1000 visites

Només un breu apunt. Aquest bloc ha aconseguit 1000 visites (segurament més de la meitat les he fet jo mateixa, què li farem!). No m'ho pensava pas. Tot plegat va sorgir pensat però sense un objectiu clar. Tanmateix no em cal, escriure quan em ve de gust (per plaer o per malestar) m'és suficient (hi ha qui busca amics a qui taladrar el cap o psicòlegs a qui jubilar). I si qui ho llegeix li agrada, si sent de vegades identificat o no, doncs encara millor.

No he fet gaire difusió del bloc. Només alguns amics i familiars (pocs). Però em costa. Encara tinc com una "vergonya" a escriure públicament, i sobretot a dir-ho i publicitar-ho. No pretenc ser una escriptora reconeguda (articulista segurament), però tampoc no vull quedar com una patètica (ja m'enteneu).

En tot cas. Gràcies per llegir-me.

Maletes perdudes

Per sort, el títol del post d'avui no té res a veure que a casa se'ns hagin extraviat les maletes a l'acabar de les vacances.... i que per fi les haguem recuperat.

És el títol d'un llibre, de Jordí Puntí, que he tingut la sort de poder llegir durant les vacances. A salts, és clar, però l'he pogut llegir amb tranquil·litat. Sembla que no, que mai arribaràs, però a mida que les nenes es van fent grans, disposes d'alguns moments més per a tu, tot i que estiguis de vacances i al 100% dedicada a elles.

La narració m'ha agradat, interessat (un tipus orfe de naixement que té 4 fills escampats per Europa de quatre mares que no saben de l'existència dels altres fins que el tipus desapareix i decideixen buscar-lo). No se m'ha fet tediosa, tot i que dins una història n'apareixen 50 més. Personatges que per si sols podrien ser protagonistes d'un altre llibre. Històries inversemblants. Bona documentació. He llegit en algun lloc que és una obra mestra. Jo no ho puc confirmar, no sóc una entesa.

Només puc recomanar la seva lectura, malgrat tingui 450 pàgines. (per cert, he descobert que el llibre Maletes Perdudes té un bloc).

Tornem-hi...

Ja està, ja han passat les tan esperades vacances d'estiu.

Han passat d'una volada, quasi sense adonar-me... Però han estat bé, molt bé.

A destacar: he gaudit de la natura plena d'aigua (llacs d'alta muntanya i piscines sulfuroses a la Cerdanya, i rius intermitents amb piscines d'aigua natural a la Terra Alta i el Matarranya), que m'ofereix un estat de relax indescriptible.

A hores d'ara no m'hi veig recorrent una gran ciutat ni visitant museus tediosos. Busco espais breus, on passejar i on trepitjar els carrers en el dia a dia, sense buscar res concret, fixant-me en una pedra aquí, en una porta allà... Ocupant el temps en petites activitats que gaudir en família i que per això han de ser eminentment dedicades a un públic infantil (muntar a cavall, visitar una cova, fer formatges, nedar en un riu, o caminar per boscos saltant rierols). Tot a poc a poc, evitant atapeir una agenda amb mil coses i activitats de risc (per exemple, sopar en una pizzeria atapeïda de gent on els cambrers són lents, per natura o per situació). Avui això i demà allò. I si és possible, al vespre quan ja els més menuts dormen.... fer un mojito o una copa de cava gelat.

Llegint el que escric, estic segura que fa uns anys no m'hi reconeixeria. Llavors anhelava agafar avions, fer mil coses, veure mil llocs, sopar aquí i dinar allà.... Coses de la joventut i sobretot, de ser només dos. En uns anys, hi tornaré, no sé si amb les mateixes ganes (l'edat serà una altra), però tornaré a voltar per aquests món de Déu (em queda tant per conèixer!).

Però ara no és això el que em toca, i estic encantada de viure les vacances a mida de les meves filles, compartint-les amb amics i família, en sentit ampli.

Excès de gent

Com qui vol fer una gràcia, s'ens va ocòrrer al J. i a mi anar amb les nenes a les festes de Gràcia. Per veure els carrers engalanats i aquestes coses.

Quina mala idea! Només vam veure un carrer i mig guarnit. Impossible de donar cap passa més. Quanta gent! Amunt, avall, aturada, rient, xerrant, bebent.... Majoritàriament joves (d'uns quaranta amb nens a l'hora que hi erem), d'aquí, d'allà. Era com una riada, com una manifestació.

Vaja que ens vam agobiar força. Feia tants anys que no anevem (ja no recordo quants) que ens va semblar impossible tot l'ambient. Així que vam tornar a casa esgotats i amb la idea que em molts anys no hi tornarem.

Come on, come on...

Per què els senyors Beatles van anomenar la cançó Please, Please, me? Les meves filles quan la demanen ens diuen: papis poseu el Come on! I de fet, és cert que la paraula que surt més és Come on.

Bé ells sabran. El que nosaltres sabem és quina ha estat la cançó de l'estiu per les noies al cotxe, aquesta peça de l'any 1963. L'hem escoltada.... centenars de vegades? I jo, amb la meva oïda dura encara sóc incapaç de repetir res més que el come on. En canvi elles... semblen lloros, i la segueixen (una mica a la seva manera) força bé, especialment el "you" final, que l'entonen com els originals.

M'escric la lletra a veure si me l'aprenc..... Visca un estiu retro!!!!!

Last night I said these words to my girl
I know you never even try, girl
Come on, come on, come on, come on
Please please me oh yeh like I please you

You don't need me to show the way, love
Why do I always have to say, love
Come on, come on, come on, come on
Please please me oh yeh like I please you

I don't wanna sound complaining
But you know there's always rain in my heart
I do all the pleasing with you
It's so hard to reason with you

Oh yeh why do you make me blue
Last night I said these words to my girl
I know you never even try, girl
Come on, come on, come on, come on
Please please me oh yeh, like I please you

Estic tant de vacances...

... que també ho estic d'aquest bloc.

Ja arribaran temps més fructífers de pensaments i idees.

Fins llavors... DISFRUTEU L'ESTIU.

Avís a una conductora habitual...

Avui ha estat el primer dia que arribant abans de les 8 a la feina he fet tard. M'ha costat aparcar. On sempre no hi havia lloc, ni al carrer de sobre, ni... bé, si a l'altre si (encara que era un lloc no gaire agradable, si és que hi ha llocs agradables on treballo).

Tres carrers amb obres a banda i banda i quatre de zona verda inaugurada fa un mes són els culpables d'aquest DESGAVELL. Els primers estaran així fins a finals d'any, els altres.... sine die (i esperem que no ho estenguin més!).

Tot plegat em preocupa, perquè quan tornem al setembre, amb els profes de l'escola propera també a full time, .... segur que hauré d'acabar triant una de les següents opcions:

a) arribar més d'hora a la feina
b) venir en metro
c) comprar-me un tricicle
d) pagar pàrquing

(exposades en ordre decreixent de prioritats).

Pensava aquest matí....

... quan sortia de casa...

mira, aquí davant, a on era la drogueria de tota la vida ara hi ha una carnisseria oberta de 7 a 21 (tots els treballadors són sud americans)....

...aquell bar de tota la vida el porten uns xinesos i ara obre de 7 a 23 o més....ui, i aquell altre bar també el porten xinesos....

ja dins el cotxe....

...ei... el bar de la carretera també el porten xinesos..... la cafeteria de Bracafé són sud americans.... un altre bar que el porten xinesos!.... i aquest..... no, encara el porta l'home de sempre, però com a molt li queden dos anys per jubilar-se... després el tancarà o el traspassarà a uns xinesos... i així fins em vaig anar fixant fins a perdre el conte....

Em va venir al cap la ciutat canadenca de Vancouver, arreu ens deien que tenia el Chinatown més gran del món... No ho dubto, però aquí els estem seguint les passes.... Només una gran diferència, no han muntat els seus restaurants sinó que s'han fet càrrec de negocis autòctons i continuen servint les tapes de tota la vida (més o menys)..... en tot cas, tothom busca la seva "oportunitat", encara que.....

85 kg I NO TINC SOBREPES???!!!!

He tingut una visió. Tinc a les meves mans l'informe de la revisió mèdica anual de la feina... Tot sembla normal.....

Conclusió final signada per la doctora de torn: APTA PER EL DESENVOLUPAMENT DEL MEU LLOC DE TREBALL (no té cap importància la miopia, les contractures d'esquena, el mal de cervicals...., està bé).

INFORME NORMAL????? Acabo de veure que en les meves dades bàsiques que la meva estatura és de 1.56 cm (fins aquí bé), però el meu pes: 85 kg.

Horrorrrrrrrrrrrrrrrrr! Jo ja pensava que em sobraven uns pocs.... però comptava amb 2, 3 o 5.... però 30...........

Em miro l'informe, em miro a mi davant del mirall, i no veig el pes.... Conclusió: ÉS UN ERROR.

El que em preocupa és que en cap moment en l'informe va aparèixer una marca d'atenció, és a dir, que en l'elaboració tot és fa manualment i res és automàtic (ara que a tot arreu hi ha uns fantàstics programes que et calculen les coses i et donen uns resultats al moment), ja està bé... però no sé.... NO SÉ SI FIAR-ME GAIRE DE L'INFORME.

El misteri de les barrites energètiques

És una llegenda urbana això de que les barrites energètiques et sacien sense engreixar-te (segur que la llegenda l'ha promocionat la mateixa empresa de publicitat que crea els anuncis, textos de la caixa i de la web).

Lo d'engreixar-te, no ho sé... però lo de saciar.... ja us dic que no.

Casualment aquests dies això és el que tenia per esmorçar a la feina, i ni menjant-me dos ni bebent molta aigua (per veure si creixen a la panxa els cereals....) he aconseguit deixar de tenir gana.

Setmana postvacacional

Ja ha passat aquesta setmana desprès del parèntesi.

Despressió postvacacional?? NOoooo, no he tingut gaire temps.

Cansada? SIiiii, dos dies he hagut d'anar a la feina en transport públic i quan estàs acostumada a anar en cotxe............. (a més l'autobús és lent.... veus el carrer, sí, però és lent i se m'ha fet molt feixuc moure'm).

Tinc dolors? SIiiii, m'està fent mal la ciàtica (déu ser que ja no puc dormir en un matalàs al terra, o que tinc una edat o senzillament, que m'havia de passar malgrat les mans de l'osteòpata).

He fet alguna cosa diferent? SIiii, que he anat quasi cada dia de metges (les visites ja les tenia programades), semblo una iaia!!!!

Uffff! NECESSITO UNES ALTRES VACANCES.... (sort que arribaran aviat, després d'una setmana de jornada intensiva, YUPIIIIIIIII!).

Coses que he après aquestes vacances...

a) Que més d'una dona a la cuina (que li agradi i vulgui cuinar, és clar) = a disputa segura (sense mal rotllo ni violència, però cadascú fa les coses a la seva manera... i la d'un és sempre la bona, oi?)

b) Que per una generació de dones, els homes, encara que siguin joves, són uns personatges a servir (no hi estic d'acord, és clar, tothom hem de col·laborar en tot, que jo també sóc una caçadora-recol·lectora com ells)

c) Que les històries personals de la gent supera quasi sempre qualsevol guió cinematogràfic (estic pensant en reescriure una història de.....)

d) Que no vull una casa de poble pròpia per anar de vacances (dóna tanta feina, que de facto s'hi treballa més que a casa)

e) Que el parquet és molt maco, però quan tens dues nenes petites dóna una feinada de mil demonis (què ràpid és neteja el gres!)

f) Que es pot viure, si més no una setmana, sense mirall, per no parlar de que la vida segueix sense Internet o cobertura en el mòvil.

g) Que en una maleta sempre es posen coses que mai són utilitzades-

h) A fer galetes de vi, bacallà amb samfaina, pollastre rostit i algunes especialitats més.

i) A collir maduixetes de bosc.

j) Que quan tens temps lliure pots escriure millor un bloc, encara que no tinguis connexió i hagis d'esperar a arribar a casa a penjar-ho.....

Olors

Excepcionalment al juliol, dies de vacances al Pirineu. Descans, tranquil·litat, poques obligacions i, en general, poc de tot. Un trencament total amb el que és habitual. No estic habituada a tantes hores i tant poques coses a fer. És con si vas corrents i de sobte xoques amb una paret i quedes ben aturat.... Bé, però per això són vacances, no?

Aquesta lentitud m'ha permés SENTIR ELS OLORS.

Durant el viatge i dins del cotxe, una suau olor, però intensa, provinent d'un extens mantell de flors grogues (possiblement camamil·la). Al poble, l'olor de la maria lluïsa assecant-se, de la terra humida després de la tempesta de tarde o de les bugades assecant-se al sol. I al bosc, l'olor de bosc i, sobretot, de les maduixetes recol·lectades durant un passeig tranquil (uns 500 grams en dos dies, no està malament, oi?!).

La collita no s'ha convertit en melmelada (ja hagués estat el summum), però sí que ens les van menjar amb suc de taronja i sucre. Boníssimes!!!!!

Escoltant els grillls....

Quarts de dotze de la nit, i estic asseguda al balcó, en una vella hamaca apedaçada.

Una suau brisa em refresca mentre escric amb l'ordinador sobre el genolls (tota una novetat, que em sembla que repetiré). Al cel veig els raigs del Palau Nacional de Montjuïc mentre escolto el cant dels grills, que deuen habitar, suposo, als arbres de davant de casa (tota la resta és ciment).

Estic a dos dies de començar la primera part de les meves vacances. Suaus i tranquil·les, sense nervis per si el volcà de nom impronunciable m'impedirà agafar l'avió destí l'altre punta de món (de fet, ara per ara, veig molt llunyà el moment de tornar a pujar a un avió que em porti enlloc, posem per cas). Tot i així, les espero amb ganes, perquè crec recordar que mai havia fet vacances al juliol (a excepció de quan estudiava i no treballava), o perquè tinc il·lusió per estrenar la nova càmera...

Dones del meu cercle

Quan era petita, em pensava que només hi havia UNA millor amiga, després vaig créixer. I vaig descobrir que si obres el teu cor, la vida t’ensenyarà el millor de moltes amigues.

A una la necessites quan tens problemes amb la teva parella. Una altra amiga la necessites quan tens problemes amb la mare. Una altra t’escoltarà quan només fas que parlar dels teus fills i activitats. Una diferent quan vulguis anar de compres, compartir, fer broma o només estar juntes. Una et dirà: "plorarem juntes". Una altra: "lluitarem juntes!" Una altra: "anem-nos-en de viatge".

Una amiga sabrà la teva necessitat espiritual. Una altra la teva debilitat per la roba. Una altra la teva afició per llegir. Una altra et farà costat quan estàs confosa. I una altra t’ajudarà a esclarir els teus dubtes.

Elles estan en qualsevol moment, qualsevol dia, o si necessites sortir a esbargir-te, o que t’aturin de fer una animalada molt grossa...Aquestes són les teves millors amigues.......

Potser que una sola dona reuneixi moltes condicions, però n’hi ha de molt diferents. Una d’EGB... Una del Batxillerat... Algunes d’altres feines... De vegades la mare...De vegades una veïna...
Altres una germana... O potser una cosina...Així que potser ha estat la teva amiga durant 20 minuts o potser més de 20 anys, I, NOMÉS SI TU VOLS.

Gràcies per estar en el meu cercle... per sempre.

(ja imagineu que no he estat l'autora de tot plegat... només faig de transmissora, però m'identifico molt).

Valorant-nos

Avui llegia un d'aquells powerpoints que parlen de lo MERAVELLOSES que som les dones (mengem les restes de casa, tenim cura de tot i de tots, som afectuoses, només tenim dues mans, treballem moltíssim, mai estem malaltes o ens guarim soletes, perdonem, escoltem, plorem, soportem tota mena de dificultats, som persistents i no acceptem un no per resposta, som incondicionals, mostrem amor, etc, etc, etc)...

....Vaja res de nou, oi? Només que aquest acabava una mica diferent: mostrava un PERÒ.... Vaja un DEFECTE: que ens oblidem sovint de tot el que VALEM.

I és veritat, sovint em pesa més el que m'oblido de fer que no pas el que ja he fet (lo primer em dóna sensació de mancança i lo segon és una obligació que per tant no valoraro). I és un error. No vull dir que no cal fer el que oblido, però de segur que tampoc és tant tràgic, no?

He de ser una mica menys exigent amb mi mateixa, perquè no sóc una superheroïna de cap sèrie de televisió. Sóc una persona!

Ja puc tornar a rentar la roba!

Després poc més d'una setmana, ja tinc la nova rentadora a casa.

La vella, que no ho era tant --només 5 anys-- va deixar de funcionar. Poc a poc, sense fer soroll, ni escuma ni pérdues d'aigua. Només va deixar de donar voltes.

Davant del fet, tenia dos opcions, cridar a un tècnic per arreglar-la (=120€ pel capdevall) o comprar una nova (=250€). A casa vam triar la segona opció.

Quina mala sort (o no), la rentadora que voliem no ens la podien entregar al dia següent. Haviem d'esperar 5 dies naturals... Però atenció! ... ja només quedaven 2 dies per a que fos 1 de juliol.

I???? us preguntareu.... Doncs que la Gene, malgrat la crisi i les retallades de sou als funcionaris ha decidit mantenir el pla renovat d'electrodomèstics.

I allà estic jo, com a bona cap de compres de casa meva (mai això em servirà com experiència si vull aconseguir una feina en aquest camp perquè hauré de demostrar la meva experiència només amb un màster reglat en el tema i un bon nivell d'anglès), esperant dos dies i fent el munt de paperassa per poder acollir-me a la subvenció.

Però ja està, ara ja puc rentar (com ho he trobat a faltar!) i potser quan em torni els dinerets el meu govern aniré a dinar a la pizzeria de la plaça Cerdà.

Ah! i si heu de fer cap canvi d'aparells a casa, ara és el moment, que quan s'acabi la partida s'acabarà el pla.....

Principi i final

Ja sé que moltes coses tenen un principi i un final, i en la majoria de casos, a més sobtat.

Però avui he descobert el final d'una etapa d'un bloc que seguia. Ha estat de sobte, sense avís, tal i com el vaig descobrir.

Com no, la decisió s'ha de respectar, però m'agradava de llegir i d'esperar les seves notes musicals cada mes.... Espero que l'autor, d'aquí a un temps ens permeti disfrutar de nou de noves paraules.

La xarxa està plena de finals, i aquest potser tindrà el mateix final, però no sé quan ni si passarà. En tot cas, de moment, segueixo....

Un nou solstici d'estiu

Ja us ho deia l'any passat. Quan arriba el solstici d'estiu necessito de la comunió amb els elements de la natura --ja sigui foc, aigua o aire-- perquè el meu interior reneixi.

És com si durant la primavera hagués esmerçat tantes forces en què la terra doni els seus fruits, que ara no em queden ganes de recollir els fruits i gaudir-los durant els llargs dies d'estiu.....

Però, malgrat tot, el punt d'inflexió arriba i poc a poc recupero les forces, les ganes.... Un cop de brisa marina que t'omple els pulmons, la remor de les onades, la lluna quasi plena damunt un cel vermellos...

Tot és al seu lloc per donar transmetre'ns allò que l'ànima anhela ...

...malgrat la sorra que s'escola pels nostres entrepans i begudes o seguim un partit de futbol que no ens interessa.

Trastos a la cuina

Una de les meves dèries és la cuina....

I vosaltres direu, quina sort han fet a casa seva! Deuen menjar coses sanes, imaginatives, variades, sorprenents, elaborades....

Però res més allunyat de la realitat. Cada vegada vaig a pitjor....i la meva cuina s'assembla cada vegada més a la de la meva mare (en aquest cas no perquè sigui excel·lent. De fet, ella mateix sempre ha dit que com que no li agrada no surt de les coses a la planxa i, amb sort, d'una arròs amb conill i cargols acceptable. Sort en els darrers anys del cuinetes del meu pare....)

Tanmateix, quan veig estris, màquines i parament de cuina, la vista tot ho mira, i el cor tot ho vol.

Sempre penso "això em serà superútil i faré....Humm, què bo! M'encanta. Què guai fer crema catalana en un moment, neules, gelats i sucs amb fruita natural, pa i iogurts; ratllar les pastanagues en finíssimes tires i tallar les patates totes iguals; fregir sense embrutar en un espai mini; tenir motllos de silicona de totes les mides, safates d'amanida, gots de coloraines, una mànega pastelera, una mànega de xurros,....iiiiiiiiiiiiiiii...., perquè no, un robot de cuina que ho faci tot, tot i tot."

Passat el moment d'eufòria, que darrerament és força sovint gràcies als anuncis que m'envien per correu electrònic els amics del Lidl (sempre tenen alguna proposta per la cuina a preus molts interessants), el desig s'esvaeix.... perquè penso: on ho posaràs? la cuina és petita. Recordes aquella centrifugadora d'amanida que vas llençar? i la fregidora que vas regalar? per no dir res de la batedora de sucs guardada dalt de l'armari o dels vint motllos diferents que encara no he estrenat.....

I com podeu imaginar, em quedo sense robot de cuina, planxa de neules, gelatera, panificadora, iogurtera...

Però tranquils, tinc una minipimer i un fantàstic llapis cremador (una mica infrautilitzat, això si)....