Nas cremat

Aprofitant un breu cap de setmana hem fet una escapadeta a Queralbs i Núria, dormir al primer i passar el dia al segon. Els bons dies que ens han acompanyat han fet que el meu nas es cremés una mica....

L'apartament, a la carretera de Fontalba, correcte, i les nenes encantades... Només obrir la porta tot van ser: què xuli! mira una terrassa! unes cadires de fusta! una habitació que també és menjador!

Com que hem arribat a l'hora de dinar, hem aprofitat el lloc, i hem dinat uns deliciosos espaguetti que havia preparat a casa....

Per la tarde, una escapadeta a Fontalba, i una breu caminadeta per la muntanya. Quan siguin més grans les nenes, tornarem aquí i farem l'excursió al santuari de Núria caminant.

Diumenge al matí. Agafem el cremallera de Núria. Sort que les nenes no paguen i l'excursió surt més econòmica aprofitant un descompte per mi , ja que no em dic Núria ni Gil, sinó pujaria sempre que volgués gratis. Un curt tajecte i ja som al pla de Núria. Com sempre, magnífic!

Malgrat que el lloc és una mena de parc temàtic --ho podeu veure a la web Vall de Núria: ponies pels nens, barques al llac, un parc d'activitats infantils i una atractiva botiga de souvenirs (tot previ pagament, tot i que es poden visitar un parell d'exposicions i, per suposat, el santuari)--, i hi solen haver molts visitants, el lloc m'agrada. Es respira muntanya...., i encara que sembli mentida... tranquilitat.

Només cal agafar el telecabina (un altre atractiu més) i pujar fins a l'alberg del Niu de l'Àliga, caminar quatre passes i estar lluny de tothom.

Des d'aquí dalt la vista és magnífica, i sé que algun dia la veuré quan el sol es pongui i els visitants abandonin la vall.... (aquest alberg pertany a la xarxa de la Generalitat, i entra en el programa de Vacances en Família, i potser l'any que ve ens toca! sino ja hi vindrem pel nostre compte).

Posibilidad de crecimiento profesional....

Avui he rebut més d'un centenar de correus (SPAMS, evidentment), que em conviden a canviar de feina.

Amb títols com "Posibilidad de crecimiento profesional", "El trabajo hermoso en la crisis", "La crisis ha acabado. Trabaje con nosotros", "La carrera en la gran empresa" o "Una ottima oferta de empleo", tots diuen el mateix, inclòs el no despreciable sou de 2.000 € mensuals més comissions (quin xollo!), en un castellà horrendo, provinent segurament d'un traductor automàtic. Això sí, cadascun amb un correu diferent on dirigir-me donant les meves dades, encara que suposadament ja s'han llegit el meu currículum....

Però, estic pensant... tants correus en el fons no serà una "senyal divina" del que hauria d'estar fent????

Riscos laborals.... tercera part... temperatura ambient

Normalment aquesta és la situació que vivim a l'oficina. Un es mor de calor i posa l'aire acondicionat a tota castanya, i la resta, majoritàriament, ens morim de fred i quedem garratibats.

És clar, que això és el que passa a la majoria d'oficines del món (si més no és el que em transmetren centenars o milers de blocs en una senzilla cerca a Google)....


Oi que la temperatura ambiental a la feina és també un risc laboral?

Per excés o per decés: Massa calor dóna somnolència, mals de cap etc., mentre que un fred excessiu afavoreix contractures, també mals de cap i algun que altre constipadet.

Doncs ningú en va parlar al famós curs sobre riscos laborals.... Ni tant sols per casualitat.... I això que és un dels conflictes més vius a qualsevol oficina! I en algun cas, potser pot proporcionar algun cop de puny.... (una lesió més).

Personalment crec que això dels aires no és una bona fòrmula de refrigeració. Prefereixo finestres obertes que facilitin la circulació de l'aire. Per mi, el fred constant (ningú no deixa l'aire als 25ºC aconsellats per la Generalitat en la seva campanya d'enguany: AQUEST ESTIU NO PASSIS FRED, i moltes vegades el situen al voltant dels 20ºC), massa sec i, sobretot, massa directe sobre les persones.


Malgrat tot, portem dos dies que tothom estem d'acord. Ens morim de calor!

L'aire acondicionat s'ha espatllat, i el projecte arquitectònic del modern edifici que alberga l'oficina no permet utilitzar el sistema tradicional de finestres obertes.

Els gran ventanals, que ens donen una llum envejable (tot i així tenim els llums encesos...), tenen unes grans persianes per evitar el sol situades, però, de tal manera que no ens permeten obrir finestres i baixar persianes. O una cosa o l'altre.... Això sí, sempre que no sigui una finestra espatllada que no es pot obrir o una persiana que estigui arreglada i pugui pujar i baixa....

Això si, com que la cosa potser va per llarg, l'empresa ens abasteix d'aigua o refresc fresquet, gratuïtament. ??¿¿!!!

Riscos laborals.... segona part

Ai, carai com són les coses!

Seguint amb la meva setmana temàtica sobre els riscos laborals..., he anat a fer-me la revisió mèdica a la qual tenim dret anualment (jo feia uns quants anys que no la feia). A on? Al costat de la feina, a l'empresa que ens va fer la sessió teòrica l'altres dia.

I a que no dirieu què? Doncs que malgrat la teòrica que ens va transmetre, ressulta que a la pràctica ni ells apliquen tenen correctament algunes de les mesures mínimes de seguretat que ens va comentar, com el cablejat d'ordinador recollit...

No sé, tot i que la revisió mèdica a estat correcte (sense cap mena de luxe), encara he sentit més que l'altre dia ens van pendre a tots el pèl.

Per cert... què m'havia oblida't completament que havia de fer la revisó.... per mi, el cap de setmana començar divendres a les 14:30 i acaba el dilluns a les 8:00 hores!!!! Visca!

Riscos laborals

Després d'uns dies de festa he retornat a la feina, i m'he trobat amb l'"agradable" sorpresa d'haver d'assistir "obligatòriament" a un curs sobre "prevenció de riscos laborals".... i segons m'han advertit els que ahir ja el van fer: intrancendent.

Després d'escoltar només durant poc més de mitja hora a un personatge que intentava ser graciós i, segons ell, inculcar-nos que hem de ser conscients dels nombrosos riscos que ens envolten per a que no ens passi res.... Bones paraules, i potser fins i tot assenyades, però... tot per a que l'empresari no tingui tantes baixes??!! Una miqueta fort, no?

A més, pretendre dir-nos que encara que tinguem problemes personals els hem de deixar en un calaix i estar al 100% a la feina, pendents de que no ensopeguem amb el peu del company quan caminem pel passadís... no sé, no sé. Som persones, no màquines!

Vaja, que hagués preferit un rotllo típic que em digués com sentar-me davant de l'ordinador, com descansar cada hora i mitja mirant la pantalla o com pujar la persiana sense perill que em caigui a sobre.

En definitiva, he tingut la sensació que ha estat una pressa de temps (després m'he assabentat que segons sembla que constarà com a dues hores de FORMACIÓ LABORAL) i..., de pèl. Tot plegat ha estat "com fer volar globus".

Canguratge????

Per primera vegada hem utilitzat el servei de canguratge per nens que oferia una botiga.

Hem anat a Wala, i després de la nostra primera experiència en que els crits i les carreres de les nenes per la botiga ens va treure de pollaguera i les ganes de fer coses, avui hem triat tornar-hi però deixar que les nenes estiguessin en l'espai infantil. Piscina de boles, taula per pintar i comtes. Només ha calgut omplir el paper d'autorització reglamentari i posar-lis uns mitjons (que al mòdic preu d'1€ ens han vengut). I ja està! Una hora de diversió per elles i de temps per nosaltres per mirar i remenar....

Només un ensurt, tot i que ens ho hem pres molt bé... la petita se'ls ha escapat, i sense que s'adonessin.... i ha vingut tota sola a l'altra punta de la botiga, i no és petita, a buscar-nos.....

Sense comentaris... no hem fet escarafalls, ni hem posat el crit al cel... encara que potser ho haviem d'haver fet.... tant per ella com per les cuidadores... Ben pensat la nena ha estat en perill, tot i que no cal oblidar el sentit de l'orientació que ha demostrat la nena de dos anys...

Però com que no sóc una paranoica, no ha deixat de ser una anècdota més, de les que em temo aquestes nenes ens donaran....

Perdre un bebé

He rebut la notícia desesperada d'una amiga: ha perdut el bebé que esperava. Què dur sentir aquestes paraules!

D'entrada, no sé què dir, i molt menys puc donar ànims entre els crits de les nenes que, alienes al que passa al món que les envolta, demanen constantment la meva atenció..., crits que evidentment no s'escapen a la persona que tens a l'altre costat del fil telefònic...

Em sento malament perquè ella ara per ara no podrà sentir aquestes veus a casa seva....

Al mateix temps, penso durants uns segons en els moments més traumàtics dels meus embarassos, de les llàgrimes que he vessat, tot i que el final hagi estat feliç.... Però ella no, ella plorarà i plorarà, i res no canviarà.

No sé que puc fer, i molt menys dir. No sóc gaire bona per aquestes coses. Només escolto, intentant no desmororar-me jo també. Només se m'acuden paraules que no neguen el que ha passat però que volen ajudar a veure que existeix un futur.... dur... però futur. Quina ajuda! El que hauria de poder fer és canviar els fets!

Com tots ben sabem, no estem preparats per la mort. Aquestes morts prenatals són més nombroses del que ens sembla, perquè quan passa sempre saps d'algú altre que també ha passat. Inclús algú n'ha fet un llibre: La cuna vacía.

No es pot donar consol... ja ho sé... el que ho passa sap com es troba de trencat a dins seu....

La religió del consum excesiu

Aprofitant que el Tour de França acaba a la Ciutat Comtal, he evitat agafar el cotxe per anar a la feina i he triat el transport públic com a mitjà. Prou bé, malgrat que el trajecte que faig normalment en 30 minuts hagi durat 55 -- i això que des de l'Ajuntament d'animava als ciutadans a utilitzar el metro en un dia com avui!--. Ja podien haver-se mostrat conseqüents amb les seves demandes i haver ofert un servei immillorable d'alta freqüència!

Bé, tantmateix m'ha servit per a retrobar-me amb la lectura. A més del diari gratuït de rigor, he llegit una entrevista de La Vanguardia de fa uns dies a Joaquim Sempere. Jo no coneixia de res al personatge, i molt menys havia sentit parlar de les seva "filosofia de vida". Però resulta que la comparteixo majoritàriament; consumim coses que no necessitem, les coses estan fetes per a que durin poc i s'hagi de tornar a consumir, despilfarrem l'energia, s'ha de ser més auster....

Vaja, quina coincidència! Serà que els seus argument són fruit del sentit comú enfront al que ens envolta?

Ha estat un article que m'ha refermat en les meves pròpies idees, malgrat que no visc en una caverna, i evidentment formo part de la societat del consum, encara que amb una certa mesura....També m'ha fet pensar.

A casa hi ha un DVD trencat, i fa dies que em ronda la idea de comprar un altre d'aquests "baratillos". Tot i que sé que no és imprescindible, de vegades em ve de gust veure alguna peli. M'he reformulat la necessitat i com satisfer-la. Solució: posaré el DVD a l'ordinador. Així aconseguiré treure-li més profit a la màquina, i tenir un "catxarro" menys a casa.

Banys Àrabs

Han passat 9 mesos des que em vaig autoregalar unes hores de relax i desconnexió. Aprofitant que li regalava a una cosina, vaig decidir acompanyar-la en aquesta aventura als Banys Àrabs de Barcelona.

El lloc només entrar ja transmet alló que ven: tranquil·litat i relaxació. Ho proporciona la música tenue d'arrels andalusines, les llums tènues, els vestits negres dels que t'atenen.... I tot aquest ambient es manté durant la sessió de banys.

Els banys estan situats en una àrea a pedra vista, amb algunes restes històriques conservades i il·luminades especialment, poca il·luminació en general, farcida d'espelmes, d'uns aromes i d'una música que fàcilment et transporten a un altre moment de la història.... que et fan perdre noció del temps.

Només t'has de preocupar d'anar al teu ritme provant les diferents opcions: aigua salada, iacutzi, sauna humida, aigua calenta-temperada-freda, i descansant prenent un te. I per acabar, un massatge... Fantàstic! ... Surts amb el cos realment relaxat i l'ànima.... també... malgrat que la vida continua....

Hem decidit repetir l'aventura, malgrat dues petites notes discordants de l'ambient general: les pulseres/cinta que et posen per indicar el tractament a realitzar, i la lluminositat i modernitat dels vestuaris/dutxes.

Nit de Sant Joan

Un any més hem celebrat la nit de Sant Joan. M'agrada. Donem la benvinguda als dies que semblen més llargs, a la vida al carrer per les tardes, als sopars a l'aire lliure, i d'aquí a no res, a les vacances....

Però a més, la nit santjoanera, té quelcom de màgic, que segur que ho transmet el FOC. Ja siguin fogueres, teies, focs d'artifici o petards... el fum que hi ha a l'ambient entra dins meu i aconsegueix una mena de neteja espiritual, que em reviu. Sembla que hagi explusat els dimonis interiors de cop.

Tenia ganes de fer una revetlla com més tradicional, un bon sopar entre amics sota el cel, dues hores de petards, una mica de música i cava, i coca de llardons. Ha estat molt agradable.

Bona entrada d'estiu!

Festa de l'escuma infantil

Els comerciants del barri ja fan algun temps que de tant en tant fan activitats populars per activar el comerç a les botigues de tota la vida.

Aprofitant la calor i que s'apropa la revetlla de Sant Joan, avui han fet una festa de l'escuma infantil (bé tot i que els pares, si més no jo, hem disfrutat de valent). Per les nenes i per mi ha estat la primera festa de l'escuma (jo de petita no havia participat en cap, ni tampoc de gran).

Ha estat molt divertit! Ens em mullat fins a la mèdula amb l'escuma i la mànega d'aigua, i sense preocupar-nos! però, mai m'hagués imagina't que acabaria amb els peus tant reescalfats (mira que és calenteta l'escuma).

Una data a recordar...

Un dia com avui, fa quatre anys, va ser el primer que l'Anna va arribar a casa. Després de tres mesos internada a Neonats de la Vall d'Hebron, per fi arribava a casa! I sobretot, fou el primer dia que els avis i tieta la podien agafar. Des del mateix dia que havia nascut, només havia tingut contacte físic amb l'excel·lent equip mèdic i amb nosaltres, els pares. Ningú més va estar autoritzat a entrar a la unitat.

Però el 17 de juny del 2005 les coses van canviar. Tot i alguns petits ensurts d'última hora, finalment li van donar l'alta. Només pessava 1.790 grams, però estava sana i era forta, així que van decidir que a casa recuperaria millor el pes i tindria menys risc d'infeccions.

És ara quan ens adonem de lo petiteta que era, i segur que els que l'agafaven per primer cop també n'eren conscients, però nosaltres, amb les curtes estades de matí i tarde amb ella, fent el cangur, donant-li el biberó, teniem una altre perspectiva.

Encara avui s'em fa un nus a la gola quan i penso. Vam viure el moment plens d'optimisme i insconscients voluntaris dels perills. Per sort tot ha quedat al bagul dels records que de tant en tant convé airejar.

Tenía tanto... que darte...

No sé si és la cançò de l'estiu o no. Només sé que és una cançò que s'enganxa: Tenia tanto que darte, de Nena Daconte.

Feia anys que no repetia mentalment un tros de cançò del moment (sempre he estat més aviat seguidora de cançons "de modé").

Però aquest any, estic a la moda!

I tot, perquè al festival de l'escola la van cantar, al final de tot, quan els pares ja estaven més que entusiasmats amb els nostres "petits artistes", i tots tararejant la lletra.

Com va ser posssible? Doncs perquè uns pares ja són "moderns" i estan al lloro d'aquestes novetats musicals, i altres, com jo, perquè l'hem sentit a casa en una mena "d'improvisats assajos". Així que de tant repetir, tots --també la petita de 2 anys-- l'hem après, fins i tot la coreografia escolar.

Crec que comença, després d'un llarg parèntesi, el meu retrobament amb la música moderna... o no.

Petons de diumenge

Fa dos dies que he acabat de llegir aquest llibre de la Sílvia Soler. M'ha agradat. És una biografia novel·lada, lleugera però no simple. Que va endavant i endarrera del personatge. Que saps de tota la seva vida, a través del narrador (que no saps qui és fins la darrera pàgina), del diari del personatge principal, dels comentaris dels fills de la protagonista, de les cartes de la seva millor amiga. Un relat que enganxa, i que fins i tot pot provocar alguna llàgrima.

Ha estat una lectura de "tauleta de nit" perfecta (és l'únic moment del dia que m'hi puc dedicar a un hobbie que tenia abandonat des de fa més de 4 anys, per què serà?)

Santa M.....

Un any més ha estat el meu sant. Aquest ha quedat diluït amb tot l'assumpte dels avis. Però he tingut una sorpresa que m'ha fet caure més d'una llàgrima d'emoció.

8:10 del vespre. Truquen a la porta del carrer.

- MP?, ha preguntat una veu femenina.

- Sí, és aquí, qui ets?

- Porto un obsequi

Silenci. Se sent algú pujant l'escala. És una noia amb el ram de la foto!

-Pots signar aquest paper?

-Sí.

Li signo i em dóna un petit sobre. L'obro: "Per molts anys. J.".

Rodríguez???

Acabo de fer 3 declaracions de la renda, i continuo enfront de l'ordinador. He mantingut la meva xarxa Facebook i encara tinc temps de fer un post. A casa hi ha un silenci sepulcral. Les nenes dormen i la tele està apagada (de fet fa dies que no l'encenc). I parlo en singular perquè la "meva taronja" fa alguns dies que no dorm a casa (i de fet ni la trepitja). No, no... no hi ha una ruptura sentimental! Només és que està cuidant als seus pares.

Ja ha arribat el moment de pendre decisions sèries de qui i com tindrà cura dels avis. Ara és ell qui para el cop, però la solució passa per trobar algú que els assisteixi. I com sempre, aquest raonament i les decisions han de ser presses en poc temps, amb certa solitud, i sobretot, amb una certa recança de si ho estaràs fent bé i si tindràs sort amb la persona triada.

Vaja, que tinc la sensació d'en pocs dies haver passat de ser una "joveneta" a ser una "adulta" que ha de donar suport en decisions molt i molt importants. Sobertot, crec que s'ha fet evident que estem en la fase de tenir cura dels nostres grans (a més dels petits): època "sandwich" li diuen?

Tanmateix, per tot plegat, i per tenir aquesta distància física amb en J, tinc una estranya sensació, no sé explicar ben bé quina és, però al mateix temps que tinc com una serenor interior molt important que feia anys no sentia tinc un buit immens. Se senten així els famosos "Rodríguez" d'estiu? Doncs jo ho suporto perquè és una cosa provisional i, espero, breu.

