Gaudir dels fills

Aquesta frase em balla pel cap des de que la vaig sentir aquest estiu.

Un pare conegut amb fills de 18 i 15 anys va dir que encara que aquests ja són grans està feliç perquè amb la seva dona HAN GAUDIT D'ELLS DES DE QUE VAN NÉIXER, i que ENCARA HO FAN.

Ho va dir amb tanta normalitat, sense amagar que tot no han estat flors i violes, que el vaig admirar immediatament, i vaig pensar per mi mateixa que malgrat de vegades a casa perdem els nervis, renyem o ens equivoquem amb les nenes NOSALTRES TAMBÉ LES ESTEM GAUDINT.... i elles TAMBÉ (les seves cares felices, les seves idees de bomber, les petites trastades, les seves sorpreses ho demostren).

La dura vida del turista

Fa tants i tants anys que no faig vida de turista que ja l'he oblidada.

Ja queden en el meu record llunyà aquells viatges amb la motxilla a l'esquena, la càmera de fotos al coll, la bossa dels diners i els papers a la cintura i la Lonely Planet a la mà (i a més em sembla que mai més tornaran, m'he tornat molt comodona, i això que jo pensava que no passaria...).

Ara quan anem de vacances viatgem amb tranquil·litat, a zones rurals o de platja, res de ciutats, amb pocs museus i menys encara top ten per visitar si o si. Ara si es queden coses per visitar no ens agobiem, pensem, ja ho farem una altre vegada! (innocents!!!!).

Però ahir, i com a part del regal d'aniversari per l'A. (ja ha fet 7 anys), vam anar al Parc Güell, la meca del turisme a Barcelona. Sabent de la multitud, no vam anar en cotxe fins dalt (on és impossible aparcar). Com si fóssim bons turistes, tots quatre vam pujar per la Baixada (o pujada segons es miri) de la Glòria. Escales (mecàniques algunes) i més escales (si miraves amunt) i turistes i més turistes (si miraves avall).

Vam passar pel passeig de les Palmeres, estirar-nos al terra per veure els plafons de la Sala Hipòstila, tocar el Drac guardià de les aigües i assentar-nos al banc sinuós.

Una bona passejada que vam gaudir d'alló més tot escoltant les explicacions de la petita de casa que sap tot el que es pot saber del SENYOR GAUDÍ.

Però confesso que em vaig cansar  (i això que ni vam trepitjar a més en el mateix dia la Sagrada Família, ni el Barri Gòtic, ni el Maremàgnum, ni.....). Què dura és la vida del turista!

Saltar, cridar i riure

Dissabte a la tarde. Per acabar el dia de celebracions familiars del cumple de la petita de casa vam anar a un petit parc d'atraccions annexe al centre comercial del costat de casa.

Eren tres nenes (de 2, 5 i 7). Van gaudir tant, en les aparentment avorrides atraccions a ulls d'un adult, que ens van acabar transmeten molta diversió.

Ara si jo he de triar, em quedo amb els llits elàstics (em venen al record els que pujava un cop a l'any quan a l'estiu anava a casa de la meva àvia en una ciutat abans de la Meseta...).

Crec que ara em vindria genial uns quants minuts de saltar (torpement, és clar), cridar (mira, mira què faig! ara amb els genolls! ara de cul! ains que no m'aixeco!!!!!) i de riure (sense comentaris, només imaginant la imatge ja em somric...).

El gat amb botes

Ja he explicat més d'una vegada que actualment tot el cinema que veig fora de casa és animat, que no vol dir estrictament infantil, encara que així ho venguin les distribuïdores... perquè els continguts.... no són tant infantils....

Aprofitant que avui dimecres és dia de l'espectador una mare de la classe de l'A. ens va convocar a anar al cinema a veure "El gat amb botes". Finalment, ens hem ajuntat quasi una vintena de nens i les mares corresponents (a més de dos agosarats pares mascles que també ens han volgut acompanyar, un d'ells el meu J.: "Algú ho havia de dir"!).

La peli és intrèpida, amb ritme. No és la història del Gat amb botes que ens expliquen als contes que tinc per casa, i més aviat fa una barreja de diferents històries (La gallina dels ous d'or, En Joan i les mongetes). Surten personatges una mica estranyots, com l'ou, i com no, hi ha una història "d'amor". Crec que els nens s'han perdut una part del contingut, encara que els ha encantat el gat, tant destre amb l'espasa i capaç de fer mil i una cabrioles en les seves lluites.

Bé, un film entretingut, que la veu del Banderes i la Hayek en la seva versió castellana no aporten res.

De totes maneres, a la C., la petita de casa, el que més li ha agradat és que avui al cine ha menjat crispetes (unes mares han comprat els megapots de crispetes només entrar i els han repartit en bosses entre els nens), cosa que no passa quan anem només els de casa.

L'innocència dels nens en Nadal

S'acosten dies en que tots ens omplim la boca del que valorem que els nens mantinguin la seva innocència en aquestes festes. Que continuïn creient que els Reis, Papa Noel o el Tió existeixen. Que els regals els estan fabricant uns elfs en un lloc amagat...Que la màgia existeix! 

Però en aquesta societat consumista en la que estem immersos és tan difícil mantenir el secret que no entenc com que amb set o quatre anys no descobreixen que tot plegat és una bona mentida dels pares (i mira que diem que no es poden dir mentides!!!).

Avui he anat al centre comercial per comprar unes coses pel festival de l'A., i vinga gent amunt i avall plena de paquets, gent fent cua per embolicar les joguines en una paradeta al bell mig de tot (allà on no passa desapercebuda ni per casualitat) i gent comprant carros sencers de joguines a l'hiper (inclús acompanyats amb els nens, d'uns dos anys, suposant que el dia que rebin el regal no el reconeixeran).

Elles han dit: Mira mare aquí emboliquen regals!!! I jo he pensat: Glupppsss!!! 

Però la cosa no ha passat d'aquí, tot i que jo ja m'estava preparant una SUPERMENTIDA per sortir del malpàs.

Senyors (els dels centres comercials i la societat en general), no podríem ser una mica menys ostentosos en aquests dies de què tot es pot comprar i deixar més espai per la il·lusió?????

Uh, oh, no tinc por.... o si.

Un any més, hem passat un dia en família a la Festa dels Supers, i amb aquest ja van tres post (1 i 2).

El grit de guerra d'enguany era el "uh, oh no tinc por", i com adult, i per mil i una cosa, he de reconèixer que com els nens també he de foragitar els meus fantasmes. I així ho vaig fer. Vaig cridar com mai, com els milers de persones allà congredades i al mateix moment: Uh, oh, no tinc por.

No tinc por a la crisi, no tinc por a les malalties, no tinc por a les responsabilitats.....Sóc conscient que no és la solució als problemes del dia dia, de la realitat, però, i lo bé que et quedes després de cridar (criteràpia, en podriem dir????).

El temps va aguantar, malgrat algunes gotes amenaçants, i com sempre tot i les llargues cues que vam evitar en el possible, vam passar un dia fantàstic amb pizza gratis i tot (aquest és el primer any que aconsegueixo que els de Terradellas em donguessin un tros, o millor dit, les cues).

Confraternitzant amb la comunitat xinesa

Ja hem començat a fer deures a l'escola. L'A. ja està a primer i tenim deures els dilluns, els dimecres i els divendres. Ella està encantada, i jo també de veure-la tant entusiasmada. De retruc la C. es posa al nostre costat i va fent dibuixos, i també una mica massa de soroll, per a que estigui per ella...

Però segur que aviat agafarem tots plegats els hàbits!

I un altre costum que afegirem a l'hora de fer deures segurament serà el que hi participi alguns dies una nena xinesa (de pares xinesos) de la classe d'A. Parlant amb la seva mare em va dir que estava preocupada perquè la nena tenia dificultats amb les coses de llengua, i ells no sabien si ho feia bé o no.

I aquí va sortir, una vegada més, el meu "ego altruista i ajudador" (amb lo bo i dolent de le paraules) i em vaig oferir per donar-lis un cop de mà. Així va ser, com divendres a la tarde va ser el primer dia d'aquesta petita "aventura". La nena va venir a casa (amb tota la confiança de la seva mare, sense haver estat ella primer ni res semblant, tan sols amb un paperet que jo vaig insistir de deixar-li amb les meva dades de localització) i totes tres nenes estaven encantades.

Les meves li van ensenyar la casa com si fos un palau (inclús ella va qualificar de "bonito" el safareig ple de trastos). Ella se sentia còmode. Van fer deures, van berenar, van dibuixar i van veure dibuixos. Tenien sintonia.

Em vaig sentir contenta.

En el món de les extraescolars

Ja hi som. Ja hem començat. Ja "fem" una activitat extraescolar!

I dic FEM, perquè qui la practica són les nenes, no jo, és clar, però jo també hi sóc portes en fora, durant dues hores allà, al peu del canó.

Han començat a fer música a l'Escola Municipal de Música, una hora a la setmana, però primer la petita de 17:45 a 18:45 i després la gran de 18:45 a 19:45. Per sort, al mateix centre i el mateix dia.

Què faig en aquest temps?

Deixar la C. a la classe i anar amb l'A. a la també biblioteca municipal, que està a menys de dos minuts de l'escola de música, i fer els deures i llegir-li contes. Si s'entreté sola, intentar connectar-me i escriure un post en el meu miniordinador o intentar llegir el diari (aquestes dues coses, passen molt rarament...). Després tornar a l'escola. Recollir a la C. i deixar a l'A. Tornar a anar a la biblioteca. Llegir de nou contes per la C (ja ni intento connectar-me ni llegir res "de grans"). A l'hora, tornar a l'escola, recollir a l'A. i marxar cap a casa (a la qual arribem en poc més de 5 minuts, en cotxe, és clar!).

Ja veig que aquest any seré una gran usuària de la xarxa de biblioteques!!!!!

Volgudament, tota activitat extraescolar acaba aquí, que per ara penso que ja és suficient per elles i per mi.

Aaaaaaggggggggggggggggrrrrrrrrr.... no m'ho puc creure.....

Avui entra la tardor i diem adéu a l'estiu (je, je, je....) i l'A. ho ha fet A LO GRANDE! (per això la repetició de la imatge de no fa tants dies en un altre post meu anomenat "No és un malson, però quasi", però més gran).

Si fa 15 anys el J. i jo estàvem a Posadas (Argentina) un dia com avui celebrant l'entrada de la primavera (si, si, primavera que per això són dels que estan cap per avall).... avui, ui avui....

... avui hem rebut la nova estació a urgències de Sant Joan de Déu (un hospital que encara no coneixia).

Vist ara, no ha estat més que un ensurt, però al principi pel meu caparró crec que ha passat de tot.

L'A. ha patit una lipotimia a l'escola. Ens han cridat, han avisat al 112, el J. ha arribat en taxi just quan marxava l'ambulància, s'ha deixat el tupper al taxi i l'hem perdut, jo que estava arribant amb cotxe a l'escola no els he enganxat i he seguit directament cap a l'hospital, han atés a l'A. de seguida, he arribat i ens han donat l'alta.

Ara ja està tot, de moment, tranquil·litat.... però estic quasi segura que d'aquí a quatre dies m'agafarà alguna mena d'atac de nervis, perquè anem d'ensurt en ensurt...

... un ensurt el dimarts. Els metges van decidir traslladar de nou la sogra a una altre clínica per a seguir en observació per les patologies (menys greus que el que ens van avançar) que sembla que té de medicina interna (la ferida de la intervenció, sembla que està bé)....

... i un altre ensurt ahir mateix. Vam tenir al sogre "desaparegut". Vaig parlar amb mossos, guàrdia urbana, urgències sanitàries, emergències i telèfons d'atenció ciutadana, i ningú tenia notícies d'ell, i per suposat no responia al telefon. Finalment el vam localitzar ingressat a la mateixa clínica que hi ha la sogra.... Ell no s'havia trobat bé i se'n va anar sense avisar-nos... Però d'urgències tampoc ens van avisar... Ell va dir que la seva dona era ingressada allà i que l'avisessin, però creiem que el van prendre per algú que no tocava ni quarts ni hores, si més no, en aquell moment....

El que explico no és broma, encara que ho sembli, i fins i tot ara em puc riure....però ahir.....


Vinga, vaig a respirar a fons i a seguir.... Bona festa de la Mercè!

De 4 a 2 rodes....

....Aquest és el gran èxit de la nostra A. avui. Per fi ha aconseguit rodar en bici de només dues rodes.

Mitja hora de provatures, i VOILÀ! amunt i avall tota segura i ben contenta.

Potser ha estat gràcies al nou casc fucsia que ha estrenat, o no, però el cas és que ja sap anar en bici de dos rodes.

I veient-la, he m'han vingut als ulls les imatges de com jo vaig aprendre ja fa una eternitat: amb una bici vermella, com la d'ella, per aquestes mateixes dates, i per un camí de cabres al poble de la meva mare, enlloc d'en una plaça d'asfalt..... Gràcies a Déu, una altre gran diferiència. Ella està sencera, i jo el primer dia vaig donar-me el primer gran pinyo en bici que em va deixar el braç quasi atrofiat durant més d'un mes.

Per cert, crec que la petita C. no esperarà fins els 6 anys per anar amb dos rodes......És molt més decidida i de fet avui ja ho ha volgut provar.....

Tres en un llit

Aquest any, de moment, les vacances estan essent particulars, vull dir que poc a veure amb el que hem fet altres anys....

De moment, ens estem dedicant a conèixer alguns espais museístics dels voltants, com les Mines de neolítiques de Gavà. Magnífica la musealització! Un bon lloc per anar amb canalla i descobrir molt interactivament la vida al neolític a prop de casa.

L'altra cosa que està essent el TOP TEN de les nenes.... dormir al llit dels PAPAS, les nits que el J. està a la clínica. És xulo, trobar-nos totes tres apalancades al llit veient la tele (dibuixos, of course) i esperant que ens arribi la son..... Ara.... ja no és tan xulo quan les noies han caigut en braços de Morfeu i rodolen d'un costat a l'altre del llit (i jo en mig).... Finalment, jo acabo dormint meravellosament als peus del llit (sort que encara no hi arriben!). Quan em desperto, les veig tan amples i tan tranquil·les, que em quedo una bona estona mirant-les... i ja m'he oblidat dels cops.... fins a la propera.

No dir no

Porto uns dies que m'hi fixo i intento, quan parlo especialment amb les nenes, NO UTILITZAR la paraula NO.

Crec que la faig servir tan sovint que ja no els hi fa cap mena d'efecte (de fet l'A. m'ha dir em més d'una ocasió: Mama, sempre dius nooooooooo), i el J. ja m'ho diu: canvia d'estratègia! (sàvia proposta, però m'és tan difícil....).

De fet m'esforço una mica més que abans, i intento positivitzar les ordres que els hi dono per a que facin les coses... però, ufff, em costa tan.... Per exemple, semblaria fàcil que enlloc de dir "no veiem la tele que hem d'anar a comprar" pogués dir naturalment i sense pensar-m'ho "ara hem d'anar a comprar, i si hi ha temps després ja veurem els dibuixos"....

Veig tan clar que tinc/tenim molt interioritzat el NO.

Penso que no és una cosa personal, que és molt propi de la socialització que hem tingut (tot o quasi tot estava prohibit) i ara canviar-ho es fa molt costós, i el que fem és transmetre a les generacions futures la negació. Tinc un company de feina que amb les seves nenes es va proposar només utilitzar un NO al dia, i per tan s'ho pensa abans.... per mi, aquesta proposta, ara per ara, és una utopia.

Tanmateix, de vegades, el NO, és la única paraula possible!

Vida social...

Qui diu que les dones de més de quaranta, casades i amb fills petits no tenim una intensa vida social????????

Doncs us explico la meva agenda d'avui:

14:30 hores. Dinar amb "un home". (un dinar superromàntic de bocata al costat de la feina, això si, ell, el J., i jo sols, sense nenes vull dir, perquè sols, sols no, el bar és ple de gent.....).

16:45 hores. Recollir les nenes a l'escola i salutacions a tort i dret a les mares i pares de la classe de l'A.

17:00 hores. Entrega del regal a la mestra (bé, de fet no hi aniré perquè no he participat. Hi participaria si el regal involucrés a les criatures i no únicament a les mares. Per cert, a la classe de la C. també hi havia regal, però idem a l'anterior. No sé quan li donaran. Dec ser una mare superara!!!).

17:15 hores. Festa d'aniversari d'un nen de la classe de l'A. (ja veieu, és la segona, i ningú ja no m'ha dit res de regal conjunt, hauré marcat territori????) i xerrameca amb mares (tenim tema de conversa: la reunió de fa un parell de dies a l'escola).

20:30 hores. Donar de sopar a les nenes i esperar al J. veient "Tom i Jerry" (espero que serà algun capítol que no hagi vist, si pot ser......).

21:30 hores. Sopar amb les mares de la classe de la C. en restaurant gallec. Només mares!, es veu que per alguna raó que desconec només les mares podem quedar per sortir (res de coses mixtes o parelles). No conec a ningú. Hi vaig per conèixer a algú, i per poder fer "grup" també per la C., que de moment sempre va a remolc de l'A. (clar, que per això C. és la petita i A. la gran).

En stand by per als propers dies: sopar amb música amb les mares de la classe de l'A. i sortida amb dinar a un SPA amb "les amigues del bar de tota la vida". Uffff. se m'acumula la feina.....!!!!!! (ja veig que tot el meu món gira entorn a les mares.... però la cosa és així.... què li farem!!!!).

La setmana F

Jo anomeno aquesta setmana F, perquè han coincidit dues coses: els festivals escolars de les nenes i la festa major del barri.

L'A. va actuar dimarts, i la C. dijous. Totes dues han passat una setmana de nervis, tan per pujar a l'escenari com per silenciar durant tot aquest temps quin seria el seu número (i això darrer, és molt difícil en criatures de 6 i 4 anys, perquè pel que he sentit més d'un ja havia xerrat "més de compte". Clar que nosaltres els hem ajudat, i en cap moment hem preguntat: què faràs? quina és la cançó que tarareges? per què vols que et faci una rotllana al terra amb cinta d'embalar? per a què són les botes d'aigua?).

I les actuacions van arribar. Pares, avis i tiets vam gaudir de l'espectacle. El primer dia va ser una sorpresa total veure els de P3, P4 i P5 (curs de l'A.) representant tot alló que havien assajat durant mesos, i que mostra tan l'esforç dels nens com de les mestres i l'escola. En homenatge a la primavera van ballar "Gotas de lluvia", "El saltiró", "Balanceig", "Shoop shoop song", "El ballet del rotlletó" (el ball de l'A.), "Les petites formiguetes" i "Seasons song".  Ho van fer meravellosament.

I al final, veure tots els nens dalt de l'escenari, amb les mestres i amb els alumnes de secundària que en dies així donen un cop de mà als petits i sentir que aquests nens: són els que pintaran un futur millor, em van fer saltar les llàgrimes (emocionant).

El dijous, ja no va ser tanta sorpresa, però igualment em va encantar veure de nou l'espectacle. La C. ballava "Gotas de lluvia" (simpatiquíssim), i em vaig tornar a emocionar amb la mateixa escena final.

Com sempre hi ha pares que es queixen: Mira que veure l'espectacle dos dies! Aquesta ha estat l'aposta de l'escola aquest any. Fins ara, cada dia de festival era un curs. Aquest any el mateix festival l'han fet per línies (i són 3!). Home, deixem respirar una mica a les mestres, que muntar això porta molta i molta feina. A mi, ja m'ha semblat bé. No estic esperant un espectacle professional que em sorprengui. Vull veure a les nenes i els seus companys mostrant molt del que han aprés (coordinació, habilitats motores, paciència, seguiment musical, coordinació, anglès, etc.).

I per acabar, festa major. Ja hem gaudit de l'espectacle infantil al parc, les titelles a la biblioteca, el correfoc pels carrers, i a hores d'ara, encara ens queden, el cercavila de gegants, les botigues al carrer, la fira, la cursa de barrufets i el concert-vermut. Ufff, quin finde!

Animals de companyia... al cap

Al llarg del curs hem rebut diverses notes de l'escola avisant-nos de l'existència de polls als caps dels nens. Fins ara, els de casa ens havíem salvat, però aquest cop no, i les tres dones hem hagut de seguir un procés de desparasitació a base d'una caríssima crema (que asseguren que funciona meravellosament) i d'una pinta de pues estretes de acer.... Vaja, meravellós com a entreteniment per passar la tarde! (em vaig recordar tan als micos femelles del zoo rebuscant pel cos de les seves cries petits paràsits).

Ara sembla que estem netes, però tinc com una obsessió i no paro de notar picors ni de passar la pinta per veure què trobo....

Ja ho sé que per això ningú dirà que som uns bruts, ni descuidats, ni de res de res (per cert, ja em avisat a l'escola), però jo em pregunto: no eren els polls un signe de brutícia? no ens rentem sovint, inclús massa, llavors com és que ens estimen tant? com és que a hores d'ara cada any a les escoles s'escampen tans polls? No vull semblar com aquella monja famosa quan la grip aviar per anar en contra de les farmacèutiques, però no hi haurà "algú" que es dedica a escampar els bitxets?

Ja sé que segurament la resposta està en que passa perquè passa.... però no m'és suficient, perquè no ho entenc, i a més, em fot per si els de casa els anem escampant pel món i pels caps dels amics malgrat la nostra vigilància constant.

El Poble Espanyol, quasi vint anys després

El Poble Espanyol ha canviat molt poc, per no dir res, en aquest temps. Només que ara m'ha semblat molt més petit que llavors..... Clar que potser hi tenia molt a veure que erem onze famílies (la majoria de les quals de quatre membres....) i fèiem soroll i ocupavem força espai.....

Ha estat la primera sortida de pares i fills de la classe de l'A. (si, si, aquells de la festa...., per cert, si heu d'anar al Poble Espanyol porteu el carnet de la biblioteca, el dels supers o el de l'Abacus que obtindreu un bon descompte o us sortirà quasi gratis o directament gratis).

Primer hem fet un taller de reciclatge del qual hem sortit amb una joguina, després seguiment del grup d'animació que veieu a la foto (titelles, circ, música en directe....), dinar de pic-nic amb joc de fang inclós (les meves les que han quedat més brutes) i finalment gelat a la Plaça Major.

Ha estat bé i divertit, malgrat la separació evident de pares i mares a l'hora de fer el cafè i manualitats (excepte el meu J.), i dels temes de conversa (les mares dels nens, els pares de feina).

Copa NO, Lliga SI, Champions ???¿¿¿¿

Divendres a la tarda, a la sortida de l'escola vaig animar-me i xino xano vaig portar a les nenes al Camp Nou. L'avi ens va acompanyar, ell que va ser una dels que va anar a Basilea i que poques vegades després ha vist un partit des de la graderia.

A les 6 ja entravem per la porta 35 del gol sud. Tot just començaven a omplir-se les primeres grades, però el rebombori era increïble. La petita, es tapava les orelles i volia marxar a casa, però poc a poc es va anar enganxant a l'ambient. Tots plegats ens vam enganxar. Crits per aquí, salts per allà, aprenent allò de "blaugrana al vent...".

Pensava que a la mitja hora ja hauriem sortit d'allà, però no (sort anava preparada amb aigua i altres queviures!)....vam aguantar fins que vam sentir: MESSI! i ens vam anar. Ja estavem esgotats, i això que teniem seient quasi a primera fila, amb la cara pintada de blau i vermell i amb una banderola de plàstic (moltes gràcies Sr. Mundo Deportivo, que les de roba valen una pasta).

Uff, mai m'hagués imaginat en aquest sarau. De fet, no m'agrada especialment el futbol.....

Sabia que arribaria.....

...el dia que ens convidarien a la primera festa d'aniversari d'algun nen@ de la classe de l'A. Està a P5 i fins ara ens havíem salvat.... I dic salvat, perquè ara mateix em sento angoixada en la contradicció.

Primer dir que em semblen bé les festes d'aniversaris infantils, i per suposat que cadascú la celebri on més a gust se senti, independenment de la butxaca. Jo personalment, sóc de les que penso en un parc i preparant-ho jo, que encara que pugui semblar més cutrillo a mi m'omple més, perquè tinc la sensació d'estar donant part de mi mateixa als altres.

El segon tema, i que és el que més m'ocupa ara, és el tema regals. Per les meves, quan fem festa, no vull grans regals. Algun detallet si, però no que es tiri la casa per la finestra, i més ara que en general tenim excessives coses i acabem no valorant el que tenim. Pels regals dels altres... aquest és un altre tema.

Com que és la meva primera festa, he fet un estudi sociològic sobre el tema entre amigues i companyes de feina. Quan ahir em van dir de fer un regal conjunt, em va semblar bona idea. El que no em va semblar gens bé, van ser el 12€ proposats. Ho vaig trobar desorbitat! Tant o més del que jo posaria si fes un regal individual.

D'aquí la meva consulta a tort i dret. El resultat: cadascú fa una cosa diferent. Uns regals individuals, de cost 6-8€. Altres regals conjunts de 3-6€. I finalment uns pocs regals conjunts de 12€ (clar que aquests darrers acaben comprant 5 o 6 regalets per a gastar tot el recollit, on està la gràcia de fer un regal conjunt???).

Els dos primers grups són el que més m'agraden, perquè em sembla que regalar a una nena de 6 anys per valor de 120€ o més... no segueix la meva filosofia de vida. Jo no sóc de regals caríssims, i en tot cas, vull decidir el que em gasto segons el meu desig.

Fins aquí no hauria d'estar angoixada... però ara ve, com ho planteges això als altres pares? ho entendran? entendran que A MI em semblin masses diners però que ells poden fer el que vulguin? entendran que puc anar per lliure? he de dir que no podem anar a la festa i problema per ara solucionat? com trobo les paraules per explicar-ho educadament i sense ferir ningú? he d'acceptar (si és així no estaré satisfeta amb mi mateixa)?Tinc la sensació que segur que pensaran que sóc una gasiva i/o ridícula, i això no em preocuparia el més mínim, si no acaba afectant a la nena....(ja m'enteneu...)... uffff! (em sento tan insegura de nedar contracorrent....)

Un detall sense preu

El dia de la mare, a casa no ho celebrem, ni fem regals. Però, ahir vaig rebre unes boniques flors (jo havia donat la idea el dia d'abans, encara que segur que el J. ja l'havia pensada, per aprofitar el ram i que avui l'A. pogués portar una flor a l'escola per a deixar-la com els demés nens a la capella).

...M'agraden les flors en un gerro sobre la taula, però en la meva tendència natural de tipus estoic, em dol el preu desorbitat versus el poc temps que duren i el poc que estic per casa....

Però el millor regal, va ser que l'A., la gran de casa, en veurem dormida al sofà (devia tancar els ulls 5 minuts mentre veia la tele, eh!) junt a la seva germana es va aixecar i va agafar una manteta rosa i vella de quan jo era petita i ens la va posar per sobre per a que no tinguéssim fred.... MARAVELLÓS!

Les obres socials de les caixes

Si hi ha alguna cosa que m'agrada de les caixes és la seva obra social. Segurament no té res a veure amb el que en els seus orígens pretenia ser, però crec que adaptada als nous temps tenen alguns aspectes destacables: Preserven patrimoni, arquitectònic i natural, i sobretot fan una àmplia activitat educacional i d'esbarjo. Ja sigui al CosmoCaixa, al Caixafòrum o a la Pedrera, els nens i les famílies podem gaudir d'activitats ben diverses (hi ha per triar i remenar), segons la meva experiència de manera molt recomanable. Unes vegades gratuïtament i d'altres pagant (però tampoc no tant).

La tarde del diumenge vam triar passar-la a la Pedrera, per veure què es coïa en l'activitat Jugant amb l'arquitectura. I va estar bé, molt bé. Les tres hores que hi vam estar es van passar volant, i això que no vam parar: escoltar i veure el conte de Hansel i Gretel (quina meravella de petit decorat que va fer el contacontes amb bledes, cols, pebrots enciams que feien d'arbes, col-i-flors que feien d'ovelles, galetes i caramels que feien de caseta... Estava per menjar-s'ho!), jugar als tres en ratlla, fer macroconstruccions d'arcs, reconèixer textures, formar part d'una orquestra sense instruments convencionals (a mi em va tocar ser el soroll del coets quan pugen amb ajuda d'un globus) o jugar a muntar estructures amb peces de fusta i perquè no, tirar-les al terra al final de tot (l'art és efímer!). I tot això, veient l'interior de l'edifici gaudinià o el passeig de Gràcia des d'una finestra ben sinuosa.

I al sortir d'allà, amb l'agradable sensació d'haver gaudit (l'activitat i el seu fil argumental estaven ben treballats), també em va venir un regust amarg al pensar què passarà amb tota aquesta obra social quan les caixes es reformulin en bancs segons els interessos de ves a saber qui (encara que jo tinc la meva pròpia opinió al respecte...).