Menys d'una setmana després quedo amb la periodista i amb un fotògraf professional que l'acompanya. El reportatge anirà il·lustrat i apareixerà el meu nom. Deixaré de ser anònima. Passats uns dies, rebo per correu el text amb les meves declaracions. Puc corregir el que cregui oportú.
Quinze dies després, un diumenge, baixo nerviosa al quiosc per a comprar la revista on se suposa sortiré. Obro la primera pàgina i allà hi ha una foto meva omplint el sumari. Segueixo fullejant i arribo al reportatge, i allà està en mig d'altres opinions i fotografies la meva imatge i les meves paraules. Em sento cofoia (a més he quedat prou bé en la imatge). Em sento tan eufòrica que em dedico a enviar l'article per correu electrònic a tots els meus amics i a publicar-ho en el meu perfil del Facebook. La gent em felicita. També em comenten la seva sorpresa en veure'm el diumenge entre les pàgines de la revista els companys de feina que no sabien res de res. Tothom m'anima que m'especialitzi amb el tema. Internament em vaig animant. Començo a visualitzar què podria fer a la xarxa. Em sento insegura. Faig algunes provatures. Rebo una trucada d'una coneguda que ha vist el reportatge i que casualment té un breu espai en un programa en una ràdio local i precisament vol parlar d'aquest tema. Em convida a fer-ho. Accepto. Continuo animant-me a muntar alguna cosa virtual sobre el tema. Continuo sentint-me insegura..... Han passat més dies i encara hi ha qui hem diu: "T'he vist al diari. He quedat ben xocat".
Em desperto. Realment és un somni????? És una realitat futura?????
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada