La dura vida del turista

Fa tants i tants anys que no faig vida de turista que ja l'he oblidada.

Ja queden en el meu record llunyà aquells viatges amb la motxilla a l'esquena, la càmera de fotos al coll, la bossa dels diners i els papers a la cintura i la Lonely Planet a la mà (i a més em sembla que mai més tornaran, m'he tornat molt comodona, i això que jo pensava que no passaria...).

Ara quan anem de vacances viatgem amb tranquil·litat, a zones rurals o de platja, res de ciutats, amb pocs museus i menys encara top ten per visitar si o si. Ara si es queden coses per visitar no ens agobiem, pensem, ja ho farem una altre vegada! (innocents!!!!).

Però ahir, i com a part del regal d'aniversari per l'A. (ja ha fet 7 anys), vam anar al Parc Güell, la meca del turisme a Barcelona. Sabent de la multitud, no vam anar en cotxe fins dalt (on és impossible aparcar). Com si fóssim bons turistes, tots quatre vam pujar per la Baixada (o pujada segons es miri) de la Glòria. Escales (mecàniques algunes) i més escales (si miraves amunt) i turistes i més turistes (si miraves avall).

Vam passar pel passeig de les Palmeres, estirar-nos al terra per veure els plafons de la Sala Hipòstila, tocar el Drac guardià de les aigües i assentar-nos al banc sinuós.

Una bona passejada que vam gaudir d'alló més tot escoltant les explicacions de la petita de casa que sap tot el que es pot saber del SENYOR GAUDÍ.

Però confesso que em vaig cansar  (i això que ni vam trepitjar a més en el mateix dia la Sagrada Família, ni el Barri Gòtic, ni el Maremàgnum, ni.....). Què dura és la vida del turista!

Un breu parèntesi

Ja sabeu del meu goig d'estar a la platja quan se suposa que no és temps i, sobretot, quan no cal semblar una llesca de pa preparada per a ser torrada volta i volta.

I ahir diumenge, com un parèntesi, va fer un dia de primavera que convidava a fer una escapadeta al Prat. I allà vam anar la família. Només va ser mitja hora (les obligacions familiars vers els nostres grans així ens ho demanen), però va ser fantàstica. Airet, solet, jocs a la sorra i a l'aigua, la música de les onades, la llum del sol a les pedres, la quasi solitud, galop de pensaments....

Un BREAK que continuo necessitant com l'aire que respiro, com aquest bloc encara que el tingui un pèl ABANDONAT per L'ALTRE.

15 anys junts, 15 anys per recordar

Un any més arriba el 7 de setembre i el  J. i jo celebrem que fa anys, 15, ens vam casar, que vam decidir compartir dia a dia les nostres vides.

I així ho hem fet i seguim fent-ho!

Parelles del nostre voltant s'han desfet (estranyament no dels amics propers), perquè la vida té aquestes coses, i de vegades ens fa pensar de si nosaltres passarem pel mateix. Però no cal pensar més enllà. Cal seguir vivint el nostre compromís.

Subscric tot el que ja vaig dir l'any passat en un dia com aquest, però avui (i gràcies al MILLOR REGAL QUE EM PODIA FER EL J. AVUI, una tirallonga de missatges SMS que m'ha enviat durant tot el dia) vull recordar el que junts hem viatjat (tranquils, no serà un passi tediós de diapos després d'unes vacances, només un apunt i un record, dels pocs que la meva memòria de mosquit conserva).

