Perdre un bebé

He rebut la notícia desesperada d'una amiga: ha perdut el bebé que esperava. Què dur sentir aquestes paraules!

D'entrada, no sé què dir, i molt menys puc donar ànims entre els crits de les nenes que, alienes al que passa al món que les envolta, demanen constantment la meva atenció..., crits que evidentment no s'escapen a la persona que tens a l'altre costat del fil telefònic...

Em sento malament perquè ella ara per ara no podrà sentir aquestes veus a casa seva....

Al mateix temps, penso durants uns segons en els moments més traumàtics dels meus embarassos, de les llàgrimes que he vessat, tot i que el final hagi estat feliç.... Però ella no, ella plorarà i plorarà, i res no canviarà.

No sé que puc fer, i molt menys dir. No sóc gaire bona per aquestes coses. Només escolto, intentant no desmororar-me jo també. Només se m'acuden paraules que no neguen el que ha passat però que volen ajudar a veure que existeix un futur.... dur... però futur. Quina ajuda! El que hauria de poder fer és canviar els fets!

Com tots ben sabem, no estem preparats per la mort. Aquestes morts prenatals són més nombroses del que ens sembla, perquè quan passa sempre saps d'algú altre que també ha passat. Inclús algú n'ha fet un llibre: La cuna vacía.

No es pot donar consol... ja ho sé... el que ho passa sap com es troba de trencat a dins seu....