"Compre fruta fea"

Aquest és el títol de la darrera Contra de La Vanguardia que he llegit aquest cap de setmana (Compre fruta fea), i m'ha agradat força, de fet, el suficient per voler compartir-lo al bloc.

Si quan alguna vegada llenço menjar que se m'ha fet malbé a la nevera (més de les que voldria) ja em faig una menjada important de coco (com ho he deixat perdre? per què no ho vaig cuinar? calia que comprés aquesta bossa de pebrots per 1€ si no tinc temps per estar a la cuina? amb la de gent que no pot menjar, etc, etc, etc....), aquesta entrevista m'ha aportat una visió menys MPGcèntrica i més global del malbaratament d'aliments que fem al primer món.

Clar que no he canviat, encara, els meus hàbits de compra/alimentació des de que l'he llegit, però si que m'ha fet ser una mica més CONSCIENT, i això ja ho dono per bo.

Trastos per "cuinar"

Ja ho deia en un post anterior (i a més, veig que el tema és cíclic, perquè fa just un any que pel cap em va passar el mateix, però això no m'impedeix tornar-hi, uff què previsible que sóc!!!!...), els trastos (o cachibaches) de cuina em tenen el cor pres. I mentre no deixo anar els meus desitjos/capricis, aquests es queden ben controlats dins meu. Però, ai, quan el meu cap em traïciona i em deixo emportar pel consumisme.....una sensació de que no tinc prou m'envaeix.... I ara, és difícil controlar-la.

tot va començar fa poc més d'un mes, amb una promoció dels formatges Philadelphia per aconseguir una Thermomix. Ja sé que no tinc lloc, etc..... però, i si em toqués? Seria meravellós! Molt millor que si em toqués un cotxe! Així, que vaig posar tota la família en dansa per poder participar més vegades... però res de res (què altra cosa podia passar?).

Pel camí, una companya de feina em va mostrar una "magnífica oferta de la marca Lekué" (en una d'aquestes webs que venen coses diverses amb més del 60% de descompte)... i no em vaig poder resistir: he comprat un motllo desmuntable per pastissos per només 8€!

La cosa és que la xarxa va plena de webs que venen el que sigui com superofertes, i per tot arreu rebo correus que em conviden a comprar més "trastos de cuina" en stocks (gelateres al Lidl, articles Iris, Taurus, etc.) a preus magnífics... i m'està costant molt reprimir-me.

Tot m'encanta! Tot em sembla baratíssim" A veure si poso seny!

Temps de cireres

Ja estem al mes que arriben les cireres, les de veritat, les de tota la vida (res d'aquells cicerots xilens que podem comprar per Nadal a preus desorbitats)....

Ja fa alguns dies que corren per les parades del mercat... però ahir em vaig ben firar, i vaig arribar a casa amb dues caixes de cireres del Jerte (no em vaig tornar boja, no, és que em van donar dos caixes al preu d'una, i una cosa així jo no la deixo passar).

Així que aquests dies els de casa esmorcem cireres, dinem cireres i sopem cireres... Un plaer! ... I com que total aquesta fruita només dura poc més d'un mes..... no l'arribarem a avorrir..... perquè després, els de casa ens esperarem un altre any a gaudir d'aquesta fruita.... (slow food????).

A més, he llegit avui mateix que les cireres són excel·lents com antienvelliment per la nostra pell; per la seva capacitat desintoxicant i depurativa per prevenir la gota, l'artritis, malalties reumàtiques i oncològiques; per millorar la diabètis i l'osteoporosi; i són adients a les dietes per aprimar-se. A més, són altament recomenables per a dones de més de 40 (ja properes a la menopàusia) perquè aporten calci i vitamina C excel·lent per la bona salut dels ossos.

Vaja, tot plegat indica que les cireres són una benedicció.... Me'n vaig a menjar-ne.....

Aniversari a l'escola

Corona aniversari C.

