Una mica, sempre ha estat així. A la meva filla petita sempre li ha costat això de dormir. Primer era dormir-se sola i després despertar-se fins a 6 vegades en una nit (i això fins els 18 mesos... ho vaig viure amb resignació però com un fet que em destorotava notablement)...
Però després, com per art de màgia, va ser capaç de dormir-se sola i tota la nit. Això si estava dins d'un llitet de baranes.
Tot de nou es va capgirar en el moment que li vam posar un llit de "nena gran". Des de llavors, i ja portem 6 mesos, posar-la a dormir és per mi "una agonia" (també és cert, que no és tots els dies, però portem una setmaneta...).
Baixa del llit, surt fora de l'habitació, es mou sense parar, vol i no vol que em quedi amb ella per ajudar-la a agafar la son, vol jugar però té son, em posa nerviosa, perdo els nervis, m'enfado, m'esgoto (per cert, no us penseu que el pare passa de tot, ni molt menys, però és que com es posi berraca de que vol la mama....., sense comentaris).
No he sabut donar la volta a la situació i redreçar-la, i això em fa sentir fatal (per ella i per mi). A més, tanta atenció a la petita per dormir genera gelos en la gran.... i jo no em puc desdoblar, però em fa por que la que dormia bé també capgiri la situació per a que la mama també estigui per ella.
Ja ho reconduiré.... suposo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada