Crec que la faig servir tan sovint que ja no els hi fa cap mena d'efecte (de fet l'A. m'ha dir em més d'una ocasió: Mama, sempre dius nooooooooo), i el J. ja m'ho diu: canvia d'estratègia! (sàvia proposta, però m'és tan difícil....).
De fet m'esforço una mica més que abans, i intento positivitzar les ordres que els hi dono per a que facin les coses... però, ufff, em costa tan.... Per exemple, semblaria fàcil que enlloc de dir "no veiem la tele que hem d'anar a comprar" pogués dir naturalment i sense pensar-m'ho "ara hem d'anar a comprar, i si hi ha temps després ja veurem els dibuixos"....
Veig tan clar que tinc/tenim molt interioritzat el NO.
Penso que no és una cosa personal, que és molt propi de la socialització que hem tingut (tot o quasi tot estava prohibit) i ara canviar-ho es fa molt costós, i el que fem és transmetre a les generacions futures la negació. Tinc un company de feina que amb les seves nenes es va proposar només utilitzar un NO al dia, i per tan s'ho pensa abans.... per mi, aquesta proposta, ara per ara, és una utopia.
Tanmateix, de vegades, el NO, és la única paraula possible!
Jo no tinc fills, per tant pot semblar molt fàcil "parlar" ;-)) però bé, a mi em sembla que educar sense dir mai que "no" és un error com una casa de pagès.
ResponEliminaJo he vist mares "negociant" amb els seus fills petits coses absolutament absurdes i nens donant ordres als pares amb absolut coneixement de ser ells qui mana.
És cert que en el cas que expliques de dir que primer es va a comprar i després, si hi ha temps, es miraran els dibuixos, tens raó en que no cal utilitzar un "no", perquè es tractava senzillament d'explicar el que convenia fer i ja està... però, com tu dius, moltes vegades un NO és l'única paraula possible, i això no per "tallar la seva llibertat" sinó perquè és el que més els hi convé... crec jo :-)