30.12.11

I pel 2012....

...m'ho han  passat i ho vull compartir. És fabulós. No tinc més paraules, aquí hi són totes, TOTS ELS MEUS DESITJOS PER MI I PER VOSALTRES....

Troballes a la nevera

Ja han passat aquests tres primers dies del Nadal. Per davant encara queda Cap d'Any i Reis. Vaja, més àpats pantagruèlics....

I pel camí, a menjar de restes, i a preparar dinars amb totes les troballes que apareixen a la nevera i al rebost.

Com sempre em passa, no preparo una carta amb el menú (sé de qui ho fa i potser per l'any vinent ho faré triant la tipografia més bonica i imprimint-los en l'HP), i en conseqüència, sempre se'm queden coses per posar a taula (recordeu que ja he parlat a vegades de la meva mala memòria).... És clar, que també hi ajuda,  les mil mans dels convidats entrant i sortint de la cuina, volent ajudar.

Aquesta any no van sortir a la taula, uns musclos al vapor, uns llagostins a la planxa, unes boletes de patates, el paté de salmó, un formatge de tupí, el carpaccio (de sobre, comprat a l'Hacendado, però molt bo) i el pseudocaviar del pobre.

Bé, ara que sóc conscient de la seva existència, ja pensaré com apareixeran als nostres plats dels propers dies.... (tot i que llagostins, musclos i carpaccio, a dia d'avui, ja han "desaparegut").

26.12.11

Davant l'adversitat, postitivisme

El racó més nadalenc de casa nostra
Fa poc més d'una setmana, la veritat és que tenia ganes que les festes de Nadal ja haguessin passat. Encara no havíem parlat amb el J. de com les celebraríem. La seva mare estava molt fràgil a casa, i a més rondava el tema del seu germà, una mena de fill pròdig amb tots els ets i uts (tema que m' --ens-- incomodava). Vam trobar una mena d'"entente", entre casa dels seus pares i casa dels meus (fins l'any passat, els seus pares sempre passaven els Nadals a casa nostra, en una contínua barreja de les dues famílies prou bona).

I gràcies a la màgia, de sobte va aparèixer el follet del bosc Voki, que ens va donar una nova perspectiva de les festes que s'apropaven, en encoratjar-nos a anar al bosc a buscar el tió (vegeu el seu missatge). I vam anar, i el vam trobar, i durant una setmana l'hem estat alimentant d'allò més bé per a que la nit de Nadal ens cagués moltes cosetes....

Però com que les coses no podien ser d'una altre manera, a meitat setmana, de nou la meva sogra va ser ingressada, i de nou, els fràgils plans els vam haver de canviar.

I com sempre, com si un àngel ens acompanyés, els dies no han anat gens malament. Ens hem pogut reunir, celebrar amb tranquil·lat el Nadal. Essent pocs, anant amunt i avall, però amb ganes. Retrobant a la família, i recuperant una estranya normalitat amb l'ausent. Hem fet cagar el tió, hem menjat escudella i carn d'olla i canelons.

Desitjo que l'any vinent ens sigui propici.


BON NADAL!!!!

12.12.11

L'innocència dels nens en Nadal

S'acosten dies en que tots ens omplim la boca del que valorem que els nens mantinguin la seva innocència en aquestes festes. Que continuïn creient que els Reis, Papa Noel o el Tió existeixen. Que els regals els estan fabricant uns elfs en un lloc amagat...Que la màgia existeix! 

Però en aquesta societat consumista en la que estem immersos és tan difícil mantenir el secret que no entenc com que amb set o quatre anys no descobreixen que tot plegat és una bona mentida dels pares (i mira que diem que no es poden dir mentides!!!).

Avui he anat al centre comercial per comprar unes coses pel festival de l'A., i vinga gent amunt i avall plena de paquets, gent fent cua per embolicar les joguines en una paradeta al bell mig de tot (allà on no passa desapercebuda ni per casualitat) i gent comprant carros sencers de joguines a l'hiper (inclús acompanyats amb els nens, d'uns dos anys, suposant que el dia que rebin el regal no el reconeixeran).

Elles han dit: Mira mare aquí emboliquen regals!!! I jo he pensat: Glupppsss!!! 

Però la cosa no ha passat d'aquí, tot i que jo ja m'estava preparant una SUPERMENTIDA per sortir del malpàs.

Senyors (els dels centres comercials i la societat en general), no podríem ser una mica menys ostentosos en aquests dies de què tot es pot comprar i deixar més espai per la il·lusió?????

10.12.11

A algú segur que li pot interessar...

Divendres a la tarda. Després d'algunes hores de moure llibres i mobles a l'estudi per fer-lo una mica més "aprofitat", el que hem aconseguit és treure dels prestatges: dos bosses de vídeos i un carro de la compra ple de llibrots.

Dels vídeos, com que no tenim ja aparell reproductor dels mateixos, conservarem només els del nostre casament (tres), que ens van fer els cosins en un dia tan memorable (ara convenientment els portarem a una famosa franquícia per a que ens els digitalitzin, ens hem de modernitzar, oi???).

Els altres vídeos i els llibres els he portat directament a la biblioteca del barri. Però no els ha interessat res pel seu fons, i he estat convidada a deixar-los en una taula oberta per a que tothom agafi el que hi ha lliurement segons els seus interessos....

I així ho he fet!!! Segur que hi ha algú que li pot interessar allò que a mi ja no em fa servei.... I sembla que és així, perquè per una altre raó he passat per la biblio poc abans de tancar, i ja no quedava res a la taula....

Ara tinc, una col·lecció de posagots del J. que no sabem què fer, algú li interessa????

1.12.11

M'en vaig tranquil·la a la feina

Alguna vegada ja he comentat que a casa el J. s'encarrega de les nenes pels matins i jo per la tarde.

Però ahir, vaig tenir unes molt bones sensacions, quan a les 7 del matí jo sortia per la porta de casa per anar a treballar, i el J. es va quedar a la cuina, davant el foc, preparant una truita per a fer-li un bocata a l'A. que anava d'excursió (més tard i com cada dia, aixecaria les nenes, esmorzarien plegats, les ajudaria a vestir i les portaria a l'escola).

Realment, la parietat de les tasques a casa no vol dir exclusivament repartir-se les tasques al 50%, oi?

29.11.11

Amb el ferum al nas

Crec que a mida que em vaig fent gran, les olors (bones i dolentes) s'em presenten més intenses al meu nas, i quan arriben, s'em queden durant hores.

Si són agradables, no passa res, ho gaudeixo. Però les altres, sembla que encara em persegueixen més, i em resulten quasi insoportables.

Avui mateix, he sortit a dinar al restaurantet del costat de la feina, i una olor per mi desagradable i molesta (la qual sóc incapaç de descriure, ho sento) m'ha perseguit tota la tarde fins que he arribat a casa (dutxa i canvi de roba han estat les teràpies de xoc aplicades).

És una mania poc d'acord amb el meu tarannà habitual, però és que m'ha quedat impregnat jersei, cabell, abric....i NO HO SUPORTO!!!!

Ainsss, a més aquesta sensació de que sóc jo la que faig ferum.....

I ja no us parlo de l'olor de peus a l'estiu que de vegades m'arriba del meu company de feina quan ve en sandàlies, és una ferum que m'és impossible foragitar. Ni posant-me litres de perfum ni enxopant un mocador que mantinc constantment al nas aconsegueixo vèncer'l.

24.11.11

Un creuer fora de sèrie, de Sílvia Soler

Com ja he dit públicament alguna altre vegada, entre la feina, la casa, la família i els blogs, la lectura de llibres a paper és de les últimes coses que faig.

I quan llegeixo, han de ser coses "lleugeres".

I tant lleugeres! Aquest cop ha caigut a les meves mans el llibre de la Sílvia Soler: Un creuer fora de sèrie.

L'he llegit en poc més de 2 hores (una mica fraccionades, això sí) perquè total són 155 pàgines amb lletra grossa.

La narració, fàcil. De fet són com dos històries en un sol llibre. He trobat que ha estat una lectura fluixa (tant que em va agradar Petons de diumenge, i uns anys abans, 39+1). No m'ha satisfet ni m'ha tret grans somriures amb les situacions lleugerament límits que relata. No m'ha emocionat. Si que hagués necessitat, però, un arbre genealògic al costat per situar alguns dels personatges en algun moment.

