25.2.10

No m'importa que m'ignorin....

...Aquesta afirmació no és veritat....

Em sap greu...., tot i que jo em pensava que no, que passava d'aquestes coses, sobretot i especialment si ho feia gent amb la qual tenia escàs o nul contacte.

Què li farem! No sóc tant dura com em crec, i vull sentir-me inclosa encara que no sé ben bé per què ni per a què.

Uy,uy,uy..... estic travessant una etapa "sensible", perquè l'altre dia em vaig descobrir perdent unes llàgrimes mentre conduïa i escoltava un programa de ràdio on parlaven de "trasplantaments de ronyó". Ja sé que el tema no sembla a priori gaire emotiu, però per mi ho va ser el fet de descobrir algú que li semblava que no havia fet res d'especial per donar un ronyó a la seva germana... Fantàstic!

24.2.10

Si fa vent.... renta

De vegades la feina de portar la casa s'em torna obsesiva.

Així en dies com avui, quan des del finestral de la feina veig que el dia és assoleiat i ventós, penso: "Però, per què no tindré una rentadora estesa al terrat?".

Però la cosa no acaba aquí, i quan torno a casa, vaig pensant que lo primer que faré és posar la rentadora, que aquell solet que encara escalfa a les 5 de la tarde i el vent poc fred que bufa acaronant la pell i els cabells --recordant-nos que la primavera ja s'acosta-- assecaran la roba en un tres i no res.

I el primer que faig a casa: carrego la rentadora i a funcionar.... Ja estic més tranquila. Llàstima que m'animo i en faig una segona.... i....quan acabo d'estendre la darrera peça em sento com alleugerida, contenta i esgotada.

21.2.10

27 anys després....

...ens hem trobat els "nens de l'escola", els que vam acabar l'EGB plegats....

I ha estat tot perfecte, genial, .....amb molt bones vibracions entre la gent....

Una trobada de migdia a la porta de l'escola, per dinar. 15 persones! (no està malament quasi la meitat). Nervis. Salutacions. Reconeixements.... o no....somriures, alegria, espera pels que falten....riures...talment com si ens trobessim un dia qualsevol després d'haver acabat l'escola.... i no després de tants anys....això està bé... sembla que tants anys junts i tantes hores va crear un vincle més fort del que ens creiem, no?

Durant el dinar molta diversió recordant tots els anys junts.... de fet, poca conversa o molt breu per posar-nos al dia del que hem fet tots aquests anys, per què? no cal.... millor recordem amb perspectiva totes les tonteries, o no, que vam fer plegats.

Em vaig sentir molt còmode, com en familia. Una experiència per repetir, tot i les mil fotos que ens vam fer i que de segur acabaran al Facebook.

D'aquesta trobada el que jo més agraeixo és la intensitat amb que tothom volia celebrar aquesta trobada.

Visca!

18.2.10

Sabates de taló

Des d'ahir al migdia que necessito "urgentment" unes sabates de taló....

No sé si era la llum del carrer, les ulleres de sol, aquests dies grissos de febrer, que l'hivern comença a preparar-se per deixar pas a la primavera, que estic terríblement cansada, que s'acosta el dia de retrobar un bocí d'infància o que la meva autoestima potser està de vacances....(o tot junt a la vegada), però em va semblar que la distància entre els meus ulls i el terra era menor que altres dies.

Vaja, que em va donar la sensació que era molt més baixeta que el dia d'abans i que no aixeco un pam de terra. És una sensació estranya!

Em vaig sentir (i encara avui) molt a prop del terra, com que un pes excessiu em queia a les espatlles o que alguna cosa sota els meus peus s'em volia engolir.

17.2.10

Com va acabar lo del regal....

Doncs amb poc èxit (cosa que era d'esperar si no tenia bones idees, oi?).

Finalment, vaig recòrrer al tant preuat "VAL...." (que avui en dia està a l'ordre del dia en tots els comerços però amb el nom més xic de XEC REGAL).

