Qué bello es vivir!!!

Aquesta és la frase que avui em defineix millor. Després que ahir la meva ànima quedés sacsejada molt tristament per la mort, d'una coneguda.

De fet, només la coneixia de vista, tot i que havíem intercanviat unes quantes frases i força "hola! i adéu!" doncs les nostres filles havien anat juntes a la llar d'infants i comparteixen curs però no classe. Possiblement era més jove que jo, i un càncer se l'emportat aquest agost.

Crec que la família pot dir cridant "ANY HORRIBILIS", perquè a més d'aquesta mort han hagut de suportar també la de l'avi, la tieta i un càncer, superat, del fill gran. Com es pot ajuntar tant de drama i dolor en unes mateixes persones? No em puc imaginar la filla de 9 anys com ho porta tot plegat, com se sent... i si ho intento lleugerament, les llàgrimes arriben als meus ulls a la velocitat de la llum.

Com que no trobo explicació a tot això, i em fa una ràbia terrible, només puc que respirar a fons i prendre consciència que he de sentir-me millor amb el que tinc avui, No anhelar coses sinó sentiments. He de ser feliç!

QUÉ BELLO ES VIVIR!!!

Un aturat més

Ja està. La nostra família reduïda ja forma part del grup. Ja té un dels seus membres adults a l'atur.

Fins ara ens havíem escapolit com a rates quan naufraga un vaixell, però ara ja no. Hem caigut. I per sorpresa de tots, no he estat jo l'acomiadada.

Ho ha estat el meu marit. Així, pim pam. Sense més preavís i en menys d'una hora ja estava a casa. I ens ha dolgut.

Quan m'ho va dir per telèfon em van saltar les llàgrimes. De ràbia! Primer per perdre la feina i segon perquè ha estat una decisió arbitrària, manipulada i que no respon a cap necessitat econòmica de l'empresa. Ha estat una decisió totalment deguda als interessos personals d'uns capitostos males persones i sense capacitats reals per al càrrec que ocupen.

Les mostres de suport que ha rebut el meu marit, valorant la seva feina, em confirmen una vegada més l'opinió pèssima que tinc dels personatges que han maquinat aquest acomiadament.

Malgrat tot, com que la nostra vida era força austera, mirem el futur amb esperança... no ens queda una altra. No s'hi val enfonsar-se.

Una vegada ja vam haver d'encarar amb optimisme el que passaria, i va funcionar, i ara ho tornarem a fer.

Futur incert, present amb neguits

Aquells neguits de fa uns mesos continuen, però ara amb més força perquè la realitat s'imposa. Allò que veia de manera asèptica a través del televisor, ara ja m'ha arribat: estem en mig d'un ERO.

Encara no sé si m'acomiadaran, però de moment ja m'afecta. És un neguit, un tira i arronsa dels meus pensaments.

Si em toca, em doldrà pels quasi 20 anys en l'empresa, per haver d'anar al jutjat per aconseguir una indemnització justa, per haver de buscar feina, per no trobar-la fàcilment...

Si em quedo, segur que pensaré en que potser he perdut una oportunitat de futur, estaré pendent de pròxims "eros", ja veurem en quines condicions continuarem...

Tots aquests pensaments, juntament amb possibles projectes de futur, ballen dins meu, i m'ofeguen.

Necessito saber ja, quin serà el meu camí.

Gaudir dels fills

Aquesta frase em balla pel cap des de que la vaig sentir aquest estiu.

Un pare conegut amb fills de 18 i 15 anys va dir que encara que aquests ja són grans està feliç perquè amb la seva dona HAN GAUDIT D'ELLS DES DE QUE VAN NÉIXER, i que ENCARA HO FAN.

Ho va dir amb tanta normalitat, sense amagar que tot no han estat flors i violes, que el vaig admirar immediatament, i vaig pensar per mi mateixa que malgrat de vegades a casa perdem els nervis, renyem o ens equivoquem amb les nenes NOSALTRES TAMBÉ LES ESTEM GAUDINT.... i elles TAMBÉ (les seves cares felices, les seves idees de bomber, les petites trastades, les seves sorpreses ho demostren).

De les meves petiteses

Casualment, i sense cap premeditació, avui he anat a parar a la web de l'escriptor Josep Vallverdú. En desconeixia tot de la seva vida, i quasi tota la seva obra, però m'hi parat a llegir. I m'he enganxat al que explicava.

M'ha semblat reconèixer una persona feliç, malgrat una vida amb sotracs importants. I m'ha quedat clar que la felicitat li ha arribat gràcies a l'haver compartit la vida amb la persona adequada.

I això, m'ha fet sentir que tots els desànims i problemes són petits i salvables gràcies a la persona que t'acompanya en el camí.

I en aquesta remor de sentiments, llegir les seves paraules en l'homenatge a l'esposa, m'ha fet saltar les llàgrimes....

Llegiu el poema de la fotografia d'aquest post, unes belles paraules d'amor incondicional.

Torno?

No sé si torno a fer viure aquest bloc, o no.

Per una banda, em sap molt greu abandonar-lo. Va ser la primera finestra per la qual jo (sense nom) vaig sortir a la xarxa. És un lloc on, més o menys, puc deixar anar els meus pensaments més personals.

Per una altre, tinc poc temps.

Ja sabeu, treballadora, mare, esposa, filla, jove, noia de la neteja, agent financer, cap de compres, i bloguera, en un altre bloc que m'apasiona, que m'està donant moltes satisfaccions i que està fent sortir una mena de pseudoemprenedora interior (ara que tothom reclama empreneduria per sortir de la crisi) que no m'emporta a enlloc (vull dir que no veig ni un duro, per suposat) però que em dóna tanta vida....

I és aquest altre bloc, el que s'emporta totes les meves energies blogueres. Tot i que sempre hi ha un pensament que em diu: Vinga perquè no escrius d'això al Món de les ones?


No sé què acabarà pasant... temps al temps.... sense cap compromís.

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia

Dimarts al matí va tancar els ulls en aquest món i va començar una altre vida en la que creia fermament. Les seves conviccions religioses eren fortes, i quasi tinc la certesa que li hagués encantat tenir una vida contemplativa. Però el seu camí va ser un de diferent. 87 anys molt lligats a la família. Patint sempre pels altres i poc per ella. Treballant de sol a sol en el negoci familiar, i només en els darrers anys pensant una mica més en ella, i sobretot gaudint de les seves dues nétes, l'A. i la C.

Jo la vaig conèixer ja farà vint anys. No sé si seria pels seus cabells blancs, però sempre la vaig anomenar de vostè: Senyora Pepita. A ella això la coïa una mica, volia que la tuteges, però a mi no em sortia. Amb els anys, quan va néixer l'A., va deixar de ser la Senyora Pepita per ser la iaia. I llavors si que ja sempre més li vaig parlar de tu, encara que mai l'anomenava Pepita. Només iaia. I al final ella ho va acceptar. Quin remei!

Conviure amb ella ha estat fàcil, tot i que no sempre compartíem algunes actituds ni pensaments. Però ni tot és blanc, ni tot és negre. Hi ha una gran escala de grisos.

Recordaré que fins que va poder cuinar, sempre ens guardava unes carmanyoles de croquetes i empanadilles congelades per emportar-nos a casa els caps de setmana. Recordaré la seva afició a comprar parament de la cuina, i sobretot, cassoles de fang. La recordaré quan talli el pollastre amb les MEGA estisores de carnissera que em va regalar (ella en tenia dels seus anys a la carnisseria familiar i em vaig enamorar). La recordaré quan faci les hamburgueses a casa amb la màquina premsadora que em va donar. La recordaré quan em posi les arracades, el collar o la pulsera que em va regalar (però com que no sóc gens d'engalanar-me, potser encara continuarà pensant que no em van agradar els seus regals..., res més lluny de la realitat). Recordaré les darreres paraules que li vaig sentir amb claredat ara farà ja un mes: Gràcies, M.! (només dirigides a mi).

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia.... Fins que ens tornem a retrobar.

Què és la sort?

No sé què em feia pensar que aquesta setmana, seria una setmana de bona sort per mi.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em tocarien unes entrades per anar al teatre.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em regalarien una invitació per anar a la fira Alimentària 2012.

Per res. Ni una cosa, ni l'altre.

Tanmateix, no desistiré i creuré en la meva sort.

Però, què és la sort? No sé explicar-ho, però jo estic segura que ja gaudeixo molt de la fortuna.....

I pel 2012....

...m'ho han  passat i ho vull compartir. És fabulós. No tinc més paraules, aquí hi són totes, TOTS ELS MEUS DESITJOS PER MI I PER VOSALTRES....

M'en vaig tranquil·la a la feina

Alguna vegada ja he comentat que a casa el J. s'encarrega de les nenes pels matins i jo per la tarde.

Però ahir, vaig tenir unes molt bones sensacions, quan a les 7 del matí jo sortia per la porta de casa per anar a treballar, i el J. es va quedar a la cuina, davant el foc, preparant una truita per a fer-li un bocata a l'A. que anava d'excursió (més tard i com cada dia, aixecaria les nenes, esmorzarien plegats, les ajudaria a vestir i les portaria a l'escola).

Realment, la parietat de les tasques a casa no vol dir exclusivament repartir-se les tasques al 50%, oi?

20-N

M'he despertat d'hora. El dia a dia de la família (en sentit ampli), els peus freds (molts dies m'he de posar mitjons perquè si no sóc incapaç de dormir-me) i dues nenes al llit fent voltes, somiant i fent sorolls amb les dents han estat les tres causes detonants de que un diumenge al matí estigui llevada i davant de l'ordinador a les 7.

He mirat per la finestra, i he vist una pancarta electoral. I ho he recordat. Avui és dia d'anar a votar! Ho faré, per creença democràtica, encara que cada vegada estic més convençuda que qui mana no són els polítics que escollim o no, sinó una elit econòmica qui és qui marca les directrius de tots segons els seus interessos.

I també he recordat que avui fa molts anys que aquest país també es va despertat desassossegat, com jo avui, perquè el dictador havia mort i no se sabia què passaria (no vull comparar les dues situacions, però, a mi llavors no em va preocupar gens ni mica que Franco hagués mort, tenia 6 anys!!!!, i en canvi la meva vida de cada dia sí que m'amoïna actualment).

Un dia lliure, please...

Després de sentir l'altre dia la meva cosina P. que encara té a la "seva disposició" 32 dies de vacances (i quan dic DIES, vull dir DIES LABORALS), no puc més que tenir una "sana" ENVEJAAAAAAAAAAAAAA.

Jo en vull!!!! Encara que només sigui UN. Vull descansar de la feina....

Tenir un dia per mi! Un dia entre setmana, per poder mirar tranquil·lament que tinc a l'armari, triar-ho, fer bosses per la parròquia i anar-me a comprar alguna cosa. Per poder bloguear, faceboquear i tuitear sense miraments. Per poder anar al meu ritme. Per poder... jo què sé.... ser lliure?????

Però, no. No el tinc. Ja he fet totes les vacances de l'any. Ainsss!!!!

Reprenem la nostra vida????

Possiblement és molt d'hora per afirmar que recobrem la nostra vida després de dos mesos, però.....

Fa dos dies que la sogra ha tornat del periple hospitalari després de l'operació, i sembla que la cosa va per bon camí.

Si més no, després d'aquest 60 dies, avui diumenge, hem fet la nostra sense tenir el cor en un ai constant.

Hem matinat molt, i hem fet una matinal d'escalada amb la gent del club excursionista al qual pertanyem. No en sabem, però veure com han gaudit les nenes i el J. grimpant pels còdols de Montserrat ha estat molt gratificant, malgrat els pendents, els mals de cames i el cansament.

Però el dia no ha acabat aquí. Després de dinar a casa, tarde de passejar i viure el mercat medieval que han plantat durant tres dies davant de casa... Passejada en burrets, tiovivo manual, jocs de fusta i manualitat en ceràmica freda per les nenes. Fuets, bull i codonyat per mi. Músics i malabaristes de carrer per tota la família.

Un dia llarg i ple, tot i l'esgotament.... fins i tot, pensem en que potser podríem marxar un cap de setmana.....seguint el que ens ha dit al J. i a mi la nostra "corrúpia": "dediqueu-vos més a vosaltres que esteu massa pels demés".....

D'on he tret la fortalessa???

Acabo d'arribar d'urgències (hem hagut de portar a la sogra) i estic sola a casa (el J. s'ha quedat amb la seva mare que s'estarà uns quants dies hospitalitzada i les nenes estan amb els meus pares).... Uff, la d'anys que feia que això no passava (com a mínim 6....!!!!), però aquest no és el tema d'avui.

I aquí asseguda al llit em descobreixo a mi mateixa molt més forta davant la malaltia del que jo mateixa m'imaginava. Ja no se'm posa de la mateixa manera el nus a l'estómac quan cal anar a urgències. Ja no em fa tant de mal la panxa quan penso en que un dia o altre tots deixarem aquest món.

Mai abans m'havia imaginat així de serena enfront la malaltia i la mort (jo que sóc una bleda, bleda i ploro amb els anuncis), i em sorprenc.

Crec que amb tot el que ha passat aquest estiu he madurat molt en aquest sentit. I estic segura que també ajuda a sentir-me forta saber que estem amb els que estimem quan hem d'estar, de manera incondicional, prioritzant el que s'ha de prioritzar, sacrificant-nos, essent pacients, transmetent-les el millor de la nostra persona, prenent les millors decisions possibles per ajudar-los en el seu benestar i anant amunt i avall tan com sigui necessari..... perquè sé que hem compartit vida...

Les coses bones de les no-vacances

A poques hores de començar a treballar i donar per acabades oficialment les meves vacances, crec que necessito fer una valoració del que ha suposat de positiu (sense ordre d'importància, només una relació) les no-vacances (del negatiu, ja us podeu fer una idea: el no fer-les en si, no canviar d'aires, veure la cara de circumstàncies quan demà ho digui a la feina, bla, bla, bla, bla).



Coses bones de les no-vacances

• He pintat la barana del balcó, que ja calia
• Tinc tot el material escolar per l'A. a punt
• He fet molta vida a casa i veig que sempre que pugui vull treballar
• Veure que les coses van com van i que s'han d'acceptar i intentar reconduir-les
• Que no sé perquè passo les vacances en cases de turisme rural en les quals he de rentar els plats a mà, quan a casa ho fa el rentavaixelles
• L'A. a après a anar en bici
• M'he pogut dedicar més al món blocaire
• Confirmar que una bona parella al teu costat és sensacional
• Adonar-nos que no som tant forts com ens creiem
• Haver gaudit igual d'intensament de les nenes
• He netejat més que mai casa meva, per no parlar de la planxa
• Pots desconnectar també de la feina, que ja és un què
• Saber que no tothom fa vacances
• Verificar de manera empírica que la crisi és més important del que de vegades ens volen fer creure i que al barri s'ha quedat molt més gent que altres anys
• No veure la tele
• Reviure vacances d'altres anys, i que havien quedat oblidades al fons del nostre caparró
• I finalment, que les vacances són un invent modern, i que és pot viure sense VACANCES (més o menys, per això ho escric amb el cos més petit que puc), però desitjo amb totes les meves forces fer VACANCES l'any vinent.

Trastos per "cuinar"

Ja ho deia en un post anterior (i a més, veig que el tema és cíclic, perquè fa just un any que pel cap em va passar el mateix, però això no m'impedeix tornar-hi, uff què previsible que sóc!!!!...), els trastos (o cachibaches) de cuina em tenen el cor pres. I mentre no deixo anar els meus desitjos/capricis, aquests es queden ben controlats dins meu. Però, ai, quan el meu cap em traïciona i em deixo emportar pel consumisme.....una sensació de que no tinc prou m'envaeix.... I ara, és difícil controlar-la.

tot va començar fa poc més d'un mes, amb una promoció dels formatges Philadelphia per aconseguir una Thermomix. Ja sé que no tinc lloc, etc..... però, i si em toqués? Seria meravellós! Molt millor que si em toqués un cotxe! Així, que vaig posar tota la família en dansa per poder participar més vegades... però res de res (què altra cosa podia passar?).