20.11.11

20-N

M'he despertat d'hora. El dia a dia de la família (en sentit ampli), els peus freds (molts dies m'he de posar mitjons perquè si no sóc incapaç de dormir-me) i dues nenes al llit fent voltes, somiant i fent sorolls amb les dents han estat les tres causes detonants de que un diumenge al matí estigui llevada i davant de l'ordinador a les 7.

He mirat per la finestra, i he vist una pancarta electoral. I ho he recordat. Avui és dia d'anar a votar! Ho faré, per creença democràtica, encara que cada vegada estic més convençuda que qui mana no són els polítics que escollim o no, sinó una elit econòmica qui és qui marca les directrius de tots segons els seus interessos.

I també he recordat que avui fa molts anys que aquest país també es va despertat desassossegat, com jo avui, perquè el dictador havia mort i no se sabia què passaria (no vull comparar les dues situacions, però, a mi llavors no em va preocupar gens ni mica que Franco hagués mort, tenia 6 anys!!!!, i en canvi la meva vida de cada dia sí que m'amoïna actualment).

15.11.11

Compra en grup

Nova experiència laboral!!!!

Avui uns quants de la feina hem fet una compra conjunta, per Internet, de trastos de cuina.

El que va ser en principi una compra que volia fer jo, se'm va acudir de comentar-li a una companya (que va dir que si), i després a una altre, i aquesta li va dir a tres més.... I així, al final, hem estat 6 (mira per a què serveix dinar a la cuina tots plegats encara que la resta d'hores no sapiguem ni què fan ni a què es dediquen).

Tot per ESTALVIAR-NOS uns EURILLOS en les despeses de tramesa!!! (cobren per enviament el mateix si demanes una cosa que deu).

Visca la crisi que ens fa més "socials"!!!!

11.11.11

Onze de l'onze de l'onze

Avui, com milions de persones en aquest planeta, faré un post que fa referència al dia 11-11-11. Segons uns, serà un dia d'una sort tremenda, segons uns altres, serà la fi del món.

Jo en el que va de dia, ni una cosa ni l'altre (és clar, que encara falten hores per a que acabi el dia i potser....).

El que si que m'ha passat una vegada més és que el meu cor s'ha encongit. Entre la por, la rebel·lia i la pena.

Com cada divendres he aprofitat les hores del migdia per anar a fer la compra. I avui, ha estat un d'aquells dies que enxampen a dos mangant en el super.

M'ha imposat veure a 4 mossos, tamany gegant, amb dos joves.

M'ha impressionat sentir dir a un mosso: "Mala sort xaval, unes vegades es guanya i altres és perd" (en castellà, per suposat).

M'ha fet pena veure els lladregots amb cara de "penjats" (eren tan joves! i del país, per a que diguem que només roben els de fora).

M'ha fet ràbia sentir que un dels nanos digués: "Venga senyorita (a la caixera del super) no nos denuncie, no hemos hecho nada malo. No lo volveremos a hacer. No nos verá por aquí nunca más. Si nos denuncia tendrá que ir un día al juzgado. ¡Vaya palo!".

M'ha indignat veure que el que havien robat eren xampús de tots colors (per revendre, suposo. Si hagués estat menjar, estava disposada a pagar el furt).

I jo he marxat. Amb la meva compra (pagada, eh!) i el cor petit, petit, petit.

6.11.11

Sóc infidel.....

.... A AQUEST BLOC!!!! (què us pensàveu????, jo de moment, al meu J. no l'enganyo......).

Si ho he de confessar (de fet, fa dies que estic pensant en fer aquest post però no em surt que vull dir), des de fa algun temps MANTINC UN ALTRE BLOC (apa, ja ho he dit).

Aquest, el de les ones, em deixa via lliure a expressar el meus pensaments sota l'anonimat per a la majoria (i només el coneixement de qui sóc per una minoria selecta). En canvi l'altre, en el qual dono la cara (i això és literal), recopilo allò que m'interessa de la meva, diria, única afició. Aquest en el que estic ara, em serveix de teràpia. L'altre m'està donant moltes satisfaccions i m'anima a descobrir, mourem i experimentar per les xarxes socials (twitter i facebook, de moment).

Són dos experiències contràries però complementàries, i de moment no vull renunciar a cap de les dues. Les viuré tant bé com pugui tenint en compte del temps que disposo per això de ser "bibloguera".

Per cert, per a mantenir aquesta infidelitat, cap dels dos blocs sap de la vida de l'altre, així que ara no aniré a dir el nom de.....

3.11.11

Malgrat no estar al 100%...

... avui des de casa he fet algunes gestions telefòniques que tenia pendents...

La que més satisfacció m'ha donat: la de Jazztel.

A casa som clients d'aquesta companyia des de fa anys, i sempre ens ha funcionat bé. Cap aturada, i totes les incidències amb el mòdem solucionades en un pim pam. A més, fa uns mesos, ens van avisar de que disposem de 120 minuts al mes gratis per parlar amb mòbils (però per tota la vida, com a premi a la nostra fidelitat).

Vaja que tant és així, que un company de feina es va donar d'alta gràcies a les meves recomanacions (i a ell li donen 30€ de descompte en la seva primera factura, a més de les promocions pròpies, i a nosaltres 60€).

Però lo d'avui ha estat massa! He trucat perquè una veïna em va comentar que a ella li havien rebaixat el preu de factura perquè va voler canviar-se a Movistar... i jo, no m'he volgut estar. He trucat demanant un descompte a la tarifa actual que tinc I ME L'HAN DONAT!!!!!! (són uns 3€ menys al mes, però bons són, no???).

Ah! i si algú es vol passar a aquesta companyia, que m'avisi, que ens faran més descomptes a tots!

2.11.11

Ja arriba la tardor....

... i no em refereixo a les pluges passades i futures. Em refereixo que ja arriben els temuts "virus". Inconcrets. Indefinits. Desconeguts. Però vius i vàlids com a resposta de molts metges per qualsevol indisposició mèdica: Això és un virus! (i no té res a veure amb les retallades, que abans també utilitzaven el "bitxet" per catalogar malalties incatalogables).

I a mi ja m'ha arribat el virus. I s'ha instal·lat als meus budells. El que inicialment va ser el causant d'una genialitat (com a mínim he perdut un parell de quilos en dos dies) ja comença a ser més aviat molest i empipador....

Espero que un parell de dies més d'arròs bullit siguin el remei a tots els meus mals!

24.10.11

Uh, oh, no tinc por.... o si.

Un any més, hem passat un dia en família a la Festa dels Supers, i amb aquest ja van tres post (1 i 2).

El grit de guerra d'enguany era el "uh, oh no tinc por", i com adult, i per mil i una cosa, he de reconèixer que com els nens també he de foragitar els meus fantasmes. I així ho vaig fer. Vaig cridar com mai, com els milers de persones allà congredades i al mateix moment: Uh, oh, no tinc por.

No tinc por a la crisi, no tinc por a les malalties, no tinc por a les responsabilitats.....Sóc conscient que no és la solució als problemes del dia dia, de la realitat, però, i lo bé que et quedes després de cridar (criteràpia, en podriem dir????).

El temps va aguantar, malgrat algunes gotes amenaçants, i com sempre tot i les llargues cues que vam evitar en el possible, vam passar un dia fantàstic amb pizza gratis i tot (aquest és el primer any que aconsegueixo que els de Terradellas em donguessin un tros, o millor dit, les cues).

22.10.11

Confraternitzant amb la comunitat xinesa

Ja hem començat a fer deures a l'escola. L'A. ja està a primer i tenim deures els dilluns, els dimecres i els divendres. Ella està encantada, i jo també de veure-la tant entusiasmada. De retruc la C. es posa al nostre costat i va fent dibuixos, i també una mica massa de soroll, per a que estigui per ella...

Però segur que aviat agafarem tots plegats els hàbits!

I un altre costum que afegirem a l'hora de fer deures segurament serà el que hi participi alguns dies una nena xinesa (de pares xinesos) de la classe d'A. Parlant amb la seva mare em va dir que estava preocupada perquè la nena tenia dificultats amb les coses de llengua, i ells no sabien si ho feia bé o no.