Bé, jo vaig utilitzar el tradicional VAL per regalar un disc de cantautor desconegut i una sessió als Banys Àrabs de Barcelona (com que a mi em va agradar.... tinc l'esperança que em convidin, si finalment hi va).

De totes maneres, no sé si és la conjunció dels astres o què, però aquest any no està sent gens glamouros en això dels regals.... (menys mal que estem a primers del 2010!).

16.2.10

Carnaval

Ja he encapçat les disfresses de les nenes.... i fins el proper carnaval. Jo que no sóc molt carnavalera, i per suposat, no tinc mans ni gràcia per fer creacions, enguany ens hem ensortit, de nou, prou bé a casa.

Aquest any una donació i un parell de regals m'ha fet crear un bon fons d'armari per uns quants carnavals (estrella, angelet, infermera, xarleston, caputxeta, princesa, etc).

Tanmateix, he rebut alguna que altre oferta d'intercanvi de disfresses entre famílies, i em sembla que també les utilitzaré l'any que ve. Però, ja sabeu, si voleu fer més gran la cadena d'intercanvi, jo també puc passar alguna cosa.... Perquè, també seria coherent que això que els pares volem inculcar als nostres fills, el compartir, ho fem nostre, no?

Aquesta festa reb un bon impuls des de les escoles. Una setmana d'anar fent-los vestir coses no habituals, festes especials, senyor carnestoltes al pati, rues, etc... té el seu efecte, oi?

Si no, segurament, els/les nen@s (ara m'ho fa dir així la meva nena, que hem de ser políticament correctes) no tindrien tantes ganes de sortir al carrer creient-se que és una campanilla, quan en veritat va de pera amb fulla i tot o de princesa amb diadema (quan no volem portar ni unes cues els dies de cada dia).

15.2.10

Més mantetes, per favor!

Migdia, i encara no he aconseguit pujar la meva temperatura corporal, i això que m'he tapat tot el matí amb una manteta de llana per sobre de les cames.

Tinc els peus glaçats, malgrat les botes, i les mans.... ja ni em parlem....

Jo ja ho entenc que l'oficina està tancada el cap de setmana, però no és normal que posada la calefacció a les 8, quan entro, no aconsegueixi ambientar l'espai en tot el matí.

Tinc les cervicals que ja no em responen de lo garrativades que van.

M'encanta el fred, però NO quan he de treballar!

14.2.10

Un matí xupi!

Així és com ha definit la meva filla petita aquest matí de diumenge.

Malgrat el fred, hem sortit de casa sense que elles sabessin a on anavem realment.

I allà ens els hem trobat. Tots el gegants plantats a la Plaça Reial, per començar el seguici de festa major.

I els hem vist desfilar i ballar, hem escoltat gralles i timbals, hem gaudit dels balls de bastons i del bestiari... i per adobar-ho tot... castellers.


9.2.10

Rateta, rateta...

Així ha començat el meu matí, encara que potser no tant suau com en el conte....

De fet ha estat més tipus: "Mata la rata!, Uff! Què fastigosa!"

Vaja que hem trobat amb el noi de la neteja de l'escala un magnífic exemplar (no era gens petitat) de rata de claveguera que havia fet del nostre habitacle dels comptadors de l'aigua casa seva. I davant dels meus crits, ell com valent cavaller l'ha fet desaparèixer de les nostres vides per sempre.

Com pot ser que un ésser tant petit em faci tanta angúnia? Jo no ho sé, però és irremediable el fàstig/por que em fan aquests animalons.

Clar que el matí de rateta, rateta no ha acabat aquí.

Unes passes més enllà, m'he trobat 10 cts. d'euro... Em podré comprar un llacet?

Tant se val, espero que acabi el dia sense que un gat s'em mengi.

8.2.10

Si, si, si que camino

He complert! Avui he sortit a caminar, malgrat l'incipient pluja que anava caient....

Però és que només em queden dos dies per a comprar EL REGAL, i havia d'anar a "inspirar-me", i si era possible comprar-lo.

Però, res de res.

Ni la pluja mullant-me la cara (no portava paraigües) m'ha proporcionat una idea... encara que potser em proporcionarà un refredat, no?

Ja veurem!

6.2.10

Alta mèdica

Aviat farà cinc anys que una doctora em va dir: "Demà mateix t'haurem d'ingressar per fer un seguiment exhaustiu del teu embaràs. La nena que portes a dins no està creixent correctament. I no podem fer res més que vigilar i procurar triar el moment per a que neixi."



Podeu imaginar quin va ser el disgust majúscul que ens vam emportar. Tot semblava que es queia al damunt nostre. La nostra primera filla, i estava en perill (tot i que no sabien exactament quins altres perills corria excepte la mort). Jo no podia contenir les llàgrimes. Crec que en aquelles 24 hores vaig deixar anar tantes llàgrimes que, de ben segur, algun embassament s'hauria pogut omplir.


Una vegada a l'habitació de l'hospital, tristor, pena, ignorància sobre el futur.... només vaig saber una cosa clara: no estava en les mans de ningú i estava en les mans de tothom que A (la meva filla ja tenia un nom triat) tingués una oportunitat de viure.


I jo vaig fer la meva part. Vaig descansar molt, moltíssim, vaig menjar molt moltíssim, i vaig ser molt i molt optismista amb el futur de la nena (gràcies a tots els que van compartir amb mi aquest dur camí que em van donar el seu suport), i els metges van mirar i mirar.


I un dia, un mes després del meu ingrès a l'hospital, van dir, avui neixerà. Només estava a 28 setmanes i 2 dies de gestació i la nena pesava 500 gr.


I la nena va nèixer, molt més sana del que es podia esperar en aquelles circunstàncies biològiques, malgrat que no tot van ser flors i violes. I van ser atesa maravellosament per un equip de pediatres extraordinaris.


I la natura d'una, els coneixements dels altres i la dedicació de la família (a destacar l'incondicional avi matern) han permés que 5 anys després, l'A hagi estat donada d'alta pel neuròleg.


Ella que tenia molts números per a tenir alguna seqüela neurològica.... doncs no. Hem tingut la sort de que no.


GRÀCIES!

PD. Ja tinc un post semblant de l'any passat. Espero no repetir-me gaire.

5.2.10

No tinc idees

Han passat pocs dies des de la intensa activitat per fer regals per Nadal, i ja hi torno a ser (no hi ha com que tothom faci anys entre gener i març).

Però, com sempre, el que em falten són idees, propostes originals que puguin agradar a l'amfritrió.... (i també a mi).

... I ara ja només em queden 5 dies per comprar alguna cosa.....

ufff! No arribaré......

4.2.10

Ja no camino....

Quart dia, del segon mes de l'any.

Avui ja no he sortit a caminar.

Excusa: PLOU!

Realitat: MANDRA, CANSAMENT

Propòsit: DILLUNS ANIRÉ A CAMINAR AL MIGDIA

Un dia de festa entre setmana...

