Un creuer fora de sèrie, de Sílvia Soler

Com ja he dit públicament alguna altre vegada, entre la feina, la casa, la família i els blogs, la lectura de llibres a paper és de les últimes coses que faig.

I quan llegeixo, han de ser coses "lleugeres".

I tant lleugeres! Aquest cop ha caigut a les meves mans el llibre de la Sílvia Soler: Un creuer fora de sèrie.

L'he llegit en poc més de 2 hores (una mica fraccionades, això sí) perquè total són 155 pàgines amb lletra grossa.

La narració, fàcil. De fet són com dos històries en un sol llibre. He trobat que ha estat una lectura fluixa (tant que em va agradar Petons de diumenge, i uns anys abans, 39+1). No m'ha satisfet ni m'ha tret grans somriures amb les situacions lleugerament límits que relata. No m'ha emocionat. Si que hagués necessitat, però, un arbre genealògic al costat per situar alguns dels personatges en algun moment.

Olor de colònia

El que si que he fet aquests dies de vacances ha estat llegir. Fa mesos que a la meva tauleta de nit s'acumulen llibres que començo a llegir però que no acabo, no m'enganxen. Però aquestes vacances si que he trobat un llibre que m'ha tingut entretinguda Olor de colònia, de Sílvia Alcántara.

És la primera novel.la d'aquesta autora que ja ha escrit la segona, És una obra coral, costumista, que descriu la vida i les relacions de diferents personatges en una colònia fabril. Relacions tèrboles, de mitges veritats i de mitges mentides, de fet com a tot arreu, misèries, però tot en un micromón del qual alguns volen fugir i d'altres no poden sortir.

Molts silencis, potsers excessius, com la vida mateixa, tot esperant el miracle que mai arriba. I on el que menys ho sembla  és el més maquiavèl·lic.

Un llibret que m'ha agradat  i que us recomano.

Bona lectura.

Infoxicació

Llegia fa un parell de dies un article d'El País titulat:
Atentos a todo... y a nada, i em va agradar.

Realment, m'hi reflecteixo, en certa manera.

Atenta quasi continuament als correus (de la feina, personals), a les xarxes socials, al bloc... pateixo el que alguns han denominat "infoxicació" (a mig camí entre la informació necessària i la intoxicació per l'excés de la mateixa, encara que m'autodefiniria com que no sóc dels casos més greus que hi han al món).

Realment llegeixo molt, però molt transversalment. La informació m'arriba i se m'oblida a la velocitat de la llum. 

M'agrada aquest món tecnològic, però no del tot. Encara m'encanta més pendrem molts "temps out of technology" i gaudir de parcs, amics, solete.......

Un porquet de guardiola...

Llegia ahir una notícia al diari Avui titulada: Gestionar la despesa en ‘chuches' i estalviar i em va cridar l'atenció perquè vaig pensar: Cal una classe dedicada a ensenyar als nens a estalviar? Cal que això ho ensenyin a l'escola? No és tasca dels pares educar als seus fills?

Al cap i a la fi crec que l'estalvi no és producte d'un ensenyament sinó d'una educació en certs valors (i potser d'un gen...) que es transmeten dins de la família i que per tant és una parcel·la que no correspon a l'escola. Segurament els meus pensaments sonaran a antiquats, però els sento així.

A mi de petita em van regalar un porquet que feia de guardiola, i a casa em van transmetre i vaig aprendre tot el que sé d'economia domèstica...i no em va malament del tot, ..... diria jo....

Ara a casa tenim 2 porquets.....

Gramàtica de l'amor

Aquesta és la darrera lectura que he fet. És una obra de la Rocío Carmona, i jo diria que és una narració per a "senyoretes", vaja per a jovenetes de poc més de quinze anys.

El diumenge vaig trobar uns forats mentre les nenes jugaven o veien els dibuixos a la tele, i em vaig enganxar de seguida.... De fet, per la nit no vaig mirar ni la tele: volia acabar! (encara que de facto no vaig emprar més de quatre hores en conjunt a llegir-la).

Ja m'imaginava el final... però em va arrencar un somriure dels llavis i vaig recordar els meus catorze anys quan llegia a l'Alcott.....

Ha estat una lectura fàcil i relaxada (estic en una època que necessito llegir coses que no m'esgotin, que només m'entretinguin... hi ha moments per tot!) I encara que darrerament trobo a faltar que no llegeixo gaires llibres (i ensumar la seva olor), ara per ara estic llegint molt més que abans (hi ha tants posts interessants per la xarxa!).

Posant ordre al món....

Ara que ja quasi he escrit 200 post, he pensat que era un bon moment per a fer un repàs i catalogar de què parlo.

I la veritat... em costa, perquè quan ja està escrit queda allà, i rellegir-lo s'em fa una feinada, però catalogar-lo... ja em sembla una cosa impossible. Vaja que clarament aquest bloc és una MISCEL·LÀNIA molt miscel·lània i molt PERSONAL. Ja m'està bé!

Però bé, per ordenar tot aquest garbuix he creat racons temàtics (amb més o menys encert) que tenen molt de calaix de sastre. Podeu fer propostes per canviar o millorar!, qualsevol comentari sempre és benvingut.

Microcontes

Jo no sóc una escriptora. Jo em limito a escriure al meu bloc, a posar sobre blanc i negre el que penso, però estic segura que em falta un "punt" d'ofici i de "gràcia" (en el sentit més estricte de les muses). No em veig escrivint ni una novel·la, ni res publicable. Em falta capacitat per imaginar, per passar la realitat a través de la imaginació, i per explicar històries interessants, divertides i noves, que a més tinguin un principi, un desenvolupament i un final.

Tanmateix, he vist que per la xarxa corren molts microcontes. I m'he animat a participar en el concurs que proposa el bloc Tumateix Llibres. No recordo com he anat a parar, però m'ha semblat divertit fer una història en només 50 paraules i una paraula obligatòria (us imagineu que no pretenc guanyar, sinó que se m'ha presentat com a repte i divertimento a la vegada).

Aquí us el deixo per a llegir:

Quan era una lluna, volia ser granota. Quan sigué granota volia ser dofí. Quan va ser dofí volia ser lleó, i quan arribà a ser un lleó ja pensava en ser llapis. Des de sempre havia mirat endavant. Però un dia, va tornar enrere en el temps.

Todo tiene un precio

Aquest és el títol del darrer llibre de Neus Arqués. L'he llegit gràcies a trnd España, una empresa de publicitat boca orella (cadascú tenim les aficcions que tenim, no? Per cert, si us interessa ser membre feu-ho des d'aquesta adreça, que a mi m'ho tenen en compte. GRÀCIES.)

Tornem al llibre. De manera amena el llibre posa sobre la taula les necessitats que tenim les dones actuals d'escollir entre vida professional o familiar. Queda clar, que les dones per moltes coses que podem fer a la vegada, no som SUPERWOMEN. Tenim límits, i molts més dels que ens pensem.

Quatre són els perfils de dones que es presenten. Un, el de la dona que té família, però que el seu gran interès és el creixement professional, amb el que pot significar en un món d'homes (el personatge millor desenvolupat al llibre). Un segon, el de la dona que li agrada treballar, però que s'hi ha de dedicar més del que voldria per solventar la seva vida econòmica, encara que el que vol és tenir una vida fora de la feina. El tercer, és el que la dona treballa, però que el seu interès real és la família, on se sent veritablement a gust. I un quart, el de la dona que l'atenció als ascendents (i no als descendents) és una obligació quasi incomptable amb la feina (aquests dos darrers personatges només es dibuixen en el llibre).

Quan l'he llegit, m'he sentit identificada amb algunes situacions, no amb un personatge concret, però si hagués de triar un perfil, doncs triaria el segon, segur. M'agrada treballar, però no dedicar-m'hi tot el dia. Vull tenir una vida fora de l'oficina. I sóc conscient que això no agrada en el món de l'empresa ni està valorat en la societat, però ha d'haver de tot, oi?

(per cert, si voleu llegir el llibre o el compreu o me'l demaneu i us el deixo).

Petons de diumenge

Fa dos dies que he acabat de llegir aquest llibre de la Sílvia Soler. M'ha agradat. És una biografia novel·lada, lleugera però no simple. Que va endavant i endarrera del personatge. Que saps de tota la seva vida, a través del narrador (que no saps qui és fins la darrera pàgina), del diari del personatge principal, dels comentaris dels fills de la protagonista, de les cartes de la seva millor amiga. Un relat que enganxa, i que fins i tot pot provocar alguna llàgrima.

Ha estat una lectura de "tauleta de nit" perfecta (és l'únic moment del dia que m'hi puc dedicar a un hobbie que tenia abandonat des de fa més de 4 anys, per què serà?)

Dijous gras

Encara mantinc la tradició de celebrar el Dijous Gras o el Día de la Tortilla, frase que utilitzava quan era petita.

Això vol dir, que avui per sopar menjaré truita o ou ferrat, xoricet fregit, botifarra d'ou i llardons. Tot molt light, oi? No segueixo cap dieta, malgrat de vegades pensi que hauria de rebaixar un parell de quilos. Però està clar, que si m'he de mirar el que menjo, no serà pas avui. Tots els productes del menú m'encanten, i no penso renunciar a cap.

