25.3.09

De nou un nadó als braços...

...Només l'he tingut uns minuts, però ha estat una sensació ben estranya. L'he trobada tant petita, tant indefensa... que ja no ho recordava. De fet han passat més de dos anys des de que tenia en braços un nadó de pocs dies (la meva no tant petita Clara), i que el temps tot ho dilueix. De fet, m'ha semblat molt més petita que el que jo recordo que era l'Anna quan va arribar a casa després de tres mesos d'hospital i 1.780 gr, i això que la Núria pesa ja vora els 2.900 gr.... Quin miratge! És impossible que sigui més petita!

M'ha fet gràcia conèixer la Núria. És filla d'una parella de l'escala. Què coses que té la vida! La seva mare és un parell d'anys més jove que jo, i era veïna meva quan erem petites, i jugavem plegades. I ara, mira! De nou veïnes! I amb nenes d'una mateixa franja d'edat!

Ja ho diu la dita: "Roda el món i torna al Born".


17.3.09

4 anys jugant amb l'Anna

Ja fa 4 anys que va nèixer. En un dia com avui, van passar mil coses i mil sentiments.

Era divendres, i després d'un mes ingressada a l'hospital, va arribar el dia que els metges van creure que la nena estaria millor a fora de la meva panxa que a dins. Sabiem que arribaria aquest dia i que seria, evidentment, abans dels nou mesos reglamentaris.... Però, potser no estavem tant preparats com creiem per sentir aquestes paraules... si només estava en les 28 setmanes i 2 dies de gestació!

Eren poc més de les 9 del matí, i un grup nombrós de metges van tornar a fer, per enèssima vegada, una ecografia no convencional. Decisió final: cesàrea a les 3 de la tarde.

Malgrat l'angoixa de les primeres hores, poc a poc la serenitat ens va tornar a abraçar, i fins i tot l'optimisme va tornar al primer lloc que havia ostentat des de feia un mes.

Conèixer el pediatra que s'encarregaria de tenir cura de l'Anna en els seus primers minuts va ser un bri d'esperança per pensar que tot aniria bé. La seva seguretat i proximitat ens va arribar, i estic segura que a ella també.

3 de la tarde, i comencen les anades i vingudes d'infermeres i metges. Com sempre, i malgrat l'organització de la intervenció, algunes situacions com portar-me a un paritori convencional enlloc d'un quiròfan per equivocació o signar l'autorització corresponent a l'anestesista estirada en una camilla em mig d'un passadís i sense ulleres van treure ferro al moment.

No recordo exactament, però en el quiròfan hi havien més de 8 persones, per no parlar dels que estaven mirant darrera de la porta. Anestèsia epidural, una mica d'oxígen.... ja no recordo res més... fins que sento una veu càlida que diu: "l'Anna està molt bé", i m'acosten un "petit paquet" embolcallat amb una manta tèrmica on escassament s'intueix un cap al qual, mig adormida, li faig un petó.

A hores d'ara, encara em salten les llàgrimes quan hi penso. Al meu cap només es repetia una frase "l'Anna està molt bé". No m'ho podia creure. Una nena de poc més de 500 g, i el pediatra em diu que està molt bé! S'havia produït el miracle, i la sort ens havia tocat de ple.

Allà, en aquell quiròfan, rodejada dels metges que m'havien acompanyat durant un mes, es va acabar el meu primer embaràs, i començaven tres mesos d'hospitalització neonatal, amb el mateix esperit positiu que ens haviem obligat a tenir abans del part, perquè tal i com ens havien dit, ja el primer dia: no pots fer res per ella, excepte ser molt positiva.

Mentres a fora, la familia feia pinya davant la incertesa de tot el que estava passant a dins. Quan finalment van veure-li la cara o al menys l'embollcall, en una breu parada de l'incubadora, sense saber què depararia el futur, van respirar.

Poques hores després el pare a poder tocar-li per primera vegada els dits. Jo encara vaig haver s'esperar un dia.

Ara si que penso que m'agradaria tenir una foto d'aquell primer dia, però les circunstàncies van fer que tenir un record gràfic no fos el prioritari per a cap de nosaltres, només saber que estava bé. Passat el temps, igualment, el que és més important és que l'Anna és una nena sana i feliç.

Felicitats a l'Anna, i a tots els que van fer possible la seva vida! Gràcies.

16.3.09

Vent a la platja

Dilluns a la tarde. Són quasi les 6, i en un pim pam he decidit anar a la platja amb les nenes per a recollir petxines i pedretes (les necessitava la petita per fer alguna manualitat).

Ja sé que ahir vam estar a Calella de la Costa i que les podiem haver recollit, però com que no vam passar d'un parell de parcs i la platja no es veu encara que estiguis molt a prop (les vies del tren tallen qualsevol connexió), ni ens vam enrecordar. Però per tot hi ha solucions, oi?

Doncs res, pensat i fet, i en un tres i no res, ens plantem a la platja del Prat. No hi ha ningú, i només es sent la bravura del mar i el despegar dels avions. Tot i que fa molt de vent, el sol és molt agradable i la lum.... una maravella.

Les nenes corren i rodolen per la sorra. S'ho passen la mar de bé. El vent, que arriba a ser molest, s'emporta totes les cabòries de la feina. Recollim les petxines que el tractor que neteja no ha trencat i alguna pedra.

Tornem cap a casa amb l'ànim renovat, i amb la sensació que es poden fer petites coses que fan la vida diària una mica menys monòtona.

11.3.09

Sóc una bloger-adicta?


Potser no seria el terme correcte anomenar-me blogger-adicta, sobretot perquè no existeix cap terme reconegut així i perquè encara controlo la meva dedicació a això de "bloguear".


Tanmateix, sovinteigen els possibles posts pels meus pensaments a qualsevol hora del dia, que gràcies a Déu no es materialitzen per falta de temps i, sobretot, pel cansament físic i de cap que m'acompanya en les darreres hores del dia, que és, d'altra banda, quan m'hi puc mínimament dedicar.


També em ronden alguns temes dels quals m'agradaria escriure, segurament com a blocs temàtics, però no veig clara la materialització. Excepte d'un: http://cuinescuina.blogspot.com/


El vaig crear ahir mateix, i només és una petita manera per aglutinar les receptes que un grup de companys de la feina fem i compartim tots els dilluns des de fa uns tres mesos. La idea va sorgir entre companys que ens coneixiem però que compartiem poques coses en comú a l'empresa. Bàsicament coincidiem a la taula del menjador, cadascú amb el seu tupperware. Que si broma per aquí, que si provocació per allà... vam començar el que anomenem "Mostra de postres". Cada dilluns un porta un postre que ha fet ( o en alguns casos comprat). Tots l'aplaudim, el tastem i demanem la recepta.


Hem fet un grup ben maco i bastant heterogeni, que fa mes agradable les estàncies a la cuina, i en especial, en aquests temps de crisi empresarial.


Bon profit!

8.3.09

7 quilos de caramels

Això és el que hem recollit avui en anar a la celebració de Sant Medir, el de la Bordeta, no el de Gràcia. És una festa ben dolça!

No és tant multitudinària com la gracienca, tot i que es celebra en diumenge (el següent després del patró). Hi va sobretot la gent del barri i de les proximitats. Tots amb el mateix objectiu: RECOLLIR EL MAJOR NOMBRE DE CARAMELS.

La gent es prepara amb bosses de totes les mides i colors, amb paraigues, gorres i altres complements adients.

I malgrat, que els grans es converteixen en nens i són capaços de "pegar" per agafar un caramel, els nens són els que més disfruten.

En principi atreuen els cavalls, els timbals i les trompetes, però a final, la recollida de caramels es converteix en una obligació. Els carmels cauen als teus peus a grapats, com no recollir-los? Però el que s'em fa més incomprensible: com és possible no parar de recollir quan ja tens dues bosses plenes i la teva esquena diu no t'ajupis més que no puc?

1.3.09

Viure una marató quan no ets corredor


Avui s'ha celebrat la Marató de Barcelona. No he participat com atleta, perquè això de còrrer no és per mi (bé, córrer com esport, perquè pel que fa a la vida diària, sempre vaig amb presses).

Però com a casa en J hi ha participat, doncs hem anat a anirmar-lo. Això si que m'agrada! M'ho passo bé! Ja ho he fet altres vegades aquí o a l'estanger (quina manera més sana de viatjar, no?). A més, hi ha força animació en alguns trams del recorregut que és una diversió pels que veiem "la corrida desde la barrera".

Tanmateix fem la nostra pròpia marató, anant a trobar-lo en diferents punts del recorregut (avui només ha pogut ser cap al kilòmetre 30 i a l'arribada, perquè, tot i l'ajuda de l'avi incondicional que ens ha acompanyat, ens ha costat un munt arribar-hi amb les dues nenes en transport públic) per fer soroll quan passa, cridar-lo, animar-lo... de manera que també ingereixi una mica d'aliment, ni sòlid ni líquid, per reeixir les forces i poder seguir fins a finalitzar els 42 km del recorregut.

Felicitats a tots els campions que corren la marató, i en especial al de casa. Ha estat una dia emocionant....