Treballar més enllà dels 67

No sé, però darrerament veure certs reportatges de la vida tal com raja, m'estan colpint. I ahir va ser la repetició del "30 minuts" de TV3 de diumenge: Jubilats que busquen feina. Una producció de Alexandra Deniau i Bruno Girodon per France2.

Quan en aquest país estem debatint si hem de treballar fins els 67 enlloc dels 65 per a cobrar una pensió per tota la vida, la situació per a molta gent dels Estats Units és bastant més dura en aquest terreny a dia d'avui.

Em va impressionar veure senyors de més de 70 buscant feina i enfrontat-se per primera vegada a un ordinador per a semblar més preparats per a una feina per hores, veure una senyora de 82 servint en un bar per les propines i senyors amb aparença i maneres de milionaris dormint en un banc sota un fanal. Em va impressionar veure'ls viure de la caritat, sense res del seu passat ni del seu futur (els seus estalvis van desaparèixer amb tot alló de les subprimes i la borsa i jo que sé què més ara fa dos anys). Em va impressionar el mal orgull de no reconèixer el seu fracàs i de no demanar ajuda als fills. Em va impressionar una frase: No m'hagués imaginat en aquesta situació ni en el pitjor dels meus malsons.

I això mateix em passa a mi: no somnio el futur. Em queden 25 anys fins a que em pugui jubilar (segons diuen ara, és clar), i no puc imaginar-me si arribaré a cobrar (i molt menys si serà suficient per a viure). Fins ahir, tanmateix, pensava malgrat tot, amb quatre estalvis que pogués fer arribaria a tenir una vida després dels 67 tranquil·la (sense grans luxes, per suposat). Però avui, ja no sé. Tampoc em penso amargar... però no perdré de vista l'ampli ventall de possibilitats que poden fer-se realitat i estaré atenta per evitar, si puc, el que vaig veure ahir....