Rodríguez???

Acabo de fer 3 declaracions de la renda, i continuo enfront de l'ordinador. He mantingut la meva xarxa Facebook i encara tinc temps de fer un post. A casa hi ha un silenci sepulcral. Les nenes dormen i la tele està apagada (de fet fa dies que no l'encenc). I parlo en singular perquè la "meva taronja" fa alguns dies que no dorm a casa (i de fet ni la trepitja). No, no... no hi ha una ruptura sentimental! Només és que està cuidant als seus pares.

Ja ha arribat el moment de pendre decisions sèries de qui i com tindrà cura dels avis. Ara és ell qui para el cop, però la solució passa per trobar algú que els assisteixi. I com sempre, aquest raonament i les decisions han de ser presses en poc temps, amb certa solitud, i sobretot, amb una certa recança de si ho estaràs fent bé i si tindràs sort amb la persona triada.

Vaja, que tinc la sensació d'en pocs dies haver passat de ser una "joveneta" a ser una "adulta" que ha de donar suport en decisions molt i molt importants. Sobertot, crec que s'ha fet evident que estem en la fase de tenir cura dels nostres grans (a més dels petits): època "sandwich" li diuen?

Tanmateix, per tot plegat, i per tenir aquesta distància física amb en J, tinc una estranya sensació, no sé explicar ben bé quina és, però al mateix temps que tinc com una serenor interior molt important que feia anys no sentia tinc un buit immens. Se senten així els famosos "Rodríguez" d'estiu? Doncs jo ho suporto perquè és una cosa provisional i, espero, breu.