6:30 h, em llevo, dutxo, esmorço a la llum de les espelmes amb el meu marit (s'ha anat el llum de l'edifici)
7:15 h, llevo a la nena
7:40 h, sortim cap la revisió hospitalària de la nena baixant amb una llanterna (sembla una festa)
8:15 h, aparco al pàrquing de l'hospital
8:45 h, visita mèdica
9:15 h, sortim del pàrquing
9:50 h, deixo la nena a l'escola i recullo els papers de prematrícula per l'altre
10:00 h, faig uns tràmits a la caixa d'estalvis
10:15 h, recullo l'altre nena, poso una rentadora i m'en vaig a la regiduria de districte a demanarel paper d'empadronament per la matrícula de la petita a l'escola
11:00 h, breu passeig per la jardineria del barri
11:10 h, compra als congelats
11:20 h, compra a la carnisseria
11:30 h, recullo la rentadora d'ahir i estenc la d'avui i poso una altre rentadora
12:00 h, li pregunto al del servei tècnic d'ordinadors de davant de casa per arreglar el protàtil mort, i em diu ràpidament "fins el març no agafem encàrrecs que tenim molta feina" (a més de tancar-me la porta als nassos!)
12:10 h, estic gronxant a la meva nena petita
12:35 h, visito un altre servei tècnic, molt més agradables
12:45 h, recollim la nena gran a l'escola
12:50 h, parem a tots els caballitos de les botigues (i pujem sense posar monedes!)
13:00 h, arribem a casa i em poso a fer el dinar
13:05 h, estic fent mandonguilletes per la sopa i cordant un gorro de Campanilla (ja arriba el Carnestoltes!)
13:35 h, dinem
14:15 h, recullo la taula
14:20 h, estenc una altre rentadora
14:45 h, pentino i arreglo la nena per anar al cole
14:55 h, porto la nena al cole
15:00 h, ja he tornat del cole, començo a emprovar disfresses a la petita
15:30 h, arriben els meus pares de la seva prova mèdica (uff, tot està bé!)
15:50 h, m'en vaig al Carrefour
16:30 h, guardo la compra del Carrefour
16:45 h, vaig a recollir la nena a l'escola
17:00 h, passo l'aspiradora i el motxo al pis (això últim a només dos habitacions)
17:35 h, recullo la roba estesa
18:30 h, jugo amb les nenes
18:45 h, s'en va la llum de l'escala una altre vegada
19:30 h, preparo un sopar semi fred (aprofito una crema del dilluns que calento)
20:10 h, sopem
21:15 h, poso les nenes a dormir
22:00 h, m'estiro al sofà, xerrem i prenc una llet amb xocolata (boníssima!)
22:55 h, llegeixo els correus
23:00 h em quedo profundament dormida

Fent aquesta anàlisi temporal si que penso que potser, com m'ha dit alguna amiga, sóc súper...., però no.... si fos súper no estaria esgotada, oi?

De totes maneres, quasi millor que treballi i no faci festa, que llavors no porto tant trote.....

Tampoc no penseu que sóc com una màquina, durant tot el dia he rigut molt i també m'he enfadat....


2.2.10

Repàs als meus últims 26 anys...

Temps de silencis que em permeten de repassar ràpidament els meus darrers 26 anys de vida.

No era un objectiu de l'any, però suposo que aquest dinar que estem organitzant amb els de l'EGB m'hi ha portat. Ens haurem de posar al dia ràpidament, i per tant he de tenir un resum preparat.... (ja ho faré....)

...però per fer-lo he donat un cop d'ull a la meva vida... i no està malament... Estic contenta del que he fet, de qui tinc al costat, d'on estic i del que faig (malgrat algunes píndoles amargues). És clar, que quan digui a què em dedico, segur que tothom pensa o diu: "Ja es veia!"

De fet, una amiga em va dir una vegada llegint-me la mà: "El teu nom apareixerà en les enciclopèdies..." (i jo il·lusa de mi, era una època en què llegia biografies de científics, em vaig pensar que seria com la Madame Curie, je, je, je). El fet, és que certament la "predicció" va ser una mica real, no?

Vist tot plegat, sembla que sóc bastant predictible... A més, si miro ara algunes de les fotos d'aquest grup d'EGB, m'hi reconec fàcilment, i adaptant la imatge a les noves modes, no sóc tant diferent... mateix tall de cabell, ulleres, expressió....

Però a diferiència d'anys passats, ara m'accepto i no renego del passat ni del que sóc.

1.2.10

Obligar-me a caminar

Primer dia del segon mes de l'any 2010.

Reprenc un antic propòsit: als migdies caminaré, faci sol o plogui.

Ara que no em sento en l'obligació de donar els meus migdies a la feina, em torno a proposar de caminar 30 minuts al dia. I començo avui mateix.

Aprofitant que encara hi ha rebaixes, vaig al centre comercial, però aviat, em plantejaré arribar-me cada migdia al mar.