Pel camí, una companya de feina em va mostrar una "magnífica oferta de la marca Lekué" (en una d'aquestes webs que venen coses diverses amb més del 60% de descompte)... i no em vaig poder resistir: he comprat un motllo desmuntable per pastissos per només 8€!

La cosa és que la xarxa va plena de webs que venen el que sigui com superofertes, i per tot arreu rebo correus que em conviden a comprar més "trastos de cuina" en stocks (gelateres al Lidl, articles Iris, Taurus, etc.) a preus magnífics... i m'està costant molt reprimir-me.

Tot m'encanta! Tot em sembla baratíssim" A veure si poso seny!

Jo i els cogombres

Fa uns dies que els cogombres van amunt i avall, que si si, que si no.... en tot cas problemes per les exportacions. Els mitjans de comunicació van plens i les xarxes socials també. Fins i tot està circulant una iniciativa que promou la compra d'un quilo de cogombres per ajudar als productors espanyols.

Jo he pensat que potser m'hi sumaré (encara que no m'agraden gens els cogombres), però només si el producte és català.

Per què? perquè la gent de l'Ebre enllà són els que ens tenen una mania increïble, i d'entre altres són els que van provocar la crisi del cava, no fa tant. I què van haver de fer els productors d'aquí? Espavilar-se tot sols, com sempre.Obrir fronteres i nous mercats....

Doncs que els productors de cogombres també busquin altres solucions...., perquè el mercat té aquest risc, ara potser és l'ecoli però d'aquí no res potser és que hi ha un altre productor xinès o camerunès més barato que nosaltres, i llavors, què?

Però en tot això, s'han plantejat un parell de temes dels que ningú parla: per què no sempre comprem productes de casa i de proximitat? cal la sobreproducció alimentària que estem forçant i de la qual una part ja està prevista que es malmetrà?

Ah! per cert, una vegada més felicitem als que creen estats d'alarma sanitària.

Sabia que arribaria.....

...el dia que ens convidarien a la primera festa d'aniversari d'algun nen@ de la classe de l'A. Està a P5 i fins ara ens havíem salvat.... I dic salvat, perquè ara mateix em sento angoixada en la contradicció.

Primer dir que em semblen bé les festes d'aniversaris infantils, i per suposat que cadascú la celebri on més a gust se senti, independenment de la butxaca. Jo personalment, sóc de les que penso en un parc i preparant-ho jo, que encara que pugui semblar més cutrillo a mi m'omple més, perquè tinc la sensació d'estar donant part de mi mateixa als altres.

El segon tema, i que és el que més m'ocupa ara, és el tema regals. Per les meves, quan fem festa, no vull grans regals. Algun detallet si, però no que es tiri la casa per la finestra, i més ara que en general tenim excessives coses i acabem no valorant el que tenim. Pels regals dels altres... aquest és un altre tema.

Com que és la meva primera festa, he fet un estudi sociològic sobre el tema entre amigues i companyes de feina. Quan ahir em van dir de fer un regal conjunt, em va semblar bona idea. El que no em va semblar gens bé, van ser el 12€ proposats. Ho vaig trobar desorbitat! Tant o més del que jo posaria si fes un regal individual.

D'aquí la meva consulta a tort i dret. El resultat: cadascú fa una cosa diferent. Uns regals individuals, de cost 6-8€. Altres regals conjunts de 3-6€. I finalment uns pocs regals conjunts de 12€ (clar que aquests darrers acaben comprant 5 o 6 regalets per a gastar tot el recollit, on està la gràcia de fer un regal conjunt???).

Els dos primers grups són el que més m'agraden, perquè em sembla que regalar a una nena de 6 anys per valor de 120€ o més... no segueix la meva filosofia de vida. Jo no sóc de regals caríssims, i en tot cas, vull decidir el que em gasto segons el meu desig.

