Alta mèdica

Aviat farà cinc anys que una doctora em va dir: "Demà mateix t'haurem d'ingressar per fer un seguiment exhaustiu del teu embaràs. La nena que portes a dins no està creixent correctament. I no podem fer res més que vigilar i procurar triar el moment per a que neixi."



Podeu imaginar quin va ser el disgust majúscul que ens vam emportar. Tot semblava que es queia al damunt nostre. La nostra primera filla, i estava en perill (tot i que no sabien exactament quins altres perills corria excepte la mort). Jo no podia contenir les llàgrimes. Crec que en aquelles 24 hores vaig deixar anar tantes llàgrimes que, de ben segur, algun embassament s'hauria pogut omplir.


Una vegada a l'habitació de l'hospital, tristor, pena, ignorància sobre el futur.... només vaig saber una cosa clara: no estava en les mans de ningú i estava en les mans de tothom que A (la meva filla ja tenia un nom triat) tingués una oportunitat de viure.


I jo vaig fer la meva part. Vaig descansar molt, moltíssim, vaig menjar molt moltíssim, i vaig ser molt i molt optismista amb el futur de la nena (gràcies a tots els que van compartir amb mi aquest dur camí que em van donar el seu suport), i els metges van mirar i mirar.


I un dia, un mes després del meu ingrès a l'hospital, van dir, avui neixerà. Només estava a 28 setmanes i 2 dies de gestació i la nena pesava 500 gr.


I la nena va nèixer, molt més sana del que es podia esperar en aquelles circunstàncies biològiques, malgrat que no tot van ser flors i violes. I van ser atesa maravellosament per un equip de pediatres extraordinaris.


I la natura d'una, els coneixements dels altres i la dedicació de la família (a destacar l'incondicional avi matern) han permés que 5 anys després, l'A hagi estat donada d'alta pel neuròleg.


Ella que tenia molts números per a tenir alguna seqüela neurològica.... doncs no. Hem tingut la sort de que no.


GRÀCIES!

PD. Ja tinc un post semblant de l'any passat. Espero no repetir-me gaire.