Per primera vegada la petita C. ha celebrat el seu aniversari a l'escola (junt amb tres nens més), i està molt emocionada. Feia dies que en parlava... que ho esperava amb ànsia.

A mi m'encanta que l'escola dediqui una tarde al mes a celebrar l'aniversari de tots els nens que han fet anys en aquell mes. I això només suposa que entre els pares ens hem de posar d'acord per a portar un pa de pessic o coca per, sucs i/o galetes. Una cosa senzilla. L'important és que els nens ballin i facin una festa amb els seus amics.

Les mares d'aquest curs, que són més emprenedores que les del meu P5 (ja van fer a principi de curs una relació amb els telèfons dels pares de tots els nens de la classe per a repartir-les), ja em van trucar per quedar i repartir-nos les coses de la "festa". El divendres a la tarde, i gràcies als petits que si que es reconeixen ens vam identificar com a "mare de...", ens ho vam repartir en un plis.

Com que la mestra només volia que portéssim coca, per a que els nens tinguin més temps per a gaudir de l'esdeveniment, jo em vaig a oferir a fer una coca senzilla (que a casa ens serveix d'esmorzar molts dies i que és l'adaptació d'un rosco que em va ensenyar a fer una tieta....).

Tots vam estar encantats, i l'any que ve ja s'encarregarà una altra família de portar-la. Més simple, impossible.

Us passo la recepta (la que jo he fet té el doble d'ingredients) i unes fotos.

Ingredients:
1 iogurt natural
3 mesures d'iogurt amb farina
2 mesures d'iogurt amb sucre
0,5 mesura d'iogurt amb llet
0,5 mesura d'iogurt amb oli
3 ous
1 sobre de llevat
ratlladura de llimona


Ingredients de la coca: farina, ous, oli, llevat, sucre, iogurt



Preparació:

Tots remenat i posat al forn uns 30 minuts, amb el forn preescalfat a 180ºC.

La coca al sortir del forn

Les nenes remenant la masa. Elles també han ajudat!

Toc final a la masa amb la batedora

Només he comprat una safata amb blonda, et volià!

La coca preparada per menjar

Tornen les lleteries a Barcelona

Sembla cosa del passat, però no, de nou les tenim aquí. No són ben bé com les que recordava de la meva infància, ni molt menys. No se sent la pudor de vaca, encara que si la de llet fresca quan s'obre l'apartat que proporciona la llet.

Jo encara recordo la lleteria que hi havia a la cantonada de casa dels meus avis a la Torrassa. No recordo si hi compravem la llet. Però si que recordo la pudor de les vaques i les seves veus. I sobretot recordo la pudor de la vaqueria que si que visitava un cop a l'any a Sant Sadurní d'Anoia quan anavem amb els pares a visitar a una mena de parents per la Puríssima (però això, és una altre història).

Aquestes, que jo les anomeno lleteries, són màquines expenedores de llet fresca d'Osona (i d'altres productes lactis, iogurts i formatges). Tu poses 0.50 cts i pots comprar una amplolla de plàstic reutilitzable. Tu poses 1€ i et dóna un litre de llet (d'aquella que deixa tacada ampolla, got i cullareta). Tu poses 2€ i et dóna dos iogurts (això ja no em sembla tan ajustat de preu, ni tampoc no maten els productes). Aquí a Barcelona n'he trobat dos màquines expenedores una de La Vaqueria (a l'estació dels Ferrocarrils de Sarrià) i una altre, no sé qui són els productors) al costat del mercat del Clot.

La primera màquina la vaig descobrir fa uns mesos a Roda de Ter, i des de llavors que habitualment anem a comprar un parell de litres de llet fresca a la setmana. A casa estem encantats. La llet és bona. Té la seva gràcia apretar un botó per tenir llet (no és el mateix que munyir però és el que més s'assembla). I ens agrada que per tenir llet haguem de rentar les ampolles una vegada utilitzades enlloc de llençar-les al contenidor groc.

Menjar de tupper

Quan aquest matí anava tan digna cap al cotxe amb el meu tupper de patates i carn estofades, pensava en una conversa de fa poc amb amics sobre precisament, això, els tuppers.

Ressulta que una altre "ona" d'aquí a poc també s'haurà de portar el tupper a la feina (benvinguda!!!!). Això li passa per ser mare que vol treballar (perquè la seva feina li agrada, encara que l'empresa tingui l'horari partit), però passant a la feina el menor temps possible per poder arribar a casa d'hora i estar amb el nens. De vegades sembla una fita impossible compaginar una cosa i l'altre (el que en diuen la conciliació familiar).... però per això nosaltres som les REINES dels equilibris i malabars o dels trenta: entrem 30 minuts abans, treiem 30 minuts del dinar, etc., etc., etc.

La preocupació més gran de la meva amiga ona era com omplir la maleta-tupper de Valira que ja té comprada (jo vaig trigar anys a tenir-la, primer vaig passar pels tuppers del xinos, després de l'IKEA i finalment pels Valira, tot un encert encara que de vegades recordi vells temps i vagi menys "mona"). Ella pensava en coses a la planxa i amanida, però assegurava que s'afartaria aviat de la poca varietat.

Jo que sóc ja porto més de 15 anys de tuppers (primer per economia i segon perquè al meu estòmac no li va cuina de bareto-restaurant tots els dies, i molt menys, al meu rendiment laboral després de dinars de dos plats i postre) de seguida la vaig desenganyar: de planxa res, que queda molt ressec! Millor coses cuinadetes (llenties, verdura refregida, estofats poc caldosos, pasta tradicional i en amanida, canelons, carn arrebossada, saltxitxes a la planxa, quirche, truita en totes les seva varietats, arrossos diversos.... i una llarga llista que ara no en ve al cap).

Per no avorrir els dinars de cada dia va bé tornar a mirar-me els llibres sobre menjar de tupper que hi ha a la biblioteca, passejar per blogs especialitzats, tenir les orelles ben obertes a qualsevol suggerència o plats que vegi als companys de menjador i, sobretot, acceptar les restes de qualsevol dinar familiar que et vulguin donar, perquè per mi el més pesat no és cuinar, sinó pensar en què he de cuinar (clar que hi ha èpoques de tot...).

Què faig amb un paquet de cibulet?

Em vaig passar tot un Nadal entusiasmada per comprar-ne, sense saber on posar-la ni quin gust tenia, em sonava tan bé cibulet, què fi!

Després vaig somniar amb un petit hort urbà ple de plantes aromàtiques al balcó de casa, amb cibulet inclosa (pensava que conrear aquesta planta donaria pedigrí al meu hortet i a la meva cuina), però mai va reeixir, a excepció de la menta, que aquesta si que creix sola.

Ja veieu que tenia aquesta herba aromatitzadora de la cuina molt mitificada, i ara va i em regalen un paquetet de cibulet, altrament coneguda per la forma francesa ciboulette o la castellana cebollino. Aquesta és la que dóna més pistes de l'origen de la planta i del seu gust. Pertany a la família de les cebes, i el seu gust recorda de manera llunyana i molt suau el gust d'una ceba dolça.

Però com tot els mites, ara que el tinc a tocar, què en faig? Una vegada més els llibres no donen totes les solucions, i entre els meus receptaris de cuina no trobo receptes amb cibulet, i per la xarxa, tampoc trobo gaires, llevat d'alguns spaguetthi amb salsa de cibulet. Ara això sí, com a condiment d'amanides si que surt molt. Així doncs, aquesta és la sortida que li estic donant.... ara que si algú te més propostes.... em queda un munt (sembla que mai s'acabi, condeix tant...)

Estic tant de vacances...

... que també ho estic d'aquest bloc.

Ja arribaran temps més fructífers de pensaments i idees.

Fins llavors... DISFRUTEU L'ESTIU.

Trastos a la cuina

Una de les meves dèries és la cuina....

I vosaltres direu, quina sort han fet a casa seva! Deuen menjar coses sanes, imaginatives, variades, sorprenents, elaborades....

Però res més allunyat de la realitat. Cada vegada vaig a pitjor....i la meva cuina s'assembla cada vegada més a la de la meva mare (en aquest cas no perquè sigui excel·lent. De fet, ella mateix sempre ha dit que com que no li agrada no surt de les coses a la planxa i, amb sort, d'una arròs amb conill i cargols acceptable. Sort en els darrers anys del cuinetes del meu pare....)

Tanmateix, quan veig estris, màquines i parament de cuina, la vista tot ho mira, i el cor tot ho vol.

Sempre penso "això em serà superútil i faré....Humm, què bo! M'encanta. Què guai fer crema catalana en un moment, neules, gelats i sucs amb fruita natural, pa i iogurts; ratllar les pastanagues en finíssimes tires i tallar les patates totes iguals; fregir sense embrutar en un espai mini; tenir motllos de silicona de totes les mides, safates d'amanida, gots de coloraines, una mànega pastelera, una mànega de xurros,....iiiiiiiiiiiiiiii...., perquè no, un robot de cuina que ho faci tot, tot i tot."

Passat el moment d'eufòria, que darrerament és força sovint gràcies als anuncis que m'envien per correu electrònic els amics del Lidl (sempre tenen alguna proposta per la cuina a preus molts interessants), el desig s'esvaeix.... perquè penso: on ho posaràs? la cuina és petita. Recordes aquella centrifugadora d'amanida que vas llençar? i la fregidora que vas regalar? per no dir res de la batedora de sucs guardada dalt de l'armari o dels vint motllos diferents que encara no he estrenat.....

I com podeu imaginar, em quedo sense robot de cuina, planxa de neules, gelatera, panificadora, iogurtera...

Però tranquils, tinc una minipimer i un fantàstic llapis cremador (una mica infrautilitzat, això si)....

Es pot "desapendre" a cuinar?

Home, fins ara (bé, realment fins fa quasi cinc anys) jo em creia que m'ensortia prou bé a la cuina... i potser era veritat (o és el que jo volia creure)....

... però darrerament.... ho faig fatal... Ja no és només una falta d'idees per "variar"... és que les coses s'em cremen, no tenen gustos atractius,.... i no parlem de les presentacions..... són de "guerra", vaja, són fetes a cuita-corrents.

I jo ja ho sé que les presses i la cuina estan barellades (per més que hi hagin llibres i receptes que parlin que només necessites 10 minuts per preparar un plat exquisit!), tot i així m'encaparro en voler cuinar depressa.....

Com he pogut cremar un pa de pessic? què no conec el meu forn després de 13 anys de relacions? què no calia fer res d'especial! només posar el motllo al mig del forn a 180ºC uns 30 minuts.....

... i a sobre.... vull ser la mestra de les meves nenes a la cuina....(de fet sommio desperta que algun dia seré una d'aquelles àvies que fan uns senzills plats exquisits per a la família i que tothom m'hi recordarà per això...).

Ja cal que recuperi les normes bàsiques de la cuina (que diuen que és com anar en bicicleta, que mai s'oblida) si vull ensortir-me dignament de les properes festes de Nadal.

Sóc una bloger-adicta?

Potser no seria el terme correcte anomenar-me blogger-adicta, sobretot perquè no existeix cap terme reconegut així i perquè encara controlo la meva dedicació a això de "bloguear".

Tanmateix, sovinteigen els possibles posts pels meus pensaments a qualsevol hora del dia, que gràcies a Déu no es materialitzen per falta de temps i, sobretot, pel cansament físic i de cap que m'acompanya en les darreres hores del dia, que és, d'altra banda, quan m'hi puc mínimament dedicar.

També em ronden alguns temes dels quals m'agradaria escriure, segurament com a blocs temàtics, però no veig clara la materialització. Excepte d'un: http://cuinescuina.blogspot.com/

El vaig crear ahir mateix, i només és una petita manera per aglutinar les receptes que un grup de companys de la feina fem i compartim tots els dilluns des de fa uns tres mesos. La idea va sorgir entre companys que ens coneixiem però que compartiem poques coses en comú a l'empresa. Bàsicament coincidiem a la taula del menjador, cadascú amb el seu tupperware. Que si broma per aquí, que si provocació per allà... vam començar el que anomenem "Mostra de postres". Cada dilluns un porta un postre que ha fet ( o en alguns casos comprat). Tots l'aplaudim, el tastem i demanem la recepta.

Hem fet un grup ben maco i bastant heterogeni, que fa mes agradable les estàncies a la cuina, i en especial, en aquests temps de crisi empresarial.

Bon profit!

Una equivocació de dissabte a la tarde: Estofat de patates i vedella

Dissante a la tarde: estem a casa dels avis. Hem anat a comprar al super, i ens hem deixat un parell de coses (el tall per casa nostra i per casa dels avis). Hi va en J. Quan torna veiem que s'ha equivocat de tall. Doncs canvis de plans! Enlloc de vedella a la planxa, els avis menjaran estofat!

Així que improviso una recepta ràpida i fàcil.

ESTOFAT DE PATATES I VEDELLA

Ingredients:

500 gr de carn de vedella per estofar tallada petita
1 ceba trinxadeta
3 cullarades de tomàquet triturat
3 gran d'all
3 patates mitjanes, tallada a quadrets
1 grapat de pèssols

vi ranci, aigua, sal, pebre i llorer

Elaboració:

Sofregir la ceba i el tomàquet en oli d'oliva, i afegir la carn. Afegir l'all i rostir, fins que la carn tingui un color homogeni. Tirar un raig de vi ranci i deixar evaporar l'alcohol. Afegir un got d'aigua, fins que quedi sobradament coberta la carn, el llorer, sal (al gust) i uns grans de pebre negre. Coure uns 5 minuts. Afegir les patates i els pèssols, i deixar coure uns 10 minuts més, remenant de tant en tant.

Temps empreat: uns 40 minuts (comptant els preparatius de tallar)

Observacions: Fa una flaire que diu: Menjam!

L'àvia Remei i les seves propostes per ser una "cuinetes"

Fa pocs dies que va caure a les meves mans --i per passar a formar part de la meva "petita prestatgeria culinària"-- un llibre de receptes de la famosa "àvia Remei" (si aquella àvia que sortia a la ràdio diumenge al matí a primera hora donant consells i receptes): La cuina de l'Àvia Remei. El llibre diu que és la dissetena edició i que s'han vengut més de 45.000 exemplars. Tota una fita!

A més, ara té nova pàgina web que et permet de veure receptes així com de veure els llibres o fins i tot que t'envïi un cop al mes una proposta per cuinar.

Jo n'havia sentit molt a parlar, perquè això de cuinar m'agrada (encara que ara m'hi dediqui "molt i molt poc"), però mai n'havia fullejat un.

Ara ho he fet. Les receptes són senzilles, i el que més em sobta és la manera en que està editat. De fet, si no t'has ficat mai a la cuina, seguir algunes de les receptes segur que sembla un món. I no per difícils, sinó perquè no sempre indica les quantitats. També m'ha sobtat molt, el nombre de receptes de truita que dóna.

Però bé, en el meu cas, segur que n'aprofitaré alguna de les propostes, com els peus de porc (que tot i que a mi no m'agraden, els de casa els estan esperant en candeletes) o els bunyols de bacallà.