I llavors he d'esperar que la persona que l'hauria de tenir oberta ho faci (ella ja fa estona que hi és quan jo arribo). I ni tan sols el que jo la busqui per a dir que ja he arribat, el motiva el més mínim per anar a obrir més despresa.
I jo, esperant en un passadís gris i amb una porta tancada, em sento, per diverses raons, una mica idiota (he seguit la rutina d'aixecar-me, dutxar-me, vestir-me i esmorzar sense perdre un segon per fer-ho tot en 30 minuts; he conduït posant els cinc sentits per creuar la ciutat sense córrer en 25 minuts; i amb tot, he aconseguit fitxar a les 7:30, o com a molt i 35).
Però de sobte tot s'atura. I jo estic allà, palplantada, esperant. Realment és com si hagués patit un xoc frontal la meva inèrcia. Tampoc tinc la sensació d'anar com una moto, però aquesta quietud m'incomoda. A més, l'empresa em fa el favor de deixar-me entrar abans per tenir una mica de conciliació familiar, i jo no puc començar a obrir l'ordinador fins a les 7:45. Això em fa sentir que estafo uns minuts (encara que no sigui cert), i em fa començar el dia enfadada amb el món....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada