Un dia atrafegat

Bon punt m'he llevat ja sabia que el dia seria atrafegat, moooolt atrafegat.

Per això, i malgrat que pel meu cap em rondaven els afalagaments del dia d'abans que diverses persones al llarg del dia em van deixar anar (Estàs moooolt macaaaaaa!.... total perquè portava vestit una mica curt estil Diesel, que no vol dir Diesel, mitges i sabates de taló), he decidit ficar-me dins d'uns texans i d'unes sabates planes.

Com cada dia he anat a la feina, però l'hora de dinar (60 minuts) l'he utilitzada parcialment per arribar-me al centre comercial (40 minuts) a veure si trobava les samarretes i sabates que ens han demanat des de l'escola per a que les nenes facin el festival d'aquí a pocs dies. He tingut la sort de cara parcialment. He aconseguit la samarreta blanca. Encara em falta la negra i les xines negres. Clar, que de pas, m'he firat per mi (una sahariana moníssima i baratíssima) i pel J. (un polo, econòmic i quasi tan mono com la meva troballa). Finalment, he pogut dinar (20 minuts).

A les 5, després de recollir a les nenes a l'escola tenia aparaulada la visita del tècnic que revisa la caldera.... I vaja, ha arribat 30 minuts abans.... així que he hagut de fer uns quants malabarismes per a que algú que no fos jo recollís les nenes.

Per acabar les coses previstes, m'he arribar a la parròquia a portar tres bosses enormes de roba que els de casa ja no farem servir. De tornada, he decidit avançar part de la compra setmanal....

Uff, ara estic una mica destrossada, encara que contenta perquè he triat les sabates correctes.

Sant Jordi abroad

Aquest any Sant Jordi ha caigut en mig de la Setmana Santa, i això ha estat la pitjor cosa que a editorials, llibreters i entusiastes de la festa ens podia passar (a part de la pluja, és clar!). Però qui es resisteix a quedar-se a casa per celebrar el Sant Jordi enlloc de marxar uns dies fora? Jo no, i això que a mi m'encanta passar la tarda d'aquesta diada passejant pel mig de Barcelona, malgrat les multituds..... veient paradetes i trobant coneguts de manera casual....

Tanmateix, tot i no estar per la meva ciutat, Sant Jordi ha estat celebrat com mana la tradició. Llibre pel J. i les nenes, i rosa (collida directament del roser pel propi J. per les nenes i per mi.... i per fer-ho extensiu, roses per totes les dones de la família, encara que per elles no signifiqués res..... tot i que estic sgeura que d'aquí a quatre dies diran que la tradició de regalar una rosa per Sant Jordi és seva de SEMPRE....., com diuen ara que la festa del seu patró Sant Jordi s'ha celebrat DES DE TEMPS IMMEMORIALS AMB UN PETIT PARÈNTESI DURANT 40 ANYS.... i que el dia del llibre amb parades al carrer l'han també celebrat SEMPRE.... ainsssss aquests manyos!).

Per pensar.

Cadascú és molt lliure de pensar com vulgui, però a mi, les contínues crítiques contra totes les retallades que proposa el govern de la Generalitat no m'agraden. I amb això no vull dir que estigui d'acord amb totes les propostes i mesures que fan, perquè com és lògic, no ho mirem tots amb els mateixos ulls.

Jo no sé fins a quin punt la caixa és tan buida com diuen, però molt no hi deu quedar, i per tant s'han de prendre decisions per intentar solventar el problema (al cap i a la fi, com fem a la nostra economia domèstica quan no arribem a final de mes).

Penso que hem viscut una època de lligar els gossos amb llonganisses, i això, tampoc és sostenible (moltes infraestructures infrautilitzades; una sanitat universal i gratuïta malbaratada, sense una gestió i ús conscient i eficient; un ensenyament amb excessius canvis de plans, una cultura sobresubvencionada; etc., etc., etc.). Penso que no s'ha pensat en el demà, i sense ser una obsessió, s'hi ha de pensar. Penso que es critica molt als que porten els nens a la concertada i tenen una mútua mèdica, per exemple (no som una elit, només persones que decidim gastar part dels nostres diners en uns serveis determinats treien-los d'altres despeses, i crec que aquests alters serveis han permès que el sistema públic no estigui saturat i desbordat des de fa anys).

Penso moltes coses, i tampoc sé on rauen les solucions de tot plegat (ara que les Espanyes no ens prenguessin els nostres calerons i ens retornessin tot l'expoliat hi ajudaria molt, segur).

El que tinc clar és que ningú no vol que retallin la seva parcel·la perquè és la "més important", però que les coses no poden seguir així.

Segur que no sóc l'única que penso així, i sinó llegiu una opinió més, la Xavier Roig (tal i com la recull el blog del Joan Josep Isern). M'ha agradat. M'ha fet pensat, i m'ha suggerit aquest post. Potser tots hauríem de fer un major exercici d'anàlisi de la realitat i d'autocrítica.

Cansada...

...Estic cansada, extremadament cansada (sobretot físicament, però també de cap, i la meva cara ho reflecteix al 100 per 100 i tothom em diu: fas cara de cansada? estàs preocupada? no has dormit?)... perquè....

....potser és que porto unes quantes nits seguides que no dormo d'una tirada (coses de l'enuresi infantil)...

...potser és que ja no aguanto sortir de nit a sopar amb les amigues (total a la una ja estava a casa)....

...potser és que treballo moltes hores...

...potser és que em passo el dia asseguda...

...potser és que vull portar talons i no hauria...

...potser és que vull (he, del verb haver de) fer moltes coses i no trobo un moment per escarxofar-me al sofà...

...potser és que penso massa i pel meu cap corren projectes i idees amunt i avall sense parar...

...potser és que anar a comprar amb carro i les nenes en bicicleta i patins no és una bona idea....

...potser és que no hauria d'escriure tan a l'ordinador...

...potser és que estem a la primavera i m'ha afectat la famosa astènia...

...potser és que vull estar per tot i per tots...

...potser és que ja tinc una edat...

...potser és que sóc molt autoexigent....

...potser és que encara no funciona bé l'ordinador de casa i he de batallar amb els serveis tècnics...

...potser.....

Hi han tants potsers, que llegint-los ara un darrera de l'altre, no m'estranya que estigui cansada! (clar que segur que ni més ni menys que qualsevol altre, però a mi, ara amb 42 anys a l'esquena, me'ls noto més).

Las chicas del bar

Avui toca sopar amb "las chicas del bar", nom que va posar l'A. a un grup de mares de l'escola de les nenes amb qui dos cops a l'any surto a sopar. De fet, només amb una en sóc amiga, amiga, i les altres són conegudes. Però després de tants anys, són conegudes d'anar a sopar dos cops a l'any. El nom donat al grup, chicas del bar, sona a que ens passem la vida al bar, oi? Doncs no és cert. De fet no anem mai. La meva petita A. se li va ocórrer per anomenar a les que anàvem a sopar....

Aquests sopars van sorgir ja fa uns anys, quan la meva amiga M. i la seva germana van decidir quedar amb mares de la classe dels seus nens. Tot i que jo no tenia de criatures, em van convidar. Les coneixia a totes de trobar-nos pel carrer o al parc: elles vigilant els seus nens petits, jo badava.

Durant anys, els sopars sempre han estat al mateix lloc: una llesqueria del barri. No per por a sortir del mateix, sinó perquè a alguna no li agrada gaire cosa més que el pa amb jabugo. Tanmteix, els dos darrers sopars de Nadal, hem variat, això si, els dos cops al mateix lloc i dins del barri. Aquesta variació a mi em va permetre de passar d'una torrada el més rara possible a menjar carn de cangur i d'estruç, una oportunitat que no vaig voler deixar passar.

El sopar d'avui ja traspassa fronteres, i anem a un altre barri. El restaurant triat: un wok (amb el temps, a més del jabugo li agraden les gambes). Tot i així, avui sí, m'arreglaré i em posaré talons, seguint els consells de la meva amiga G., per una nit que surto!!!!

Actualitzacions....

Han passat els dies, i les coses canvien o rebo més informacions. Aprofito la meva hora de dinar (mentre no tingui el meu ordinador a casa) per fer un breu post.

Primer. Es veu que els de les màquines de vending van llegir el meu post, i ara ja tenim dos fileres de bocates: una pels de pernil i una pel de tonyina. Bien!!!!!!!

Segon. Aquesta dèria meva de tenir xocolata a la feina, és una cosa bona. Ho avalen uns quants informes, entre ells un que han publicat els d'Eroski Consumer: Xocolata, pecat o plaer saludable? Hummm, plaer saludable, sense cap mena de dubte. Estic d'acord amb l'article: la millor és la negra, negra.

Tercer. Després de quasi cinc mesos sense passar per les mans de l'osteòpata, hi he de tornar. La ciàtica ha fet de nou acte d'aparició i les vèrtebres que m'aguanten el cap només saben que dir crec, crec, crec i quetecrec.

Desintoxicació forçada

El passat cap de setmana vaig MATAR el meu ordinador. Feia dies que feia el tonto, i com que encara està en garantia, vaig seguir totes les instruccions telefòniques i per e-mail del servei tècnic d'HP.

Però aquesta darrera acció, que havia d'arreglar-ho tot, va resultar un desastre total i l'ordinador ja no es va engegar més..... (és la bondat d'haver-te de convertir en tècnic informàtic gràcies a un pseudocurs de menys de 24 hores a distància perquè els serveis tècnics de les empreses ja no tenen una seu tangible a la qual portar el teu aparell i que el toqui qui en sap.....). Ara si que l'arreglarà el servei de reparacions d'HP. Però no seré jo qui els hi porti. Tot serà molt asèptic!: un missatger el recollirà i el retornarà.... Amb tot plegat, porto més de tres mesos de lios.....

Però al que anava.... Els dos primers dies sense ordinador van ser durs. Tot i que normalment no l'obro els caps de setmana, aquest....EN TENIA UNES DE GANES d'escriure, navegar, mirar el correu.... Em vaig sentir una mica addicta????? Clar que els dies han anat passant (i passaran) i ja no em resulta tan imprescindible (m'estaré desintoxicant????, clar que segur que ajuda que des de la feina llegeixi el correu i alguna cosa més...). De totes maneres, aprofitant l'oferta de La Vanguardia per aconseguir un Netbook per 80€, ja n'he demanat un... (així a casa els dos familybloguers no ens haurem d'esperar l'un a l'altre per escriure...).

Les obres socials de les caixes

Si hi ha alguna cosa que m'agrada de les caixes és la seva obra social. Segurament no té res a veure amb el que en els seus orígens pretenia ser, però crec que adaptada als nous temps tenen alguns aspectes destacables: Preserven patrimoni, arquitectònic i natural, i sobretot fan una àmplia activitat educacional i d'esbarjo. Ja sigui al CosmoCaixa, al Caixafòrum o a la Pedrera, els nens i les famílies podem gaudir d'activitats ben diverses (hi ha per triar i remenar), segons la meva experiència de manera molt recomanable. Unes vegades gratuïtament i d'altres pagant (però tampoc no tant).

La tarde del diumenge vam triar passar-la a la Pedrera, per veure què es coïa en l'activitat Jugant amb l'arquitectura. I va estar bé, molt bé. Les tres hores que hi vam estar es van passar volant, i això que no vam parar: escoltar i veure el conte de Hansel i Gretel (quina meravella de petit decorat que va fer el contacontes amb bledes, cols, pebrots enciams que feien d'arbes, col-i-flors que feien d'ovelles, galetes i caramels que feien de caseta... Estava per menjar-s'ho!), jugar als tres en ratlla, fer macroconstruccions d'arcs, reconèixer textures, formar part d'una orquestra sense instruments convencionals (a mi em va tocar ser el soroll del coets quan pugen amb ajuda d'un globus) o jugar a muntar estructures amb peces de fusta i perquè no, tirar-les al terra al final de tot (l'art és efímer!). I tot això, veient l'interior de l'edifici gaudinià o el passeig de Gràcia des d'una finestra ben sinuosa.

I al sortir d'allà, amb l'agradable sensació d'haver gaudit (l'activitat i el seu fil argumental estaven ben treballats), també em va venir un regust amarg al pensar què passarà amb tota aquesta obra social quan les caixes es reformulin en bancs segons els interessos de ves a saber qui (encara que jo tinc la meva pròpia opinió al respecte...).

Estic divisant el final?

31 de març. De nou tinc la sensació que s'obre una nova caixa de trons a la feina i pel meu cap apareix constantment una sentència: cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar....

3 persones han marxat (acomiadades, per suposat, d'una manera o altre: per sorpresa o per avorriment de la manera de fer i desitjant de marxar després de 20 anys), i ja són prop de 40 en poc més de dos anys. Sempre és així, poc a poc, com un degoteig.... I ara ja la gent preveu que això no acabarà aquí (això si, ens queixem molt fluixet, quasi en silenci).

Jo pel meu caràcter una mica derrotista i crític fa temps que ho penso (de fet des de que van marxar els primers, entre ells la meva amiga T.). El que no sé imaginar és quan temps durarem....

El meu cap va pensant què faré si m'arriba aquest moment, o inclús abans, com muntar algun micronegoci alternatiu i/o complementari... però es clar, el que faré del que penso que faré segur que no tindrà gaire a veure (si més no és el que em va quedar prou clar veient el programa de "L'endemà" de TV3 que parlava de l'atur).

En tot cas, si em trobo en aquest tràngol, espero tenir idees i molta, molta sort (com la que desitjo als que ahir  van marxar).