És cert que no m'ho deien a mi, però si que les meves orelles ho van sentir mentre mantenia una conversa amb una desconeguda: "Yo tengo unos amigos ya mayores que tiene 40 años...." Els meus ulls em van treure espurnes, amb lo jove que em sento jo! Segurament jo en principi també em vaig equivocar i a la noia amb qui parlava li devia posar un lustre més del que tenia, i ella, estic convençuda (ho dic per consolar-me), crec que es pensava que jo no passava dels 30 si tenia dues nenes tant petites, quina alegria, oi??!!!
És clar, que aquest no va ser l'únic fet del dia que va voler posar-me al meu lloc en quant a l'edat que tinc i la que em sento.
Algú al metro (no li vaig ni mirar la cara) em va dir "senyora passi", i algú altre, de la família, em va dir que "estava plena d'achaques com les velles" (jo només li havia comentat que estava cansada, tenia mal de cap i dolor a la cadera esquerra). I al cap, em van retornar també les paraules que em vaig sentir, ara ja fa algun temps, "ets una mare vella" (crec que aquestes no les oblidaré mai. Em van doldre, perquè si bé és cert que ho sóc, també és cert que gran part de la meva generació som "mares velles", i per tant les coses no s'han de considerar igual que fa 10 anys. A més, si hauré de treballar fins els 67, per què no puc tenir els fills més tard? no és cert que l'esperança de vida s'allarga?).
Però tanmateix, jo segueixo sentint-me ben jove.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada