Estiu 2012

Quan tot just acaba de començar a la feina, i les properes vacances em queden molt i molt llunyanes, HE REBUT UNA CARTA....

...d'una amiga de la família, parlant-nos de les vacances del 2012, per a que les comencem a planificar....

Guauuuu!!! quina previsió!!!!

Llegint així, sense pausa, he entès que ens convidava a passar 15 dies a Seattle, coincidint amb uns amics comuns francesos....

Els ulls m'han fet guspireges i el cor m'ha donat un salt d'alegria! Oi i tant que volem anar!

De facto, durant un segon he vist la imatge de nosaltres quatre a aquesta ciutat de la costa oest dels EUA (i he recordat el viscut quan hi vam estar el J. i jo ara ha fet 10 anys). Però de seguida he dit en veu alta: Bé, ja veurem com tindrem la situació familiar d'aquí a un any!, ara que per poc que pugui.... (sempre el cap fent d'esgarramoments....).

Després d'una primera llegida, l'hem rellegit i rellegit, i al final hem vist que no ens convidava a Seattle sinó a trobar-nos a Tolosa de Llenguadoc on viuen els altres amics..... (què malament porto l'anglès!).

Bé, no és el mateix, però tampoc està mal com a projecte de futur per les vacances del 2012, oi????

D'on he tret la fortalessa???

Acabo d'arribar d'urgències (hem hagut de portar a la sogra) i estic sola a casa (el J. s'ha quedat amb la seva mare que s'estarà uns quants dies hospitalitzada i les nenes estan amb els meus pares).... Uff, la d'anys que feia que això no passava (com a mínim 6....!!!!), però aquest no és el tema d'avui.

I aquí asseguda al llit em descobreixo a mi mateixa molt més forta davant la malaltia del que jo mateixa m'imaginava. Ja no se'm posa de la mateixa manera el nus a l'estómac quan cal anar a urgències. Ja no em fa tant de mal la panxa quan penso en que un dia o altre tots deixarem aquest món.

Mai abans m'havia imaginat així de serena enfront la malaltia i la mort (jo que sóc una bleda, bleda i ploro amb els anuncis), i em sorprenc.

Crec que amb tot el que ha passat aquest estiu he madurat molt en aquest sentit. I estic segura que també ajuda a sentir-me forta saber que estem amb els que estimem quan hem d'estar, de manera incondicional, prioritzant el que s'ha de prioritzar, sacrificant-nos, essent pacients, transmetent-les el millor de la nostra persona, prenent les millors decisions possibles per ajudar-los en el seu benestar i anant amunt i avall tan com sigui necessari..... perquè sé que hem compartit vida...

Les coses bones de les no-vacances

A poques hores de començar a treballar i donar per acabades oficialment les meves vacances, crec que necessito fer una valoració del que ha suposat de positiu (sense ordre d'importància, només una relació) les no-vacances (del negatiu, ja us podeu fer una idea: el no fer-les en si, no canviar d'aires, veure la cara de circumstàncies quan demà ho digui a la feina, bla, bla, bla, bla).



Coses bones de les no-vacances

• He pintat la barana del balcó, que ja calia
• Tinc tot el material escolar per l'A. a punt
• He fet molta vida a casa i veig que sempre que pugui vull treballar
• Veure que les coses van com van i que s'han d'acceptar i intentar reconduir-les
• Que no sé perquè passo les vacances en cases de turisme rural en les quals he de rentar els plats a mà, quan a casa ho fa el rentavaixelles
• L'A. a après a anar en bici
• M'he pogut dedicar més al món blocaire
• Confirmar que una bona parella al teu costat és sensacional
• Adonar-nos que no som tant forts com ens creiem
• Haver gaudit igual d'intensament de les nenes
• He netejat més que mai casa meva, per no parlar de la planxa
• Pots desconnectar també de la feina, que ja és un què
• Saber que no tothom fa vacances
• Verificar de manera empírica que la crisi és més important del que de vegades ens volen fer creure i que al barri s'ha quedat molt més gent que altres anys
• No veure la tele
• Reviure vacances d'altres anys, i que havien quedat oblidades al fons del nostre caparró
• I finalment, que les vacances són un invent modern, i que és pot viure sense VACANCES (més o menys, per això ho escric amb el cos més petit que puc), però desitjo amb totes les meves forces fer VACANCES l'any vinent.

Port Aventurintzant-me

Dijous 18 d'agost. Primer dia a Port Aventura (i això que porta 15 anys en funcionament!!!!).

Com que no sóc gaire amiga de les grans atraccions com el dragon khan o l'huracán (lo meu és més el tiovivo i com a molt els autosdexoc....) tampoc he trobat a faltar en tot aquest temps no ha ver trepitjat aquest parc temàtic.

Però ahir, m'en vaig anar amb les nenes i els meus pares. Aquests últims, portaven dies amb ganes d'anar-hi. Els feia molta il·lusió tornar per segona vegada (i última, segons han dit), però aquest cop amb les seves nétes i veure-les gaudir.

Perquè a més, va ser així, van gaudir molt (atraccions amunt i avall i espectacles), malgrat la calor suportable i les cues acceptables. De fet, hi vam estar 11 hores (que és diu ràpid, però no ho és tan quan vas tot el dia a peu amb dos marreques de 6 i 4), i si bé quan van pujar al cotxe es van dormir, durant el dia van donar poques mostres de cansament.

Jo com no, vaig pujar a quasi totes les atraccions que elles (per acompanyar, je, je, je), i he de reconèixer que en alguna vaig pensar en un primer moment: PER QUÈ NO ELS HI HE DIT QUE NO PODIEN PUJAR????, però després..... GUAU!! he cridat com la que més i apa, a descarregar adrenalina....

Un bon dia, i he de dir que m'han quedat ganes de tornar..... a un parc temàtic (sigui aquest o Eurodisney, for instance....) encara que voldré fer nit, per no perdrem res de res.

De 4 a 2 rodes....

....Aquest és el gran èxit de la nostra A. avui. Per fi ha aconseguit rodar en bici de només dues rodes.

Mitja hora de provatures, i VOILÀ! amunt i avall tota segura i ben contenta.

Potser ha estat gràcies al nou casc fucsia que ha estrenat, o no, però el cas és que ja sap anar en bici de dos rodes.

I veient-la, he m'han vingut als ulls les imatges de com jo vaig aprendre ja fa una eternitat: amb una bici vermella, com la d'ella, per aquestes mateixes dates, i per un camí de cabres al poble de la meva mare, enlloc d'en una plaça d'asfalt..... Gràcies a Déu, una altre gran diferiència. Ella està sencera, i jo el primer dia vaig donar-me el primer gran pinyo en bici que em va deixar el braç quasi atrofiat durant més d'un mes.

Per cert, crec que la petita C. no esperarà fins els 6 anys per anar amb dos rodes......És molt més decidida i de fet avui ja ho ha volgut provar.....

Muntanya i mar

Diumenge, vam tenir quasi tot el dia per nosaltres quatre (el J., l'A., la C. i jo mateixa). Després de molts dies, el dia era per a estar plegats, des de bon matí.

Per oxigenar-nos, havíem decidit que aniríem a Montserrat a fer una caminadeta. De fet no és la primera vegada que ho fem això d'anar-hi en moments d'estres sobretot emocional, per exemple quan l'A. ja portava dos mesos a l'incubadora després de néixer. Per mi Montserrat té un no sé què --serà per la distància, perquè és muntanya o pel seu misticisme--, que m'agrada molt d'arribar-m'hi en aquests moments.

Sense presses, i després d'algun rifirafe entre les nenes, vam sortir de casa. Era una mica tard, i el que ens va obligar a canviar els nostres plans sobre la marxa mentre estàvem a la cua d'entrada del pàrquing del monestir.

Nova destinació: Can Massana. Una breu excursió a les restes de la torre del telègraf per tots quatre, i una de més llarga fins la Foradada del J. i l'A. després de dinar (aquesta nena ha sortit al seu pare en això de la muntanya!). Bon dia de quasi desconnexió del dia a dia.

El dilluns, ens va portar a la platja de Castelldefels per la tarda. Molta gent, però millor platja que la del Prat!

Una bona remullada i veure lo bé que s'ho passen les nenes en aquest medi, també va ser com aigueta de maig pels nostres ànims, tot sabent que l'endemà el J. ja començava a treballar, i que "les vacances familiars d'enguany no han existit i que no en tornarem a tenir fins el 2012". Perquè com diu el J., tot el que ha passat aquest estiu no ho portem tant bé com ens pensàvem.... a estones, és clar.

Una tarda al cine

Entre anades i vingudes, sobretot del J., de casa dels seus pares (ara ja el sogre està també a casa i recuperat) per encarregar-se de visites mèdiques, receptes, medicaments, nous aparells per la mobilitat, ajudar a mobilitzar a la sogra, fisios i gestions diverses, el dijous a la tarda van poder fer-lis una petita sorpresa a les nenes:

Al cine a veure Cars2!

No ho van saber fins que estàvem a les taquilles i els va fer molta gràcia (excusa, fer una cosa especial per santa C.) perquè mira que van dir coses que podrien fer de sorpresa mentre anàvem cap al cine.....

A la petita si li va fer una mica llarga els 90 minuts de peli, però a l'A. i a nosaltres no. És una trama força trepidant (molt més que la primera part) d'espies amb alguns elements que només els entens si ja ets gran (espia tipus Bond, James Bond; alemany dolent; papamòbil; o família reial britànica).

Llet fresca

Mirant les estadístiques del bloc, em sorprèn que un dels post que darrerament està tenint més visites és un en que parlava de les lleteries.

Bé, vull dir, que el meu entusiasme inicial per la proposta de anar a comprar llet fresca s'ha perdut totalment. Però no ha estat cosa de haver perdut l'interès o les ganes. Ha estat perquè he desconfiat del servei.

Ja fa més de tres mesos que un festiu vam anar a comprar la llet a l'estació de Sarrià. Tres litros. I com sempre, després a casa, i a posar la llet a la nevera.  Quan al vespre vam fer els nostres gots de llet, oh!!!!! quin mal gust! Estava agre. Vam haver de tirar tota la llet.

Vaig creure oportú contactar per correu amb La Vaqueria, l'empresa que gestiona la màquina per comentar-lis. No volia que em retornessin la llet, sinó una resposta que mai vaig tenir.... i això em va decebre.

Penso que aquest tipus de venda directa, en la qual es basen i pregonen, també ha de tenir una atenció directa amb el client. I no la va haver. Vaig prendre una decisió. No us compraré més llet! I ara quan passo pel davant, em sap greu tot plegat. M'agradava la idea de comprar la llet natural.... Ara compro ATO Natura, que com a mínim també deixa una marca blanca al voltant dels llavis.

No és un malson, però quasi

Sembla quasi impossible, però no, és la realitat.

Avui, dilluns, encara més evidències que aquest estiu no "havíem" de fer vacances.

Els sogres estables, un a casa i reorganitzant tot, i l'altre a la clínica recuperant-se, i el J. fent-se càrrec de la situació de manera lloable.

Jo a casa, acompanyant al meu pare a l'òptic perquè fa dies que veu de tant en tant doble.... Diagnòstic: millor vagi d'urgències a Bellvitge. I allà que ha anat amb la mare. Després de 8 hores, unes quantes proves i molts nervis, pel que l'imaginari de tots ha pensat que podria ser, li han diagnosticat una petita embòlia que li ha afectat un nervi de l'ull. Canvi de medicació, més proves al CAP, paciència i cap a casa.

Clar que sense ser de la mateixa magnitud, pel matí he portat a la petita C. al pediatre perquè tenia les galtes molt i molt vermelles (diagnòstic: virus de la bofetada) i per la nit hem donat Dalcy a l'A. que s'ha queixat de mal de cap.

Colateralment, sabem que la tieta M. no està bé i ha tingut febre.

Surrealisme

Són les 9 del vespre del dissabte. Jo, sola, conduint el nostre cotxe, parada en un semàfor i parlant per la finestreta de l'acompanyant amb el J. que condueix, sol, el cotxe del meu pare....

No som raros, no. Venim de l'hospital. Però no del que estava ingressada la sogra, no (aquesta mateixa tarda li han donat l'alta), sinó del que s'ha quedat ingressat el sogre (a la mateixa hora que una sortia l'altre entrava, sembla surrealista la situació, oi?). Jo m'he quedat fent l'ingrès i el J. ha anat a casa dels seus pares per donar un cop de mà a la cuidadora.

Bé, ara tot control·lat (més o menys, perquè la sogra necessitarà moltes atencions, temps i molta voluntat per part seva, i el sogre, doncs superar aquesta nova insuficiència respiratòria i fer bondat).

Amb tot, la resposta a la pregunta si ho ha de fer tot sol el J. (només amb la meva ajuda i la d'alguns cosins i tiets) és SI (té un germà, però amb una vida i una actitud personal respecte a les seves relacions amb els demés també molt SURREALISTA....).

Ara si que diem adéu a les vacances fins l'any que ve... No passa res, s'ha d'estar on s'ha d'estar.

Cancelled

Bé decidit. Hem cancel·lat la nostra reserva en un alberg del Pirineu d'Osca.

La sogra continua ingressada, i encara que la puguin enviar a casa, 300 km de distància són molts física i mentalment.

Si finalment està en casa, caldrà a més estar pendents de fisios i altres suports que ajudin a la seva cuidadora habitual.

Per això, com a molt ens plantegem amb el J. marxar tres dies durant la setmana vinent a algun lloc de la Costa del Maresme, a menys de 30 minuts de cotxe.....

Esperarem amb ganes algun pont del darrer trimestre per poder escapar-nos i compensar-nos les vacances d'enguany.

Ajudem a menjar la collita dels horts!!!!

Això és el que portem fent les darrers tres setmanes.

Aquest estiu està essent molt productiu, i els horts dels veïns d'escala o de parents donen tants fruits que a ells els és impossible de poder menjar tot el que produeixen....


....Així que molt gustosos (ells i nosaltres) compartim els excedents (peres dolcíssimes, patates, carbassons o enciams).

Gràcies a tots! és un plaer menjar directe de la terra, i pensar que fins i tot potser m'hauré de plantejar de fer confitures....

Per cert, la collita del nostre petit hort urbà ja fa dies que s'ha acabat... esperarem a l'any vinent a veure què plantem!

Tres en un llit

Aquest any, de moment, les vacances estan essent particulars, vull dir que poc a veure amb el que hem fet altres anys....

De moment, ens estem dedicant a conèixer alguns espais museístics dels voltants, com les Mines de neolítiques de Gavà. Magnífica la musealització! Un bon lloc per anar amb canalla i descobrir molt interactivament la vida al neolític a prop de casa.

L'altra cosa que està essent el TOP TEN de les nenes.... dormir al llit dels PAPAS, les nits que el J. està a la clínica. És xulo, trobar-nos totes tres apalancades al llit veient la tele (dibuixos, of course) i esperant que ens arribi la son..... Ara.... ja no és tan xulo quan les noies han caigut en braços de Morfeu i rodolen d'un costat a l'altre del llit (i jo en mig).... Finalment, jo acabo dormint meravellosament als peus del llit (sort que encara no hi arriben!). Quan em desperto, les veig tan amples i tan tranquil·les, que em quedo una bona estona mirant-les... i ja m'he oblidat dels cops.... fins a la propera.