Una mica de xocolata

Porto uns dies que després de dinar necessito pendre una mica de dolç...

Com que dec ser de les poques persones al món a les quals no agrada el cafè (ni tampoc els ous ferrats, això ja és una raresa....), fa dies que vaig decidir tenir una rajola de xocolata al calaix de la taula de l'oficina. No és negra del 90% (que és la que més m'agrada) perquè per casa corria una rajola de xocolata amb llet immensa (d'aquelles que pràcticament només trobes a Andorra) i una altra d'igual però de tamany normal, i havia que donar-lis sortida.

Tanmateix, aquesta presa diària em senta tan bé..... ara que si he de dir la veritat estic desitjant que s'acabi per portar una de negra, negra.

Tenir por

Amb els anys el que no he perdut és el sentiment de por. L'he minimitzat, l'he controlat en ocasions, però no l'he perdut.

L'altre dia llegia en un article que les pors les crea el nostre cervell per la incertesa del futur, del que pot passar, i que aquests pensaments es van retroalimentant generant-nos més pors. Sempre aquests pensaments sobre què passarà tendeixen a ser negatius, molt negatius. Poques vegades aconseguim que siguin positius. I això, encara ens genera més por. És com una gran bola que es va fent cada vegada més gran, fins que ens genera angoixa.

I això és el que em passava de petita (i encara ara), especialment amb el tema de la mort. I ara, veient les pors nocturnes de les meves filles, els meus records sobre les meves pors em retornen com si les estigués vivint jo mateixa. Intento tranquil·litzar-les, positivitzar els seus sentiments.... però no és fàcil. De fet, ni jo mateixa sé com expulsar les meves pròpies pors....

Planning per un diumenge a casa

Diumenge al matí, i canvi hora (vaja que tenim una hora menys i això asseguren que és un gran estalvi per la humanitat!). Encara no m'he llevat però el meu cap ja ha pensat què HAURIA de fer durant tot el dia.

Sento ploure i em sembla que serà possible acomplir-ho tot....

Veure passar la caravana del Rally de Sitges de cotxes antics, veure el final de la Volta ciclista a Catalunya en directe, preparar el dinar d'avui i de demà, jugar amb les nenes, tenyir-me, triar la roba que ja no porto i fer una bossa per donar, escriure un post, contestar un correu pendent, llegir una mica i veure una pel·lícula.

Bé, no està mal. No és glamorós però és el que és.

Al final del dia, ho he fet tot i a més a més, afegiré que he fet una bona passejada i he menjat xurros.

Els primers bunyols d'aquesta Quaresma

Els dimecres, juntament amb els divendres, són d'aquells dies per menjar bunyols durant la Quaresma, i a mi els BUNYOLS M'ENCANTEN.

Aquest dimecres és el sant d'un company de la feina i ha portat una safata de bunyols. Jo que la veig (els bunyols tenen una bona pinta....) i la meva gula em diu:

AGAFA UN!

L'agafo... i en aquell moment els meus dits transmeten al meu cervell un "no sé, no sé" (són una mica tous al tacte)....

Tant em fa. Faig la primera queixalada i......

... i hi ha un excés de sucre (també ho havien notat els meus dits), és massa tou i, el pitjor, hi ha anís per donar i vendre (com a mínim una ampolla per bunyol!). M'empasso com puc el bunyol, i el cap em fa un petit rodament (d'aquells que et provoca un vermut en dejú).

Decidit, no agafaré un altre, i si aquesta Quaresma vull seguir menjant bunyols me'ls faré a casa, que em queden prou bons!

Somni? Realitat?

Vaig somniar que un dia rebia un correu d'una periodista..... Havia llegit UN POST del meu bloc i estava interessada en el que deia. Volia entrevistar-me per a un reportatge que estava preparant. Buscava algú anònim però amb opinió. Sortiria a nivell nacional. Em vaig sentir afalagada i vaig acceptar (tot i que no pensava que la meva opinió fos més valuosa que la del de la taula del costat. La meva era una visió de gent del carrer). Ho comento amb quatre persones pròximes i m'animen a fer-ho hi ha muntar un bloc sobre el tema (hi ha molt poc a la xarxa al respecte)... a fer-me un forat com especialista.

Menys d'una setmana després quedo amb la periodista i amb un fotògraf professional que l'acompanya. El reportatge anirà il·lustrat i apareixerà el meu nom. Deixaré de ser anònima. Passats uns dies, rebo per correu el text amb les meves declaracions. Puc corregir el que cregui oportú.

Quinze dies després, un diumenge, baixo nerviosa al quiosc per a comprar la revista on se suposa sortiré. Obro la primera pàgina i allà hi ha una foto meva omplint el sumari. Segueixo fullejant i arribo al reportatge, i allà està en mig d'altres opinions i fotografies la meva imatge i les meves paraules. Em sento cofoia (a més he quedat prou bé en la imatge). Em sento tan eufòrica que em dedico a enviar l'article per correu electrònic a tots els meus amics i a publicar-ho en el meu perfil del Facebook. La gent em felicita. També em comenten la seva sorpresa en veure'm el diumenge entre les pàgines de la revista els companys de feina que no sabien res de res. Tothom m'anima que m'especialitzi amb el tema. Internament em vaig animant. Començo a visualitzar què podria fer a la xarxa. Em sento insegura. Faig algunes provatures. Rebo una trucada d'una coneguda que ha vist el reportatge i que casualment té un breu espai en un programa en una ràdio local i precisament vol parlar d'aquest tema. Em convida a fer-ho. Accepto. Continuo animant-me a muntar alguna cosa virtual sobre el tema. Continuo sentint-me insegura..... Han passat més dies i encara hi ha qui hem diu: "T'he vist al diari. He quedat ben xocat".



Em desperto. Realment és un somni????? És una realitat futura?????

Fira medieval

Yoyo de tradició medieval,
fet de canya de riu i fil

Per segon any, i coincidint amb l'aniversari de l'A. (ja sé que una cosa no implica l'altre...) s'ha celebrat una fira-mercat medieval al meu barri. Just davant de casa. Des del balcó vèiem els ases que passegen els nens, les paradetes d'embotits, formatges i coques, les ovelles que mengen tot el dia, el taller de yoyo amb orígens a l'Edat Mitjana (segons ha dit en Carles l'artesà, però en tot cas funciona i és prou divertit)....

Una mica més enllà, ja lluny de la vista del balcó, més parades de llet, d'embotits i  bacallà, forn de pa (on els nens també ha pogut fer el seu pa que fins i tot ha estat fornejat i ha resultat ben bo al paladar) i artesania diversa. Tot acompanyat d'uns tancats amb oques, ànecs, gallines enanes i conills, i un "tiovivo" de fusta i que es mou gràcies a la força del braç del propietari.

Bé, han estat tres dies intensos, on ni grans ni petits ens hem cansat de badar i tocar animalets o participar en les activitats.

Aigua!

Aquest podria ser un crit per avisar que simplement plou.

Aquest podria ser un crit al final d'una cançó (recordo que la Lucrecia utilitza la parauleta en més d'una cançoneta....).

Aquest podria ser el crit que utilitzen els topmanta per avisar que ve la poli i que han de sortir came sajudeu-me.

Aquest podria ser la contrasenya secreta d'un grup maçònic o de, per exemple, uns companys de feina per a fer alguna trobada també "secreta".

Aquesta podria és la clau que utilitza una noia de la feina per recordar cada hora als col·legues que beure aigua és saludable: Aigua! crida cada hora (ara que realment no sé si cal tanta camaraderia.....)

Tiana i el gripau

No estic a l'última en la cartellera del cinema, ja ho sé. Però recentment he vist un peli que m'ha agradat: Tiana i el gripau. Una de Walt Disney, of course, que per això sóc mare....

La vam veure a l'ordinador (aquest és el nostre reproductor de pelis) les tres dones de casa juntes, menjant un bol de crispetes de microones. La peli la vam veure a través d'un lloc web anomenat Cinetube (un altre dia ja parlaré d'aquest si acabo de treure'n l'entrellat, com veure una peli sencera i seguida gratis, si el que faig és legal, etc., etc., etc.).

I ens va agradar (fins i tot jo vaig deixar anar unes quantes llàgrimes cap al final... sóc tan romàntica que les meves filles ja comencen a riure de la meva cursileria), bona música de jazz i swing adreçant la arxiconeguda història d'amor d'una princesa i un gripau (vegis príncep encantat), aquí protagonitzada per una granota i un gripau.

Alguns fets, això sí, prou sorprenents per estar situada en una Nova Orleans d'abans de la Segona Guerra Mundial: la prota és una noia negra amb somnis d'independència social i econòmica, a més hi ha matrimoni interracial i entre classes.

Bosses i carro...

... els meus nous companys de compra.

Bé, nous, nous....  de fet ja fa algun temps que m'acompanyen al super, a les botigues o al mercat cada divendres, però darrerament amb la lenta, però inaturable, desaparició de les bosses de plàstics gratuïtes (primer el Carrefour, després La Sirena i el Mercadona), s'han fet  INDISPENSABLES I INSEPARABLES.

