Potser fins ara no havia pensat gaire, per no dir gens, en la meva vellesa.... de fet, de petita em feia un pànic terrible...Ara amb els quaranta fets, potser perquè ja no em queda tant lluny, i em començo a imaginar... sempre amb el supòsit que hi arribi, és clar.
I aquests dies, fent una curta estada amb la "tía" d'Aragües, la meva imaginació ha començat a volar, per no dir que he formulat un desig.
Quan arribi a la darrera etapa del meu caminar, voldria ser com la "tía".
Amb més de vuitanta-cinc anys, es val per si sola, va amunt i avall per la casa i el carrer amb una vitalitat i energia que ja la voldrien molts joves, és alegre, té solucions per tot, cuina senzillament amb un toc de gràcia, no s'ofega en un got, té un punt de coqueteria, valora la seva vida, malgrat lo dura que hagi estat, i es planyeis ben poc pels disgustos que el dia a dia encara li ofereix..... De fet, crec que ja ho vull ser ara així!
Sé, que al final, i durant, a la vida et toca el que et toca, per molt que la teva vida sigui com un ha volgut que fos. Per exemple, no tothom arriba amb bona salut... Però... perquè no, voler tenir un bon final?? (sempre m'han agradat les pel·lícules amb final feliç).
El que també estic segura, és que hem d'apendre a tenir un bon final..... Hem d'apendre a fer-nos grans....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada