29.1.09

La meva amiga T


Avui és el darrer dia de feina a la mateixa empresa de la meva amiga T. Després de 14 anys, han decidit que era "prescindible". De fet hauria de ser demà, però la situació de mantenir el tipus entre els companys ja se li havia tornat feixuga, i ha decidit que avui fos l'últim dia. I ho comparteixo, perquè quan estàs a gust en una empresa, que la consideres més que un simple lloc de treball perquè has establert una relació com de família, i et diuen que no pots seguir més, és com que una part del teu cor/món (diga-li com vulguis) es trenca.

Corren temps durs per les empreses, i entenc que han d'intentar sobreviure, encara que sigui a costa de fer fora a treballadors. Però això no treu que em sàpiga greu. D'una banda, el fet, d'altra a qui li passa i sobretot, perquè li passa.

Després dels mencionats anys dedicats a l'empresa, encara tenia una relació laboral basada en el contracte per obra i servei. Està clar, que l'obra no ha durat 14 anys, i el que s'ha anat fent és donar d'alta i de baixa contractes de manera encadenada. Així, que legalment, i per l'empresa, no hi ha una vinculació indefinida entre empresa i treballadora (tot i que davant d'un jutge sabem que la situació és considerada de "contracte indefinit a frau de llei").
La indemnització per a ella s'ha reduït a un terç dels 14 anys, perquè intentar reclamar el total tenia alguns problemes a considerar (una discontinuïtat que va facilitar l'empresa durant dos mesos d'estiu, encara que treballava des de casa, ara fa 4 anys, la sort del jutge que et toca i trigar més de 2 anys a tenir un veredicte amb un possible resultat negatiu).

T a triat l'opció d'acceptar l'oferiment econòmic de l'empresa, i esperar que li facilitin feines per casa i amb el temps, potser, si la cosa es redreça, tornar.

Jo no hi confio. Les coses no són així, em sembla, però mai se sap, i segur que m'equivoco.

Al despedir-nos, m'han saltat dues llàgrimes (bé, realment algunes més, sense comptar les que van brollar quan li van dir), pensava que no passaria, però no. Tampoc he pogut mirar com marxava passadís enllà. Ha estat una despedida breu. Segur que mantindrem el contacte i, sobretot, l'amistat, i ens retrobarem.

Li desitjo la millor sort del món, perquè encara que també pertany al grup de les "ones" està suficientment preparada per poder refer el seu camí laboral.

T, molta sort! Trobaré a faltar els minuts de cafè, sense beguda.

26.1.09

Una dona sola al volant

Aquest matí, com tants altres des de fa més de dos anys, agafo el cotxe cada matí per anar a la feina. I avui m'he adonat que n'erem unes quantes dones, que cadascuna en el seu cotxe es dirigia cap al seu lloc de treball. I totes soles! No sé perquè, però avui m'he adonat que hi havia més dones que altres dies (serà la crisi? --com que és culpable de tot o de quasi tot--, serà que anava sola? serà casualitat?)
L'única diferiència amb el que ja altres dies percebia era que hi havien moltes dones soles al volant. Els altres dies, en el que els meus ulls es fixaven era que només hi havia una sola persona en cada cotxe. L'1 és el número predominant que es desplaça en vehicle automotor a primera hora del matí (vegi 7.30 hores): un home, un altre home, una dona, un home..... i així indefinidament.

I quan veig que només anem un dins de cada cotxe, em dóna per pensar, per què ho fem? No podem desplaçar-nos en transport col·lectiu? No tenim manera de compartir el cotxe? És bastant contaminant això del cotxe amb una persona sola! Quina mà de temps que es perd en les retencions matinals de sortida i entrada de Barcelona! Però acabo pensant, cadascú sabrà.

Jo avui he estat part d'aquest individualisme, però no és gaire habitual. Per sort, coincideixo amb un parell de companyes de feina en el trajecte (de vegades més i tot), i tant a l'anada com a la tornada com a mínim som dos dins del vehicle. De vegades com vaig fent parades per recollir o deixar el cotxe sembla més un tren de rodalies que un AVE. Tot i així, tots guanyem!


Faré una relació d'avantatges:
  • pràcticament sempre fem el trajecte en menys temps (utilitzem 30 minuts enlloc dels 50 de TMB)

  • ens estalviem els trasbordaments del transport metropolità i les hores puntes al metro, amb les seves sensacions de "sardines enllaunades"

  • afiancem unes relacions de companyia amb gent de la feina que d'altre manera no tindriem cap relació

  • xerrem extensament de l'empresa, del que passa a dins i del que passa fora, dels "cotilleos" i de com tenim les criatures, del temps i de les notícies (poques vegades estem en silenci)

  • compartim despeses de transport, i tothom surt guanyant (una miqueta, és clar)

  • contaminen menys l'ambient

  • descongestionem el transport públic

  • i ara no recordo cap més, però segur que existeix

Vaja que fem una mena de carsharing particular, com el que des d'alguns ajuntaments d'han volgut impulsar, i la veritat és que no sé si ha tingut gaire èxit, perquè això de viatjar amb desconeguts, em sembla que a tots ens costa d'acceptar.

Aquest matí, però, com que les circunstàncies han fet que jo també fos una més de la llarga llista de gent que va sola a la feina amb el cotxe, he aprofitat per anar pensant en el meu blog i que em vinguessin al cap temes dels quals aniré escrivint (ja els tinc als "borradors").

23.1.09

Arri arri tatanet

Ahir, vaig asistir a la celebració dels 10è aniversari dels Premis de l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català). Sorprèn veure en un lloc, en aquest cas les Drassanes de Barcelona, tantes revistes en català (bé de fet això només va ser durant uns pocs minuts, perquè aviat els assistents ens vam encarregar de fer desaparèixer els exemplars que hi havien exposats, i cadascú va arreplegar amb allò que li va semblar més interessant entre copa de cava i canapè). Crec que excepte els que hi treballen o tenen relació, ningú diria que aquesta associació aplega quasi 150 capçalares.

Hi han algunes de molt conegudes, i que tothom troba als quiosc, com El Temps, Descobrir i Descobrir Cuina, però la majoria tenen una difusió més limitada i cenyida exclussivament a la subscripció -entre d'altres causes perquè la temàtica que tracten és molt concreta i específica-.

Hi ha també d'infantils. Qui no coneix Cavall Fort!Per a molts ha estat part de les nostres lectures infantils en català, en una època (fa 30 anys), en què no era fàcil tenir una ampli ventall de publicacions en català.

Ara, després de molts anys, m'he tornat a retrobar amb aquesta revista. Bé, no ben bé, sinó amb la germana petita Tatano per a nens de 4 a 8 anys. Aquest any, els Reis d'Orient, concretament el Melcior li ha portat a la meva nena gran una subscripció a la revista.

Em va semblar un bon regal de Reis, encara que tenia els meus dubtes de si a ella li agradaria, perquè tot i que li agraden els contes, les revistes no són la mateixa cosa (la tapa és tova, passen històries diferents en un mateix volum...). Però ha estat un èxit! Li agrada molt. Vol que li expliquem les històries una i altre vegada, li agrada fer les manualitats que proposen o encertar els jocs d'enginy, i esperar que arribi un nou número.

Vaja que el Rei va tenir una idea encertada i original, perquè l'entreté, diverteix, fa pensar i, això és més important per mi, ocupa poc espai a casa (que ja està plena de moltes joguines i joguinetes).

20.1.09

Avui comença....

.... aquest blog personal. És un bon dia, la meva filla petita ha fet avui anys i ahir va ser el meu aniversari.

He celebrat els 40! Vaja, que ja estic en la quarantena. Tal i com em va dir una bona amiga, ja estic en el món de les "ones", i durant els propers 20 anys seré una "cuarentona" i una "cincuentona". Enrera ha quedat alló de "veinteañera" i "treinteañera".

Em sembla que potser ara disposaré d'una mica més de temps per mi. Les nenes comencen a fer-se grans, i tot que i necessiten, i volen, molta dedicació, també he de trobar moments per a mi.

I un d'aquests moments ha de ser per escriure, que de moment, ho puc fer des de casa, la qual cosa em permet disposar millor del temps.

Els posts , que no sé ben bé a cap a on aniran, seran una mica de tot, pensaments, fets, receptes, opinions, viatges, passejades... el que vagi sortint. Un recull de les coses que a una dona que ja ha fet els 40 li passen i li agraden.

Fins aviat!