Fins aquí no hauria d'estar angoixada... però ara ve, com ho planteges això als altres pares? ho entendran? entendran que A MI em semblin masses diners però que ells poden fer el que vulguin? entendran que puc anar per lliure? he de dir que no podem anar a la festa i problema per ara solucionat? com trobo les paraules per explicar-ho educadament i sense ferir ningú? he d'acceptar (si és així no estaré satisfeta amb mi mateixa)?Tinc la sensació que segur que pensaran que sóc una gasiva i/o ridícula, i això no em preocuparia el més mínim, si no acaba afectant a la nena....(ja m'enteneu...)... uffff! (em sento tan insegura de nedar contracorrent....)

Les mares

Les mares som maravelloses.

Reconfortem quan tenim por. Passem moltes nits sense dormir. Donem petons i abraçades. Guarim quan estem malalts. Sabem quan tenim gana, son o mal de panxa. Acompanyem. Preguntem. Escoltem. Opinem. Ajudem. Ensenyem camins. Dient quan està bé i malament. Sabem com vestir una nina o posar una roda al camió. Sabem llegir i com disfressar-nos. Aixuguem llàgrimes. Fem riure. Fem plorar. Aplaudim totes les gràcies i les cridem als quatre vents. Orientem. Aconsellem. Ensenyem. Valorem el camí triat i el seu futur. Els fem estudiar i fem deures. Ajudem més enllà del que algú podria pensar......i mil coses més que cadascú pot afegir.

Per tot això som exigents amb els fills (potser massa i tot). Volem que segueixen fil per randa els nostres consells. Creiem que sempre tenim raó. Creiem que la nostra experiència és l'única que val. Creiem que les coses s'han de fer quan nosaltres diem que s'han de fer. No ens agrada la roba que trien ni el pentinat. Els amics i les parelles no són del tot encertats. Donem idees pensant que mai les tindran. No valorem les seves habilitats i cridem les seves incapacitats. Preferim fer-ho abans d'ensenyar. Ens enfadem si pensen diferent i ens repliquen. Ferim sense ser conscients. Creem males consciències.... i mil coses més que cadascú pot afegir.

Tot plegat, coses bones i coses dolentes, és fruit de l'amor que tenim pels nostres fills. Incondicional, malgrat tot. Un lligam, en el sentit més literal de la paraula, que difícilment es trenca, i que per això és complex de gestionar.

Per pensar.

Cadascú és molt lliure de pensar com vulgui, però a mi, les contínues crítiques contra totes les retallades que proposa el govern de la Generalitat no m'agraden. I amb això no vull dir que estigui d'acord amb totes les propostes i mesures que fan, perquè com és lògic, no ho mirem tots amb els mateixos ulls.

Jo no sé fins a quin punt la caixa és tan buida com diuen, però molt no hi deu quedar, i per tant s'han de prendre decisions per intentar solventar el problema (al cap i a la fi, com fem a la nostra economia domèstica quan no arribem a final de mes).

Penso que hem viscut una època de lligar els gossos amb llonganisses, i això, tampoc és sostenible (moltes infraestructures infrautilitzades; una sanitat universal i gratuïta malbaratada, sense una gestió i ús conscient i eficient; un ensenyament amb excessius canvis de plans, una cultura sobresubvencionada; etc., etc., etc.). Penso que no s'ha pensat en el demà, i sense ser una obsessió, s'hi ha de pensar. Penso que es critica molt als que porten els nens a la concertada i tenen una mútua mèdica, per exemple (no som una elit, només persones que decidim gastar part dels nostres diners en uns serveis determinats treien-los d'altres despeses, i crec que aquests alters serveis han permès que el sistema públic no estigui saturat i desbordat des de fa anys).

Penso moltes coses, i tampoc sé on rauen les solucions de tot plegat (ara que les Espanyes no ens prenguessin els nostres calerons i ens retornessin tot l'expoliat hi ajudaria molt, segur).

El que tinc clar és que ningú no vol que retallin la seva parcel·la perquè és la "més important", però que les coses no poden seguir així.

Segur que no sóc l'única que penso així, i sinó llegiu una opinió més, la Xavier Roig (tal i com la recull el blog del Joan Josep Isern). M'ha agradat. M'ha fet pensat, i m'ha suggerit aquest post. Potser tots hauríem de fer un major exercici d'anàlisi de la realitat i d'autocrítica.