I ara què??? Doncs tornem a la realitat, vull dir al dia a dia. A la feina menys visible, o no, però sense data límit. Una feina que genera, per tant, poca adrenalina.
I per tant, ara pots escoltar i pots pensar.... i sobretot, pots tornar a veure que les coses es fan amb els peus, que no hi ha projecte que il·lusioni, i per tant no hi ha futur. Que tot això que repeteixen els polítics cada dia (per sortir de la crisi cal innovació i imaginació) no va amb amb nosaltres... Nosaltres seguim ancorats en el passat! Mirem com miràvem fa quaranta anys.... i les coses no van per aquí.
Potser no està molt clar per on hem d'anar, però estic segura que els camins no aniran per on ens proposen....
I això em genera una sensació d'insatisfacció molt gran, i em dol, perquè per mi la feina és quelcom més un lloc on treballo i on em paguen (o almenys ho era fins fa no tant). Tot plegat em fa estar desil·lusionada en el que faig, i això segur que no és bo (ni per mi, ni pels que m'envolten ni per l'empresa).... De vegades, tinc la necessitat que m'anunciïn el final (tot i els temps que corren i que precisament les feines no abunden)....
Clar, que l'altre camí seria que fes un pensament i ho deixés córrer tot... però encara no estic prou preparada per tirar-me a la piscina....
....Avui no ha estat un gran dia a la feina....
No et desanimis. Segur que encara hi ha possibilitats de millora. No baixis els braços: "A por ellos, que son pocos y cobardes"
ResponEliminaA diari lliurem petites batalles que ens fan madurar la idea de tirar-ho tot a rodar. És dur treballar sense un objectiu clar. Potser ha arribat el moment de fer una aturada fins que el cap d'estació no et marqui que has de seguir. Ànims i molts ànims.
ResponElimina