats.
Pots quedar-te a casa i posar rentadora, fregar el pis, anar a comprar, preparar el dinar.... o bé, fer el mateix i, a més, dinar de carmenyola a la porta del Maremagnum, entre un sol que escalfa l'ànima i un ventet que oxigena el cap. Vaja, un privilegi, sobretot fas aquesta sortida amb tots els de casa i l'acabes amb un bon gelat.

23.2.09

El dia de l'abella

Després d'una setmana en que les nenes van un dia amb pijama, l'altre amb mitjons de colors, l'altre cuiner, l'altre de nedador i, encara un altre de pirata, arriba la rua popular del dissabte pels carrers del barri.

Aquest any anem per primera vegada tota la família, disfressats i participant a la rua.

Ens posem una bossa groga amb ratlles negres.....I el toc final: unes antenes, uns coloretes vermells a la cara (i altres filigranes que ens han fet les mateixes nenes) i un xiulet! Quedem tots quatre ben divertits disfressats d'abelles! I apa, al carrer a passar una estona ben divertida amb música i confeti.

Ens hem difressat, però perquè durant la setmana hi ha qui a casa, i no he estat jo, ha fet les disfresses, amb unes bosses de plàstic, un aeronfix, filferro i unes mitges foradades. Gràcies! Jo no tinc mans per aquestes manualitats.

19.2.09

Dijous gras

Encara mantinc la tradició de celebrar el Dijous Gras o el Día de la Tortilla, frase que utilitzava quan era petita.

Això vol dir, que avui per sopar menjaré truita o ou ferrat, xoricet fregit, botifarra d'ou i llardons. Tot molt light, oi? No segueixo cap dieta, malgrat de vegades pensi que hauria de rebaixar un parell de quilos. Però està clar, que si m'he de mirar el que menjo, no serà pas avui. Tots els productes del menú m'encanten, i no penso renunciar a cap.

Dijous gras marca l'inici del Carnestoltes i de les seves celebracions, que acabaran el proper dimecres, Dimecres de Cendra, amb l'enterrament de la sardina (cosa que ara em sembla que ja no es fa --al menys al meu barri--, especialment el penjar una sardina disfrassada d'una canya).


És clar, que el Carnestoltes ja fa tres dies que és evident a casa. L'escola marca. Dilluns, pijama. Dimarts, ulleres. Dimecres, roba cridanera...... Mai he estat especialment inclinada a disfressar-me, però des de fa tres anys, si més no, ho intento. Fem disfresses casolanes i simples, amb bosses de plàstic decorades. Tot plegat queda molt "resultón", i sobretot, no ho considero un "rotllo".


Després ja començarem la Quaresma, que de la gastronomia de l'època l'única que m'interessa són els bunyols (el bacallà no en va excessivament, i l'abstinència gens).
I després vindrà..... Sabeu què? Per saber quina festivitat segueix en el calendari de tradicions catalanes us recomano un llibre infantil: I ara què ve? A casa, l'hem llegit i rellegit desenes de vegades, i als de casa ens encanta.

16.2.09

La crisi s'afiança....

Per feina llegeixo cada dia les notícies del que passa al món, moltes de les quals són repetitives. L'Avui, TV3, El País, Europa Press... recullen, des de fa alguns mesos, especialment, noves sobre empreses que tanquen o tancaran, acomiadaments del dia i d'un futur immediat.... i fins i tot, d'algun constructor passat a lladre (dels que atraquen directament una oficina bancària, perquè el negoci s'ha anat a norris o paletes que amenacen de llençar-se de dalt l'obra si no cobren els tres mesos que els hi deuen.

Un panorama econòmic realment difícil, tant pels del carrer com per l'anomenada macroeconomia. El Japó, segons diuen la segona economia del món, ha perdut un 12,5% del PIB, mentre que a casa nostra l'IPC s'ha devaluat fins a una xifra que no es tenia des de l'any 1969. Aconseguirem tenir de nou uns preus com els d'aquest anunci de l'època publicat a La Vanguardia, que una bona amiga em va enviar pel meu aniversari? Doncs en alguns casos és així, i crec que això ens hauria de preocupar o si més no, pensar.

Si seguim les indicacions dels nostres polítics, només sortirem d'aquesta ecatombe si consumim.... però jo, no sé, no sé, si aquesta és la "gran solució". No tinc ni idea d'economia (encara que m'ensurto prou bé amb la d'escala domèstica) però em sembla que aquesta crisi ens ha de portar a fer alguns replantejaments de valors.

10.2.09

Com han de ser les bibliotecàries d'una sala infantil?

Si em refio de les que hi han a la sala infantil de la biblioteca del meu barri, crec que no apareixerà cap adjectiu mínimament positiu. Les dos que he vist en les dues darreres visites, tot i ser persones diferents, responien a un mateix patró: antipàtiques, seques, morrudes, amargades i amb mala llet. No vull dir que a la seva vida privada siguin així, perquè no ho sé, però si que ho són en un lloc públic adreçat a infants.

