29.7.11

De nou les vacances han arribat...

Puntualment, com cada any, a les 14:36 hores d'avui divendres 29 de juliol he iniciat les vacances. El matí ha passat tranquil a la feina, i a l'hora d'acomiadar-me dels meus companys davant la incertesa de si podrem fer algun dels plans que teníem els de casa per vacances (l'àvia continua hospitalitzada, encara que recuperant-se pas a pas) jo no estava tan animada com ells. A més, ha coincidit que una companya ha arribat a la seva jubilació (als 65 i després de 27 a l'empresa) i per tant, quan tots tornem ella no.... , i la sensació de tot plegat és una mica rara.

Tanmateix en arribar a casa, crec que millor no podien començar les vacances... després de dinar i mentre les nenes jugaven i el rentavaixelles feia la seva feina, jo m'he estirat al sofà i he fet cinc minuts de becaina....

.... Meravellós fins que la picor d'uns granets al braç i al coll (maleïts mosquits!) m'han despertat.
.... Meravellós fins que m'he adonat que el retavaixelles havia (suposo) fet la seva feina, però tota l'aigua del desguàs havia anat a parar al terra.

LES VACANCES CONTINUEN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

27.7.11

Tenir cura dels nostres pares

Estirada al llit, tot i l'esgotament, la son no em venia. El dia ha estat llarggggggggg mooooooooolt llaaaaaaaarrrrrgggggg.

Fa quatre dies que van operar a la meva sogra i continua hospitalitzada. Tot va bé, però, és clar, la recuperació va al pas que va perquè té 86 anys. La situació és fàcil prou perquè la cuidadora que viu amb ella i el sogre porta tot el pes de la seva hospitalització, el que no treu que cada dia passem per la clínica una estona o altres, i estem penjats als telèfon més d'un cop (a més d'atendre trucades de familiars, de mútues i altres assumptes). Però el nostre dia a dia segueix, i com que treballem fora de casa tots dos i tenim nenes petites no podem avarcar gaire més.

Ara és un fet puntual, però tenir curar dia a dia dels nostres pares és realment és una situació una mica exigent, per nosaltres i per altre molta gent en el mateix cas, això si, sempre depenent del grau d'implicació en la cura dels grans. En el nostre cas és, diria jo, bastant alt.

Ho fem encantats i perquè estem convençuts de que és el que volem fer, però això significa una despesa important de la nostra energia. Hi ha tantes coses per fer!!!!..... tramitar paperasses diverses, cercar la millor opció pels pares per a que estiguin ben cuidats tenint en compte que nosaltres no ens podem fer càrrec, portar comptes, lluitar amb timos de companyies telefòniques, fer-nos entendre i entendre, escoltar i parlar, trucades diàries per veure com han passat el dia, visites a metges, manteniment de la casa, prendre decisions, organitzar-te les vacances per a que no quedin sols, passar com a mínim un dia per setmana.....

De vegades sentim que no fem prou i d'altres estem desbordats, el ying i el yang.

I tot això, ningú ens ho havia explicat. Havíem vist a casa com hi vivien els avis, i ens semblava fàcil tot plegat. Potser si que ho era, o no. El que segurament la mentalitat de tots era molt diferent.... i en el futur.... encara més.


25.7.11

Acceptar o no una feina

Ja han passat dos anys i mig des de que la meva amiga T. va ser acomiadada de l'empresa on treballo.

En aquest temps, està clar que no hem perdut el contacte (gràcies, més, a les noves tecnologies que al tradicional telèfon de tota la vida) i fins i tot hem dinat plegades unes quantes vegades (family inclosa).

Ella ha estat de les afortunades que ha passat poc temps a l'atur, res fixe, però quasi no ha parat. Ha ocupat diferents llocs a l'administració catalana, fins que van arribar les previsibles, i cantades, retallades. Però segueix tenint sort. Després d'un parell de mesos fent de mestressa de casa, ara li plou una "bona oportunitat" de feina. Feina molt i molt variada com assistent personal en un despatx, fixe i bon sou. Només una "petita/gran" pega: L'HORARI (fins a les 20:30 hores de dilluns a divendres).

Jo que també tinc canalla, el trobo HORRORÓS....(tan acostumada que estic de plegat a l'hora del té. Sé que sóc una afortunada i això que no treballo a l'administració).

Ja sé que hi ha molta gent que el fa, i no té cap elecció, però em costaria tant adaptar-m'hi...... I això és el que li passa a ella. Que ja li agrada ja la proposta, però no és decideix a renunciar al temps d'estar amb els seus fills....si fos home, quasi segur que no tindria cap dubte en acceptar.

Moltes veus li diuen que ho provi.... jo no m'atreveixo...És molt dur de prendre la decisió, i no voldria estar en la seva pell: per una part renunciar a una bona feina, i amb el temps que corren, per altre.... ja ho sabeu....

24.7.11

No dir no

Porto uns dies que m'hi fixo i intento, quan parlo especialment amb les nenes, NO UTILITZAR la paraula NO.

Crec que la faig servir tan sovint que ja no els hi fa cap mena d'efecte (de fet l'A. m'ha dir em més d'una ocasió: Mama, sempre dius nooooooooo), i el J. ja m'ho diu: canvia d'estratègia! (sàvia proposta, però m'és tan difícil....).

De fet m'esforço una mica més que abans, i intento positivitzar les ordres que els hi dono per a que facin les coses... però, ufff, em costa tan.... Per exemple, semblaria fàcil que enlloc de dir "no veiem la tele que hem d'anar a comprar" pogués dir naturalment i sense pensar-m'ho "ara hem d'anar a comprar, i si hi ha temps després ja veurem els dibuixos"....

Veig tan clar que tinc/tenim molt interioritzat el NO.

Penso que no és una cosa personal, que és molt propi de la socialització que hem tingut (tot o quasi tot estava prohibit) i ara canviar-ho es fa molt costós, i el que fem és transmetre a les generacions futures la negació. Tinc un company de feina que amb les seves nenes es va proposar només utilitzar un NO al dia, i per tan s'ho pensa abans.... per mi, aquesta proposta, ara per ara, és una utopia.

Tanmateix, de vegades, el NO, és la única paraula possible!

21.7.11

40 minuts (tercera i darrera part de la triologia, si més no de moment)

Segueixo estalviant temps en el trajecte a la feina (20 minuts).... però avui AMB TRUC: a peu + cotxe (res de transports públics/borregueros).

A primera hora del matí m'he trobat un SMS d'una companya de feina, que viu a 20 minuts de casa (a peu) en la direcció "bona", oferint-me la possibilitat de transportar-me al "laburo" en "carro"....

I he pensat, valens!!! Com que no seré jo qui conduirà, i a més puc caminar els primers vint minutets.....


...clar, que no he valorat prou bé que avui anava carregada amb una megacarmanyola plena de croquetes casolanes.... (ha estat la meva aportació a un tradicional, aquest és el segon any que ho fem, dinar de germanor prevacances amb la gent que compartim taula quasi tots els migdies per menjar, llavors si, cadascú el seu tupper).

Tampoc he tret el braç per la finestra abans de sortir de casa, i per no passar fred, jo, molt mona, he sortit amb una xaqueteta..... que m'he hagut de treure a les primeres de canvi.....

Malgrat tot.... bé. He decidit que m'agrada caminar a primera hora del matí, així que ja veurem què faré demà, però em sembla que aniré menys en cotxe propi.... si més no, fins que comenci el curs escolar.....

20.7.11

60 minuts, la segona part dels post d'ahir

Avui, ho he tornat a fer: he anat en transport públic a la feina. He trigat 60 minuts. Estic contenta! Molt més que ahir, per suposat (sembla clar que durant tot el dia els transports a Barcelona no van funcionar com calia, total per quatre gotes d'aigua!).

Per què? Doncs perquè hi he dedicat 25 minuts a caminar. Des de Glòries quasi al Fòrum, pel mig d'una avinguda Diagonal bastant solitària, i avui més aviat fresqueta (no m'hagués anat malament una rebequeta). Tot un repte que em venia molt de gust de fer (i segur que la meva salut m'ho agrairà, oi?).

Al metro, només he tingut l'oportunitat de llegir les quatre tristes pàgines que ara són el diari 20minutos (i dic quatre literalment; ha perdut molt en aquest temps que no el llegia), perquè no tenia ganes de carregar un llibre sabent la caminada que m'esperava....

Demà, més transport públic, a veure si al final li agafaré el gustillo....

19.7.11

Una hora i onze minuts, o el que és el mateix, 71 minuts

Porto més d'una setmana dient-me a mi mateixa, i als que m'envolten, que estic cansada de conduir cada matí fins a la feina, que em fa pal agafar el cotxe cada dia i anar sola a la feina, i que em sento encarcarada i amb forma de 4 (tinc la sensació que només m'aixeco del llit, pujo al cotxe, em sento en la cadira de la feina i torno a pujar al cotxe,... després d'aquí tot plegat és una altre història).

Per tot això, havia pres una decisió: si més no, fins el setembre aniria en transport públic a treballar!

Clar que si avui per cols i demà per naps, encara no ho havia posat en pràctica.... Semblava que qualsevol excusa era bona per tirar-me enrere del meu "propòsit".

I avui, tot i sentir ploure a bots i barrals (i tenir algun moment de debilitat dins del llit), finalment ho he fet. HE AGAFAT EL METRO I EL TRAM!

Mal dia, però! He trigat més que mai, 71 minuts des de la porta de casa a la porta de la feina. El metro es parava a totes les estacions (i en són un munt) poc menys de 5 minuts; la sortida directa al tram estava tancada i he hagut de caminar fins a la següent parada del tram; i a més a més, el tramvia havia tingut "una incidència" i no funcionava per la qual cosa quan ha arribat anava ple com un ou.....

La veritat és que l'experiència ha resultat quasi traumàtica i només em dono una oportunitat més per a seguir amb el meu propòsit... Sinó tornaré a agafar el cotxe, que mal que em pesi, em permet desplaçar-me a la feina en 30 minuts.

18.7.11

Cercant descomptes

El meu jo CERCADESCOMPTES torna a aparèixer de manera intensa. Estem en el moment de comprar llibres, materials i uniformes per curs que començarà al setembre.

I com l'any passat enguany també intento estalviar-me uns eurillos amb l'uniforme. Aquest any, a més, compto amb la inestimable ajuda de la "mini xarxa social" de mares via correu electrònic que ens anem passant els preus i les botigues on comprem, i després cadascuna fa el que li sembla millor. El que sembla clar, però, és que la botiga del barri haurà d'espavilar perquè els seus preus són els menys competitius.

L'altre tema és el dels llibres de text. L'escola ens ha facilitat la possibilitat de comprar-los a través d'ells amb un descompte del 12%. Jo, com que sóc del món del paper m'he mogut per intentar aconseguir-los encara més bé de preu i, HO HE ACONSEGUIT, però tot plegat és bastant lio....

Clar que tot plegat m'ha facilitat una valuosa informació per compartir amb d'altres companys de feina que, com la que escriu, també han fet els seus viatges amunt i avall per aconseguir els llibres de text amb descompte (al capdevall uns 50€ per curs).

13.7.11

Olor de colònia

El que si que he fet aquests dies de vacances ha estat llegir. Fa mesos que a la meva tauleta de nit s'acumulen llibres que començo a llegir però que no acabo, no m'enganxen. Però aquestes vacances si que he trobat un llibre que m'ha tingut entretinguda Olor de colònia, de Sílvia Alcántara.

És la primera novel.la d'aquesta autora que ja ha escrit la segona, És una obra coral, costumista, que descriu la vida i les relacions de diferents personatges en una colònia fabril. Relacions tèrboles, de mitges veritats i de mitges mentides, de fet com a tot arreu, misèries, però tot en un micromón del qual alguns volen fugir i d'altres no poden sortir.

Molts silencis, potsers excessius, com la vida mateixa, tot esperant el miracle que mai arriba. I on el que menys ho sembla  és el més maquiavèl·lic.

Un llibret que m'ha agradat  i que us recomano.

Bona lectura.

10.7.11

Em moro de calor....

Fa uns dies que l'aire condicionat de la feina s'ha espatllat (i em sembla que va per dies perquè s'ha trencat no sé quina peça que s'ha de demanar a vés a saber on....). Però només el que afecta a la meva àrea, així que, malgrat treballo en una magnífica planta diàfana, de la fresca/fred polar de que gaudeixen altres no m'arriba ni un bri.

Obrim les finestres però com que l'edifici és "intel·ligent" no hi ha manera que es generi ni un trist corrent d'aire.

Els que van ser més espavilats que jo, van córrer a demanar un aparell de l'època de mariacastanya però encara efectiu: el ventilador. Jo he arribat massa tard, i ja no queden unitats en stock a l'habitació dels mals endreços.

Així que estic fent una teràpia de xoc per a poder lluir el bikini (alguna cosa bona havia de tenir tot això, no? FORA TOXINES! i de pas quilets de més): suo de manera inexplicable (i això que estic asseguda i no faig esforç físic i porto un breu vestit de fil de tirants per poder sobreviure a la calor) i bec més de dos litres d'aigua en un matí.

Ara també serà fàcil que agafi una pulmonia: quan he d'anar al lavabo o marxar a casa, passo en menys de 10 segons del calor tropical al fred polar.... (clar, que tal i com estan les coses.... agraeixo tant el fred!. De fet, de tan en tant en passejo per a revifar-me, perquè la calor en dóna una mala gana.... ufff.... que em sembla que l'edat dels fogots s'acosta i la passaré fatal......).

6.7.11

Tornant de l'Escala

Sí, si, ja ha acabat la setmana de vacances anunciada, però em sembla que encara hi sóc allà dalt, gaudint del sol i de la tramuntana... si no fos perquè vaig cada dia a la feina, perquè he de cuinar per menjar, perquè he de demanar un nou mòdem que el vell s'ha espatllat, etc, etc, etc.

Realment aquests dies han estat de vacances, i quan dic vacances vull dir vacances. No he hagut de decidir res excepte què volia esmorzar d'un ampli buffet o què triava de la carta per dinar o sopar. Tampoc he tingut "temps" per apuntar nous posts a la meva llibreta (que també ha vingut de vacances) ni per obrir blogger per res. Pel que fa al correu si que he pecat, només per veure si les nenes havien estat acceptades a l'escola de música municipal.

Estones de platja, d'aigües fredes, amb distensió, fent castells de sorra o jugant a esquitxar-nos d'aigua han estat les activitats principals d'aquests dies, així com menjar gelats al vespre, caminades tranquil.les a peu pla, passejades en trenet i vaixell turístics.

I algunes imatges per recordar: sardinetes que neden al teu costat i sorra que es fica per tot arreu.

I sobretot, una frase per recordar, proporcionada per la imaginació de les més petites de casa:

Esto si que es vida! (en castellà, que sembla que els sona millor).