Una data a recordar...

Un dia com avui, fa quatre anys, va ser el primer que l'Anna va arribar a casa. Després de tres mesos internada a Neonats de la Vall d'Hebron, per fi arribava a casa! I sobretot, fou el primer dia que els avis i tieta la podien agafar. Des del mateix dia que havia nascut, només havia tingut contacte físic amb l'excel·lent equip mèdic i amb nosaltres, els pares. Ningú més va estar autoritzat a entrar a la unitat.

Però el 17 de juny del 2005 les coses van canviar. Tot i alguns petits ensurts d'última hora, finalment li van donar l'alta. Només pessava 1.790 grams, però estava sana i era forta, així que van decidir que a casa recuperaria millor el pes i tindria menys risc d'infeccions.

És ara quan ens adonem de lo petiteta que era, i segur que els que l'agafaven per primer cop també n'eren conscients, però nosaltres, amb les curtes estades de matí i tarde amb ella, fent el cangur, donant-li el biberó, teniem una altre perspectiva.

Encara avui s'em fa un nus a la gola quan i penso. Vam viure el moment plens d'optimisme i insconscients voluntaris dels perills. Per sort tot ha quedat al bagul dels records que de tant en tant convé airejar.

Tenía tanto... que darte...

No sé si és la cançò de l'estiu o no. Només sé que és una cançò que s'enganxa: Tenia tanto que darte, de Nena Daconte.

Feia anys que no repetia mentalment un tros de cançò del moment (sempre he estat més aviat seguidora de cançons "de modé").

Però aquest any, estic a la moda!

I tot, perquè al festival de l'escola la van cantar, al final de tot, quan els pares ja estaven més que entusiasmats amb els nostres "petits artistes", i tots tararejant la lletra.

Com va ser posssible? Doncs perquè uns pares ja són "moderns" i estan al lloro d'aquestes novetats musicals, i altres, com jo, perquè l'hem sentit a casa en una mena "d'improvisats assajos". Així que de tant repetir, tots --també la petita de 2 anys-- l'hem après, fins i tot la coreografia escolar.

Crec que comença, després d'un llarg parèntesi, el meu retrobament amb la música moderna... o no.

Petons de diumenge

Fa dos dies que he acabat de llegir aquest llibre de la Sílvia Soler. M'ha agradat. És una biografia novel·lada, lleugera però no simple. Que va endavant i endarrera del personatge. Que saps de tota la seva vida, a través del narrador (que no saps qui és fins la darrera pàgina), del diari del personatge principal, dels comentaris dels fills de la protagonista, de les cartes de la seva millor amiga. Un relat que enganxa, i que fins i tot pot provocar alguna llàgrima.

Ha estat una lectura de "tauleta de nit" perfecta (és l'únic moment del dia que m'hi puc dedicar a un hobbie que tenia abandonat des de fa més de 4 anys, per què serà?)

Santa M.....

Un any més ha estat el meu sant. Aquest ha quedat diluït amb tot l'assumpte dels avis. Però he tingut una sorpresa que m'ha fet caure més d'una llàgrima d'emoció.

8:10 del vespre. Truquen a la porta del carrer.

- MP?, ha preguntat una veu femenina.

- Sí, és aquí, qui ets?

- Porto un obsequi

Silenci. Se sent algú pujant l'escala. És una noia amb el ram de la foto!

-Pots signar aquest paper?

-Sí.

Li signo i em dóna un petit sobre. L'obro: "Per molts anys. J.".

Rodríguez???

Acabo de fer 3 declaracions de la renda, i continuo enfront de l'ordinador. He mantingut la meva xarxa Facebook i encara tinc temps de fer un post. A casa hi ha un silenci sepulcral. Les nenes dormen i la tele està apagada (de fet fa dies que no l'encenc). I parlo en singular perquè la "meva taronja" fa alguns dies que no dorm a casa (i de fet ni la trepitja). No, no... no hi ha una ruptura sentimental! Només és que està cuidant als seus pares.

Ja ha arribat el moment de pendre decisions sèries de qui i com tindrà cura dels avis. Ara és ell qui para el cop, però la solució passa per trobar algú que els assisteixi. I com sempre, aquest raonament i les decisions han de ser presses en poc temps, amb certa solitud, i sobretot, amb una certa recança de si ho estaràs fent bé i si tindràs sort amb la persona triada.

Vaja, que tinc la sensació d'en pocs dies haver passat de ser una "joveneta" a ser una "adulta" que ha de donar suport en decisions molt i molt importants. Sobertot, crec que s'ha fet evident que estem en la fase de tenir cura dels nostres grans (a més dels petits): època "sandwich" li diuen?

Tanmateix, per tot plegat, i per tenir aquesta distància física amb en J, tinc una estranya sensació, no sé explicar ben bé quina és, però al mateix temps que tinc com una serenor interior molt important que feia anys no sentia tinc un buit immens. Se senten així els famosos "Rodríguez" d'estiu? Doncs jo ho suporto perquè és una cosa provisional i, espero, breu.

Llàgrimes relaxants

Fa dies que arrossego el cansament. Dormo però no és suficient. Avui a més, tinc un refredat important, i tinc el cos apallissat. Malgrat que la son ha pogut amb mi durant uns minuts davant el televisor (cada dia en veig menys tele) al començar la sèrie "Infidels" m'he despertat, i he pogut veure el capítol sencer (m'agrada veure algunes sèries, ja de petita seguia la "Heidi" i "La casa de la pradera", encara que si em salto algun capítol tampoc s'em cau el món, i molt menys el gravo, això ho feia de jove....). No sé ben bé en quina escena, però he deixat anar quatre llàgrimes provocades per l'argument (sempre he estat de llàgrima fàcil tot i que amb els anys ho he anat perdent.... serà que veig menys coses nyonyes i romanticones?). Però m'ha anat bé. Em sento més descansada... i fins i tot em veig en cor de revisar les finances de casa a la xarxa, per suposat.

Objectiu aconseguit

Ja està. Ja hem acabat la feina quasi impossible que teniem entre mans a l'empresa. Ho he acabat de manera digna, encara, que evidentment no estem satisfets del tot. Treballar amb aquest marge tant estret de temps no és agradable ni saludable. Hem fet més hores que un rellotge, i hem posat molts esforços, i el cansament és evident en el rostre i en el caminar. La família ho ha patit, especialment els més petits. Trigarem alguns dies a recuperar-nos, sempre que algun altre projecte no ens torni a col·lapsar. De totes maneres, la intenció existeix, i evitaré al màxim repetir aquesta bojeria. Per mi, existeix quelcom més que la feina a la meva vida! Tot i que aquests dies he viscut bolcada a treballar, inclús he sommiat lletres, en certs moments he viscut el col·lapse, i només he trobat un alleugeriment en deixar anar quatre llàgrimes. No hi vull tornar a passar. La feina no ho és tot! No sóc, ni vull ser, una treballadora amb "càrrec".

Atenció telefónica

És igual que truquis a la companyia de teléfon o a l'assegurança del cotxe, si has de fer reclamacions via telefónica no t'en surts. Sempre et contesta una persona diferent, sempre et donen una resposta diferents i mai pots solucionar el problema ni parlar amb un superior. I mentres tant uns et fan perdre el temps --i van passant els dies-- i els diners --les trucades a 902... suposen una despesa extra per l'usuari--. A més, tot plegat esgota, i et queda una sensació de pérdua de temps, d'impotència a solucionar les coses, d'inutilitat que finalment es converteix tot en malestar i ganes de canviar de companyia. I apa, si tens encara ganes, entres en l'infructuós i difícil camí de les reclamacions per escrit.

Com pot ser que si cada vegada més les atencions han de ser no presencials, aquestes no són eficients? Serà que ja interessa a les empreses?

Xarxes socials

Ui! Quants dies sense escriure. Ja vaig avisar. La feina em té col·lapsada, i als vespres no vull tocar un ordinador. Però avui, mentre el Barça juga el primer títol de la temporada, tinc ganes de dir alguna cosa.

Fa alguns dies que estic dins del Facebook. Vaig començar per trobar la informació d'una persona per la feina, i ara he retrobat gent de l'escola, de l'esbart que vaig ballar o del club excursionista del que sóc sòcia, encara que mai hi passi.

Encara no entenc ben bé com funciona, quan es veu el que escric, qui ho veu, quan veig el que altres fan. La veritat és que al principi no em semblava atractiu, i ara... Bé, no diré que estic enganxada ni res per l'estil, però si que és cert que permet ser un punt de retrobament de gent. Per mi, això és la bondat que té. En alguns casos potser propiciarà retomar una amistat diluïda en el temps, però segur que el que majoritàriament fa és ser un lloc de "salutacions". Vaja, tal i com funcionaven les places majors dels pobles de tota la vida. Això, que molts hem perdut per horaris o ritmes de la ciutat.

No sé, per mi el Facebook serveix sobretot per això, per saludar, perquè personalment sóc molt reticent a donar informació de la vida personal o laboral d'una manera que és prou pública i no saps qui l'acaba llegint. No és paranoia, s'ha d'anar amb compte, tal i com avisen els experts. Malgrat els riscos hi veig bondats. Però el seu èxit també radica en l'"atraient" que és, per quasi tothom, veure la cara que fan aquells "amics/coneguts" que durant 20 anys has perdut de vista...

Repte

A la feina estem davant un repte laboral difícil de complir, per no dir impossible. Això significa, estrès, nervis, patiments i cansament... que, sense voler-ho, es porten a casa. Paciència a tothom!

Ho assumeixo, malgrat no vegi un futur esperançador, ni que aconseguir acabar el repte dignament sigui la solució a tots els mals....

Alea acta est ! (o alguna cosa semblant).

Amics

Coincidències en una setmana i mitja he pogut retrobar-me amb alguns amics mentres sopavem o dinavem.

Primer vaig sortir a sopar amb la meva amica T, el mateix dia que els universitaris havien amenaçat els mossos amb baixar la Rambla. I jo, allà mateix! Quin desplegament policial! Els furgons blindats donant voltes a la plaça Catalunya amb les sirenes en marxa i a tota velocitat. L'helicopter volant baixet.... vaja que molt de soroll, per finalment res de res.

El sopar va estar bé. Ens vam retrobar amb una altra companya despatxada de la feina. I com no podia ser d'altre manera, breument van explicar les seves noves experiències laborals, de les quals estan encantades, i de seguida vam passar-nos el temps comentant els esdeveniments que des de que van marxar s'han anat succeïnt a la meva empresa. Una bona teràpia!

Dissabte, tota la faímila vam anar a dinar amb una colla d'amics que feia quatre anys que no ens juntavem. Quatre anys! Es diu ben ràpid. Però, va anar fantàstic, i semblà que ens haviem vist i quedat la setmana d'abans.

Ahir tenia un sopar de mares de l'escola, però no hi vaig anar. Tenia altres prioritats!

I finalment avui, dinarem a Girona, amb uns amics molt propers però amb els quals és difícil quadrar agendes, encara que són amb els únics que ens sentim segur de marxar de vacances.

Vaja, que estic encantada de tenir força amics, que per com són i per la seva proximitat els incloc com a part del meu grup familiar extens.

De nou un nadó als braços...

...Només l'he tingut uns minuts, però ha estat una sensació ben estranya. L'he trobada tant petita, tant indefensa... que ja no ho recordava. De fet han passat més de dos anys des de que tenia en braços un nadó de pocs dies (la meva no tant petita Clara), i que el temps tot ho dilueix. De fet, m'ha semblat molt més petita que el que jo recordo que era l'Anna quan va arribar a casa després de tres mesos d'hospital i 1.780 gr, i això que la Núria pesa ja vora els 2.900 gr.... Quin miratge! És impossible que sigui més petita!

M'ha fet gràcia conèixer la Núria. És filla d'una parella de l'escala. Què coses que té la vida! La seva mare és un parell d'anys més jove que jo, i era veïna meva quan erem petites, i jugavem plegades. I ara, mira! De nou veïnes! I amb nenes d'una mateixa franja d'edat!

Ja ho diu la dita: "Roda el món i torna al Born".

4 anys jugant amb l'Anna

Ja fa 4 anys que va nèixer. En un dia com avui, van passar mil coses i mil sentiments.

Era divendres, i després d'un mes ingressada a l'hospital, va arribar el dia que els metges van creure que la nena estaria millor a fora de la meva panxa que a dins. Sabiem que arribaria aquest dia i que seria, evidentment, abans dels nou mesos reglamentaris.... Però, potser no estavem tant preparats com creiem per sentir aquestes paraules... si només estava en les 28 setmanes i 2 dies de gestació!

Eren poc més de les 9 del matí, i un grup nombrós de metges van tornar a fer, per enèssima vegada, una ecografia no convencional. Decisió final: cesàrea a les 3 de la tarde.

Malgrat l'angoixa de les primeres hores, poc a poc la serenitat ens va tornar a abraçar, i fins i tot l'optimisme va tornar al primer lloc que havia ostentat des de feia un mes.

Conèixer el pediatra que s'encarregaria de tenir cura de l'Anna en els seus primers minuts va ser un bri d'esperança per pensar que tot aniria bé. La seva seguretat i proximitat ens va arribar, i estic segura que a ella també.

3 de la tarde, i comencen les anades i vingudes d'infermeres i metges. Com sempre, i malgrat l'organització de la intervenció, algunes situacions com portar-me a un paritori convencional enlloc d'un quiròfan per equivocació o signar l'autorització corresponent a l'anestesista estirada en una camilla em mig d'un passadís i sense ulleres van treure ferro al moment.

No recordo exactament, però en el quiròfan hi havien més de 8 persones, per no parlar dels que estaven mirant darrera de la porta. Anestèsia epidural, una mica d'oxígen.... ja no recordo res més... fins que sento una veu càlida que diu: "l'Anna està molt bé", i m'acosten un "petit paquet" embolcallat amb una manta tèrmica on escassament s'intueix un cap al qual, mig adormida, li faig un petó.

A hores d'ara, encara em salten les llàgrimes quan hi penso. Al meu cap només es repetia una frase "l'Anna està molt bé". No m'ho podia creure. Una nena de poc més de 500 g, i el pediatra em diu que està molt bé! S'havia produït el miracle, i la sort ens havia tocat de ple.

Allà, en aquell quiròfan, rodejada dels metges que m'havien acompanyat durant un mes, es va acabar el meu primer embaràs, i començaven tres mesos d'hospitalització neonatal, amb el mateix esperit positiu que ens haviem obligat a tenir abans del part, perquè tal i com ens havien dit, ja el primer dia: no pots fer res per ella, excepte ser molt positiva.

Mentres a fora, la familia feia pinya davant la incertesa de tot el que estava passant a dins. Quan finalment van veure-li la cara o al menys l'embollcall, en una breu parada de l'incubadora, sense saber què depararia el futur, van respirar.

Poques hores després el pare a poder tocar-li per primera vegada els dits. Jo encara vaig haver s'esperar un dia.

Ara si que penso que m'agradaria tenir una foto d'aquell primer dia, però les circunstàncies van fer que tenir un record gràfic no fos el prioritari per a cap de nosaltres, només saber que estava bé. Passat el temps, igualment, el que és més important és que l'Anna és una nena sana i feliç.

Felicitats a l'Anna, i a tots els que van fer possible la seva vida! Gràcies.

Vent a la platja

Dilluns a la tarde. Són quasi les 6, i en un pim pam he decidit anar a la platja amb les nenes per a recollir petxines i pedretes (les necessitava la petita per fer alguna manualitat).

Ja sé que ahir vam estar a Calella de la Costa i que les podiem haver recollit, però com que no vam passar d'un parell de parcs i la platja no es veu encara que estiguis molt a prop (les vies del tren tallen qualsevol connexió), ni ens vam enrecordar. Però per tot hi ha solucions, oi?

Doncs res, pensat i fet, i en un tres i no res, ens plantem a la platja del Prat. No hi ha ningú, i només es sent la bravura del mar i el despegar dels avions. Tot i que fa molt de vent, el sol és molt agradable i la lum.... una maravella.

Les nenes corren i rodolen per la sorra. S'ho passen la mar de bé. El vent, que arriba a ser molest, s'emporta totes les cabòries de la feina. Recollim les petxines que el tractor que neteja no ha trencat i alguna pedra.

Tornem cap a casa amb l'ànim renovat, i amb la sensació que es poden fer petites coses que fan la vida diària una mica menys monòtona.

Sóc una bloger-adicta?

Potser no seria el terme correcte anomenar-me blogger-adicta, sobretot perquè no existeix cap terme reconegut així i perquè encara controlo la meva dedicació a això de "bloguear".

Tanmateix, sovinteigen els possibles posts pels meus pensaments a qualsevol hora del dia, que gràcies a Déu no es materialitzen per falta de temps i, sobretot, pel cansament físic i de cap que m'acompanya en les darreres hores del dia, que és, d'altra banda, quan m'hi puc mínimament dedicar.

També em ronden alguns temes dels quals m'agradaria escriure, segurament com a blocs temàtics, però no veig clara la materialització. Excepte d'un: http://cuinescuina.blogspot.com/

El vaig crear ahir mateix, i només és una petita manera per aglutinar les receptes que un grup de companys de la feina fem i compartim tots els dilluns des de fa uns tres mesos. La idea va sorgir entre companys que ens coneixiem però que compartiem poques coses en comú a l'empresa. Bàsicament coincidiem a la taula del menjador, cadascú amb el seu tupperware. Que si broma per aquí, que si provocació per allà... vam començar el que anomenem "Mostra de postres". Cada dilluns un porta un postre que ha fet ( o en alguns casos comprat). Tots l'aplaudim, el tastem i demanem la recepta.

Hem fet un grup ben maco i bastant heterogeni, que fa mes agradable les estàncies a la cuina, i en especial, en aquests temps de crisi empresarial.

Bon profit!

7 quilos de caramels

Això és el que hem recollit avui en anar a la celebració de Sant Medir, el de la Bordeta, no el de Gràcia. És una festa ben dolça!

No és tant multitudinària com la gracienca, tot i que es celebra en diumenge (el següent després del patró). Hi va sobretot la gent del barri i de les proximitats. Tots amb el mateix objectiu: RECOLLIR EL MAJOR NOMBRE DE CARAMELS.

La gent es prepara amb bosses de totes les mides i colors, amb paraigues, gorres i altres complements adients.

I malgrat, que els grans es converteixen en nens i són capaços de "pegar" per agafar un caramel, els nens són els que més disfruten.

En principi atreuen els cavalls, els timbals i les trompetes, però a final, la recollida de caramels es converteix en una obligació. Els carmels cauen als teus peus a grapats, com no recollir-los? Però el que s'em fa més incomprensible: com és possible no parar de recollir quan ja tens dues bosses plenes i la teva esquena diu no t'ajupis més que no puc?

Viure una marató quan no ets corredor

Avui s'ha celebrat la Marató de Barcelona. No he participat com atleta, perquè això de còrrer no és per mi (bé, córrer com esport, perquè pel que fa a la vida diària, sempre vaig amb presses).

Però com a casa en J hi ha participat, doncs hem anat a anirmar-lo. Això si que m'agrada! M'ho passo bé! Ja ho he fet altres vegades aquí o a l'estanger (quina manera més sana de viatjar, no?). A més, hi ha força animació en alguns trams del recorregut que és una diversió pels que veiem "la corrida desde la barrera".

Tanmateix fem la nostra pròpia marató, anant a trobar-lo en diferents punts del recorregut (avui només ha pogut ser cap al kilòmetre 30 i a l'arribada, perquè, tot i l'ajuda de l'avi incondicional que ens ha acompanyat, ens ha costat un munt arribar-hi amb les dues nenes en transport públic) per fer soroll quan passa, cridar-lo, animar-lo... de manera que també ingereixi una mica d'aliment, ni sòlid ni líquid, per reeixir les forces i poder seguir fins a finalitzar els 42 km del recorregut.

Felicitats a tots els campions que corren la marató, i en especial al de casa. Ha estat una dia emocionant....

Una equivocació de dissabte a la tarde: Estofat de patates i vedella

Dissante a la tarde: estem a casa dels avis. Hem anat a comprar al super, i ens hem deixat un parell de coses (el tall per casa nostra i per casa dels avis). Hi va en J. Quan torna veiem que s'ha equivocat de tall. Doncs canvis de plans! Enlloc de vedella a la planxa, els avis menjaran estofat!

Així que improviso una recepta ràpida i fàcil.

ESTOFAT DE PATATES I VEDELLA

Ingredients:

500 gr de carn de vedella per estofar tallada petita
1 ceba trinxadeta
3 cullarades de tomàquet triturat
3 gran d'all
3 patates mitjanes, tallada a quadrets
1 grapat de pèssols

vi ranci, aigua, sal, pebre i llorer

Elaboració:

Sofregir la ceba i el tomàquet en oli d'oliva, i afegir la carn. Afegir l'all i rostir, fins que la carn tingui un color homogeni. Tirar un raig de vi ranci i deixar evaporar l'alcohol. Afegir un got d'aigua, fins que quedi sobradament coberta la carn, el llorer, sal (al gust) i uns grans de pebre negre. Coure uns 5 minuts. Afegir les patates i els pèssols, i deixar coure uns 10 minuts més, remenant de tant en tant.

Temps empreat: uns 40 minuts (comptant els preparatius de tallar)

Observacions: Fa una flaire que diu: Menjam!

Ratolins a l'oficina

Fa dies que ningú s'exclama: "M'ha desaparegut el iogurt!" i em sorprèn. Haurà fet efecte l'escrit que una damnificada va deixar penjat a la porta de la nevera que donava pas al lloc del delicte? O senzillament, el ratolí està de vacances i per això no pren els postres làctis dels altres? Perquè la fruita, mai desapareix. Només iogurts i formatge.

Aquesta és una d'aquelles coses que no entenc. Si vols, entendria que un dia algú es pot equivocar i agafar un iogurt per un altre o tenir una baixada de sucre i necessitar menjar alguna cosa...., sempre que aparegués una nota explicativa. Però trencar bosses o agafar-ho de dins del paquet d'un altres.... llavors ja és una altre cosa. Però el que menys entenc és que passi en una empresa, que s'en suposa a tots molts "respectables" i on tampoc som tanta gent....

Potser, si es repeteix haurem de començar tasques d'investigació tipus CSI.... o parlar amb d'altres empreses que per saber com han descobert "els seus ratolins"...

...perquè hi ha més oficines que tenen "roedors"....

Serà culpa de la crisi econòmica mundial?

I dilluns.... festa!

Aquest dilluns ha estat un d'aquells dies festius de les escoles que no coincideixen amb cap altre de les festivitats que els treballadors tenim. Per això, els pares i/o mares hem de fer "arreglos" i malabarismes per a que "passar com es pugui" les "no coincidències".

Suposo que la majoria ha tirat d'avis i cangurs, i alguns, els més privilegiats un o dos dels progenitors s'ho han arreglat a la feina per poder quedar-se a casa.

Jo he estat una d'aquestes "afortunades", perquè passar un dia no festiu, en principi, amb els fills ofereix un ventall molt ampli d'oportunitats.

Pots quedar-te a casa i posar rentadora, fregar el pis, anar a comprar, preparar el dinar.... o bé, fer el mateix i, a més, dinar de carmenyola a la porta del Maremagnum, entre un sol que escalfa l'ànima i un ventet que oxigena el cap. Vaja, un privilegi, sobretot fas aquesta sortida amb tots els de casa i l'acabes amb un bon gelat.