I aquí va sortir, una vegada més, el meu "ego altruista i ajudador" (amb lo bo i dolent de le paraules) i em vaig oferir per donar-lis un cop de mà. Així va ser, com divendres a la tarde va ser el primer dia d'aquesta petita "aventura". La nena va venir a casa (amb tota la confiança de la seva mare, sense haver estat ella primer ni res semblant, tan sols amb un paperet que jo vaig insistir de deixar-li amb les meva dades de localització) i totes tres nenes estaven encantades.

Les meves li van ensenyar la casa com si fos un palau (inclús ella va qualificar de "bonito" el safareig ple de trastos). Ella se sentia còmode. Van fer deures, van berenar, van dibuixar i van veure dibuixos. Tenien sintonia.

Em vaig sentir contenta.

18.10.11

"Compre fruta fea"

Aquest és el títol de la darrera Contra de La Vanguardia que he llegit aquest cap de setmana (Compre fruta fea), i m'ha agradat força, de fet, el suficient per voler compartir-lo al bloc.

Si quan alguna vegada llenço menjar que se m'ha fet malbé a la nevera (més de les que voldria) ja em faig una menjada important de coco (com ho he deixat perdre? per què no ho vaig cuinar? calia que comprés aquesta bossa de pebrots per 1€ si no tinc temps per estar a la cuina? amb la de gent que no pot menjar, etc, etc, etc....), aquesta entrevista m'ha aportat una visió menys MPGcèntrica i més global del malbaratament d'aliments que fem al primer món.

Clar que no he canviat, encara, els meus hàbits de compra/alimentació des de que l'he llegit, però si que m'ha fet ser una mica més CONSCIENT, i això ja ho dono per bo.

14.10.11

Un dia lliure, please...

Després de sentir l'altre dia la meva cosina P. que encara té a la "seva disposició" 32 dies de vacances (i quan dic DIES, vull dir DIES LABORALS), no puc més que tenir una "sana" ENVEJAAAAAAAAAAAAAA.

Jo en vull!!!! Encara que només sigui UN. Vull descansar de la feina....

Tenir un dia per mi! Un dia entre setmana, per poder mirar tranquil·lament que tinc a l'armari, triar-ho, fer bosses per la parròquia i anar-me a comprar alguna cosa. Per poder bloguear, faceboquear i tuitear sense miraments. Per poder anar al meu ritme. Per poder... jo què sé.... ser lliure?????

Però, no. No el tinc. Ja he fet totes les vacances de l'any. Ainsss!!!!

13.10.11

L'escombreta del bany, un reptil intocable....

Ja sé que em repeteixo més que l'all (de fet, ja vaig parlar del tema farà un any i mig a "Em fa grima anar al lavabo"), però és que noi!, avui a primera hora (a les 9! No feia ni 1:30 hores que l'havien deixat ben net) m'he tornat a trobar el lavabo brut (a la feina, és clar, perquè a casa de cadascú faci el que vulgui o el pugui).

I de tot plegat he tret una conclusió: l'escombreta del bany és una varietat de rèptil (tipus serp) que fa cosa tocar-lo, i per tant no l'utilitzem!

Senyors dissenyadors! No s'escarrasin més. No pensin en nous dissenys d'escombretes! No imaginin noves formes ni coloraines! Siguin com siguin, no tocarem les escombretes de bany!

5.10.11

En el món de les extraescolars

Ja hi som. Ja hem començat. Ja "fem" una activitat extraescolar!

I dic FEM, perquè qui la practica són les nenes, no jo, és clar, però jo també hi sóc portes en fora, durant dues hores allà, al peu del canó.

Han començat a fer música a l'Escola Municipal de Música, una hora a la setmana, però primer la petita de 17:45 a 18:45 i després la gran de 18:45 a 19:45. Per sort, al mateix centre i el mateix dia.

Què faig en aquest temps?

Deixar la C. a la classe i anar amb l'A. a la també biblioteca municipal, que està a menys de dos minuts de l'escola de música, i fer els deures i llegir-li contes. Si s'entreté sola, intentar connectar-me i escriure un post en el meu miniordinador o intentar llegir el diari (aquestes dues coses, passen molt rarament...). Després tornar a l'escola. Recollir a la C. i deixar a l'A. Tornar a anar a la biblioteca. Llegir de nou contes per la C (ja ni intento connectar-me ni llegir res "de grans"). A l'hora, tornar a l'escola, recollir a l'A. i marxar cap a casa (a la qual arribem en poc més de 5 minuts, en cotxe, és clar!).

Ja veig que aquest any seré una gran usuària de la xarxa de biblioteques!!!!!

Volgudament, tota activitat extraescolar acaba aquí, que per ara penso que ja és suficient per elles i per mi.


2.10.11

Reprenem la nostra vida????

Possiblement és molt d'hora per afirmar que recobrem la nostra vida després de dos mesos, però.....

Fa dos dies que la sogra ha tornat del periple hospitalari després de l'operació, i sembla que la cosa va per bon camí.

Si més no, després d'aquest 60 dies, avui diumenge, hem fet la nostra sense tenir el cor en un ai constant.

Hem matinat molt, i hem fet una matinal d'escalada amb la gent del club excursionista al qual pertanyem. No en sabem, però veure com han gaudit les nenes i el J. grimpant pels còdols de Montserrat ha estat molt gratificant, malgrat els pendents, els mals de cames i el cansament.

Però el dia no ha acabat aquí. Després de dinar a casa, tarde de passejar i viure el mercat medieval que han plantat durant tres dies davant de casa... Passejada en burrets, tiovivo manual, jocs de fusta i manualitat en ceràmica freda per les nenes. Fuets, bull i codonyat per mi. Músics i malabaristes de carrer per tota la família.

Un dia llarg i ple, tot i l'esgotament.... fins i tot, pensem en que potser podríem marxar un cap de setmana.....seguint el que ens ha dit al J. i a mi la nostra "corrúpia": "dediqueu-vos més a vosaltres que esteu massa pels demés".....

28.9.11

Comunicar-se

Darrerament, estic tenint la sort de poder veure alguna que altre peli de les que m'agraden: romàntiques amb embolics i final feliç. D'aquelles que pots deixar anar quatre llàgrimes ben bones que desintoxiquen de tot el que passa pel cap, al menys momentàniament, i que no tenen que ser per a cinèfils (jo no ho sóc, per suposat).

Això m'implica anar a dormir més tard, i patir una mica de son al matí, però em compensa.... què li farem!

En totes el denominador comú dels embolics de les parelles és la falta de comunicació, per això o per alló. Els mals entesos sempre arriben de la mà del deixar fer, de l'esperar que l'altre ho endevini, de trobar el moment, del silencis, del suposar, de l'orgull, del no saber com parlar... (coses que en un moment o altre de les nostres vides de parella també passa). I el final feliç arriba després d'haver parlat, d'haver posat els punts sobre les is, d'obrir-se i reconèixer els propis sentiments vers l'altre.... (i apa, jo a plorar....).

Per això, jo que sóc de mena "xerradora" (potser massa i tot), quan estic veient les pelis, a més de plorar, em ve al cap una cançoneta de Presuntos implicados, que aquest estiu les meves filles han descobert i que canten amb sentiment, tot i no entendre el significat de la lletra: Tenemos que hablar.


23.9.11

Aaaaaaggggggggggggggggrrrrrrrrr.... no m'ho puc creure.....

Avui entra la tardor i diem adéu a l'estiu (je, je, je....) i l'A. ho ha fet A LO GRANDE! (per això la repetició de la imatge de no fa tants dies en un altre post meu anomenat "No és un malson, però quasi", però més gran).

Si fa 15 anys el J. i jo estàvem a Posadas (Argentina) un dia com avui celebrant l'entrada de la primavera (si, si, primavera que per això són dels que estan cap per avall).... avui, ui avui....

... avui hem rebut la nova estació a urgències de Sant Joan de Déu (un hospital que encara no coneixia).

Vist ara, no ha estat més que un ensurt, però al principi pel meu caparró crec que ha passat de tot.