• 1996: Argentina. Viatge de nuvis amb motxilla pel nostre compte. Pel record: tangos al Cafè Tortoni de Buenos Aires, la roba mullada al apropar-nos a les cascades d'Iguaçú, la por al cos al visitar les missions jesuítiques del Paraguai i l'estranya trobada amb un "andinista" de Mendoza.
• 1997: Tailàndia i Açores. Vacances i Cap d'Any. Pel record: a Tailàndia no vam anar, un marcapassos d'urgències al sogre dos dies abans de marxar ho va impedir. Açores??? on estan? ens van dir a l'agència de viatges i primer Cap d'Any fora de Barcelona.
• 1998: GR-11, París-Eurodisney i Finlàndia. Vacances d'estiu. Pel record: jo no vaig fer el tram final del GR-11 al País Basc i el J. no va venir a París, i això que no estàvem barallats, només que volíem fer coses diferents i ens ho vam passar bé. De Finlàndia, el creuer Turku-Estocolm ple de gent bebent i comprant alcohol i descarregant-lo dins de cotxets de nadons....
• 1999: Istambul, Sarajevo i Londres. Pont de Sant Joan, setembre i desembre. Pel record: el mercat d'espècies d'Istambul, els venedors, els burques negres i una frase: "amigo, visca el barça! ¿cuántos catalanes vendrán estos días?". El record de la guerra de Bòsnia a través dels ulls d'uns joves que la van viure, tot i que a Sarajevo només hi va anar el J. en un intercanvi amb la Universitat de Barcelona. Londres: el meu únic viatge d'"amigues" que he fet mai.
• 2000: Síria i Jordània i Repúbliques Báltiques. Setmana Santa i vacances d'estiu. Pel record: perdre la Lonely Planet a Madaba i recuperar-la a Amman, una rosella enlloc de rosa per Sant Jordi, creuar la frontera síria en un taxi de contraban, la il·luminació verda de les mesquites, les cagarrines a Damasc i la llum del capvespre a les capitals bàltiques on les coloraines dels edificis ens cridaren l'atenció.
• 2001: Seattle. Vacances d'estiu. Pel record: Gratacels de veritat, sol (malgrat diuen que sempre plou a Seattle) i una autèntica Parade amb reines de la bellesa a cavall, bandes escolars i pseudocapellans lloant a Crist.
• 2002: Eslovènia. Vacances d'estiu. Pel record: 5.000 kms de carreteres, pluja i molts dies de dormir en tenda de campanya.
• 2003: Madeira. Vacances d'estiu. Pel record: primera estància en hotel de 4 estrelles amb esmorzar inclòs, caminar i caminar per les "lavades" i comencen a arribar les cigonyes amb criatures a casa dels amics.
• 2004: Malta i Tirol. Pont de Sant Joan i vacances d'estiu. Pel record: la xarxa d'autobusos radials de Malta, un país que el meu imaginari havia fet més exòtic del que és i últim vol en avió fins al present. Viatge austríac amb àmplia parentel·la (érem 8) per sort en cotxes de 4 i no en autocaravana per 8 que era la primera intenció, pseudo October Fest a l'agost i espectaculars paisatges al Glossnocker.
• 2005: Barcelona. Pel record: neix l'A. i la nostra vida transcorre des de febrer a juny a les instal·lacions de l'Hospital de la Vall d'Hebron. INICIEM EL GRAN VIATGE COM A PARES! Al desembre ens atrevim a anar a Niaux amb la nena i tornem corrents per una febre. Què novats érem!
• 2006: Cerdanya i Ribagorça. Pel record: potitos amunt i avall i compra de biberó a Puigcerdà, tots tres sopem al refractori de la catedral de Roda d'Isàbena, un desig formulat molts anys abans i la C. comença a fer-se visible a través de la meva panxa.
• 2007: Vall d'Aran i Aisa (Osca). Vacances d'estiu. Pel record: els plors de la C. amb sis mesos a l'hora de dinar i sopar al menjador de l'alberg i algunes paraules d'ànims d'altres pares "això no serà sempre així" (i jo no m'ho creia) i que ens confonguin amb peregrins del camí de Sant Jaume a Jaca dels autèntics per portar les nenes en motxiles a l'esquena.
• 2008: País Basc. Vacances d'estiu. Pel record: les ovelles fan muuu i les vaques beeee, donar de menjar als cavalls de la casa rural i jugar amb un gosset anomenat Txiki.
• 2009: Araós (Pallars Sobirà). Vacances d'estiu. Pel record:  pesca, una mica trucada, de truita de riu.
• 2010:  Aragüés (Osca), Cerdanya i Vall-de-roures (Matarranya). Vacances d'estiu. Pel record: collita de maduixetes silvestres, excursions a llacs d'alta muntanya i per gorgues, banys en una mini piscina d'aigua calenta, passejades a cavall, mojitos i queimades.
• 2011. L'Escala. Vacances a primers d'estiu. Pel record: una frase de les nenes assentades a l'hora d'esmozar: "Això si que és vida!" i platja sense sorra enganxifosa.

