...i tant... com que va seguir nevant, i nevant.... amb molt intensitat, va començar a agafar la neu a teulats, terrats i cotxes.... i després al mateix carrer, fins a fer un petit gruix, gens despreciable...
I a mida que la neu anava caient, les nostra alegria anava creixent (tanta era l'emoció que vaig començar a fer fotos per a tenir un record)... fins que va arribar un punt en que la cosa no pintava gaire bé per tornar a casa amb el cotxe (com que no estem acostumats a això de la neu....).
I les decisions personals ens van portar a sortir abans de la feina (més tard, al dia següent em vaig assabentar que l'empresa ens havia autoritzat a fer-ho 10 minuts abans de l'hora oficial... com sempre tard!).
Clar que jo, una vegada al cotxe, conduint i nevent, vaig pensar "Què fas?, això és molt inconscient. Aparca el cotxe a qualsevol lloc i ves a buscar el metro." (no veia gairebé per cap retrovisor).
Però tantmateix vaig seguir. Evitant les grans vies i buscant carrerets amb poc trànsit... i en una hora finalment vaig arribar sana i estalvia a casa. I em vaig sentir com si hagués fet una gran heroïcitat (i en part ho va ser, no tant per conduir amb neu, sino en seguir estant tranquil·la malgrat el cert histerisme que es desprenia del programa de Catalunya Ràdio que anava escoltant tant per saber què passava com per entretenir-me en aquest llarg viatge).
Poc després d'arribar a casa ja va deixar de nevar, i al dia següent les poques de restes de neu als teulats i terrats van desaparèixer amb el brillant sol que ens ha fet tot el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada