Qué bello es vivir!!!

Aquesta és la frase que avui em defineix millor. Després que ahir la meva ànima quedés sacsejada molt tristament per la mort, d'una coneguda.

De fet, només la coneixia de vista, tot i que havíem intercanviat unes quantes frases i força "hola! i adéu!" doncs les nostres filles havien anat juntes a la llar d'infants i comparteixen curs però no classe. Possiblement era més jove que jo, i un càncer se l'emportat aquest agost.

Crec que la família pot dir cridant "ANY HORRIBILIS", perquè a més d'aquesta mort han hagut de suportar també la de l'avi, la tieta i un càncer, superat, del fill gran. Com es pot ajuntar tant de drama i dolor en unes mateixes persones? No em puc imaginar la filla de 9 anys com ho porta tot plegat, com se sent... i si ho intento lleugerament, les llàgrimes arriben als meus ulls a la velocitat de la llum.

Com que no trobo explicació a tot això, i em fa una ràbia terrible, només puc que respirar a fons i prendre consciència que he de sentir-me millor amb el que tinc avui, No anhelar coses sinó sentiments. He de ser feliç!

QUÉ BELLO ES VIVIR!!!

Un aturat més

Ja està. La nostra família reduïda ja forma part del grup. Ja té un dels seus membres adults a l'atur.

Fins ara ens havíem escapolit com a rates quan naufraga un vaixell, però ara ja no. Hem caigut. I per sorpresa de tots, no he estat jo l'acomiadada.

Ho ha estat el meu marit. Així, pim pam. Sense més preavís i en menys d'una hora ja estava a casa. I ens ha dolgut.

Quan m'ho va dir per telèfon em van saltar les llàgrimes. De ràbia! Primer per perdre la feina i segon perquè ha estat una decisió arbitrària, manipulada i que no respon a cap necessitat econòmica de l'empresa. Ha estat una decisió totalment deguda als interessos personals d'uns capitostos males persones i sense capacitats reals per al càrrec que ocupen.

Les mostres de suport que ha rebut el meu marit, valorant la seva feina, em confirmen una vegada més l'opinió pèssima que tinc dels personatges que han maquinat aquest acomiadament.

Malgrat tot, com que la nostra vida era força austera, mirem el futur amb esperança... no ens queda una altra. No s'hi val enfonsar-se.

Una vegada ja vam haver d'encarar amb optimisme el que passaria, i va funcionar, i ara ho tornarem a fer.

Futur incert, present amb neguits

Aquells neguits de fa uns mesos continuen, però ara amb més força perquè la realitat s'imposa. Allò que veia de manera asèptica a través del televisor, ara ja m'ha arribat: estem en mig d'un ERO.

Encara no sé si m'acomiadaran, però de moment ja m'afecta. És un neguit, un tira i arronsa dels meus pensaments.

Si em toca, em doldrà pels quasi 20 anys en l'empresa, per haver d'anar al jutjat per aconseguir una indemnització justa, per haver de buscar feina, per no trobar-la fàcilment...

Si em quedo, segur que pensaré en que potser he perdut una oportunitat de futur, estaré pendent de pròxims "eros", ja veurem en quines condicions continuarem...

Tots aquests pensaments, juntament amb possibles projectes de futur, ballen dins meu, i m'ofeguen.

Necessito saber ja, quin serà el meu camí.

Imaginant nous camins

Em dóna que pensar, que en els darrers dies, en converses diferents amb dones diferents (totes al voltant dels quaranta) ha sortit en conversa un tema comú: els desitjos d'albirar un futur laboral diferent a l'actual.

En cap cas, no era un desig de progressar i pujar a les empreses actuals, sinó més aviat el contrari. És un desig de canviar totalment, de fer un trencament amb la vida fins el moment, i de dedicar-se a una  feina que només ofereixi recompenses i satisfaccions personals i permeti viure dignament sense excessos.

No sé fins a quin punt aquests desitjos estan madurats, ni seríem capaços de portar-los a terme (renunciar al que tenim és molt i molt difícil), però que existeixin aquests sentiments és simptomàtic, no?

Desencís a les feines actuals, falta de motivació, excessives exigències, futur incert.... segurament són alguns dels fets que fan créixer al nostre interior quimeres i somnis.

Gaudir dels fills

Aquesta frase em balla pel cap des de que la vaig sentir aquest estiu.

Un pare conegut amb fills de 18 i 15 anys va dir que encara que aquests ja són grans està feliç perquè amb la seva dona HAN GAUDIT D'ELLS DES DE QUE VAN NÉIXER, i que ENCARA HO FAN.

Ho va dir amb tanta normalitat, sense amagar que tot no han estat flors i violes, que el vaig admirar immediatament, i vaig pensar per mi mateixa que malgrat de vegades a casa perdem els nervis, renyem o ens equivoquem amb les nenes NOSALTRES TAMBÉ LES ESTEM GAUDINT.... i elles TAMBÉ (les seves cares felices, les seves idees de bomber, les petites trastades, les seves sorpreses ho demostren).

Un "santimiquel" a les esquenes

Es veu que ja tinc un SANTMIQUEL a les meves esquenes (el primer que jo sàpiga)...

Després d'aquella breu trifulca sobre el NO AIRE a la feina per estalviar, es veu que "aquella persona" té clar QUE TINC UNA MANIA ESPECIALS ALS AIRES CONDICIONATS.

Així que faci el que faci amb aquest tema, HO FARÉ MALAMENT.

Si un dia només arribar a la feina obro l'aire i no ventilo, doncs MALAMENT, havia d'haver obert i ventilar.

Si un dia obro les finestres, i m'oblido de tancar la finestra, doncs MALAMENT, havia d'haver tancat passats 10 MINUTS (ni un més ni un menys) que ja és suficient, perquè si no entra UNA CALOR DE MIL DIMONIS.

Vaja que mai l'encerto ni estic al cas....

Uff, m'hauré d'esforçar més per efr-ho bé? L'hauria d'enviar a pastar fang menys subtilment? O millor m'en vaig de vacances?

Salvese quién pueda!!!!!!

Les notícies que ens donen els nostres polítics són desencoratjadores, perquè si la funció pública està essent desballestada, què no ens passarà als de l'empresa privada?

La resposta és clara: ens passarà el que hagi de passar.... (alea acta est, sóna així encara que com que no vaig fer llatí no sé com s'escriu).

I no dependrà no només de la situació del món sinó de la capacitat dels directius de les empreses (de les quals en general tinc seriosos dubtes....), i de les actituds dels treballadors (en les que no confio).

En la meva empresa en concret, veig clarament que mai no farem res. Perquè a petites propostes grans negatives.


Ara ens han dit explícitament que anem malament, que hem de "retallar" i que després de l'estiu en diran com... I què fa el comité? Esperar I els treballadors individualment? Esperar....

Ningú no dóna idees ni fa propostes... només ESPEREM.

I si algú en fa alguna proposta en petit comité, com tancar l'aire condicionat aquest estiu, que segur que és pela llarga de despesa, hi ha algú que diu que sense l'aire ens morirem de calor....!

Salvese quién pueda!!!!!!

De les meves petiteses

Casualment, i sense cap premeditació, avui he anat a parar a la web de l'escriptor Josep Vallverdú. En desconeixia tot de la seva vida, i quasi tota la seva obra, però m'hi parat a llegir. I m'he enganxat al que explicava.

M'ha semblat reconèixer una persona feliç, malgrat una vida amb sotracs importants. I m'ha quedat clar que la felicitat li ha arribat gràcies a l'haver compartit la vida amb la persona adequada.

I això, m'ha fet sentir que tots els desànims i problemes són petits i salvables gràcies a la persona que t'acompanya en el camí.

I en aquesta remor de sentiments, llegir les seves paraules en l'homenatge a l'esposa, m'ha fet saltar les llàgrimes....

Llegiu el poema de la fotografia d'aquest post, unes belles paraules d'amor incondicional.

Com celebrar un 70 aniversari?

Quan algú compleix anys, ho cekebrem, amb alegria. Però quan la xifra va acompanyada amb un cero (no em pregunteu per què, quina regla humana ho estableix), la celebració sembla que ha de ser més sonada.

I avui, el meu pare ha celebrat el seu 70 aniversari.

Tal i com vaig fer uns anys enrera, vaig pensar de en fer-li una festa sorpresa amb la germana i els cunyats, però la veritat, la salut de la majoria d'ells...no està per celebracions.

Així, que hi hem fet més íntim, però amb 4 nens al voltant que han aportat una sensació a tots d'alegria infinita.

De vegades, la millor de les celebracions no és la més sonada.

Torno?

No sé si torno a fer viure aquest bloc, o no.

Per una banda, em sap molt greu abandonar-lo. Va ser la primera finestra per la qual jo (sense nom) vaig sortir a la xarxa. És un lloc on, més o menys, puc deixar anar els meus pensaments més personals.

Per una altre, tinc poc temps.

Ja sabeu, treballadora, mare, esposa, filla, jove, noia de la neteja, agent financer, cap de compres, i bloguera, en un altre bloc que m'apasiona, que m'està donant moltes satisfaccions i que està fent sortir una mena de pseudoemprenedora interior (ara que tothom reclama empreneduria per sortir de la crisi) que no m'emporta a enlloc (vull dir que no veig ni un duro, per suposat) però que em dóna tanta vida....

I és aquest altre bloc, el que s'emporta totes les meves energies blogueres. Tot i que sempre hi ha un pensament que em diu: Vinga perquè no escrius d'això al Món de les ones?


No sé què acabarà pasant... temps al temps.... sense cap compromís.

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia

Dimarts al matí va tancar els ulls en aquest món i va començar una altre vida en la que creia fermament. Les seves conviccions religioses eren fortes, i quasi tinc la certesa que li hagués encantat tenir una vida contemplativa. Però el seu camí va ser un de diferent. 87 anys molt lligats a la família. Patint sempre pels altres i poc per ella. Treballant de sol a sol en el negoci familiar, i només en els darrers anys pensant una mica més en ella, i sobretot gaudint de les seves dues nétes, l'A. i la C.

Jo la vaig conèixer ja farà vint anys. No sé si seria pels seus cabells blancs, però sempre la vaig anomenar de vostè: Senyora Pepita. A ella això la coïa una mica, volia que la tuteges, però a mi no em sortia. Amb els anys, quan va néixer l'A., va deixar de ser la Senyora Pepita per ser la iaia. I llavors si que ja sempre més li vaig parlar de tu, encara que mai l'anomenava Pepita. Només iaia. I al final ella ho va acceptar. Quin remei!

Conviure amb ella ha estat fàcil, tot i que no sempre compartíem algunes actituds ni pensaments. Però ni tot és blanc, ni tot és negre. Hi ha una gran escala de grisos.

Recordaré que fins que va poder cuinar, sempre ens guardava unes carmanyoles de croquetes i empanadilles congelades per emportar-nos a casa els caps de setmana. Recordaré la seva afició a comprar parament de la cuina, i sobretot, cassoles de fang. La recordaré quan talli el pollastre amb les MEGA estisores de carnissera que em va regalar (ella en tenia dels seus anys a la carnisseria familiar i em vaig enamorar). La recordaré quan faci les hamburgueses a casa amb la màquina premsadora que em va donar. La recordaré quan em posi les arracades, el collar o la pulsera que em va regalar (però com que no sóc gens d'engalanar-me, potser encara continuarà pensant que no em van agradar els seus regals..., res més lluny de la realitat). Recordaré les darreres paraules que li vaig sentir amb claredat ara farà ja un mes: Gràcies, M.! (només dirigides a mi).

Adéu Senyora Pepita. Adéu iaia.... Fins que ens tornem a retrobar.

La dura vida del turista

Fa tants i tants anys que no faig vida de turista que ja l'he oblidada.

Ja queden en el meu record llunyà aquells viatges amb la motxilla a l'esquena, la càmera de fotos al coll, la bossa dels diners i els papers a la cintura i la Lonely Planet a la mà (i a més em sembla que mai més tornaran, m'he tornat molt comodona, i això que jo pensava que no passaria...).

Ara quan anem de vacances viatgem amb tranquil·litat, a zones rurals o de platja, res de ciutats, amb pocs museus i menys encara top ten per visitar si o si. Ara si es queden coses per visitar no ens agobiem, pensem, ja ho farem una altre vegada! (innocents!!!!).

Però ahir, i com a part del regal d'aniversari per l'A. (ja ha fet 7 anys), vam anar al Parc Güell, la meca del turisme a Barcelona. Sabent de la multitud, no vam anar en cotxe fins dalt (on és impossible aparcar). Com si fóssim bons turistes, tots quatre vam pujar per la Baixada (o pujada segons es miri) de la Glòria. Escales (mecàniques algunes) i més escales (si miraves amunt) i turistes i més turistes (si miraves avall).

Vam passar pel passeig de les Palmeres, estirar-nos al terra per veure els plafons de la Sala Hipòstila, tocar el Drac guardià de les aigües i assentar-nos al banc sinuós.

Una bona passejada que vam gaudir d'alló més tot escoltant les explicacions de la petita de casa que sap tot el que es pot saber del SENYOR GAUDÍ.

Però confesso que em vaig cansar  (i això que ni vam trepitjar a més en el mateix dia la Sagrada Família, ni el Barri Gòtic, ni el Maremàgnum, ni.....). Què dura és la vida del turista!

Què és la sort?

No sé què em feia pensar que aquesta setmana, seria una setmana de bona sort per mi.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em tocarien unes entrades per anar al teatre.

Ambicionava, i tenia la certesa, que em regalarien una invitació per anar a la fira Alimentària 2012.

Per res. Ni una cosa, ni l'altre.

Tanmateix, no desistiré i creuré en la meva sort.

Però, què és la sort? No sé explicar-ho, però jo estic segura que ja gaudeixo molt de la fortuna.....

Dutxa freda

I què millor que per baixar el meu ego superlatiu d’aquests dies que rebre una dutxa d’aigua freda. I ho dic literalment.

Aquest matí ha estat una odissea poder dutxar-me. Primer no sortia, l’aigua calenta. Amb una tovallola per sobre he hagut de sortir a la galeria. La caldera estava bloquejada!!! Ja de nou en funcionament he pogut començar el meu moment dutxa. Aigua calenta.... tra-la-rà, tra-la-rà.... fins al moment d’esbandir (jo sóc de les que apago l’aigua mentre m’ensabono). De nou aigua freda… ahrrrrgggggg!!!!! Crits a l’home de la casa (i això que eren quarts de set del matí, segur que ara m’odia més que mai haver-lo fet aixecar amb lo calentet que estava al llit) qui, sota les més estrictes directrius meves (a casa la caldera és cosa d'una servidora), l’ha pogut desbloquejar. Ràpidament, i per si de cas, finalització de la dutxa.

Uff, quin mal rotllo començar el dia així, avui el famós dia de la dona treballadora ::))) !!!!?????, oi? I ara pensareu: Ja ha trucat al al servei d’assistència??? Doncs, no. Hauré d’esperar a que es repetixi sovint, perquè sino venen a casa i em diuen: “Pues señora no sé qué pasa, porque a mi no me da ningún error” (i és cert, el dia que ells venen no passa res de res).


 

Alterada

Així és com em sento des de fa un parell de dies: ALTERADA. La sang em bull i visc en un núvol SUPERFELIÇ.

I tot per què????? Doncs perquè el meu altre blog ha tingut 40 segons de glòria. Un reconeixement públic que ha enaltit el meu EGO (ara és SUPERLATIU, i de tant en tant és magnífic!), i que ha significat un tsunami positiu de visites (amb rèpliques).

Ara, una mica bloquejada per tot plegat, només em queda que seguir endavant.

Taca vermella

Jo també he viscut els meus moments "World Mobile Congress" (o alguna cosa així) a Barcelona.

Un congrés que finalment s'ha pogut celebrar "sense incidents" perquè els treballadors dels transports de la ciutat van decidir no fer vaga, en contra de les consignes dels sindicalistes (personalment, penso que ja els hi val voler pressionar així per reclamar uns termes més que beneficiosos dels seus convenis, quan més de la meitat del país no pot protestar per res perquè van al carrer i prou, o quan els mateixos sindicats estan fent fora gent!).

Bé però tornem a la meva participació congressista....

La primera, la de circular durant una setmana en cotxe per una urbe plena d'autocars, minibus, taxis ocupats, monovolums fent les feines de taxi... (que vist així em va donar per pensar en on estava el problema si haguessin fet la vaga els de TMB).

La segona, la de comprovar que realment hi ha vingut prou gent a la trobada per a que tot i la flota automobilística el metro a plaça d'Espanya anés de gom a gom. Per raons que no explicaré, em vaig trobar a les 8 del vespre dins un vagó del metro a la mencionada estació on jo era l'única que anava amb el cap aixecat, sense smartphone que mirar (tot i que he de confessar que quasi em moro de ganes de tenir-ho, i de fet anava pensant: IMAGINA'T QUE ARA UN D'AQUEST VA I ET REGALA UN APARELL D'AQUESTS, ENCARA QUE SIGUI UN MODEL OBSOLET!), sense acreditació penjant del coll i, sobretot, sense vestit de color negre, marengo i colors foscos similars. Jo anava d'un meravellós color vermell (recordeu el meu abric?) però ningú es va adonar...

Desintoxicant-me

Segurament no ho hauria de dir aquí, però avui he decidit fixar quin ha de ser el temps que dedicaré als blogs (això ja ho tenia clar), però també a les xarxes socials.

Aquestes últimes em portaven pel carrer de l'amargura. No és que em dediqui a escriure del tot venalitats (només una mica), però el cert és que per mi ha estat "quasi adictiu" veure com moure't una mica per les xarxes socials feia que el teu blog (l'altre, és clar) agafés una certa embranzida. I com qualsevol addicció, sempre et reclama més, i més, i més...

Així que ja està. Des d'avui deixo el prime time (perquè confirmo que les xarxes socials, igual que la tele té prime time) per altres. Jo a lo meu, a ser jo. A estar pel que he d'estar en cada moment. I ser conscient que per molt que m'agradi el meu "hobbie blogaire", és només això: UN ENTRETENIMENT.

Espero ensortir-me, i no haver d'anar a un centre de rehabilitació (je, je, je)....

Ara suposo que podré entendre perfectament a aquells fumadors que deixen de fumar però que es moren de ganes de no haver-ho deixat! Prometo, des d'aquí, no tornar-me a ficar amb ells.

De totes maneres, i ho dic públicament, jo crec que podria ser una bona community manager (aquesta professió que està tan de moda ara). El tema em va. Ja sabeu, si algú busca aquest perfil.....

Per complementar el meu post, podeu llegir: Dieta digital, La Vanguardia (i que consti que l'he llegit en paper després d'escriure el post...).

Un breu parèntesi

Ja sabeu del meu goig d'estar a la platja quan se suposa que no és temps i, sobretot, quan no cal semblar una llesca de pa preparada per a ser torrada volta i volta.

I ahir diumenge, com un parèntesi, va fer un dia de primavera que convidava a fer una escapadeta al Prat. I allà vam anar la família. Només va ser mitja hora (les obligacions familiars vers els nostres grans així ens ho demanen), però va ser fantàstica. Airet, solet, jocs a la sorra i a l'aigua, la música de les onades, la llum del sol a les pedres, la quasi solitud, galop de pensaments....

Un BREAK que continuo necessitant com l'aire que respiro, com aquest bloc encara que el tingui un pèl ABANDONAT per L'ALTRE.

Amb una perruca i al carrer

Dissabte de carnaval, i com cada any una rua passa pel carrer principal del barri. Passen les comparses, i nosaltres ens ho mirem "des de la barrera".

Les nenes es disfressen, i els grans les ajudem.... però enguany.... en J. i jo ens hem animat, i sense pensar-ho ni preparar-ho hem sortit al carrer també disfressats. Ell de CAPUTXETA VERMELLA amb trenes i tot (tot sobre la roba de carrer) i jo amb la cara pintada (estil indi) i amb una faldilla hawaiana al cap en forma de perruca.

Ridícul!!!???? Segurament. Però mira, els nostres cos necessitava fer una cosa així "esbojarrada i ridícula", per donar ànims a la nostra vida.

En quin cap cap

Avui dia de Sant Valentí, que per suposat jo no celebro ni li tinc cap carinyo, i tot just al principi de la fi de la meva grip m'he emportat un ENSURT mental important.

La meva filla de 5 ANYS ha rebut el seu primer regal d'un ENAMORAT (el gosset borrós de la foto). INCREÏBLE, oi?

La veritat és que no estic preparada per totes les possibles històries sobre nuvis de les meves nenes (penso que encara han de passar molts i molts anys i ja em faré a l'idea) però que amb el fred que fa, un nen (millor dit LA SEVA MARE) es presenti amb un regal així a les 9 del matí em sembla AL·LUCINANT i DESCONCERTANT (el J. que és qui s'ha trobat amb el fregao ha reaccionat com quasi ignorant el fet, i a llarg del dia ha anat pensant en com ho havia d'haver fet...., però això és el que passa quan et DESCOL·LOQUEN).

Una cosa és les "tonteries" de que els nens diguin que si tinc nòvio i que es regalin un dibuix, i una altre això d'anar a comprar res (i menys un gosset rosa).

Els pares hem d'estar per motivar als nens en la seva autosuficiència, per acompanyar-los en el seu creixement personal, per jugar i riure amb ells i per estar en els moments que per ells són importants. Deixe'm-nos de tonteries i posem les nostres energies en les coses realment importants. Dediquem temps als nens, no ens oblidem de visitar-los en el seu dia de portes obertes a l'escola, renyem-los quan calgui i no ens entestem en fer-los ser grans abans d'hora (no cremem les etapes, que ja es cremen per si soles ràpidament).