 (ara que ho he escrit veig que m'és impossible recordar només una cosa de cada... I'm sorry!, però mira, és una bona manera de fer el post 301, una xifra que comença a no estar malament, oi?).

Estiu 2012

Quan tot just acaba de començar a la feina, i les properes vacances em queden molt i molt llunyanes, HE REBUT UNA CARTA....

...d'una amiga de la família, parlant-nos de les vacances del 2012, per a que les comencem a planificar....

Guauuuu!!! quina previsió!!!!

Llegint així, sense pausa, he entès que ens convidava a passar 15 dies a Seattle, coincidint amb uns amics comuns francesos....

Els ulls m'han fet guspireges i el cor m'ha donat un salt d'alegria! Oi i tant que volem anar!

De facto, durant un segon he vist la imatge de nosaltres quatre a aquesta ciutat de la costa oest dels EUA (i he recordat el viscut quan hi vam estar el J. i jo ara ha fet 10 anys). Però de seguida he dit en veu alta: Bé, ja veurem com tindrem la situació familiar d'aquí a un any!, ara que per poc que pugui.... (sempre el cap fent d'esgarramoments....).

Després d'una primera llegida, l'hem rellegit i rellegit, i al final hem vist que no ens convidava a Seattle sinó a trobar-nos a Tolosa de Llenguadoc on viuen els altres amics..... (què malament porto l'anglès!).

Bé, no és el mateix, però tampoc està mal com a projecte de futur per les vacances del 2012, oi????

Muntanya i mar

Diumenge, vam tenir quasi tot el dia per nosaltres quatre (el J., l'A., la C. i jo mateixa). Després de molts dies, el dia era per a estar plegats, des de bon matí.

Per oxigenar-nos, havíem decidit que aniríem a Montserrat a fer una caminadeta. De fet no és la primera vegada que ho fem això d'anar-hi en moments d'estres sobretot emocional, per exemple quan l'A. ja portava dos mesos a l'incubadora després de néixer. Per mi Montserrat té un no sé què --serà per la distància, perquè és muntanya o pel seu misticisme--, que m'agrada molt d'arribar-m'hi en aquests moments.

Sense presses, i després d'algun rifirafe entre les nenes, vam sortir de casa. Era una mica tard, i el que ens va obligar a canviar els nostres plans sobre la marxa mentre estàvem a la cua d'entrada del pàrquing del monestir.

Nova destinació: Can Massana. Una breu excursió a les restes de la torre del telègraf per tots quatre, i una de més llarga fins la Foradada del J. i l'A. després de dinar (aquesta nena ha sortit al seu pare en això de la muntanya!). Bon dia de quasi desconnexió del dia a dia.

El dilluns, ens va portar a la platja de Castelldefels per la tarda. Molta gent, però millor platja que la del Prat!

Una bona remullada i veure lo bé que s'ho passen les nenes en aquest medi, també va ser com aigueta de maig pels nostres ànims, tot sabent que l'endemà el J. ja començava a treballar, i que "les vacances familiars d'enguany no han existit i que no en tornarem a tenir fins el 2012". Perquè com diu el J., tot el que ha passat aquest estiu no ho portem tant bé com ens pensàvem.... a estones, és clar.

Cancelled

Bé decidit. Hem cancel·lat la nostra reserva en un alberg del Pirineu d'Osca.

La sogra continua ingressada, i encara que la puguin enviar a casa, 300 km de distància són molts física i mentalment.

Si finalment està en casa, caldrà a més estar pendents de fisios i altres suports que ajudin a la seva cuidadora habitual.

Per això, com a molt ens plantegem amb el J. marxar tres dies durant la setmana vinent a algun lloc de la Costa del Maresme, a menys de 30 minuts de cotxe.....

Esperarem amb ganes algun pont del darrer trimestre per poder escapar-nos i compensar-nos les vacances d'enguany.

Ajudem a menjar la collita dels horts!!!!

Això és el que portem fent les darrers tres setmanes.

Aquest estiu està essent molt productiu, i els horts dels veïns d'escala o de parents donen tants fruits que a ells els és impossible de poder menjar tot el que produeixen....


....Així que molt gustosos (ells i nosaltres) compartim els excedents (peres dolcíssimes, patates, carbassons o enciams).

Gràcies a tots! és un plaer menjar directe de la terra, i pensar que fins i tot potser m'hauré de plantejar de fer confitures....

Per cert, la collita del nostre petit hort urbà ja fa dies que s'ha acabat... esperarem a l'any vinent a veure què plantem!

Tornant de l'Escala

Sí, si, ja ha acabat la setmana de vacances anunciada, però em sembla que encara hi sóc allà dalt, gaudint del sol i de la tramuntana... si no fos perquè vaig cada dia a la feina, perquè he de cuinar per menjar, perquè he de demanar un nou mòdem que el vell s'ha espatllat, etc, etc, etc.

Realment aquests dies han estat de vacances, i quan dic vacances vull dir vacances. No he hagut de decidir res excepte què volia esmorzar d'un ampli buffet o què triava de la carta per dinar o sopar. Tampoc he tingut "temps" per apuntar nous posts a la meva llibreta (que també ha vingut de vacances) ni per obrir blogger per res. Pel que fa al correu si que he pecat, només per veure si les nenes havien estat acceptades a l'escola de música municipal.

Estones de platja, d'aigües fredes, amb distensió, fent castells de sorra o jugant a esquitxar-nos d'aigua han estat les activitats principals d'aquests dies, així com menjar gelats al vespre, caminades tranquil.les a peu pla, passejades en trenet i vaixell turístics.

I algunes imatges per recordar: sardinetes que neden al teu costat i sorra que es fica per tot arreu.

I sobretot, una frase per recordar, proporcionada per la imaginació de les més petites de casa:

Esto si que es vida! (en castellà, que sembla que els sona millor).

Primera setmana de vacances

A menys d'una setmana per a que acabi l'escola i comenci pròpiament l'estiu, els de casa ja estem pensant en la nostra primera setmana de vacances. Coincidirà amb la darrera del mes de juny, i després d'haver fet una petita volta al món pensant a on podiem escapar-nos (Gran Canària, Lanzarote, Menorca, Sardenya, París, Ametlla de Mar...), finalment ens hem decidit per l'Escala. Un poble que ja coneixem però que ens encanta (les petites platges al mig del poble, el passeig fins a Sant Martí d'Empúries....).

De fet, només anem a cercar descans, moooooooooolt de descans, i disfrutar del temps i de les activitats que fem en família....

Estem frisant per que comencin ja!

El Poble Espanyol, quasi vint anys després

El Poble Espanyol ha canviat molt poc, per no dir res, en aquest temps. Només que ara m'ha semblat molt més petit que llavors..... Clar que potser hi tenia molt a veure que erem onze famílies (la majoria de les quals de quatre membres....) i fèiem soroll i ocupavem força espai.....

Ha estat la primera sortida de pares i fills de la classe de l'A. (si, si, aquells de la festa...., per cert, si heu d'anar al Poble Espanyol porteu el carnet de la biblioteca, el dels supers o el de l'Abacus que obtindreu un bon descompte o us sortirà quasi gratis o directament gratis).

Primer hem fet un taller de reciclatge del qual hem sortit amb una joguina, després seguiment del grup d'animació que veieu a la foto (titelles, circ, música en directe....), dinar de pic-nic amb joc de fang inclós (les meves les que han quedat més brutes) i finalment gelat a la Plaça Major.

Ha estat bé i divertit, malgrat la separació evident de pares i mares a l'hora de fer el cafè i manualitats (excepte el meu J.), i dels temes de conversa (les mares dels nens, els pares de feina).

Tres dies, tres museus

Aprofitant un llarg pont, els de casa hem fet una escapadeta a la muntanya. A respirar i ventilar-nos amb els aires del Pedraforca, i si hagués estat possible, fer àngels sobre la neu.

Lo primer ho hem fet (missió complerta!) perquè d'aires hem tingut força. Lo segon, no. I no és que no hagués neu (vam arribar i estava tot ben blanc i amb un bon gruix), però va marxar de la nit al dia, literalment, com per art de màgia (bé, no és cert, les temperatures van pujar, va ploure i va fer vent tota la nit i al matí....ja no hi quedava ni un bri de neu).

Així que ens vam quedar amb les ganes d'estirar-nos sobre la capa blanca i moure braços i cames a la vegada (sort que encara van restar algunes clapes de neu petites però suficients per fer una mini guerra de neu i un mini ninot de neu).

La ja menciona pluja, en format xirimiri, ens va fer que en tres dies visitessim tres museus (em va recordar un viatge a Hongria on vam visitar com deu museus en un dia....).

Primer, el Museu de les Mines de Cercs. Una visita a una antiga colònia minera, amb passeig per una casa de miners (dels capataços suposo, tenien letrina dins de casa) i accés a la part més exterior de la mina de carbó amb casc i viatge amb trenet (d'on d'aquí poc els Reis d'Orient aniran a recollir el carbó que repartiran a tots els que no ens haguem portat bé).

El Museu de les Trementinaires, sobre aquelles dones que viatjaven pel país venent herbes remeieres i unguents i que en més d'una ocasió havien estat considerades bruixes. El museu és petit però amb un interessant audiovisual d'aquest ofici que el museu intenta dignificar.

I finalment, ja que l'A. està estudiant a Picasso, vam visitar el Museu Picasso de Gósol. Encara més petit que l'anterior, i sense cap discurs museístic. Només una mostra de còpies dels dibuixos que va fer el pintor durant una estada de tres mesos en el poble. Però tot és bo per apendre una mica.

Cargol treu banya....

Si la setmana passada a casa vam tenir l'oportunitat de collir quatre bolets sense nom, aquesta, i gràcies a les intenses pluges que ens han acompanyat (i que, d'altre banda, la seva previsió ja ens van treure al J. i a mi les ganes de fer un cap de setmana llarg fora de casa. Quina mandra fer la bossa!!!!) hem anat a caçar.... CARGOLS.

Bé, no em anat en serio... vull dir que va ser més aviat una casualitat perquè no anavem preparats (ens van sortir a trobar els cargols a nosaltres...).

Però és clar, qui els deixa passar??? A mi no m'agraden, però a les meves filles els encanten, i els meus pares, si en tenen, els hi posen a l'arròs de conill. Així, que vaig seguir amb la meva estranya aficció a recolectar coses de la (en aquest cas pseudo...) natura.

Ai que m'hauré de pensar molt seriosament això de fer-me un hort urbà.....! (alguna cosa que no es limiti a una planta de menta, vull dir).

Primers bolets de la temporada

I no em refereixo als que ja es poden comprar a les botigues, sinó els que vam collir aquest diumenge passat.

Aprofitant una excusa qualsevol, anar a la Fira del Llibre de Muntanya, vam passar el dia a Tavertet amb uns amics.

La fira en si, com cada any, i amb els mateixos expositors. Aquest any, vaig trobar que hi havia una bona dosi d'activitats complementàries per la mainada: taller de sílex, taller per a fer cabanes prehistòriques (ja en tenim dos a casa que segurament acabaran al pessebre d'enguany), jocs del món, gegants i presentació de llibre infantil amb breu taller de pintura sobre roba (i a casa a dues minibosses pintades que seran magnífiques per a portar una llibreta i uns llapissos en les nostres sortides!).

Després vam dinar en un tros de bosc proper, que va permetre als més menuts de la casa de trobar un munt de bolets, de noms i utilitats desconeguts per nosaltres. Què contents estàvem tots!, sobretot el més ganàpia dels nens que va trobar mitja dotzena de rovellons, aquests si que els coneixem, eh!.

Jo em vaig animar a veure si trobava més rovellons, però res de res. Sóc una péssima caçadora de bolets, i això que m'encantaria saber-ne.

Encantades per les troballes, el dilluns al matí les meves nenes van anar a l'escola amb un cistellet de vímet cadascuna ple de bolets per ensenyar a la mestra i als seus companys de classe.... sense paraules les cares de les nenes....

I el dia va acabar, encara, amb una altre diversió que ja us explicaré un altre dia (només apta per urbanites com jo).

Tornem-hi...

Ja està, ja han passat les tan esperades vacances d'estiu.

Han passat d'una volada, quasi sense adonar-me... Però han estat bé, molt bé.

A destacar: he gaudit de la natura plena d'aigua (llacs d'alta muntanya i piscines sulfuroses a la Cerdanya, i rius intermitents amb piscines d'aigua natural a la Terra Alta i el Matarranya), que m'ofereix un estat de relax indescriptible.

A hores d'ara no m'hi veig recorrent una gran ciutat ni visitant museus tediosos. Busco espais breus, on passejar i on trepitjar els carrers en el dia a dia, sense buscar res concret, fixant-me en una pedra aquí, en una porta allà... Ocupant el temps en petites activitats que gaudir en família i que per això han de ser eminentment dedicades a un públic infantil (muntar a cavall, visitar una cova, fer formatges, nedar en un riu, o caminar per boscos saltant rierols). Tot a poc a poc, evitant atapeir una agenda amb mil coses i activitats de risc (per exemple, sopar en una pizzeria atapeïda de gent on els cambrers són lents, per natura o per situació). Avui això i demà allò. I si és possible, al vespre quan ja els més menuts dormen.... fer un mojito o una copa de cava gelat.

Llegint el que escric, estic segura que fa uns anys no m'hi reconeixeria. Llavors anhelava agafar avions, fer mil coses, veure mil llocs, sopar aquí i dinar allà.... Coses de la joventut i sobretot, de ser només dos. En uns anys, hi tornaré, no sé si amb les mateixes ganes (l'edat serà una altra), però tornaré a voltar per aquests món de Déu (em queda tant per conèixer!).

Però ara no és això el que em toca, i estic encantada de viure les vacances a mida de les meves filles, compartint-les amb amics i família, en sentit ampli.

Estic tant de vacances...

... que també ho estic d'aquest bloc.

Ja arribaran temps més fructífers de pensaments i idees.

Fins llavors... DISFRUTEU L'ESTIU.

Coses que he après aquestes vacances...

a) Que més d'una dona a la cuina (que li agradi i vulgui cuinar, és clar) = a disputa segura (sense mal rotllo ni violència, però cadascú fa les coses a la seva manera... i la d'un és sempre la bona, oi?)

b) Que per una generació de dones, els homes, encara que siguin joves, són uns personatges a servir (no hi estic d'acord, és clar, tothom hem de col·laborar en tot, que jo també sóc una caçadora-recol·lectora com ells)

c) Que les històries personals de la gent supera quasi sempre qualsevol guió cinematogràfic (estic pensant en reescriure una història de.....)

d) Que no vull una casa de poble pròpia per anar de vacances (dóna tanta feina, que de facto s'hi treballa més que a casa)

e) Que el parquet és molt maco, però quan tens dues nenes petites dóna una feinada de mil demonis (què ràpid és neteja el gres!)

f) Que es pot viure, si més no una setmana, sense mirall, per no parlar de que la vida segueix sense Internet o cobertura en el mòvil.

g) Que en una maleta sempre es posen coses que mai són utilitzades-

h) A fer galetes de vi, bacallà amb samfaina, pollastre rostit i algunes especialitats més.

i) A collir maduixetes de bosc.

j) Que quan tens temps lliure pots escriure millor un bloc, encara que no tinguis connexió i hagis d'esperar a arribar a casa a penjar-ho.....