Dijous gras marca l'inici del Carnestoltes i de les seves celebracions, que acabaran el proper dimecres, Dimecres de Cendra, amb l'enterrament de la sardina (cosa que ara em sembla que ja no es fa --al menys al meu barri--, especialment el penjar una sardina disfrassada d'una canya).


És clar, que el Carnestoltes ja fa tres dies que és evident a casa. L'escola marca. Dilluns, pijama. Dimarts, ulleres. Dimecres, roba cridanera...... Mai he estat especialment inclinada a disfressar-me, però des de fa tres anys, si més no, ho intento. Fem disfresses casolanes i simples, amb bosses de plàstic decorades. Tot plegat queda molt "resultón", i sobretot, no ho considero un "rotllo".

Després ja començarem la Quaresma, que de la gastronomia de l'època l'única que m'interessa són els bunyols (el bacallà no en va excessivament, i l'abstinència gens).

I després vindrà..... Sabeu què? Per saber quina festivitat segueix en el calendari de tradicions catalanes us recomano un llibre infantil: I ara què ve? A casa, l'hem llegit i rellegit desenes de vegades, i als de casa ens encanta.

L'àvia Remei i les seves propostes per ser una "cuinetes"

Fa pocs dies que va caure a les meves mans --i per passar a formar part de la meva "petita prestatgeria culinària"-- un llibre de receptes de la famosa "àvia Remei" (si aquella àvia que sortia a la ràdio diumenge al matí a primera hora donant consells i receptes): La cuina de l'Àvia Remei. El llibre diu que és la dissetena edició i que s'han vengut més de 45.000 exemplars. Tota una fita!

A més, ara té nova pàgina web que et permet de veure receptes així com de veure els llibres o fins i tot que t'envïi un cop al mes una proposta per cuinar.

Jo n'havia sentit molt a parlar, perquè això de cuinar m'agrada (encara que ara m'hi dediqui "molt i molt poc"), però mai n'havia fullejat un.

Ara ho he fet. Les receptes són senzilles, i el que més em sobta és la manera en que està editat. De fet, si no t'has ficat mai a la cuina, seguir algunes de les receptes segur que sembla un món. I no per difícils, sinó perquè no sempre indica les quantitats. També m'ha sobtat molt, el nombre de receptes de truita que dóna.

Però bé, en el meu cas, segur que n'aprofitaré alguna de les propostes, com els peus de porc (que tot i que a mi no m'agraden, els de casa els estan esperant en candeletes) o els bunyols de bacallà.

Arri arri tatanet

Ahir, vaig asistir a la celebració dels 10è aniversari dels Premis de l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català). Sorprèn veure en un lloc, en aquest cas les Drassanes de Barcelona, tantes revistes en català (bé de fet això només va ser durant uns pocs minuts, perquè aviat els assistents ens vam encarregar de fer desaparèixer els exemplars que hi havien exposats, i cadascú va arreplegar amb allò que li va semblar més interessant entre copa de cava i canapè). Crec que excepte els que hi treballen o tenen relació, ningú diria que aquesta associació aplega quasi 150 capçalares.

Hi han algunes de molt conegudes, i que tothom troba als quiosc, com El Temps, Descobrir i Descobrir Cuina, però la majoria tenen una difusió més limitada i cenyida exclussivament a la subscripció -entre d'altres causes perquè la temàtica que tracten és molt concreta i específica-.

Hi ha també d'infantils. Qui no coneix Cavall Fort!Per a molts ha estat part de les nostres lectures infantils en català, en una època (fa 30 anys), en què no era fàcil tenir una ampli ventall de publicacions en català.

Ara, després de molts anys, m'he tornat a retrobar amb aquesta revista. Bé, no ben bé, sinó amb la germana petita Tatano per a nens de 4 a 8 anys. Aquest any, els Reis d'Orient, concretament el Melcior li ha portat a la meva nena gran una subscripció a la revista.

Em va semblar un bon regal de Reis, encara que tenia els meus dubtes de si a ella li agradaria, perquè tot i que li agraden els contes, les revistes no són la mateixa cosa (la tapa és tova, passen històries diferents en un mateix volum...). Però ha estat un èxit! Li agrada molt. Vol que li expliquem les històries una i altre vegada, li agrada fer les manualitats que proposen o encertar els jocs d'enginy, i esperar que arribi un nou número.

Vaja que el Rei va tenir una idea encertada i original, perquè l'entreté, diverteix, fa pensar i, això és més important per mi, ocupa poc espai a casa (que ja està plena de moltes joguines i joguinetes).