I per què les defineixo així, perquè això és el que ens va passar poc abans de Nadal.

Un dia a la tarde tinc la "gran idea" d'anar a passar una estona a la sala infantil de la biblioteca (totalment aïllada de la sala d'adults) amb les dues nenes. La gran va agafant llibres i els mira. La petita, amb menys de dos anys, l'imita alhora que acompanya cada elecció amb un crit d'alegria, sorpresa o emoció. Estem soles a la biblioteca, a excepció de la senyora bibliotecària. Jo vaig repetint suament que em de parlar fluixet. La bibliotecària sent les meves paraules. Quan m'adono de la cara de pomes agres que posa la funcionària pels petits crits de la petita, em veig obligada a dir que marxem. Però abans, agafem alguns DVD per a veure a casa. La nena gran, amb el seu carnet, s'en va a la bibliotecària per a apendre el ritual de prèstec. Jo no hi sóc present perquè estic posant l'abric a la petita. Paraules de la bibliotecària a la nena: "no sé si et deixaré aquests DVD, heu fet molt soroll!". La nena, avergonyida i desconcertada em ve i em diu que no li donen els DVD. M'acosto amb les dues nenes a la taula de prèstecs, i sense dir res, li torno a donar el carnet i els DVD. Ella els agafa sense creuar paraula per a fer el procès corresponent, i dirigint-se a la nena, amb una cara absolutament de bruixa, insisteix: "un altre dia no us deixaré emportar-vos res si no esteu callades".

Jo em quedo palplantada, amb cara d'idiota i sense dir-li: "Si tens alguna cosa que dir m'ho dius a mi, que la nena no té encara quatre anys i no entén res, si es que estàs utilitzant algun tipus d'ironia, del que li estàs dient". Surto d'allà amb una sensació de que m'he deixat trepitjar i que no he sabut parar-li els peus.

Dos mesos després hi tornem. La sala és plena de nens que fan un soroll de mil dimonis. Ningú diu res. Atenent el prèstec hi ha una altre "funcionària". Aquesta no obre la boca ni per dir "bona tarde" quan ens acostem al taulell. Quan acaba d'escannejar els codis de barres dels DVD, retorna el carnet a la nena mig tirant-lo i sense ni mirar-la.

Si una nena va rebent aquests mocs de "les senyores bibliotecàries" quan tot just s'està iniciant en el món de les biblioteques, la veritat és que molt poques ganes li queden de tornar.

Sé que una biblioteca no és lloc per a que la canalla jugui o cridi (ja tenim els parcs per a que s'esbrabin), però també crec que la filosofia per a crear sales específiques per a nens és per a que des de ben petits vagin acostumar-se a llegir i a compartir llibres, o d'altres materials que fomenten la cultura. I si no, per què posen llibres que emeten sons destinats a nens amb menys de 36 mesos? Per què hi ha bancs sense taula prop d'estanteries de 50 cms? És clar, que per acostumar-se a anar a la biblioteca els nens s'han de sentir atrets. No només pels continguts, sinó també pel tracte que reben.

Tantmateix, no és un percepció exclussivament meva. Altres mares amb nens també han rebut algun que altre "floreta" de les mencionades bibliotecàries.

Així que ja poden fer una nova biblioteca més gran, bonica, àmplia, etc., però com no canvïin les bibliotecàries de la sala infantil... no aconseguiran atreure a multituds! No oblidem que no estarà al pas de tothom com l'actual. Estarà en un extrem del barri.

Per contra, el bibliotecari que hi ha a la sala d'adults, al pis d'abaix, és un altre món. Li demano per un llibre que he vist al catàleg de la Xarxa de Biblbioteques de la Diputació de Barcelona que estava disponible i que no trobo. Em dóna tota classe d'explicacions (se l'acaben d'emportar, te'l reservo per quan el retorni, no millor te'l demano a una altre biblioteca i demà el tindràs aquí). Fantàstic! Per què no està ell a la sala infantil?

8.2.09

Un matí a la Ciutadella

Diumenge al matí. Com passa alguns caps de setmana el meu marit corre una cursa atlètica, i jo i les nenes l'acompanyem, si més no a l'arribada.

Abans de tenir les nenes anavem plegats. Ara, hem canviat una mica els hàbits. No busquem curses gaire lluny de casa, i si pot ser, que ens permetin d'anar en dos torns.

Les nenes no són dormilegues, però tampoc no cal forçar la màquina per estar tots a la sortida a les 9 del matí.

Tot i que jo no tinc cap predisposició atlètica, m'ho passo bé veient com la gent s'esforça per aconseguir una mateixa meta: arribar al final. Les nenes també s'ho passen bé, animen i criden i es poden passar una bona estona quietes mirant com van passant atletes. És clar, molt millor si hi ha música, banda, camp per còrrer o poden tocar la càmara fotogràfica.

Anar a la Mitja Marató de Barcelona, prèvia per preparar-se la Marató de Barcelona (un altre dia us explicaré la meva marató), ens ha permés després acostar-nos al parc de la Ciutadella.

Està de reformes. La font queda tapada per unes malles verdes i el petit llac acull ara els ànecs i oques (que per cert estan ben tips de menjar i ja no fan cas del pa que les nenes li tiren). El llac gran està buit (suposo que perquè l'estan netejant). El mamut segueix impassible a la currua de nens i nenes (i no tant petits) que fan cua per pujar-se a la trompa. La pergola és un lloc ideal per a que corrin el crios. ...

Finalment, hem arribar a la ludoteca.... Mare meva com estava de gent! Quasi no es podia donar un pas. Malgrat tot, hi havien juguines per a tots. Està bé trobar llocs així. Espais on la canalla pot jugar amb aquelles coses que no cal tenir a casa (pilotes gegants, carretons, balancins, camions, tamburets o cubells de sorra....). D'aquest a més m'agrada la taula. Una vegada vaig veure celebrar un aniversari. Gran idea! Unes galetes, magdalenes, xocolata i sucs... i els nens la mar de feliços jugant al que volien entre mossegada i mossegada.

A la Ciutat Comtal hi ha unes quantes.

Fa temps hi haviem anat a la que hi havia al parc de Cervantes. Molt més petita i, sobretot, menys concorreguda. Ara l'han tancada definitivament. No sé les raons reals, encara que suposo que fou aquesta menor concentració de famílies. De totes maneres crec que és un error. El cost no ha de ser molt més que el d'un sou, i ha d'haver lloc per a tots els gustos (atapeïts, tranquils...).

6.2.09

Desperta a les 3.00 hores

He dormit 4 hores, i de nou sento una veueta cridar "mama! mama!".


M'aixeco d'inèrcia. M'atanso al llit de la nena petita. Li dono xumet i intento que s'estiri de nou per continuar dormint. Però no m'ensurto (em té el número agafat, i m'estira els braços per a que l'agafi i la tregui del llit amb una latent amenaça de posar-se a cridar i despertar a la seva germana).


La trec i l'estiro al sofà. Li preparo un biberó. Avui és més petit que ahir: a veure si aconsegueixo que d'aquí a pocs dies ja no es desperti a mitjanit per pendre un "bibo"! (de fet hem tornat a aquest costum fa dos mesos, perquè des de l'estiu ja dormia d'una tirada). Se'l pren en una volada, i tranquil·lament la deixo al llit i s'adorm. No han passat ni 10 minuts! M'estiro al llit i a dormir...


Però no. El meu cap ja està en circulació, a una velocitat que segur que depassa qualsevol dels límits establerts a l'àrea metropolitana barcelonesa: Què posaré d'aperitiu al dinar familiar de dissabte? Què em falta a la nevera? I al rebost? (llet, formatgets, pernil, macarrons, pasta de sopa....). Divendres a la tarde aniré a comprar abans de recollir la nena a l'escola. Què compraré al Lidl? I a la fruiteria? Passo pel Dia abans? Millor vaig al Mercadona el dissabte al matí i, a més, compro el pa del dinar i les coses que els hi falten als avis...Què faig de dinar el diumenge? Ho he deixar preparat perquè al matí anirem pel centre de Barcelona a veure acabar la mitja marató i, a lo millor passar una estona per la ludoteca de la Ciutadella... Prepararem uns bunyols perquè en (diguem-li J) celebri a la feina els seus 42 anys? No s'estovaran massa? Serà diferent a la tarta de Santiago d'altres anys....


Giro cap aquí, giro cap allà, però continuo sense adormir-me.


Llavors penso que podia fer un post, i l'escric al meu cap. Segueixo desperta....


M'aixeco. Són les 3:44 hores. Obro l'ordinador i començo a escriure: "Desperta a les 3:00 hores...."

2.2.09

L'àvia Remei i les seves propostes per ser una "cuinetes"


Fa pocs dies que va caure a les meves mans --i per passar a formar part de la meva "petita prestatgeria culinària"-- un llibre de receptes de la famosa "àvia Remei" (si aquella àvia que sortia a la ràdio diumenge al matí a primera hora donant consells i receptes): La cuina de l'Àvia Remei. El llibre diu que és la dissetena edició i que s'han vengut més de 45.000 exemplars. Tota una fita!
A més, ara té nova pàgina web que et permet de veure receptes així com de veure els llibres o fins i tot que t'envïi un cop al mes una proposta per cuinar.
Jo n'havia sentit molt a parlar, perquè això de cuinar m'agrada (encara que ara m'hi dediqui "molt i molt poc"), però mai n'havia fullejat un.
Ara ho he fet. Les receptes són senzilles, i el que més em sobta és la manera en que està editat. De fet, si no t'has ficat mai a la cuina, seguir algunes de les receptes segur que sembla un món. I no per difícils, sinó perquè no sempre indica les quantitats. També m'ha sobtat molt, el nombre de receptes de truita que dóna.
Però bé, en el meu cas, segur que n'aprofitaré alguna de les propostes, com els peus de porc (que tot i que a mi no m'agraden, els de casa els estan esperant en candeletes) o els bunyols de bacallà.