Fins ara ens havíem escapolit com a rates quan naufraga un vaixell, però ara ja no. Hem caigut. I per sorpresa de tots, no he estat jo l'acomiadada.
Ho ha estat el meu marit. Així, pim pam. Sense més preavís i en menys d'una hora ja estava a casa. I ens ha dolgut.
Quan m'ho va dir per telèfon em van saltar les llàgrimes. De ràbia! Primer per perdre la feina i segon perquè ha estat una decisió arbitrària, manipulada i que no respon a cap necessitat econòmica de l'empresa. Ha estat una decisió totalment deguda als interessos personals d'uns capitostos males persones i sense capacitats reals per al càrrec que ocupen.
Les mostres de suport que ha rebut el meu marit, valorant la seva feina, em confirmen una vegada més l'opinió pèssima que tinc dels personatges que han maquinat aquest acomiadament.
Malgrat tot, com que la nostra vida era força austera, mirem el futur amb esperança... no ens queda una altra. No s'hi val enfonsar-se.
Una vegada ja vam haver d'encarar amb optimisme el que passaria, i va funcionar, i ara ho tornarem a fer.
