31.8.10

1000 visites

Només un breu apunt. Aquest bloc ha aconseguit 1000 visites (segurament més de la meitat les he fet jo mateixa, què li farem!). No m'ho pensava pas. Tot plegat va sorgir pensat però sense un objectiu clar. Tanmateix no em cal, escriure quan em ve de gust (per plaer o per malestar) m'és suficient (hi ha qui busca amics a qui taladrar el cap o psicòlegs a qui jubilar). I si qui ho llegeix li agrada, si sent de vegades identificat o no, doncs encara millor.

No he fet gaire difusió del bloc. Només alguns amics i familiars (pocs). Però em costa. Encara tinc com una "vergonya" a escriure públicament, i sobretot a dir-ho i publicitar-ho. No pretenc ser una escriptora reconeguda (articulista segurament), però tampoc no vull quedar com una patètica (ja m'enteneu).

En tot cas. Gràcies per llegir-me.

28.8.10

Maletes perdudes


Per sort, el títol del post d'avui no té res a veure que a casa se'ns hagin extraviat les maletes a l'acabar de les vacances.... i que per fi les haguem recuperat.
És el títol d'un llibre, de Jordí Puntí, que he tingut la sort de poder llegir durant les vacances. A salts, és clar, però l'he pogut llegir amb tranquil·litat. Sembla que no, que mai arribaràs, però a mida que les nenes es van fent grans, disposes d'alguns moments més per a tu, tot i que estiguis de vacances i al 100% dedicada a elles.
La narració m'ha agradat, interessat (un tipus orfe de naixement que té 4 fills escampats per Europa de quatre mares que no saben de l'existència dels altres fins que el tipus desapareix i decideixen buscar-lo). No se m'ha fet tediosa, tot i que dins una història n'apareixen 50 més. Personatges que per si sols podrien ser protagonistes d'un altre llibre. Històries inversemblants. Bona documentació. He llegit en algun lloc que és una obra mestra. Jo no ho puc confirmar, no sóc una entesa.
Només puc recomanar la seva lectura, malgrat tingui 450 pàgines. (per cert, he descobert que el llibre Maletes Perdudes té un bloc).

22.8.10

Tornem-hi...

Ja està, ja han passat les tan esperades vacances d'estiu.

Han passat d'una volada, quasi sense adonar-me... Però han estat bé, molt bé.

A destacar: he gaudit de la natura plena d'aigua (llacs d'alta muntanya i piscines sulfuroses a la Cerdanya, i rius intermitents amb piscines d'aigua natural a la Terra Alta i el Matarranya), que m'ofereix un estat de relax indescriptible.

A hores d'ara no m'hi veig recorrent una gran ciutat ni visitant museus tediosos. Busco espais breus, on passejar i on trepitjar els carrers en el dia a dia, sense buscar res concret, fixant-me en una pedra aquí, en una porta allà... Ocupant el temps en petites activitats que gaudir en família i que per això han de ser eminentment dedicades a un públic infantil (muntar a cavall, visitar una cova, fer formatges, nedar en un riu, o caminar per boscos saltant rierols). Tot a poc a poc, evitant atapeir una agenda amb mil coses i activitats de risc (per exemple, sopar en una pizzeria atapeïda de gent on els cambrers són lents, per natura o per situació). Avui això i demà allò. I si és possible, al vespre quan ja els més menuts dormen.... fer un mojito o una copa de cava gelat.

Llegint el que escric, estic segura que fa uns anys no m'hi reconeixeria. Llavors anhelava agafar avions, fer mil coses, veure mil llocs, sopar aquí i dinar allà.... Coses de la joventut i sobretot, de ser només dos. En uns anys, hi tornaré, no sé si amb les mateixes ganes (l'edat serà una altra), però tornaré a voltar per aquests món de Déu (em queda tant per conèixer!).

Però ara no és això el que em toca, i estic encantada de viure les vacances a mida de les meves filles, compartint-les amb amics i família, en sentit ampli.

19.8.10

Excès de gent

Com qui vol fer una gràcia, s'ens va ocòrrer al J. i a mi anar amb les nenes a les festes de Gràcia. Per veure els carrers engalanats i aquestes coses.

Quina mala idea! Només vam veure un carrer i mig guarnit. Impossible de donar cap passa més. Quanta gent! Amunt, avall, aturada, rient, xerrant, bebent.... Majoritàriament joves (d'uns quaranta amb nens a l'hora que hi erem), d'aquí, d'allà. Era com una riada, com una manifestació.

Vaja que ens vam agobiar força. Feia tants anys que no anevem (ja no recordo quants) que ens va semblar impossible tot l'ambient. Així que vam tornar a casa esgotats i amb la idea que em molts anys no hi tornarem.

17.8.10

Come on, come on...

Per què els senyors Beatles van anomenar la cançó Please, Please, me? Les meves filles quan la demanen ens diuen: papis poseu el Come on! I de fet, és cert que la paraula que surt més és Come on.

Bé ells sabran. El que nosaltres sabem és quina ha estat la cançó de l'estiu per les noies al cotxe, aquesta peça de l'any 1963. L'hem escoltada.... centenars de vegades? I jo, amb la meva oïda dura encara sóc incapaç de repetir res més que el come on. En canvi elles... semblen lloros, i la segueixen (una mica a la seva manera) força bé, especialment el "you" final, que l'entonen com els originals.

M'escric la lletra a veure si me l'aprenc..... Visca un estiu retro!!!!!

Last night I said these words to my girl
I know you never even try, girl
Come on, come on, come on, come on
Please please me oh yeh like I please you

You don't need me to show the way, love
Why do I always have to say, love
Come on, come on, come on, come on
Please please me oh yeh like I please you

I don't wanna sound complaining
But you know there's always rain in my heart
I do all the pleasing with you
It's so hard to reason with you

Oh yeh why do you make me blue
Last night I said these words to my girl

I know you never even try, girl
Come on, come on, come on, come on
Please please me oh yeh, like I please you

9.8.10

Estic tant de vacances...

... que també ho estic d'aquest bloc.

Ja arribaran temps més fructífers de pensaments i idees.

Fins llavors... DISFRUTEU L'ESTIU.