Llàgrimes relaxants

Fa dies que arrossego el cansament. Dormo però no és suficient. Avui a més, tinc un refredat important, i tinc el cos apallissat. Malgrat que la son ha pogut amb mi durant uns minuts davant el televisor (cada dia en veig menys tele) al començar la sèrie "Infidels" m'he despertat, i he pogut veure el capítol sencer (m'agrada veure algunes sèries, ja de petita seguia la "Heidi" i "La casa de la pradera", encara que si em salto algun capítol tampoc s'em cau el món, i molt menys el gravo, això ho feia de jove....). No sé ben bé en quina escena, però he deixat anar quatre llàgrimes provocades per l'argument (sempre he estat de llàgrima fàcil tot i que amb els anys ho he anat perdent.... serà que veig menys coses nyonyes i romanticones?). Però m'ha anat bé. Em sento més descansada... i fins i tot em veig en cor de revisar les finances de casa a la xarxa, per suposat.

Objectiu aconseguit

Ja està. Ja hem acabat la feina quasi impossible que teniem entre mans a l'empresa. Ho he acabat de manera digna, encara, que evidentment no estem satisfets del tot. Treballar amb aquest marge tant estret de temps no és agradable ni saludable. Hem fet més hores que un rellotge, i hem posat molts esforços, i el cansament és evident en el rostre i en el caminar. La família ho ha patit, especialment els més petits. Trigarem alguns dies a recuperar-nos, sempre que algun altre projecte no ens torni a col·lapsar. De totes maneres, la intenció existeix, i evitaré al màxim repetir aquesta bojeria. Per mi, existeix quelcom més que la feina a la meva vida! Tot i que aquests dies he viscut bolcada a treballar, inclús he sommiat lletres, en certs moments he viscut el col·lapse, i només he trobat un alleugeriment en deixar anar quatre llàgrimes. No hi vull tornar a passar. La feina no ho és tot! No sóc, ni vull ser, una treballadora amb "càrrec".

Atenció telefónica

És igual que truquis a la companyia de teléfon o a l'assegurança del cotxe, si has de fer reclamacions via telefónica no t'en surts. Sempre et contesta una persona diferent, sempre et donen una resposta diferents i mai pots solucionar el problema ni parlar amb un superior. I mentres tant uns et fan perdre el temps --i van passant els dies-- i els diners --les trucades a 902... suposen una despesa extra per l'usuari--. A més, tot plegat esgota, i et queda una sensació de pérdua de temps, d'impotència a solucionar les coses, d'inutilitat que finalment es converteix tot en malestar i ganes de canviar de companyia. I apa, si tens encara ganes, entres en l'infructuós i difícil camí de les reclamacions per escrit.

Com pot ser que si cada vegada més les atencions han de ser no presencials, aquestes no són eficients? Serà que ja interessa a les empreses?

Xarxes socials

Ui! Quants dies sense escriure. Ja vaig avisar. La feina em té col·lapsada, i als vespres no vull tocar un ordinador. Però avui, mentre el Barça juga el primer títol de la temporada, tinc ganes de dir alguna cosa.

Fa alguns dies que estic dins del Facebook. Vaig començar per trobar la informació d'una persona per la feina, i ara he retrobat gent de l'escola, de l'esbart que vaig ballar o del club excursionista del que sóc sòcia, encara que mai hi passi.

Encara no entenc ben bé com funciona, quan es veu el que escric, qui ho veu, quan veig el que altres fan. La veritat és que al principi no em semblava atractiu, i ara... Bé, no diré que estic enganxada ni res per l'estil, però si que és cert que permet ser un punt de retrobament de gent. Per mi, això és la bondat que té. En alguns casos potser propiciarà retomar una amistat diluïda en el temps, però segur que el que majoritàriament fa és ser un lloc de "salutacions". Vaja, tal i com funcionaven les places majors dels pobles de tota la vida. Això, que molts hem perdut per horaris o ritmes de la ciutat.

No sé, per mi el Facebook serveix sobretot per això, per saludar, perquè personalment sóc molt reticent a donar informació de la vida personal o laboral d'una manera que és prou pública i no saps qui l'acaba llegint. No és paranoia, s'ha d'anar amb compte, tal i com avisen els experts. Malgrat els riscos hi veig bondats. Però el seu èxit també radica en l'"atraient" que és, per quasi tothom, veure la cara que fan aquells "amics/coneguts" que durant 20 anys has perdut de vista...