Comunicar-se

Darrerament, estic tenint la sort de poder veure alguna que altre peli de les que m'agraden: romàntiques amb embolics i final feliç. D'aquelles que pots deixar anar quatre llàgrimes ben bones que desintoxiquen de tot el que passa pel cap, al menys momentàniament, i que no tenen que ser per a cinèfils (jo no ho sóc, per suposat).

Això m'implica anar a dormir més tard, i patir una mica de son al matí, però em compensa.... què li farem!

En totes el denominador comú dels embolics de les parelles és la falta de comunicació, per això o per alló. Els mals entesos sempre arriben de la mà del deixar fer, de l'esperar que l'altre ho endevini, de trobar el moment, del silencis, del suposar, de l'orgull, del no saber com parlar... (coses que en un moment o altre de les nostres vides de parella també passa). I el final feliç arriba després d'haver parlat, d'haver posat els punts sobre les is, d'obrir-se i reconèixer els propis sentiments vers l'altre.... (i apa, jo a plorar....).

Per això, jo que sóc de mena "xerradora" (potser massa i tot), quan estic veient les pelis, a més de plorar, em ve al cap una cançoneta de Presuntos implicados, que aquest estiu les meves filles han descobert i que canten amb sentiment, tot i no entendre el significat de la lletra: Tenemos que hablar.