Tenir cura dels nostres pares

Estirada al llit, tot i l'esgotament, la son no em venia. El dia ha estat llarggggggggg mooooooooolt llaaaaaaaarrrrrgggggg.

Fa quatre dies que van operar a la meva sogra i continua hospitalitzada. Tot va bé, però, és clar, la recuperació va al pas que va perquè té 86 anys. La situació és fàcil prou perquè la cuidadora que viu amb ella i el sogre porta tot el pes de la seva hospitalització, el que no treu que cada dia passem per la clínica una estona o altres, i estem penjats als telèfon més d'un cop (a més d'atendre trucades de familiars, de mútues i altres assumptes). Però el nostre dia a dia segueix, i com que treballem fora de casa tots dos i tenim nenes petites no podem avarcar gaire més.

Ara és un fet puntual, però tenir curar dia a dia dels nostres pares és realment és una situació una mica exigent, per nosaltres i per altre molta gent en el mateix cas, això si, sempre depenent del grau d'implicació en la cura dels grans. En el nostre cas és, diria jo, bastant alt.

Ho fem encantats i perquè estem convençuts de que és el que volem fer, però això significa una despesa important de la nostra energia. Hi ha tantes coses per fer!!!!..... tramitar paperasses diverses, cercar la millor opció pels pares per a que estiguin ben cuidats tenint en compte que nosaltres no ens podem fer càrrec, portar comptes, lluitar amb timos de companyies telefòniques, fer-nos entendre i entendre, escoltar i parlar, trucades diàries per veure com han passat el dia, visites a metges, manteniment de la casa, prendre decisions, organitzar-te les vacances per a que no quedin sols, passar com a mínim un dia per setmana.....

De vegades sentim que no fem prou i d'altres estem desbordats, el ying i el yang.

I tot això, ningú ens ho havia explicat. Havíem vist a casa com hi vivien els avis, i ens semblava fàcil tot plegat. Potser si que ho era, o no. El que segurament la mentalitat de tots era molt diferent.... i en el futur.... encara més.