El dia després de la vaga general del 29S

Bé ja ha passat el dia post vaga general. I he anat a treballar també. Igual que ahir, hi havia tranquil·litat a l'oficina. El 10% que ahir van fer vaga, avui ja hi eren. Tot continuava igual...

He sentit pocs comentaris i valoracions sobre la vaga en si. El que estava en boca de tots han estat els aldarulls brutals que es van viure al centre de Barcelona entre policia i els anomenats antisistema.

No sé si són antisistema o no, o simplement gamberros, el que si que tinc clar és que els que han estat detinguts els posaria a treballar per restituir tot el que han fet malbé. Res de presó tancada, perquè això als ciutadans no ens recompensa de cap manera.

En tot cas, després d'ahir continuem tenint més de 4 milions d'aturats, i poques propostes de solució a la situació laboral del país. Vaig a veure el Sense ficció de TV3 que parla del tema....

El meu dia de vaga

He decidit fer un post detallat, perquè des de primera hora del matí he vist que un dia així, no seria normal, per més que jo ho volgués, entre d’altres, perquè segons quines coses vegi, escolti o em passin, no em deixarien indiferents, i volia plasmar aquests sentiments.


6:30 del matí. Em llevo escoltant la ràdio. A Catalunya Ràdio fan vaga i tenen serveis mínims. Les notícies que donen mostren la cara més seguidista de la vaga.

6:55 del matí. Surto de casa en direcció a la feina. No noto gaire la diferiència del trànsit en circulació. Escolto RAC1. Les notícies emfatitzen en les actuacions dels piquets (inclòs el cafè que fan els sindicalistes a l’estació de Sants després d’haver impedit a algú obrir el seu negoci. Quina ràbia m’ha fet aquest fet!) M’assabento que els parlamentaris d’esquerres faran vaga, però, oh! Sorpresa, no els hi descomptaran del sou (es veu que el Parlament no sap com fer-ho!). Però ells que són molt legals, s’ho trauran i ho donaran a entitats sense ànim de lucre (això ja sembla els donatius de les grans estrelles d’Hollywood per a netejar la consciència del que arriben a cobrar).

7:20 del matí. Ja estic a la feina. He d’esperar 10 minuts per poder entrar. La noia de seguretat té la porta tancada i només podem accedir si tenim targeta (això mai no m’havia passat!). El noi que obre la nostra empresa, no ha vingut, però tenim els accessos oberts.


7:45 del matí. Arriben les primeres persones a l’oficina. Tampoc hi creuen en la vaga. Han vingut en cotxe. Només temen (com jo) si vindran piquets per aquí i ens faran malbé el vehicle.

8:10 del matí. Ja hi ha bastant moviment per l’oficina. Encara que ja es perceben les absències.

9:00 del matí. El cap de l’oficina fa una passada silenciosa per comprovar qui ha vingut i qui no.

9:30 del matí. Em comenten un titular de l’AVUI: Álvarez: “El dret a no fer vaga no existeix” Què impresentable! I a sobre cobra de tots nosaltres i m’insulta? Què m’està dient? Què no sé jo què faig? Què no penso per mi mateixa? Si els sindicats tenien alguna escassa credibilitat per mi, ara ja l’han perduda.

10:00 del matí. Ja sé que les nenes han anat a l’escola amb normalitat, i que les mestres estaven allà, esperant-les. Elles tampoc han volgut fer vaga, tot i que s’ha notat que hi havia menys nens i menys pares. També sé, que el transport públic ha funcionat amb més o menys demora, però que ha funcionat.


10:30 del matí. No capto grans diferències amb altres dies, a excepció que estic més atenta als mitjans d’informació per Internet i que em sembla que hi ha una mica més de silenci a l’oficina. Ah! ja sé què és: no se sent l’aire condicionat ni es senten sonar telèfons. Sembla el mes d’agost.

11:30 del matí. Vaig seguint el que diu la gent al Facebook de “El Món a RAC1”. Molta gent crítica amb la vaga, i alguns que la defensen. Hi he participat i he deixat un parell de comentaris.

13:13 del migdia. M’ha informat el meu pare que les nenes han sortit de l’escola amb normalitat, encara que amb menys gent. Pel barri, tot sembla com els altres dies. Només un piquet realment informatiu convidava a la vaga. No ha actuat per tancar res de res.

15:33 de la tarde. Començo a mirar la web del Trànsit per veure què hi ha tallat i evitar-ho per tornar a casa. M’he escrit amb la meva amiga M. que treballa a un polígon de Badalona, i tampoc ha tingut problemes per treballar (ja veurem per tornar a casa…).


16:28 de la tarde. Segueixo mirant el trànsit. Sembla que la Ronda no té incidències. Ja serem tres al cotxe de tornada! Dues companyes de la feina vindran amb mi per estar més a prop de casa seva i no dependre tant dels serveis mínims dels transports públics.

16:48 de la tarde. A punt de sortir. Una mica nerviosa pel que trobarem pel carrer. Ara m’adono que la web del Trànsit mostra l’estat de la circulació amb una hora d’endarreriment (també fan vaga?).

17:04 de la tarde. Ja agafem el cotxe (està intacte!). La circulació per la Ronda és més que fluïda. Escolto RAC1, i em ric de les pinzellades d'humor que posen a les cròniques. Sembla, però, que pel centre de Barcelona hi ha incidents (com sempre quatre brètols donant la nota!).

17:40 de la tarde. Ja estic a casa. Al barri les botigues estan obertes, i només els bars no han posat les terrasses al carrer.

18:05 de la tarde. Vaig a comprar a la fruiteria.

18:49 de la tarde. Acabo aquest post perquè la vida a casa continua. He de preparar l'escalivada i el dinar de demà, fer una rentadora i jugar amb les meves nenes. Ara només falta que arribi a casa en J. que treballa al centre, a veure què explica!

Però tot plegat em fa preguntar-me: i demà, què? Tothom dirà la seva: uns que ha estat un èxit, uns altres que no ha estat per tant. I al final, nosaltres a pringar.

Faré vaga a la vaga

Aquesta és la meva intenció. Fer vaga a la vaga. Vaja, que NO vull fer vaga.

I no és que estigui d'acord amb el govern i la reforma laboral aprovada... però com que no estic d'acord en tantes coses..... aquesta seria una més.

Personalment no penso que la vaga sigui la solució. Si volem protestar, hi crec més en una manifestació multitudinària i festiva com la que no fa tant vam fer en contra de la sentència del Constitucional... recordeu????

Allò va estar bé, molt bé. La gent de nou al carrer, un dissabte a la tarde, amb els nens, amb els avis...cridant els nostres desitjos. Va servir per res??? segurament no, però va mostrar-nos al món.

Però igualment, la vaga no servirà per res. Estic segura que si la vaga és un èxit, el govern no canviarà les seves propostes, tenint en compte el pati econòmic que tenim, oi?

A més, els sindicats i les seves propostes tampoc no m'agraden. Vaja que no em donen confiança i en sóc molt crítica: On eren aquests anys enrere? Tan bé ho estava fent el govern socialista que no calia protestar per res? Només és ara que ho fa malament? No haurien d'assumir els sindicats la seva part de culpa en, per exemple, el tema de la retallada de pensions perquè ells han incentivat i aconseguit les prejubilacions per a certs sectors econòmics del país? (i això és un important llastre per les arques de tots, no?) Per què creen aquesta sensació d'inseguretat pels que volem treballar el dia de la vaga? Cal convocar als avis que cuiden dels seus néts a la vaga? Si tan segurs estan del seu missatge, per què calen piquets? (i no parlo dels informatius verbals), etc., etc., etc.

Com diria el meu pare: per fi demà els sindicalistes treballaran! i jo, ja explicaré com ha anat el dia, i si he pogut exercir el meu dret a NO VAGA.

Una motxila per la festa major

Durant tota la setmana la previsió meteorològica era molt clara: pluja pel cap de setmana. Aquesta informació, als de casa, ens va fer pendre la decisió de no passar un parell de dies en un hotelet de la costa, amb tot inclòs. Millor passar els dies de pluja a casa i no en una reduïda habitació, i si en algun moment para la pluja, doncs ens arribem a veure què fan per la Mercè.

Je, je, je. No sé si a on voliem anar ha plogut, però aquí a la ciutat, no ha caigut aigua fins aquesta passada nit. Divendres i dissabte, magnífics. De manera que hem pogut gaudir dels gegants, i sobretot, ahir, de les titelles, tiovivo i circ.

I aquests dies de multitud, jo he anat encantada amb el meu nou complement: aquesta meravellosa motxilla. Portava tants mesos darrera una cosa així!!!!!! I per fi, el J. la va trobar i me la va regalar. Ara ja mai més la meva esquena es queixarà a les sortides del cap de setmana (com que sempre he de portar aigua, tovalloletes, el moneder, mocadors, olleres, galetes, claus, mòbils, alguna jaqueta, ninos.....).

On està el centre comercial?

Des de que he tornar a fer la jornada complerta, i d'això ja han passat 3 setmanes, no hi ha manera que surti a caminar als migdies. No trobo cap motivació...

...ni tant sols els meus vells propòsits em serveixen (i això que estan per escrit!), ni veure botigues, ni tenir la possibilitat de comprar-me alguna coseta....

Però com que penso que hauria de fer una miqueta més d'activitat, un dia, fins i tot, vaig pensar que podria apuntar-me al gimnàs del costat de la feina... però els horaris sense cap activitat dirigida de 25 minuts al migdia (és del temps que disposo, i només anar a fer piscines no està fet per mi, perquè m'assemblo més a un ànec que a l'Esther Williams)... M'HO VAN TREURE DEL CAP....fins l'any que ve, si més no.

Reunió de pares

Segona reunió de pares a l'escola, una per P3 i ara de P5 (això és el que té tenir més d'un cadellet en edat escolar).

En aquesta ocasió la part preliminar de la Direcció de l'escola ja la sabia, però com la primera vegada em va agradar més que altres anys. Segurament perquè, per primera, vegada van parlar més clarament del que suposa econòmicament portar un nen a l'escola pública o a la concertada (jo ja sabia alguna cosa gràcies a amics i parents que hi treballen en la segona d'altres centres). Van dir més clarament que mai per què paguem, què cobreix el que reben de l'Estat, etc. (crec que la propera vegada haurien de presentar uns números reals per escrits a veure si tallen la famosa RUMOROLOGIA o no, que hi ha gent per tot). Crec que va quedar clar, que hem triat una opció escolar, que ningú no ens ha obligat, i que per tant hem d'assumir els costos. I si no estem d'acord, doncs tenim dos camins:

a) canviar d'escola

b) protestar a l'Administració, i no a l'escola, perquè els que anem a escoles concertades estem discriminats respecte a l'escola pública (altre cosa és que demanem a l'escola comptes de com es gasten els diners... que segurament ho podriem i hauriem fer).

En tot cas, crec que quan vas a una reunió d'aquestes característiques ja saps que no t'interessarà el 100% de les explicacions, ni que estaràs d'acord amb tot. Però, el que si que considero és que s'ha d'anar amb respecte. Per tant, res de telèfons mòbils sonant, ni de mastegar xicle ni fer petar bombolles, ni xerrameca-crítica per lo bajini a tot el que no compartim.

A mi aquestes actituds em molesten, perquè la nostra actitud és la que els nostres nens tindran davant l'escola i els mestres, i l'anhel·lat respecte per l'ensenyament, pel qual la majoria suspira, no surt del no res sinó de l'exemple.

Perles lingüístiques de les meves filles que no vull oblidar

No m'encanta la pluja (C.)

Jo correré molt i molt, perquè tinc unes bambes esnique.nes (A.)

La meva germana està rara (A.)

Tinc una idea, A. tu bicicleteges i jo pujo a les rodetes i em portes (C.)

Canvi d'horari...

...I no estic parlant del canvi d'hora que arribarà d'aquí pocs dies...

...una mica més enllà del canvi d'estació i de temps (aquest ja l'estem vivint.... per mi és perfecte! malgrat la grisor dels dies, la pluja, el cobrellit, els primers refredats i altres perles que ens poden fer odiar la tardor).

... no, estic parlant que he fet un canvi temporal d'horari de feina. I avui he començat.

Ara entraré 30 minuts abans quatre dies a la setmana, i així podré sortir dos tardes a les 4.

Segur que hi ha gent per la qual és impossible treballar a les 7:30 del matí... però no per mi. Els meus biorítmes són de matinar, de fer feina a primera hora.... en canvi, per la nit..... no sóc persona.

Ja valoraré si guanyo molt o poc amb el canvi, però ara em sembla una bona opció per a poder fer de mama una mica més, i si puc, millor.

Correu brossa

El meu correu personal sembla de tot menys una font d'informació interessant per mi. Hi ha de tot, i poc, per no dir res, de profit.

Quina quantitat de correus que mai em llegiré! I no estic parlant d'SPAMs, aquells correus que arriben sense ser cridats. Els que jo acumulo els tinc perquè he demanat de rebre'ls. És una mania o hobbie que tinc: m'inscric a quasi totes les webs de publicitat que m'arriben (recordeu el que us deia en un anterior post sobre un llibre).

I per què??????? Doncs molt fàcil: per veure si em donen alguna mostra gratis o em toca algun premi (i mai, o quasi mai, no he tingut ni coses gratis ni, evidentment, premis).

Com que rebo tants missatges, al final ni els esborro... És com si tota la publicitat que rebo a la bústia de casa la guardés en una bonica caixa....

Bé, avui he començat la dura tasca de donar-me de baixa de la majoria de llocs.... no sé quants dies trigaré ni si ho aconseguiré.

Malgrat tot... un excel·lent setmana...

Primera setmana d'escola. Gran novetat per la petita C. Ho estava esperant, i sabiem que li agradaria.... però no tant. Quina felicitat reflexada en la seva cara.

Igual que l'any passat, el primer dia d'escola va ser remullat. Un bon xàfec.

Des de les 8 del matí la petita portava la seva nova motxila a l'esquena (no entrava fins les 10...). La gran, l'A., ambé molt contenta, però més acostumada.... I els pares... Què dir dels pares! Ell a casa, emocionat, vivint-ho. Ella a la feina, fent un seguiment minut a minut (o quasi....), i també molt emocionada (perquè ja he deixat de tenir un bebé a casa).

I cada dia ha estat igual. Tots molts contents de començar el nou curs (jo per celebrar-ho vaig arreglar el meu calaix a la feina, mireu, mireu, us he posat la foto de com ha quedat... ja veurem quant dura).

Només un entrebanc l'avi J. ingressat. Coses de l'edat i una bronquitis crònica... però tot sota control... i no hem perdut l'alegria de començar el curs 2010-11.

14 anys enrere,

..en un dia com avui, em VAIG CASAR, amb en J. Bona elecció!

Com ha de ser, en aquests 14 anys hi hagut de tot: viatges, bricolatge, estudis, canvis, retrobaments, discursions, filles, riures, amics, oblits, ensurts, uns que han arribat i altres que han marxat, petons.... (bé tot el que us pogueu imaginar).

És així que faig un balanç MOLT POSITIU d'aquesta convivència que cada dia em fa feliç. I si estàs feliç, tot funciona!

Del futur no en sé res, malgrat que ja tinguem els 40 anys fets, estiguem a només un any dels 15 de casats i tinguem nenes menors (diuen les notícies d'avui aquests són tres dels paràmetres més freqüents dels divorciats), o al nostre voltant més d'una parella s'hagi desfet.

Lleons i tortugues

Ja només queden dos dies per finalitzar el conte enrere per començar l'escola, i a casa tots l'estem vivint amb molta intensitat. S'han de marcar els uniformes (amb cremada inclosa de la roba i malbaratament de la planxa), cosir les lletres de les bates (sort de l'àvia que s'ensurt perquè jo.... sóc una veritable negada per aquestes coses), preparar la bossa de roba de recanvi per la C. que comença P3 (sempre et deixes alguna cosa, sort que els avis d'H. tenen de tot i ens ho passen), emprovar sabates noves, buscar i imprimir fotos de família per portar a l'escola, signar autoritzacions per sortides i recollides, visites a les aules, reunions informatives, comentaris continus per a que la novetat no sigui traumàtica per la petita, recordar tot el que sap la gran, recuperar horaris per anar a dormir....uffff....quins nervis passem tots!

Bé, ara a esperar que tot rutlli, i que lleona i tortuga trobin de nou una certa rutina que els hi calmi els ànims, i als seus progenitors també, i que disfrutin un any més de l'escola.

Conciliació familiar.... Una utopia?

Nombrosos són els reportatges a la televisió o en diaris que he tingut el gust d'interioritzar que parlaven dels beneficis que per la pròpia empresa suposa que els seus treballadors puguin conciliar la vida laboral i la personal (per no parlar dels beneficis que obté el mencionat currante i la seva família: diners, afectes, menys estres, menys culpabilitat, etc.). I no els falta raó. Si jo estic més contenta amb la feina hi treballaré millor. Cau de calaix! També ho diuen els nostres polítics, però aquests amb la boqueta molt i molt petita, no fos cas que s'enfadés la patronal...

Però qui realment no ho diu mai, són les pròpies empreses (si més no la majoria). No ho volen. Prefereixen persones escalfant cadires moltes hores que gent productiva amb horaris més curts i variables. No entenen, ni volen entendre les reduccions de jornades ni les excedències, malgrat que la llei les permeti, i sobre elles, o millor dit sobre les persones que s'hi acullen, actuen abans o després. Així és, i malgrat em reveli i m'enfadi davant les injustícies una vegada més, la realitat s'imposa i no puc fer res per canviar-la.

Ànims a totes aquell@s amic@s, i en conec més d'un@, que han patit o pateixen les conseqüències d'haver cregut que era possible compatibilitzar la feina i la família, decantant-se una mica més pels segons que pels primers. Us felicito, però, la vostra decisió.