Conciliació familiar.... Una utopia?

Nombrosos són els reportatges a la televisió o en diaris que he tingut el gust d'interioritzar que parlaven dels beneficis que per la pròpia empresa suposa que els seus treballadors puguin conciliar la vida laboral i la personal (per no parlar dels beneficis que obté el mencionat currante i la seva família: diners, afectes, menys estres, menys culpabilitat, etc.). I no els falta raó. Si jo estic més contenta amb la feina hi treballaré millor. Cau de calaix! També ho diuen els nostres polítics, però aquests amb la boqueta molt i molt petita, no fos cas que s'enfadés la patronal...

Però qui realment no ho diu mai, són les pròpies empreses (si més no la majoria). No ho volen. Prefereixen persones escalfant cadires moltes hores que gent productiva amb horaris més curts i variables. No entenen, ni volen entendre les reduccions de jornades ni les excedències, malgrat que la llei les permeti, i sobre elles, o millor dit sobre les persones que s'hi acullen, actuen abans o després. Així és, i malgrat em reveli i m'enfadi davant les injustícies una vegada més, la realitat s'imposa i no puc fer res per canviar-la.

Ànims a totes aquell@s amic@s, i en conec més d'un@, que han patit o pateixen les conseqüències d'haver cregut que era possible compatibilitzar la feina i la família, decantant-se una mica més pels segons que pels primers. Us felicito, però, la vostra decisió.