25.3.12

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia

Dimarts al matí va tancar els ulls en aquest món i va començar una altre vida en la que creia fermament. Les seves conviccions religioses eren fortes, i quasi tinc la certesa que li hagués encantat tenir una vida contemplativa. Però el seu camí va ser un de diferent. 87 anys molt lligats a la família. Patint sempre pels altres i poc per ella. Treballant de sol a sol en el negoci familiar, i només en els darrers anys pensant una mica més en ella, i sobretot gaudint de les seves dues nétes, l'A. i la C.

Jo la vaig conèixer ja farà vint anys. No sé si seria pels seus cabells blancs, però sempre la vaig anomenar de vostè: Senyora Pepita. A ella això la coïa una mica, volia que la tuteges, però a mi no em sortia. Amb els anys, quan va néixer l'A., va deixar de ser la Senyora Pepita per ser la iaia. I llavors si que ja sempre més li vaig parlar de tu, encara que mai l'anomenava Pepita. Només iaia. I al final ella ho va acceptar. Quin remei!

Conviure amb ella ha estat fàcil, tot i que no sempre compartíem algunes actituds ni pensaments. Però ni tot és blanc, ni tot és negre. Hi ha una gran escala de grisos.

Recordaré que fins que va poder cuinar, sempre ens guardava unes carmanyoles de croquetes i empanadilles congelades per emportar-nos a casa els caps de setmana. Recordaré la seva afició a comprar parament de la cuina, i sobretot, cassoles de fang. La recordaré quan talli el pollastre amb les MEGA estisores de carnissera que em va regalar (ella en tenia dels seus anys a la carnisseria familiar i em vaig enamorar). La recordaré quan faci les hamburgueses a casa amb la màquina premsadora que em va donar. La recordaré quan em posi les arracades, el collar o la pulsera que em va regalar (però com que no sóc gens d'engalanar-me, potser encara continuarà pensant que no em van agradar els seus regals..., res més lluny de la realitat). Recordaré les darreres paraules que li vaig sentir amb claredat ara farà ja un mes: Gràcies, M.! (només dirigides a mi).

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia.... Fins que ens tornem a retrobar.

3 comentaris:

  1. Jo, que sempre dic que el meu pare -que fa set anys que va morir- llegeix tot el que poso als blogs, estic totalment convençuda que la iaia Pepita ha llegit aquest escrit teu i que somriu emocionada... ah! i està molt contenta de saber, per fi sense cap mena de dubte, que els seus regals t'agradaven :-))

    ResponElimina
  2. Adéu, Senyora Pepita.

    Tots tenim una Pepita a la que dir "adéu" o fins després... o el que sigui... L'important és haver-les conegut, haver disfrutat de la seva companyia i de les seves coses, haver après d'elles...

    Adéu, Senyora Pepita!


    Galceran.

    ResponElimina
  3. Quin bonic comiat,ple d'amor i respecte; de ben segur,la Senyora Pepita s'ha sentit -i se sent- molt estimada. El meu condol i una forta abraçada.

    Isabel

    ResponElimina