Fins fa no res, en els supers ens obsequiaven amb desenes de bosses de plàstic amb el seu logo (així els hi fèiem propaganda gratuïta) o en les botigues més petites bosses llises (blanques o verdes) més fortes. Moltes anaven a les escombraries (a casa de manera literal perquè les utilitzem com a bosses d'escombraries pròpiament, i ara comencem a tenir un nombre reduït d'existències.....) i en pocs casos es reutilitzaven. Doncs ja em sembla bé el canvi.... (ara que també tinc la meva contra: i què passa amb les empreses que en dediquen a produir aquestes bosses?????)

Per a compensar-nos, ara de tant en tant som obsequiats per alguna institució (agència catalana de residus, associació de comerciants del barri....) per unes noves bosses de roba o de plàstic duríssim, amb eslògans de conscienciació ecològica... També hi ha la possibilitat de comprar una bossa d'aquestes característiques però del super de torn (amb més disseny, però no m'agrada, a sobre de comprar-la i pagar-la els hi fas propaganda.... i això, no, que ho paguin.....).

Així jo tinc la meva de roba en color cru de no sé quina agència. Per donar un toc més personal, tinc un carro ben llampant amb ratlles taronges i liles i una bossa vermella de roba amb estampat de flors.... Vaja, que no passo gaire desapercebuda, oi?

Setmana blanca

Ja estem al bell mig de la famosa setmana blanca escolar.

Com molts pares d'aquest país un dels dos ha agafat aquesta setmana de festa per poder estar amb els nens....

Aquest cop he tingut jo la sort de poder quedar-me a casa.... I dic sort, amb la boca ben gran, perquè malgrat això suposi menjar-me alguns dies de futures vacances, la veritat és que la cosa ha anat com ha anat i més val poder gaudir-ho....ara, que tampoc vull que es repeteixi l'any que ve, més que res perquè em sembla que el tema d'aquest parèntesi vacacional no estava ni gaire pensat, ni madurat, ni és gens adequat pedagògicament......

És clar que això de quedar-me a casa és un dir, perquè no parem. Com diria ma mare: Si caigués la casa no et cauria a sobre!

Dimarts: dia al zoo. Fantàstic, malgrat la barreja de pensaments que em ronden pel cap quan veig els animals engabiats i la cara d'admiració de les nenes podent observar-los tan a prop..... Tant els ha agradat que hem decidit fer-nos un passi anual per a repetir la visita algun altre dia ben aviat..... (ah! per cert, he viscut en carn pròpia que encara la gent és capaç de contactar amb una desconeguda d'una cua per a compartir entrada 2x1 i estalviar-se 8 eurillos).

Dimecres: dinar familiar (vaja, els quatre) pel centre de la ciutat, i peli de noies amb crispetes i tot.....

Dijous: DIA DE COMPRES (res que sigui vital, és clar) i peli (o ja veurem si surt algun altre pla...)

Divendres: Gestions: pediatra, biblioteca, concursos Super3, etc.

És clar que com que dijous i divendres encara estan per arribar, ves a saber què acabarem fent.... En tot cas, estic gaudint molt aquests dies amb les nenes encara que no anem a esquiar (perquè que es digui setmana blanca havia de ser perquè preteníem que anéssim a la neu, oi?)

El dia de la marató

El dia ha començat molt d'hora.

A les 6.15 h del matí ja estàvem en peus. El J. nerviós perquè tenia per davant un repte important: acabar els 42 km de la marató de Barcelona. Jo per diverses coses: nerviosa per l'esdevenir de la seva marató, nerviosa per la marató pròpia que faria amb les nenes per animar-lo en diversos punts de la ciutat, i a més a més, que perquè avui els meus pares marxaven cap a Granada en el seu primer viatge de l'Imserso, i és clar, jo com bona filla (ells són bons pares), els havia ofert de portar-los a l'aeroport per estar a les 7 h. Vaja que el dia ja ha començat ben mogudet.

A les 7:20 h ja tornava a ser a casa, i he començat a preparar el dinar per tenir-lo a punt quan tornem a casa després de la carrera. Llavors, serà una mica tard i no hi haurà temps per badar.

A les 8:30 h. Ja està tot acabat i fins i tot he pogut recollir bany i cuina.

A les 9:45 h ja hem sortit de casa per arribar a la zona Fòrum per aplaudir al J. dos cops (un al seu pas dels 25 kms, i dos al seu pas dels 30. Portem xiulets).

A les 10:40 h ja estem al Fòrum. I amb xiulets i aplaudiments animem als corredors. Es nota que hi ha més que la darrera marató que vam seguir fa un parell d'anys. En l'interval de les 3 hores i 45 minuts passen molts i molts corredors... i entre ells el J. Va molt bé! Se'l veu content.

A les 11:20 h. encara al Fòrum veiem passar al J. per segona vegada. Ja porta 30 km a les espatlles. Ens trobem amb la P. ( la padrina de les nenes, de fet de només una però sembla de les dos. Quina sort!)

A les 11:45 h. estem a la plaça Urquinaona. Volem animar de nou al J. Ja només li queden 6 km.... Però, entre els corredors no l'hem vist passar.... Agafem el metro i cap a plaça d'Espanya.

A les 12:25 h. ja som al peu de les torres venecianes. És impossible veure res! Quanta gent esperant als seus corredors. Quants corredors que ja han acabat i marxen. Ja portem 4:05 hores de marató. Decidim pujar fins la gran font de Montjuïc on havíem quedat amb el J. Esperem i esperem, però entre tanta gent seguim sense veure'l.

A les 13 h per fi ens trobem! Uff hi ha de tot. Molta satisfacció per haver acabat la cursa, molt cansament, moltes emocions bellugant-se...

A les 14:30 h arribem a casa tots 5 per menjar-nos uns macarrons i unes croquetes casolanes.

Per la tarde. Tots tenim les cames adolorides i cansades. Avui anem aviat a dormir.

L'hora del conte

Ja fa temps que fan L'hora del conte a la biblioteca del barri (sí, si, aquella biblioteca on són tan simpàtics!!! recordeu el post?). Un cop al mes porten un@ conta contes que durant una hora explica històries a la canalla... i als grans (si les volen sentir, és clar).

Ahir tocava, com cada primer dimecres de mes, i ens hi vam anar l'A., la C. i jo mateixa. En teníem ganes, perquè sabíem que de nou quedaríem atrapades per les històries que explicaria la Sandra Rossi (encara no té web, em va dir que l'està preparant i en un parell de mesos estaria activa, jo com sempre, conversant....) que van conèixer en el mateix lloc un mes abans.

La Sandra és una argentina ??!! que té un català atractiu i ple de matisos, però no parlar de la gràcia que té la seva expressivitat corporal i l'escassa escenografia i vestuari. Tot minimalista, però amb petits elements que donen vida a les històries (un barret d'on surten històries, uns vanos que serveixen per ballar i per fer de papallona, unes esponges amb goma que fan a la vegada de pentinat japonès i de barret de soldat.....).

Explica les històries fent que els nens i els grans participem, ara cantem una cançó inventada, ara diem perquè serveix una cosa de l'atrezzo, ara acabem una frase del conte i fins i tot un pare fa de gat (tot un artista en potència).... Realment és un espectacle que no cansa i capta l'atenció durant una hora. És un bon espectacle familiar.

I com que el boca a boca funciona, ahir de la classe de l'A. hi havien 8 nens, vaja una quasi una quarta part.

A veure com serà la propera Hora del conte. Ja no tindrem Sandra, i tot i que el nivell ha quedat molt alt, no anirem amb prejudicis....

Visions ben diferents després de sis anys

Asseguda al seient del tramvia (no tinc cotxe que està a cal mecànic per passar la revisió) i sense una altre cosa que fer (estic tant empiocada que ni ganes de llegir tinc), m'he dedicat a mirar tan a dins com a fora.

A dins, la gent vestida d'oficina, llegint diaris i, fins i tot, e-books. Més dones que homes. Quina visió tan diferent a la que tenia quan vaig agafar el TramBesòs ara fa més de sis anys per primera vegada!

Llavors només anàvem quatre oficinistes. Tota la resta: pakistanesos, magrebins i sudamericans carregats amb motxilles i eines i vestits amb roba de guerra.... i si era hivern, amb quaranta capes diferents. Tots amb els caps cots i els ulls tancats, intentant de gaudir d'un segon més de son abans de la dura feina.

Mirar a fora, també mostra nombrosos canvis. Ara, tota la primera línia de la Diagonal al sector 22@ i Fòrum és plena d'edificis de disseny, pisos i oficines i hotels, alguns de molts notoris. Fins i tot destaca la megapantalla que hi ha a la façana de l'edifici de Mediapro.....

Però fins fa no tant, encara es veien descampats, els primers ciments de molts edificis, les fogueres per escalfar-se a l'hivern, els camions amb materials a munt i avall, persones amb cascos de tots colors, els tancats i cartells anunciants futures promocions... Tot plegat donava la sensació que havíem anat a parar a la fi del món.....

... i passat el temps, continuo pensant que estem a la fi del món.... però que pel mig hi ha món..... Tanmateix, quants canvis en tant poc temps!