Posant el pessebre

Un dia menys per celebrar el Nadal, i un pas més en les tradicions. Ja hem posat el pessebre.

Finalment hem trobat un petit racó a l'entada de casa per posar-lo. Ha quedat prou bé, malgrat no tingui llums (no tenim on endollar-les...).

Ho hem posat les tres dones de casa, i hem tingut sort: només s'ha trencat el cap del patge del rei Baltassar (què bé que teniem cola d'impacte a casa! ja està arreglat!). Quin esclat d'alegria cada vegada que descobriem un nou personatge sortint del corresponent paper de diari amb que el teniem guardat!

Aquest pessebre té més de 30 figueretes, però és petit i una mica eclèctic. I cada any quan el poso m'enrecordo de les meves ties àvies de les quals el vaig heretar (el naixement és d'abans de la Guerra Civil del 36). Potser algun dia algú també em recordarà....

A veure si aquest cap de setmana passem per Santa Llúcia i trobem alguna figura nova!

De camí....

Ja està. Les felicitacions de Nadal ja estan a la bústia de Correus... i encara no som a 23!

Tot un èxit, quan encara ni fa tres dies no sabiem com serien... (clar que em sembla que hi ha més d'una família que en aquest tema també va ajustadeta amb les dates...)

A casa les pensem nosaltres, i sempre, bé des de fa 5 anys, tenen un element comú: la foto de les nenes. No és gens original, però ens agrada perquè ens sembla un petit gest per la família extensa que no les veu gaire sovint. I com que els més pròxims també estan encantats amb l'elecció... doncs... per què buscar una nova fòrmula?

Aquest any, la versió paper té menys presència (serà la crisi?), i per innovar sortim també els progenitor. Hi ha només una frase, curta però sincera:

Bon Nadal i Feliç 2011

M'ha trucat el profe....

He rebut al mòbil una trucada del profe del curs on-line de pàgines web....

...Volia recordar-me que només queda una setmana per acabar el curs, i que encara no havia fet més que un exàmen (l'he corregit, n'he fet dos...).

També m'ha animat a fer NOMÉS els exàmens, perquè sinó NO PODRÉ ACCEDIR A ALTRES CURSOS DE Foment... (com que estàn tan sol·licitats, si abandones un passes a una mena de llista d'alumne no desitjat).

Jo tenia clar que només faria els exàmens, però ara ja he pensat que ni llegiré els temes abans de fer l'exàmen, aniré a buscar directament la resposta de les preguntes.... (uff, qui m'ho havia de dir amb lo bona estudiant que era de petita/jove...).

Confeso que, tot i l'edat, aquesta trucada m'ha fet posar-me a la defensiva amb el profe, i he justificat la meva falta de dedicació... igual que ho feia quan era petita....com empenedida de no complir amb les meves obligacions i compromisos....

Ai, ai, ai, encara he d'apendre a no sentir-me malament sinó arribo a tot.

Tres dies, tres museus

Aprofitant un llarg pont, els de casa hem fet una escapadeta a la muntanya. A respirar i ventilar-nos amb els aires del Pedraforca, i si hagués estat possible, fer àngels sobre la neu.

Lo primer ho hem fet (missió complerta!) perquè d'aires hem tingut força. Lo segon, no. I no és que no hagués neu (vam arribar i estava tot ben blanc i amb un bon gruix), però va marxar de la nit al dia, literalment, com per art de màgia (bé, no és cert, les temperatures van pujar, va ploure i va fer vent tota la nit i al matí....ja no hi quedava ni un bri de neu).

Així que ens vam quedar amb les ganes d'estirar-nos sobre la capa blanca i moure braços i cames a la vegada (sort que encara van restar algunes clapes de neu petites però suficients per fer una mini guerra de neu i un mini ninot de neu).

La ja menciona pluja, en format xirimiri, ens va fer que en tres dies visitessim tres museus (em va recordar un viatge a Hongria on vam visitar com deu museus en un dia....).

Primer, el Museu de les Mines de Cercs. Una visita a una antiga colònia minera, amb passeig per una casa de miners (dels capataços suposo, tenien letrina dins de casa) i accés a la part més exterior de la mina de carbó amb casc i viatge amb trenet (d'on d'aquí poc els Reis d'Orient aniran a recollir el carbó que repartiran a tots els que no ens haguem portat bé).

El Museu de les Trementinaires, sobre aquelles dones que viatjaven pel país venent herbes remeieres i unguents i que en més d'una ocasió havien estat considerades bruixes. El museu és petit però amb un interessant audiovisual d'aquest ofici que el museu intenta dignificar.

I finalment, ja que l'A. està estudiant a Picasso, vam visitar el Museu Picasso de Gósol. Encara més petit que l'anterior, i sense cap discurs museístic. Només una mostra de còpies dels dibuixos que va fer el pintor durant una estada de tres mesos en el poble. Però tot és bo per apendre una mica.

Posant ordre al món....

Ara que ja quasi he escrit 200 post, he pensat que era un bon moment per a fer un repàs i catalogar de què parlo.

I la veritat... em costa, perquè quan ja està escrit queda allà, i rellegir-lo s'em fa una feinada, però catalogar-lo... ja em sembla una cosa impossible. Vaja que clarament aquest bloc és una MISCEL·LÀNIA molt miscel·lània i molt PERSONAL. Ja m'està bé!

Però bé, per ordenar tot aquest garbuix he creat racons temàtics (amb més o menys encert) que tenen molt de calaix de sastre. Podeu fer propostes per canviar o millorar!, qualsevol comentari sempre és benvingut.

Estudiar sota mínims

Ja us vaig comentar que estava reciclant-me. I avui, un mes després de començar el curs he fet el primer exàmen (resultat: 10 punts... clar que no té cap mèrit, l'he fet amb el llibre al costat i buscant la resposta).

Segons el programa, se suposa que ja hauria d'haver fet 5 exàmens.... si, si, ja ho sé, no vaig bé.... Per això he decidit fer-lo sota mínims, és a dir, anar a respondre els exàmens. No tinc temps (ja veieu, són les 5 del matí i fa més d'una hora que estic llevada llegint i responent preguntes, això no és vida!) ni ganes (vaig esgotada).

Vaja, que amb tot, crec que no us podré crear mai una pàgina web (perquè d'això va el curs), si comptàveu..... ho sento, encara que seguint el llibre.... potser m'ensortiria i tot.

Crec que és la segona o tercera vegada que em passa. Penso que podré seguir un curs on-line, però no... em falta força de voluntat o em sobren obligacions diàries.

Aigua sota la rajola

Tot el dia que he portat les botes brutes de fang!

I per què? Doncs perquè després de la pluja l'aigua és queda ben amagada sota les rajoles del carrer. I això, que si estiguessim en un desert seria una benedicció, és enmig de la ciutat una mala passada (al menys per mi). Sempre tinc la sort de trepijar la rajola moguda que, en agraiment, m'ofereix un bon raig d'aigua amb fang!

Clar que de fet no té la culpa ni l'aigua ni la rajola, sinó els sapastres dels paisatgistes i dels operaris que dissenyen i fan una ciutat en què una via peatonal, on també hi pot circular tot el trànsit de mercaderies que necessitat un mercat, sigui de rajoles sense cimentar (una tècnica que ja es veu super innovadora i eficient!).

Primer dia d'advent

Avui comença el compte enrera perquè arribi de nou el Nadal, i a casa, ja ho estem vivint.

Jo de petita, no havia vista mai un calendari d'advent, de fet ni sabia què era. I si després ja havia escoltat la paraula, em sonava a una cosa molt "anglosaxona".

Però ara, el calendari d'advent ja forma part de les tradicions de casa.

I tot va començar amb un primer calendari que ens va enviar la nostra amiga americana ara ja farà cinc anys.... Els primers van ser d'aquells que s'il·luminen per dins, preciosos... Ara, però, el que interessa és que tinguin xocolatina a dins... i la veritat, no són gens agraciats. Què farem!

La porta tancada

La porta de la meva feina, no és ben bé com la de la foto, però de nou me l'he trobat tancada quan he arribat (i no és una metàfora per parlar d'un acomiadament laboral). Com quasi cada dia quan arribo a les 7:30 del matí, la porta és tancada.

I llavors he d'esperar que la persona que l'hauria de tenir oberta ho faci (ella ja fa estona que hi és quan jo arribo). I ni tan sols el que jo la busqui per a dir que ja he arribat, el motiva el més mínim per anar a obrir més despresa.

I jo, esperant en un passadís gris i amb una porta tancada, em sento, per diverses raons, una mica idiota (he seguit la rutina d'aixecar-me, dutxar-me, vestir-me i esmorzar sense perdre un segon per fer-ho tot en 30 minuts; he conduït posant els cinc sentits per creuar la ciutat sense córrer en 25 minuts; i amb tot, he aconseguit fitxar a les 7:30, o com a molt i 35).


Però de sobte tot s'atura. I jo estic allà, palplantada, esperant. Realment és com si hagués patit un xoc frontal la meva inèrcia. Tampoc tinc la sensació d'anar com una moto, però aquesta quietud m'incomoda. A més, l'empresa em fa el favor de deixar-me entrar abans per tenir una mica de conciliació familiar, i jo no puc començar a obrir l'ordinador fins a les 7:45. Això em fa sentir que estafo uns minuts (encara que no sigui cert), i em fa començar el dia enfadada amb el món....

Menjar de tupper

Quan aquest matí anava tan digna cap al cotxe amb el meu tupper de patates i carn estofades, pensava en una conversa de fa poc amb amics sobre precisament, això, els tuppers.

Ressulta que una altre "ona" d'aquí a poc també s'haurà de portar el tupper a la feina (benvinguda!!!!). Això li passa per ser mare que vol treballar (perquè la seva feina li agrada, encara que l'empresa tingui l'horari partit), però passant a la feina el menor temps possible per poder arribar a casa d'hora i estar amb el nens. De vegades sembla una fita impossible compaginar una cosa i l'altre (el que en diuen la conciliació familiar).... però per això nosaltres som les REINES dels equilibris i malabars o dels trenta: entrem 30 minuts abans, treiem 30 minuts del dinar, etc., etc., etc.

La preocupació més gran de la meva amiga ona era com omplir la maleta-tupper de Valira que ja té comprada (jo vaig trigar anys a tenir-la, primer vaig passar pels tuppers del xinos, després de l'IKEA i finalment pels Valira, tot un encert encara que de vegades recordi vells temps i vagi menys "mona"). Ella pensava en coses a la planxa i amanida, però assegurava que s'afartaria aviat de la poca varietat.

Jo que sóc ja porto més de 15 anys de tuppers (primer per economia i segon perquè al meu estòmac no li va cuina de bareto-restaurant tots els dies, i molt menys, al meu rendiment laboral després de dinars de dos plats i postre) de seguida la vaig desenganyar: de planxa res, que queda molt ressec! Millor coses cuinadetes (llenties, verdura refregida, estofats poc caldosos, pasta tradicional i en amanida, canelons, carn arrebossada, saltxitxes a la planxa, quirche, truita en totes les seva varietats, arrossos diversos.... i una llarga llista que ara no en ve al cap).

Per no avorrir els dinars de cada dia va bé tornar a mirar-me els llibres sobre menjar de tupper que hi ha a la biblioteca, passejar per blogs especialitzats, tenir les orelles ben obertes a qualsevol suggerència o plats que vegi als companys de menjador i, sobretot, acceptar les restes de qualsevol dinar familiar que et vulguin donar, perquè per mi el més pesat no és cuinar, sinó pensar en què he de cuinar (clar que hi ha èpoques de tot...).

Manual de la bona esposa

Avui un refregit comentat d'una sèrie d'imatges que em va fer arribar la meva cosina. Em sembla un document d'alt valor per les dones de tots els temps.

Mireu i penseu! (per cert, m'encanta l'estètica retro).

Comença bé, oi? Apareixen els termes felicitat somni (interpretació pròpia, és clar).

Això és el que voldria jo, planejar amb temps el sopar... no com ara, tot a l'últim moment. Així em queda la majoria dels dies.... No em podrien dir com planificar?

Algú dubta de lo mona que estic jo per casa? No em cal abitllar-me especialment....Descansar? no em cal (total, porto aixecada des de les 6:30 hores del matí i a les 20 hores, només porto tres hores de la segona jornada laboral). 

 Dolça i interessant?... je, je, je.... què pot tenir d'interessant parlar de les feines de casa?

Ja, ja ho sé que ho hauria de fer més sovint, i si seguis les pautes que dóna la vinyeta segur que tindria la casa "como los chorros del oro".

Ufff! No tinc paraules.

Missió impossible.... elles prefereixen pintar fins l'últim moment amb tèmperes.....

Menys mal que no passo l'aspiradora, i la rentadora està al safareig......

Apa, més felicitat injustificada! (encara que en el fons hauria de ser així, segur que jo em trobaria més relaxada).

Això si que ho faig....

Evident, total jo si sortís no em divertiria gens.... només pensaria en els que s'han quedat a casa....

Total no hi ha temps.... hem de sopar, recollir, posar les nenes a dormir, veure la tele.....

 

I tant!

Ho posaré en pràctica!

No em sento quasi gens identificada amb el que passa a casa meva, però amb una petita renovació i modernització de l'estètica, conec uns quants casos de parelles que no difereixen tant d'aquesta guia del 1953.....

Mags i altres espectacles infantils

Amb aquest afany que tenim els pares d'avui de fer els caps de setmana inolvidables als nostres fills (per no dir moguts i divertits, i en certa manera stressants, per voler fer mil coses), a casa, hem obert una línia: espectacles infantils gratuïts els dissabtes a la tarde (coses de la crisi, ho havia de dir, oi?).

D'espectacles Barcelona i els voltants ofereixen mil. Uns de gratis i uns altres de pagament. L'oferta, jo diria que és inacabable. Només cal, de vegades saber on trobar la informació de les novetats. La web Toc Toc, ofereix molta informació, i La Vanguardia (pàgina de cultura, apartat dedicat als nens), també.

A aquest darrer és, on un dia per casualitat, van descobrir que hi havia un espectacle gratuït a El Corte Inglés de Cornellà a les 18:30 h (una hora perfecta per anar-hi després de la visita setmanal als avis d'Horta, a més vam recordar que la nostra amiga G. ens havia parlat de que feien coses per crios). I ja ens veieu, quasi cada setmana al centre (que la petita de casa anomena "la botiga dels contes", per allò que el primer espectacle que vam veure era un contacontes).

Ahir va haver l'actuació d'un jove mag. I com que la màgia és una cosa que encanta a les nostres menudes perquè "el seu avi havia estat mag" (bé, la realitat és que el meu pare quan els meus cosins i jo érem petits va comprar alguns trucs de mans a la botiga Ingenio, vaja que no eren els truc de Magia Borràs, que també el teníem, i per les trobades familiars ens feia un petit espectacle) no vam faltar.

Com sempre, jo, igual que els petits (i mira que hi havien) ens vam quedar bocabadats de veure com apareixien i desapareixien coloms, feia paperets d'aigua o apareixia un billet signat per un espectador dins d'una llimona (alguns dels trucs eren els de la temporada, perquè en un altre espectacle de màgia que vam anar fa poc, van fer els mateixos).

Sé que hi ha truc, però per més que miro, no el veig (és clar, que mai, he tingut l'interès de veure com es feien els trucs, i mira que ho tenia a prop!). Em sembla que d'aquí a poc, un encàrrec pels Reis, serà una capseta de màgia per principiants....

Escoltant als de dalt...

Per primera vegada he estat convidada a una sessió de treball de caps intermitjos i suprems. No sóc un d'ells (dels intermitjos perquè dels de dalt, ja es suposa, oi?), però, allà estava (jo i tres més dels no habituals).

Quin era el propòsit de la nostra presència? Encara no ho veig. Tampoc ningú ho ha explicat. Jo com els altres, som una mena de mà dreta dels nostres caps immediats, els únics, en tot cas, que ens valoren i tenen en compte la feina real que fem i les nostres opinions.

Però allà estàvem, escoltant present, i possible futur, de la nostra feina i la nostra empresa (perquè la sessió no era per treballar, és a dir, posar en comú idees i que aquestes siguin assumides pels de més amunt, sinó per escoltar... visca la pluja d'idees!). Migveritats o migmentides que són com una música que fa temps que sóna però que no acaba d'arribar. He sentit molta teoria, però poca pràctica. Algunes propostes, però poques, per no dir cap, concrecions.

M'ha semblat estar en un vaixell sense GPS ni timó....on se sent el cant de sirenes...aquell que et pot fer perdre del cap.

Microcontes

Jo no sóc una escriptora. Jo em limito a escriure al meu bloc, a posar sobre blanc i negre el que penso, però estic segura que em falta un "punt" d'ofici i de "gràcia" (en el sentit més estricte de les muses). No em veig escrivint ni una novel·la, ni res publicable. Em falta capacitat per imaginar, per passar la realitat a través de la imaginació, i per explicar històries interessants, divertides i noves, que a més tinguin un principi, un desenvolupament i un final.

Tanmateix, he vist que per la xarxa corren molts microcontes. I m'he animat a participar en el concurs que proposa el bloc Tumateix Llibres. No recordo com he anat a parar, però m'ha semblat divertit fer una història en només 50 paraules i una paraula obligatòria (us imagineu que no pretenc guanyar, sinó que se m'ha presentat com a repte i divertimento a la vegada).

Aquí us el deixo per a llegir:

Quan era una lluna, volia ser granota. Quan sigué granota volia ser dofí. Quan va ser dofí volia ser lleó, i quan arribà a ser un lleó ja pensava en ser llapis. Des de sempre havia mirat endavant. Però un dia, va tornar enrere en el temps.

Què faig amb un paquet de cibulet?

Em vaig passar tot un Nadal entusiasmada per comprar-ne, sense saber on posar-la ni quin gust tenia, em sonava tan bé cibulet, què fi!

Després vaig somniar amb un petit hort urbà ple de plantes aromàtiques al balcó de casa, amb cibulet inclosa (pensava que conrear aquesta planta donaria pedigrí al meu hortet i a la meva cuina), però mai va reeixir, a excepció de la menta, que aquesta si que creix sola.

Ja veieu que tenia aquesta herba aromatitzadora de la cuina molt mitificada, i ara va i em regalen un paquetet de cibulet, altrament coneguda per la forma francesa ciboulette o la castellana cebollino. Aquesta és la que dóna més pistes de l'origen de la planta i del seu gust. Pertany a la família de les cebes, i el seu gust recorda de manera llunyana i molt suau el gust d'una ceba dolça.

Però com tot els mites, ara que el tinc a tocar, què en faig? Una vegada més els llibres no donen totes les solucions, i entre els meus receptaris de cuina no trobo receptes amb cibulet, i per la xarxa, tampoc trobo gaires, llevat d'alguns spaguetthi amb salsa de cibulet. Ara això sí, com a condiment d'amanides si que surt molt. Així doncs, aquesta és la sortida que li estic donant.... ara que si algú te més propostes.... em queda un munt (sembla que mai s'acabi, condeix tant...)

Apunt extra al tema del tint de cabells

Només un parell de puntualitzacions que he pogut recollir a posteriori sobre els meus cabells "nevats":

a) sembla no eren tan visibles, i per alguns havia passat inadvertit (què Santa Llúcia els conservi la vista!)

b) el nou color és tan natural que també ha passat inadvertit a la majoria d'ulls (vaja tot un encert aquest color de Llongueras, que a més m'ha cobert els cabells blancs millor que d'altres productes anteriors. Repetiré!).

Semi mare, semi soltera

c

És una estranya definició que em faig de mi mateixa, i d'algunes amigues que conec, i que ahir va tenir tot el seu sentit.

Semi mare, perquè sóc mare de tardes (coses de treballar fora de casa). De fet marxo de casa abans que ningú s'hagi llevat, i com a molt de la seva hora matinal només en sé per una trucada de bon dia. Per sort, a casa, qui té cura d'aquests inicis diàris és el J. Ell s'encarrega de tot, preparar robes, carteres, esmorçars i de deixar-les al cole. Magnífic! Un temps preciós que viu com a propi i que evitem als avis.  Arribo a mitja tarde a casa. Bona hora encara per a fer coses juntes, a més de la intendència pròpia del dia a dia i de barallar-nos. 

Semi soltera. Això ja sóna més rar, no? Doncs per mi defineix és aquesta situació que tenim moltes dones de què per les tardes no comptem amb el pare de les criatures per gaire bé res, no perquè estiguin al gimnàs o al cine, sinó perquè els seus horaris laborals els impossibilita d'estar presents. Així que som nosaltres les que ens encarreguem d'activitat extraescolars, de preparar sopars, banyeres, etc., etc., etc. (més o menys activitats segons el tard que arriben els pares a casa). Aquesta situació, de vegades, es fa durilla de portar, especialment si el teu dia laboral ha estat poc afortunat (avui llegia aquest article sobre les superdones, res que no sabes).

Així, que en dies com ahir, que vaig arribar dues hores més tard de l'habitual, la meva part de semi mare se'm va fer curta (només hi va haver temps per jugar una mica, sopar, llegir conte i anar a dormir...ni tant sols temps, ni ganes de baralla) i la part de semi soltera, va ser menys dura que altres vegades (vaig anar pel fàcil, torrada amb formatge fos per sopar i mongetes blanques cuites amb xalxitxa per dinar avui, sense saltxitxa i conte extra per dormir).

Jo no sóc NINI

Que no sóc una NINI se suposa, oi? (només sabent que treballo i que porto una casa ja supero amb escreix el fet de NO TREBALLAR), però ara a més, m'estic formant (no sé si ho he fet pel que diuen els gurus --en temps de crisi és fonamental formar-se molt-- o perquè em tocava).

Primer, he fet una jornada presencial sobre la feina de community manager (una persona dedicada al marketing on-line en sentit ampli a través de les xarxes socials, definició de collita pròpia), i demà començo un curs on-line sobre creació de pàgines web (ja veieu que estic molt virtual).

La informació rebuda en la sessió va ser interessant, algunes coses que sabia i d'altres que em continuen orientant en aquest extens i canviant món de la comunicació en línia (algunes potser les posaré en marxa a manera de prova des d'aquest bloc, ja aniré veient). Del segon, ja us diré.

Retornant als NINIs. En aquest cas formar-me no m'ha suposat cap despesa extra, una perquè l'ha assumit aquella part que del meu sou va a parar a la formació i l'altre perquè el subvencionen, encara, des d'Europa. Per això no reclamo que em paguin per no ser NINI, però si que protesto públicament perquè els anomenats NINI (que ho són perquè volen, perquè el que no volen és esforçar-se mínimament, segons el meu parer) rebin unes ajudes (totalment electoralistes), i en canvi joves que tenen estudis, siguin bàsics o no, i que volen treballar però no en troben, no tinguin, com a mínim, les mateixes oportunitats, sinó més (i aquests si que són una massa de votants molt important, perquè no els consideren???).

Vida i dubtes una vegada més.

Cabells blanc fora!!!!... o millor dit tapats

Segurament ja feia dies que em calia tapar el conjunt de cabells blancs que es repartien pel meu caparró.

En els últims dies m'havia sentit frases tant significatives com Filla, quants cabells blancs que tens! (aquesta era del meu pare) o Ai, no m'havia adonat, mira quants cabells blancs que ja tens! (presupossant una certa ignorància de la meva edat per dissimular, suposo) o T'hauries de tenyir, no? (l'altre part de la parella).

I no és que jo no era conscient dels cabells blancs, però no em molestaven gens ni mica. Fins i tot els trobava acceptables quan me'ls veia al mirall (suposo que tot és ressultat de les meves famoses mandres que més d'una vegada he comentat).

Però al final, ho he fet. Me'ls he tenyit, i diuen que ara estic molt millor. Res de rosa ni colors singulars, una cosa que sembla seminatural.

De totes maneres, a veure quan inventen un tint que sigui tant fàcil de posar com un xampú... i amb un perfum a maduixes, per exemple.... així segur que no trigaria tant rejovenir-me.

Castanyada versus Halloween

Malgrat que vagi contra corrent, em declaro seguidora de la CASTANYADA.

M'agrada més. Segurament perquè és més nostre, més el que jo havia viscut de petita (amb visió televisiva del Don Juan Tenorio en blanc i negre, inclosa), i sobretot, perquè l'olor a castanyes torrades m'encanta (encara que no les castanyes especialment).

Huuuuummmm... què agradable m'és l'olereta de les castenyes coent-se a la paella forada de casa (perquè pel carrer les castanyeres ja no fan olor a castanyes torrades, només a petroli o querosè o no sé què que em provoquen més fàstics que altra cosa). Aquesta olor, que em recorda un fred agradable, em dóna bones sensacions, i relaxació, però no em pregunteu per què... coses que passen.

(Per cert, la paella no és nova, ni comprada per l'ocasió, és una vella paella dels avis en desús, que un bon dia l'avi va foradar. Magnífica!)

Per acabar la celebració tradicional, uns bons panellets (com els que fem a casa amb ajuda, o desajuda, de les nenes amb només sucre, ametlles, cireres confitades i pinyons). Energia en estat pur (fora les barrites energètiques!).

D'Halloween, poca cosa puc dir. No ho he viscut als Estats Units i per tant no ho conec realment. Però, per mi, ho trobo postís: disfrassar-me, demanar caramels, il·luminar carbasses....(d'acord, nosaltres també tenim carbasses, n'és l'època, i potser a la muntanya també les foradaven i les il·luminaven, però a ciutat no). Vaja que no ho visc com tradició.

Potser algun dia ho serà i la castanyada es perdrà.... o farem una Hallonyada fusion, ja ho veurem, però de moment a casa som dels de la castanyada.