La meva amiga T

Avui és el darrer dia de feina a la mateixa empresa de la meva amiga T. Després de 14 anys, han decidit que era "prescindible". De fet hauria de ser demà, però la situació de mantenir el tipus entre els companys ja se li havia tornat feixuga, i ha decidit que avui fos l'últim dia. I ho comparteixo, perquè quan estàs a gust en una empresa, que la consideres més que un simple lloc de treball perquè has establert una relació com de família, i et diuen que no pots seguir més, és com que una part del teu cor/món (diga-li com vulguis) es trenca.

Corren temps durs per les empreses, i entenc que han d'intentar sobreviure, encara que sigui a costa de fer fora a treballadors. Però això no treu que em sàpiga greu. D'una banda, el fet, d'altra a qui li passa i sobretot, perquè li passa.

Després dels mencionats anys dedicats a l'empresa, encara tenia una relació laboral basada en el contracte per obra i servei. Està clar, que l'obra no ha durat 14 anys, i el que s'ha anat fent és donar d'alta i de baixa contractes de manera encadenada. Així, que legalment, i per l'empresa, no hi ha una vinculació indefinida entre empresa i treballadora (tot i que davant d'un jutge sabem que la situació és considerada de "contracte indefinit a frau de llei").
La indemnització per a ella s'ha reduït a un terç dels 14 anys, perquè intentar reclamar el total tenia alguns problemes a considerar (una discontinuïtat que va facilitar l'empresa durant dos mesos d'estiu, encara que treballava des de casa, ara fa 4 anys, la sort del jutge que et toca i trigar més de 2 anys a tenir un veredicte amb un possible resultat negatiu).

T a triat l'opció d'acceptar l'oferiment econòmic de l'empresa, i esperar que li facilitin feines per casa i amb el temps, potser, si la cosa es redreça, tornar.

Jo no hi confio. Les coses no són així, em sembla, però mai se sap, i segur que m'equivoco.

Al despedir-nos, m'han saltat dues llàgrimes (bé, realment algunes més, sense comptar les que van brollar quan li van dir), pensava que no passaria, però no. Tampoc he pogut mirar com marxava passadís enllà. Ha estat una despedida breu. Segur que mantindrem el contacte i, sobretot, l'amistat, i ens retrobarem.

Li desitjo la millor sort del món, perquè encara que també pertany al grup de les "ones" està suficientment preparada per poder refer el seu camí laboral.

T, molta sort! Trobaré a faltar els minuts de cafè, sense beguda.