Menjar de tupper

Quan aquest matí anava tan digna cap al cotxe amb el meu tupper de patates i carn estofades, pensava en una conversa de fa poc amb amics sobre precisament, això, els tuppers.

Ressulta que una altre "ona" d'aquí a poc també s'haurà de portar el tupper a la feina (benvinguda!!!!). Això li passa per ser mare que vol treballar (perquè la seva feina li agrada, encara que l'empresa tingui l'horari partit), però passant a la feina el menor temps possible per poder arribar a casa d'hora i estar amb el nens. De vegades sembla una fita impossible compaginar una cosa i l'altre (el que en diuen la conciliació familiar).... però per això nosaltres som les REINES dels equilibris i malabars o dels trenta: entrem 30 minuts abans, treiem 30 minuts del dinar, etc., etc., etc.

La preocupació més gran de la meva amiga ona era com omplir la maleta-tupper de Valira que ja té comprada (jo vaig trigar anys a tenir-la, primer vaig passar pels tuppers del xinos, després de l'IKEA i finalment pels Valira, tot un encert encara que de vegades recordi vells temps i vagi menys "mona"). Ella pensava en coses a la planxa i amanida, però assegurava que s'afartaria aviat de la poca varietat.

Jo que sóc ja porto més de 15 anys de tuppers (primer per economia i segon perquè al meu estòmac no li va cuina de bareto-restaurant tots els dies, i molt menys, al meu rendiment laboral després de dinars de dos plats i postre) de seguida la vaig desenganyar: de planxa res, que queda molt ressec! Millor coses cuinadetes (llenties, verdura refregida, estofats poc caldosos, pasta tradicional i en amanida, canelons, carn arrebossada, saltxitxes a la planxa, quirche, truita en totes les seva varietats, arrossos diversos.... i una llarga llista que ara no en ve al cap).

Per no avorrir els dinars de cada dia va bé tornar a mirar-me els llibres sobre menjar de tupper que hi ha a la biblioteca, passejar per blogs especialitzats, tenir les orelles ben obertes a qualsevol suggerència o plats que vegi als companys de menjador i, sobretot, acceptar les restes de qualsevol dinar familiar que et vulguin donar, perquè per mi el més pesat no és cuinar, sinó pensar en què he de cuinar (clar que hi ha èpoques de tot...).