L'A. ha patit una lipotimia a l'escola. Ens han cridat, han avisat al 112, el J. ha arribat en taxi just quan marxava l'ambulància, s'ha deixat el tupper al taxi i l'hem perdut, jo que estava arribant amb cotxe a l'escola no els he enganxat i he seguit directament cap a l'hospital, han atés a l'A. de seguida, he arribat i ens han donat l'alta.

Ara ja està tot, de moment, tranquil·litat.... però estic quasi segura que d'aquí a quatre dies m'agafarà alguna mena d'atac de nervis, perquè anem d'ensurt en ensurt...

... un ensurt el dimarts. Els metges van decidir traslladar de nou la sogra a una altre clínica per a seguir en observació per les patologies (menys greus que el que ens van avançar) que sembla que té de medicina interna (la ferida de la intervenció, sembla que està bé)....

... i un altre ensurt ahir mateix. Vam tenir al sogre "desaparegut". Vaig parlar amb mossos, guàrdia urbana, urgències sanitàries, emergències i telèfons d'atenció ciutadana, i ningú tenia notícies d'ell, i per suposat no responia al telefon. Finalment el vam localitzar ingressat a la mateixa clínica que hi ha la sogra.... Ell no s'havia trobat bé i se'n va anar sense avisar-nos... Però d'urgències tampoc ens van avisar... Ell va dir que la seva dona era ingressada allà i que l'avisessin, però creiem que el van prendre per algú que no tocava ni quarts ni hores, si més no, en aquell moment....

El que explico no és broma, encara que ho sembli, i fins i tot ara em puc riure....però ahir.....


Vinga, vaig a respirar a fons i a seguir.... Bona festa de la Mercè!


19.9.11

El cap a no sé on.....

He començat "divinament" aquest matí (i això que les nenes s'han despertat unes quantes vegades durant la nit....). He sentit de nou el FRED a la cara quan he sortit per la porta i encara no era de dia.... La meva rebequeta de llaneta era òptima, i m'ha donat una sensació d'escalforeta que de seguida s'han transformat en "sensació de benestar"....

Tot pintava bé, malgrat la intensa setmana de reunions escolars que se'm presenta.... El meu tupper ple amb un arrosset de bolets.....

...però arribo a la feina i.... missatge del calendari de l'ordinador: "Avui dinar amb T." Quèeeee?????? Com ho havia oblidat????? Per què em vaig passar ahir gran part del dia cuinant???? (si ja sé, ho tinc per demà, però tan contenta que estava jo d'haver fet els "deures"!!!).

I de sobte, m'han vingut al cap els darrers "despistes": descobrir al mirall de l'ascensor de la feina que portava unes sandàlies verdes enlloc de les beige que pensava que m'havia posat, portar una tassa de llet buida al bany o guardar una llauna buida a la nevera......

Espero que la tardor em centri una mica més.....

15.9.11

Vida sana (I)

A partir d'ara hauré de ser com la noia de la foto (rossa, amb roba esportiva i només m'alimentaré d'api i pastanaga).....

Si ja m'ho pensava jo que no havia de passar cap revisió mèdica si no era per OBLIGACIÓ.... però, com que aprofito tot el que és gratis, doncs, res, que em vaig apuntar a la passar la revisió mèdica anual de la feina (podeu llegir el que vaig escriure al respecte l'any passat...), tot i que era el dia després de tornar d'aquella setmaneta de vacances a l'Escala (qui m'havia de dir que serien totes les meves vacances d'enguany?).

Et voilà! Ja fa dies que m'ha donat el resultat, però la veritat, com que no m'ha fet gaire gràcia, fins avui no he volgut parlar d'ell.

TINC COLESTEROL! JO COLESTEROL?????!!!!! Segons diu l'informe MODERAT. Uff, i em recomanen fer vida sana: no fumar (si jo ja els vaig dir que no fumava), pujar escales (home és cert que no camino en excès però per casa no paro asseguda ni per sopar), ballar (ara m'hi posaré a l'oficina!), treure el gos a passeig (eh!!!???? si jo no tinc gos), menjar variat (doncs jo que em pensava que ja ho feia) i cardiosaludable (ara he de menjar formatge tronchón enlloc d'idiazabal, bahhh!), mantenir el pes ideal (però si des de primers d'agost hauré perdut tres kilos), etc.

En tot, cas, això TAMPOC ÉS CAP IMPEDIMENT PER A REALITZAR LA MEVA FEINA. Sóc APTE SENSE RESTRICCIONS.

12.9.11

Primer dia d'escola

Són poc més de les 6 del matí, i ja estic llesta per anar a la feina.....

Tot un rècord, tenint en compte que he de sortir de casa a les 7 per poder entrar a treballar a dos quarts de 8.

I no és que sigui previsora, no, és que m'he despertat a les 5:30 convençuda que ha sonat el despertador i que eren les 6:30 hores.... (això és el que passa per mirar el rellotge a les fosques que està a la tauleta del J., i fer-ho sense posar-me les ulleres. Ho confesso, sóc bastant miop....).

Tot plegat deu ser que les nenes ahir em van transmetre la seva emoció per començar avui un nou curs, estrenar cartera o mitjons, i jo un nou horari, que em permetrà recollir-les dues tardes a la setmana, i això tan a elles com a mi ens fa molta il·lusió.

Tot plegat deu ser, que el cansament i els nervis de tants dies d'hospital i el no dormir d'una tirada per les nits m'han fet la seva pròpia jugada.

Tan se val. Avui arribaré a l'hora i amb aquest post fet.

Bon primer dia d'escola, per nens i pares! Comença el curs 2011-12! Que vagi bé!


7.9.11

15 anys junts, 15 anys per recordar

Un any més arriba el 7 de setembre i el  J. i jo celebrem que fa anys, 15, ens vam casar, que vam decidir compartir dia a dia les nostres vides.

I així ho hem fet i seguim fent-ho!

Parelles del nostre voltant s'han desfet (estranyament no dels amics propers), perquè la vida té aquestes coses, i de vegades ens fa pensar de si nosaltres passarem pel mateix. Però no cal pensar més enllà. Cal seguir vivint el nostre compromís.

Subscric tot el que ja vaig dir l'any passat en un dia com aquest, però avui (i gràcies al MILLOR REGAL QUE EM PODIA FER EL J. AVUI, una tirallonga de missatges SMS que m'ha enviat durant tot el dia) vull recordar el que junts hem viatjat (tranquils, no serà un passi tediós de diapos després d'unes vacances, només un apunt i un record, dels pocs que la meva memòria de mosquit conserva).
  • 1996: Argentina. Viatge de nuvis amb motxilla pel nostre compte. Pel record: tangos al Cafè Tortoni de Buenos Aires, la roba mullada al apropar-nos a les cascades d'Iguaçú, la por al cos al visitar les missions jesuítiques del Paraguai i l'estranya trobada amb un "andinista" de Mendoza.
  • 1997: Tailàndia i Açores. Vacances i Cap d'Any. Pel record: a Tailàndia no vam anar, un marcapassos d'urgències al sogre dos dies abans de marxar ho va impedir. Açores??? on estan? ens van dir a l'agència de viatges i primer Cap d'Any fora de Barcelona.
  • 1998: GR-11, París-Eurodisney i Finlàndia. Vacances d'estiu. Pel record: jo no vaig fer el tram final del GR-11 al País Basc i el J. no va venir a París, i això que no estàvem barallats, només que volíem fer coses diferents i ens ho vam passar bé. De Finlàndia, el creuer Turku-Estocolm ple de gent bebent i comprant alcohol i descarregant-lo dins de cotxets de nadons....
  • 1999: Istambul, Sarajevo i Londres. Pont de Sant Joan, setembre i desembre. Pel record: el mercat d'espècies d'Istambul, els venedors, els burques negres i una frase: "amigo, visca el barça! ¿cuántos catalanes vendrán estos días?". El record de la guerra de Bòsnia a través dels ulls d'uns joves que la van viure, tot i que a Sarajevo només hi va anar el J. en un intercanvi amb la Universitat de Barcelona. Londres: el meu únic viatge d'"amigues" que he fet mai.
  • 2000: Síria i Jordània i Repúbliques Báltiques. Setmana Santa i vacances d'estiu. Pel record: perdre la Lonely Planet a Madaba i recuperar-la a Amman, una rosella enlloc de rosa per Sant Jordi, creuar la frontera síria en un taxi de contraban, la il·luminació verda de les mesquites, les cagarrines a Damasc i la llum del capvespre a les capitals bàltiques on les coloraines dels edificis ens cridaren l'atenció.
  • 2001: Seattle. Vacances d'estiu. Pel record: Gratacels de veritat, sol (malgrat diuen que sempre plou a Seattle) i una autèntica Parade amb reines de la bellesa a cavall, bandes escolars i pseudocapellans lloant a Crist.
  • 2002: Eslovènia. Vacances d'estiu. Pel record: 5.000 kms de carreteres, pluja i molts dies de dormir en tenda de campanya.
  • 2003: Madeira. Vacances d'estiu. Pel record: primera estància en hotel de 4 estrelles amb esmorzar inclòs, caminar i caminar per les "lavades" i comencen a arribar les cigonyes amb criatures a casa dels amics.
  • 2004: Malta i Tirol. Pont de Sant Joan i vacances d'estiu. Pel record: la xarxa d'autobusos radials de Malta, un país que el meu imaginari havia fet més exòtic del que és i últim vol en avió fins al present. Viatge austríac amb àmplia parentel·la (érem 8) per sort en cotxes de 4 i no en autocaravana per 8 que era la primera intenció, pseudo October Fest a l'agost i espectaculars paisatges al Glossnocker.
  • 2005: Barcelona. Pel record: neix l'A. i la nostra vida transcorre des de febrer a juny a les instal·lacions de l'Hospital de la Vall d'Hebron. INICIEM EL GRAN VIATGE COM A PARES! Al desembre ens atrevim a anar a Niaux amb la nena i tornem corrents per una febre. Què novats érem!
  • 2006: Cerdanya i Ribagorça. Pel record: potitos amunt i avall i compra de biberó a Puigcerdà, tots tres sopem al refractori de la catedral de Roda d'Isàbena, un desig formulat molts anys abans i la C. comença a fer-se visible a través de la meva panxa.
  • 2007: Vall d'Aran i Aisa (Osca). Vacances d'estiu. Pel record: els plors de la C. amb sis mesos a l'hora de dinar i sopar al menjador de l'alberg i algunes paraules d'ànims d'altres pares "això no serà sempre així" (i jo no m'ho creia) i que ens confonguin amb peregrins del camí de Sant Jaume a Jaca dels autèntics per portar les nenes en motxiles a l'esquena.
  • 2008: País Basc. Vacances d'estiu. Pel record: les ovelles fan muuu i les vaques beeee, donar de menjar als cavalls de la casa rural i jugar amb un gosset anomenat Txiki.
  • 2009: Araós (Pallars Sobirà). Vacances d'estiu. Pel record:  pesca, una mica trucada, de truita de riu.
  • 2010:  Aragüés (Osca), Cerdanya i Vall-de-roures (Matarranya). Vacances d'estiu. Pel record: collita de maduixetes silvestres, excursions a llacs d'alta muntanya i per gorgues, banys en una mini piscina d'aigua calenta, passejades a cavall, mojitos i queimades.
  • 2011. L'Escala. Vacances a primers d'estiu. Pel record: una frase de les nenes assentades a l'hora d'esmozar: "Això si que és vida!" i platja sense sorra enganxifosa.
 (ara que ho he escrit veig que m'és impossible recordar només una cosa de cada... I'm sorry!, però mira, és una bona manera de fer el post 301, una xifra que comença a no estar malament, oi?).

4.9.11

A on diu que anem ara?????

Poc més d'una setmana després que anéssim amb la sogra a urgències de la Vall d'Hebron, el nostre periple hospitalari encara no ha finalitzat.

Hi vam entrar per una insuficiència renal que l'equip mèdic de la secció d'estàncies de curta durada (no érem ni a urgències ni estàvem ingressats en planta, aquest lloc és una mena de llimb....) li han curat en aquests dies. En paral·lel li van detectar que al genoll operat hi havia una infecció per un clau de la pròtesi.... Li anaven curant.... Més en paral·lel els metges/serveis socials van iniciar els tràmits per derivar-la a un centre sanitari de recuperació i rehabilitació (uff, menys mal, alguna cosa que sortia pràcticament sola i que ens suposava poc desgast)....

Dissabte al vespre, la infecció del genoll és més aguda. Diumenge, ara venen i van traumatòlegs i.... derivació a urgències de traumatologia de la Vall d'Hebron.... i posteriorment, derivació a la clínica i equip de traumatòlegs que van operar-la per a fer seguiment i la intervenció que creguin oportuna.....

Esperem que ara ja tot s'arregli, ara que la iaia tornava a ser la que era abans de l'operació (i em refereixo als ànims, la veu, les paraules....) i que els tràmits que haurem d'iniciar de nou per a la derivació al centre de rehabilitació no ens siguin excessivament feixucs....

Jo gran part d'aquesta història l'he viscut des de casa, algú s'ha de quedar amb les nenes, però us podeu imaginar que el telèfon a casa no para ni un segon aquests dies.....

30.8.11

Estiu 2012

Quan tot just acaba de començar a la feina, i les properes vacances em queden molt i molt llunyanes, HE REBUT UNA CARTA....

...d'una amiga de la família, parlant-nos de les vacances del 2012, per a que les comencem a planificar....

Guauuuu!!! quina previsió!!!!

Llegint així, sense pausa, he entès que ens convidava a passar 15 dies a Seattle, coincidint amb uns amics comuns francesos....

Els ulls m'han fet guspireges i el cor m'ha donat un salt d'alegria! Oi i tant que volem anar!

De facto, durant un segon he vist la imatge de nosaltres quatre a aquesta ciutat de la costa oest dels EUA (i he recordat el viscut quan hi vam estar el J. i jo ara ha fet 10 anys). Però de seguida he dit en veu alta: Bé, ja veurem com tindrem la situació familiar d'aquí a un any!, ara que per poc que pugui.... (sempre el cap fent d'esgarramoments....).

Després d'una primera llegida, l'hem rellegit i rellegit, i al final hem vist que no ens convidava a Seattle sinó a trobar-nos a Tolosa de Llenguadoc on viuen els altres amics..... (què malament porto l'anglès!).

Bé, no és el mateix, però tampoc està mal com a projecte de futur per les vacances del 2012, oi????





27.8.11

D'on he tret la fortalessa???

Acabo d'arribar d'urgències (hem hagut de portar a la sogra) i estic sola a casa (el J. s'ha quedat amb la seva mare que s'estarà uns quants dies hospitalitzada i les nenes estan amb els meus pares).... Uff, la d'anys que feia que això no passava (com a mínim 6....!!!!), però aquest no és el tema d'avui.

I aquí asseguda al llit em descobreixo a mi mateixa molt més forta davant la malaltia del que jo mateixa m'imaginava. Ja no se'm posa de la mateixa manera el nus a l'estómac quan cal anar a urgències. Ja no em fa tant de mal la panxa quan penso en que un dia o altre tots deixarem aquest món.

Mai abans m'havia imaginat així de serena enfront la malaltia i la mort (jo que sóc una bleda, bleda i ploro amb els anuncis), i em sorprenc.

Crec que amb tot el que ha passat aquest estiu he madurat molt en aquest sentit. I estic segura que també ajuda a sentir-me forta saber que estem amb els que estimem quan hem d'estar, de manera incondicional, prioritzant el que s'ha de prioritzar, sacrificant-nos, essent pacients, transmetent-les el millor de la nostra persona, prenent les millors decisions possibles per ajudar-los en el seu benestar i anant amunt i avall tan com sigui necessari..... perquè sé que hem compartit vida...

21.8.11

Les coses bones de les no-vacances

A poques hores de començar a treballar i donar per acabades oficialment les meves vacances, crec que necessito fer una valoració del que ha suposat de positiu (sense ordre d'importància, només una relació) les no-vacances (del negatiu, ja us podeu fer una idea: el no fer-les en si, no canviar d'aires, veure la cara de circumstàncies quan demà ho digui a la feina, bla, bla, bla, bla).



Coses bones de les no-vacances

  • He pintat la barana del balcó, que ja calia
  • Tinc tot el material escolar per l'A. a punt
  • He fet molta vida a casa i veig que sempre que pugui vull treballar
  • Veure que les coses van com van i que s'han d'acceptar i intentar reconduir-les
  • Que no sé perquè passo les vacances en cases de turisme rural en les quals he de rentar els plats a mà, quan a casa ho fa el rentavaixelles
  • L'A. a après a anar en bici
  • M'he pogut dedicar més al món blocaire
  • Confirmar que una bona parella al teu costat és sensacional
  • Adonar-nos que no som tant forts com ens creiem
  • Haver gaudit igual d'intensament de les nenes
  • He netejat més que mai casa meva, per no parlar de la planxa
  • Pots desconnectar també de la feina, que ja és un què
  • Saber que no tothom fa vacances
  • Verificar de manera empírica que la crisi és més important del que de vegades ens volen fer creure i que al barri s'ha quedat molt més gent que altres anys
  • No veure la tele
  • Reviure vacances d'altres anys, i que havien quedat oblidades al fons del nostre caparró
  • I finalment, que les vacances són un invent modern, i que és pot viure sense VACANCES (més o menys, per això ho escric amb el cos més petit que puc), però desitjo amb totes les meves forces fer VACANCES l'any vinent.



19.8.11

Port Aventurintzant-me

Dijous 18 d'agost. Primer dia a Port Aventura (i això que porta 15 anys en funcionament!!!!).

Com que no sóc gaire amiga de les grans atraccions com el dragon khan o l'huracán (lo meu és més el tiovivo i com a molt els autosdexoc....) tampoc he trobat a faltar en tot aquest temps no ha ver trepitjat aquest parc temàtic.

Però ahir, m'en vaig anar amb les nenes i els meus pares. Aquests últims, portaven dies amb ganes d'anar-hi. Els feia molta il·lusió tornar per segona vegada (i última, segons han dit), però aquest cop amb les seves nétes i veure-les gaudir.

Perquè a més, va ser així, van gaudir molt (atraccions amunt i avall i espectacles), malgrat la calor suportable i les cues acceptables. De fet, hi vam estar 11 hores (que és diu ràpid, però no ho és tan quan vas tot el dia a peu amb dos marreques de 6 i 4), i si bé quan van pujar al cotxe es van dormir, durant el dia van donar poques mostres de cansament.

Jo com no, vaig pujar a quasi totes les atraccions que elles (per acompanyar, je, je, je), i he de reconèixer que en alguna vaig pensar en un primer moment: PER QUÈ NO ELS HI HE DIT QUE NO PODIEN PUJAR????, però després..... GUAU!! he cridat com la que més i apa, a descarregar adrenalina....

Un bon dia, i he de dir que m'han quedat ganes de tornar..... a un parc temàtic (sigui aquest o Eurodisney, for instance....) encara que voldré fer nit, per no perdrem res de res.

17.8.11

De 4 a 2 rodes....

....Aquest és el gran èxit de la nostra A. avui. Per fi ha aconseguit rodar en bici de només dues rodes.

Mitja hora de provatures, i VOILÀ! amunt i avall tota segura i ben contenta.

Potser ha estat gràcies al nou casc fucsia que ha estrenat, o no, però el cas és que ja sap anar en bici de dos rodes.

I veient-la, he m'han vingut als ulls les imatges de com jo vaig aprendre ja fa una eternitat: amb una bici vermella, com la d'ella, per aquestes mateixes dates, i per un camí de cabres al poble de la meva mare, enlloc d'en una plaça d'asfalt..... Gràcies a Déu, una altre gran diferiència. Ella està sencera, i jo el primer dia vaig donar-me el primer gran pinyo en bici que em va deixar el braç quasi atrofiat durant més d'un mes.

Per cert, crec que la petita C. no esperarà fins els 6 anys per anar amb dos rodes......És molt més decidida i de fet avui ja ho ha volgut provar.....

16.8.11

Muntanya i mar

Diumenge, vam tenir quasi tot el dia per nosaltres quatre (el J., l'A., la C. i jo mateixa). Després de molts dies, el dia era per a estar plegats, des de bon matí.

Per oxigenar-nos, havíem decidit que aniríem a Montserrat a fer una caminadeta. De fet no és la primera vegada que ho fem això d'anar-hi en moments d'estres sobretot emocional, per exemple quan l'A. ja portava dos mesos a l'incubadora després de néixer. Per mi Montserrat té un no sé què --serà per la distància, perquè és muntanya o pel seu misticisme--, que m'agrada molt d'arribar-m'hi en aquests moments.

Sense presses, i després d'algun rifirafe entre les nenes, vam sortir de casa. Era una mica tard, i el que ens va obligar a canviar els nostres plans sobre la marxa mentre estàvem a la cua d'entrada del pàrquing del monestir.

Nova destinació: Can Massana. Una breu excursió a les restes de la torre del telègraf per tots quatre, i una de més llarga fins la Foradada del J. i l'A. després de dinar (aquesta nena ha sortit al seu pare en això de la muntanya!). Bon dia de quasi desconnexió del dia a dia.

El dilluns, ens va portar a la platja de Castelldefels per la tarda. Molta gent, però millor platja que la del Prat!

Una bona remullada i veure lo bé que s'ho passen les nenes en aquest medi, també va ser com aigueta de maig pels nostres ànims, tot sabent que l'endemà el J. ja començava a treballar, i que "les vacances familiars d'enguany no han existit i que no en tornarem a tenir fins el 2012". Perquè com diu el J., tot el que ha passat aquest estiu no ho portem tant bé com ens pensàvem.... a estones, és clar.

12.8.11

Una tarda al cine

Entre anades i vingudes, sobretot del J., de casa dels seus pares (ara ja el sogre està també a casa i recuperat) per encarregar-se de visites mèdiques, receptes, medicaments, nous aparells per la mobilitat, ajudar a mobilitzar a la sogra, fisios i gestions diverses, el dijous a la tarda van poder fer-lis una petita sorpresa a les nenes:

Al cine a veure Cars2!

No ho van saber fins que estàvem a les taquilles i els va fer molta gràcia (excusa, fer una cosa especial per santa C.) perquè mira que van dir coses que podrien fer de sorpresa mentre anàvem cap al cine.....

A la petita si li va fer una mica llarga els 90 minuts de peli, però a l'A. i a nosaltres no. És una trama força trepidant (molt més que la primera part) d'espies amb alguns elements que només els entens si ja ets gran (espia tipus Bond, James Bond; alemany dolent; papamòbil; o família reial britànica).

10.8.11

Llet fresca

Mirant les estadístiques del bloc, em sorprèn que un dels post que darrerament està tenint més visites és un en que parlava de les lleteries.

Bé, vull dir, que el meu entusiasme inicial per la proposta de anar a comprar llet fresca s'ha perdut totalment. Però no ha estat cosa de haver perdut l'interès o les ganes. Ha estat perquè he desconfiat del servei.

Ja fa més de tres mesos que un festiu vam anar a comprar la llet a l'estació de Sarrià. Tres litros. I com sempre, després a casa, i a posar la llet a la nevera.  Quan al vespre vam fer els nostres gots de llet, oh!!!!! quin mal gust! Estava agre. Vam haver de tirar tota la llet.

Vaig creure oportú contactar per correu amb La Vaqueria, l'empresa que gestiona la màquina per comentar-lis. No volia que em retornessin la llet, sinó una resposta que mai vaig tenir.... i això em va decebre.

Penso que aquest tipus de venda directa, en la qual es basen i pregonen, també ha de tenir una atenció directa amb el client. I no la va haver. Vaig prendre una decisió. No us compraré més llet! I ara quan passo pel davant, em sap greu tot plegat. M'agradava la idea de comprar la llet natural.... Ara compro ATO Natura, que com a mínim també deixa una marca blanca al voltant dels llavis.

9.8.11

No és un malson, però quasi

Sembla quasi impossible, però no, és la realitat.

Avui, dilluns, encara més evidències que aquest estiu no "havíem" de fer vacances.

Els sogres estables, un a casa i reorganitzant tot, i l'altre a la clínica recuperant-se, i el J. fent-se càrrec de la situació de manera lloable.

Jo a casa, acompanyant al meu pare a l'òptic perquè fa dies que veu de tant en tant doble.... Diagnòstic: millor vagi d'urgències a Bellvitge. I allà que ha anat amb la mare. Després de 8 hores, unes quantes proves i molts nervis, pel que l'imaginari de tots ha pensat que podria ser, li han diagnosticat una petita embòlia que li ha afectat un nervi de l'ull. Canvi de medicació, més proves al CAP, paciència i cap a casa.

Clar que sense ser de la mateixa magnitud, pel matí he portat a la petita C. al pediatre perquè tenia les galtes molt i molt vermelles (diagnòstic: virus de la bofetada) i per la nit hem donat Dalcy a l'A. que s'ha queixat de mal de cap.

Colateralment, sabem que la tieta M. no està bé i ha tingut febre.


7.8.11

Surrealisme

Són les 9 del vespre del dissabte. Jo, sola, conduint el nostre cotxe, parada en un semàfor i parlant per la finestreta de l'acompanyant amb el J. que condueix, sol, el cotxe del meu pare....

No som raros, no. Venim de l'hospital. Però no del que estava ingressada la sogra, no (aquesta mateixa tarda li han donat l'alta), sinó del que s'ha quedat ingressat el sogre (a la mateixa hora que una sortia l'altre entrava, sembla surrealista la situació, oi?). Jo m'he quedat fent l'ingrès i el J. ha anat a casa dels seus pares per donar un cop de mà a la cuidadora.

Bé, ara tot control·lat (més o menys, perquè la sogra necessitarà moltes atencions, temps i molta voluntat per part seva, i el sogre, doncs superar aquesta nova insuficiència respiratòria i fer bondat).

Amb tot, la resposta a la pregunta si ho ha de fer tot sol el J. (només amb la meva ajuda i la d'alguns cosins i tiets) és SI (té un germà, però amb una vida i una actitud personal respecte a les seves relacions amb els demés també molt SURREALISTA....).

Ara si que diem adéu a les vacances fins l'any que ve... No passa res, s'ha d'estar on s'ha d'estar.

6.8.11

Cancelled

Bé decidit. Hem cancel·lat la nostra reserva en un alberg del Pirineu d'Osca.

La sogra continua ingressada, i encara que la puguin enviar a casa, 300 km de distància són molts física i mentalment.

Si finalment està en casa, caldrà a més estar pendents de fisios i altres suports que ajudin a la seva cuidadora habitual.

Per això, com a molt ens plantegem amb el J. marxar tres dies durant la setmana vinent a algun lloc de la Costa del Maresme, a menys de 30 minuts de cotxe.....

Esperarem amb ganes algun pont del darrer trimestre per poder escapar-nos i compensar-nos les vacances d'enguany.

4.8.11

Ajudem a menjar la collita dels horts!!!!

Això és el que portem fent les darrers tres setmanes.

Aquest estiu està essent molt productiu, i els horts dels veïns d'escala o de parents donen tants fruits que a ells els és impossible de poder menjar tot el que produeixen....


....Així que molt gustosos (ells i nosaltres) compartim els excedents (peres dolcíssimes, patates, carbassons o enciams).

Gràcies a tots! és un plaer menjar directe de la terra, i pensar que fins i tot potser m'hauré de plantejar de fer confitures....

Per cert, la collita del nostre petit hort urbà ja fa dies que s'ha acabat... esperarem a l'any vinent a veure què plantem!

2.8.11

Tres en un llit

Aquest any, de moment, les vacances estan essent particulars, vull dir que poc a veure amb el que hem fet altres anys....

De moment, ens estem dedicant a conèixer alguns espais museístics dels voltants, com les Mines de neolítiques de Gavà. Magnífica la musealització! Un bon lloc per anar amb canalla i descobrir molt interactivament la vida al neolític a prop de casa.

L'altra cosa que està essent el TOP TEN de les nenes.... dormir al llit dels PAPAS, les nits que el J. està a la clínica. És xulo, trobar-nos totes tres apalancades al llit veient la tele (dibuixos, of course) i esperant que ens arribi la son..... Ara.... ja no és tan xulo quan les noies han caigut en braços de Morfeu i rodolen d'un costat a l'altre del llit (i jo en mig).... Finalment, jo acabo dormint meravellosament als peus del llit (sort que encara no hi arriben!). Quan em desperto, les veig tan amples i tan tranquil·les, que em quedo una bona estona mirant-les... i ja m'he oblidat dels cops.... fins a la propera.

29.7.11

De nou les vacances han arribat...

Puntualment, com cada any, a les 14:36 hores d'avui divendres 29 de juliol he iniciat les vacances. El matí ha passat tranquil a la feina, i a l'hora d'acomiadar-me dels meus companys davant la incertesa de si podrem fer algun dels plans que teníem els de casa per vacances (l'àvia continua hospitalitzada, encara que recuperant-se pas a pas) jo no estava tan animada com ells. A més, ha coincidit que una companya ha arribat a la seva jubilació (als 65 i després de 27 a l'empresa) i per tant, quan tots tornem ella no.... , i la sensació de tot plegat és una mica rara.

Tanmateix en arribar a casa, crec que millor no podien començar les vacances... després de dinar i mentre les nenes jugaven i el rentavaixelles feia la seva feina, jo m'he estirat al sofà i he fet cinc minuts de becaina....

.... Meravellós fins que la picor d'uns granets al braç i al coll (maleïts mosquits!) m'han despertat.
.... Meravellós fins que m'he adonat que el retavaixelles havia (suposo) fet la seva feina, però tota l'aigua del desguàs havia anat a parar al terra.

LES VACANCES CONTINUEN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

27.7.11

Tenir cura dels nostres pares

Estirada al llit, tot i l'esgotament, la son no em venia. El dia ha estat llarggggggggg mooooooooolt llaaaaaaaarrrrrgggggg.

Fa quatre dies que van operar a la meva sogra i continua hospitalitzada. Tot va bé, però, és clar, la recuperació va al pas que va perquè té 86 anys. La situació és fàcil prou perquè la cuidadora que viu amb ella i el sogre porta tot el pes de la seva hospitalització, el que no treu que cada dia passem per la clínica una estona o altres, i estem penjats als telèfon més d'un cop (a més d'atendre trucades de familiars, de mútues i altres assumptes). Però el nostre dia a dia segueix, i com que treballem fora de casa tots dos i tenim nenes petites no podem avarcar gaire més.

Ara és un fet puntual, però tenir curar dia a dia dels nostres pares és realment és una situació una mica exigent, per nosaltres i per altre molta gent en el mateix cas, això si, sempre depenent del grau d'implicació en la cura dels grans. En el nostre cas és, diria jo, bastant alt.

Ho fem encantats i perquè estem convençuts de que és el que volem fer, però això significa una despesa important de la nostra energia. Hi ha tantes coses per fer!!!!..... tramitar paperasses diverses, cercar la millor opció pels pares per a que estiguin ben cuidats tenint en compte que nosaltres no ens podem fer càrrec, portar comptes, lluitar amb timos de companyies telefòniques, fer-nos entendre i entendre, escoltar i parlar, trucades diàries per veure com han passat el dia, visites a metges, manteniment de la casa, prendre decisions, organitzar-te les vacances per a que no quedin sols, passar com a mínim un dia per setmana.....

De vegades sentim que no fem prou i d'altres estem desbordats, el ying i el yang.

I tot això, ningú ens ho havia explicat. Havíem vist a casa com hi vivien els avis, i ens semblava fàcil tot plegat. Potser si que ho era, o no. El que segurament la mentalitat de tots era molt diferent.... i en el futur.... encara més.


25.7.11

Acceptar o no una feina

Ja han passat dos anys i mig des de que la meva amiga T. va ser acomiadada de l'empresa on treballo.

En aquest temps, està clar que no hem perdut el contacte (gràcies, més, a les noves tecnologies que al tradicional telèfon de tota la vida) i fins i tot hem dinat plegades unes quantes vegades (family inclosa).

Ella ha estat de les afortunades que ha passat poc temps a l'atur, res fixe, però quasi no ha parat. Ha ocupat diferents llocs a l'administració catalana, fins que van arribar les previsibles, i cantades, retallades. Però segueix tenint sort. Després d'un parell de mesos fent de mestressa de casa, ara li plou una "bona oportunitat" de feina. Feina molt i molt variada com assistent personal en un despatx, fixe i bon sou. Només una "petita/gran" pega: L'HORARI (fins a les 20:30 hores de dilluns a divendres).

Jo que també tinc canalla, el trobo HORRORÓS....(tan acostumada que estic de plegat a l'hora del té. Sé que sóc una afortunada i això que no treballo a l'administració).

Ja sé que hi ha molta gent que el fa, i no té cap elecció, però em costaria tant adaptar-m'hi...... I això és el que li passa a ella. Que ja li agrada ja la proposta, però no és decideix a renunciar al temps d'estar amb els seus fills....si fos home, quasi segur que no tindria cap dubte en acceptar.

Moltes veus li diuen que ho provi.... jo no m'atreveixo...És molt dur de prendre la decisió, i no voldria estar en la seva pell: per una part renunciar a una bona feina, i amb el temps que corren, per altre.... ja ho sabeu....

24.7.11

No dir no

Porto uns dies que m'hi fixo i intento, quan parlo especialment amb les nenes, NO UTILITZAR la paraula NO.

Crec que la faig servir tan sovint que ja no els hi fa cap mena d'efecte (de fet l'A. m'ha dir em més d'una ocasió: Mama, sempre dius nooooooooo), i el J. ja m'ho diu: canvia d'estratègia! (sàvia proposta, però m'és tan difícil....).

De fet m'esforço una mica més que abans, i intento positivitzar les ordres que els hi dono per a que facin les coses... però, ufff, em costa tan.... Per exemple, semblaria fàcil que enlloc de dir "no veiem la tele que hem d'anar a comprar" pogués dir naturalment i sense pensar-m'ho "ara hem d'anar a comprar, i si hi ha temps després ja veurem els dibuixos"....

Veig tan clar que tinc/tenim molt interioritzat el NO.

Penso que no és una cosa personal, que és molt propi de la socialització que hem tingut (tot o quasi tot estava prohibit) i ara canviar-ho es fa molt costós, i el que fem és transmetre a les generacions futures la negació. Tinc un company de feina que amb les seves nenes es va proposar només utilitzar un NO al dia, i per tan s'ho pensa abans.... per mi, aquesta proposta, ara per ara, és una utopia.

Tanmateix, de vegades, el NO, és la única paraula possible!

21.7.11

40 minuts (tercera i darrera part de la triologia, si més no de moment)

Segueixo estalviant temps en el trajecte a la feina (20 minuts).... però avui AMB TRUC: a peu + cotxe (res de transports públics/borregueros).

A primera hora del matí m'he trobat un SMS d'una companya de feina, que viu a 20 minuts de casa (a peu) en la direcció "bona", oferint-me la possibilitat de transportar-me al "laburo" en "carro"....

I he pensat, valens!!! Com que no seré jo qui conduirà, i a més puc caminar els primers vint minutets.....


...clar, que no he valorat prou bé que avui anava carregada amb una megacarmanyola plena de croquetes casolanes.... (ha estat la meva aportació a un tradicional, aquest és el segon any que ho fem, dinar de germanor prevacances amb la gent que compartim taula quasi tots els migdies per menjar, llavors si, cadascú el seu tupper).

Tampoc he tret el braç per la finestra abans de sortir de casa, i per no passar fred, jo, molt mona, he sortit amb una xaqueteta..... que m'he hagut de treure a les primeres de canvi.....

Malgrat tot.... bé. He decidit que m'agrada caminar a primera hora del matí, així que ja veurem què faré demà, però em sembla que aniré menys en cotxe propi.... si més no, fins que comenci el curs escolar.....

20.7.11

60 minuts, la segona part dels post d'ahir

Avui, ho he tornat a fer: he anat en transport públic a la feina. He trigat 60 minuts. Estic contenta! Molt més que ahir, per suposat (sembla clar que durant tot el dia els transports a Barcelona no van funcionar com calia, total per quatre gotes d'aigua!).

Per què? Doncs perquè hi he dedicat 25 minuts a caminar. Des de Glòries quasi al Fòrum, pel mig d'una avinguda Diagonal bastant solitària, i avui més aviat fresqueta (no m'hagués anat malament una rebequeta). Tot un repte que em venia molt de gust de fer (i segur que la meva salut m'ho agrairà, oi?).

Al metro, només he tingut l'oportunitat de llegir les quatre tristes pàgines que ara són el diari 20minutos (i dic quatre literalment; ha perdut molt en aquest temps que no el llegia), perquè no tenia ganes de carregar un llibre sabent la caminada que m'esperava....

Demà, més transport públic, a veure si al final li agafaré el gustillo....

19.7.11

Una hora i onze minuts, o el que és el mateix, 71 minuts

Porto més d'una setmana dient-me a mi mateixa, i als que m'envolten, que estic cansada de conduir cada matí fins a la feina, que em fa pal agafar el cotxe cada dia i anar sola a la feina, i que em sento encarcarada i amb forma de 4 (tinc la sensació que només m'aixeco del llit, pujo al cotxe, em sento en la cadira de la feina i torno a pujar al cotxe,... després d'aquí tot plegat és una altre història).

Per tot això, havia pres una decisió: si més no, fins el setembre aniria en transport públic a treballar!

Clar que si avui per cols i demà per naps, encara no ho havia posat en pràctica.... Semblava que qualsevol excusa era bona per tirar-me enrere del meu "propòsit".

I avui, tot i sentir ploure a bots i barrals (i tenir algun moment de debilitat dins del llit), finalment ho he fet. HE AGAFAT EL METRO I EL TRAM!

Mal dia, però! He trigat més que mai, 71 minuts des de la porta de casa a la porta de la feina. El metro es parava a totes les estacions (i en són un munt) poc menys de 5 minuts; la sortida directa al tram estava tancada i he hagut de caminar fins a la següent parada del tram; i a més a més, el tramvia havia tingut "una incidència" i no funcionava per la qual cosa quan ha arribat anava ple com un ou.....

La veritat és que l'experiència ha resultat quasi traumàtica i només em dono una oportunitat més per a seguir amb el meu propòsit... Sinó tornaré a agafar el cotxe, que mal que em pesi, em permet desplaçar-me a la feina en 30 minuts.

18.7.11

Cercant descomptes

El meu jo CERCADESCOMPTES torna a aparèixer de manera intensa. Estem en el moment de comprar llibres, materials i uniformes per curs que començarà al setembre.

I com l'any passat enguany també intento estalviar-me uns eurillos amb l'uniforme. Aquest any, a més, compto amb la inestimable ajuda de la "mini xarxa social" de mares via correu electrònic que ens anem passant els preus i les botigues on comprem, i després cadascuna fa el que li sembla millor. El que sembla clar, però, és que la botiga del barri haurà d'espavilar perquè els seus preus són els menys competitius.

L'altre tema és el dels llibres de text. L'escola ens ha facilitat la possibilitat de comprar-los a través d'ells amb un descompte del 12%. Jo, com que sóc del món del paper m'he mogut per intentar aconseguir-los encara més bé de preu i, HO HE ACONSEGUIT, però tot plegat és bastant lio....

Clar que tot plegat m'ha facilitat una valuosa informació per compartir amb d'altres companys de feina que, com la que escriu, també han fet els seus viatges amunt i avall per aconseguir els llibres de text amb descompte (al capdevall uns 50€ per curs).

13.7.11

Olor de colònia

El que si que he fet aquests dies de vacances ha estat llegir. Fa mesos que a la meva tauleta de nit s'acumulen llibres que començo a llegir però que no acabo, no m'enganxen. Però aquestes vacances si que he trobat un llibre que m'ha tingut entretinguda Olor de colònia, de Sílvia Alcántara.

És la primera novel.la d'aquesta autora que ja ha escrit la segona, És una obra coral, costumista, que descriu la vida i les relacions de diferents personatges en una colònia fabril. Relacions tèrboles, de mitges veritats i de mitges mentides, de fet com a tot arreu, misèries, però tot en un micromón del qual alguns volen fugir i d'altres no poden sortir.

Molts silencis, potsers excessius, com la vida mateixa, tot esperant el miracle que mai arriba. I on el que menys ho sembla  és el més maquiavèl·lic.

Un llibret que m'ha agradat  i que us recomano.

Bona lectura.