Infoxicació

Llegia fa un parell de dies un article d'El País titulat:
Atentos a todo... y a nada, i em va agradar.

Realment, m'hi reflecteixo, en certa manera.

Atenta quasi continuament als correus (de la feina, personals), a les xarxes socials, al bloc... pateixo el que alguns han denominat "infoxicació" (a mig camí entre la informació necessària i la intoxicació per l'excés de la mateixa, encara que m'autodefiniria com que no sóc dels casos més greus que hi han al món).

Realment llegeixo molt, però molt transversalment. La informació m'arriba i se m'oblida a la velocitat de la llum. 

M'agrada aquest món tecnològic, però no del tot. Encara m'encanta més pendrem molts "temps out of technology" i gaudir de parcs, amics, solete.......

Dia gris

Encara que el dia pintava que discorreria bé, el cel ha aparegut gris, cobert de núvols baixos.

Potser ha estat un senyal, o simplement una coincidència, però el meu jo ha quedat força trastocat quan he pogut veure com l'interior d'un amic es subjecta al seu cos per uns fils molt i molt prims. Sembla que en qualsevol moment es desplomarà, tot i que al mateix temps, amb un crit silenciós, demana: Salveu-me! Ajudeu-me! M'ofego!

Ell podia haver fugit quan m'ha vist, però ha volgut deixar passar un minut del seu temps per esperar-me, sabent que els seus ulls el delatarien.

Jo porto tot el dia pensant en com el puc ajudar. Què puc fer per donar-li la mà i ser una de les persones que junt amb la seva família el treguin del pou on ha caigut..... He de trobar la manera de comunicar-me sense que ell se senti encara més enfonsat.

Vida social...

Qui diu que les dones de més de quaranta, casades i amb fills petits no tenim una intensa vida social????????

Doncs us explico la meva agenda d'avui:

14:30 hores. Dinar amb "un home". (un dinar superromàntic de bocata al costat de la feina, això si, ell, el J., i jo sols, sense nenes vull dir, perquè sols, sols no, el bar és ple de gent.....).

16:45 hores. Recollir les nenes a l'escola i salutacions a tort i dret a les mares i pares de la classe de l'A.

17:00 hores. Entrega del regal a la mestra (bé, de fet no hi aniré perquè no he participat. Hi participaria si el regal involucrés a les criatures i no únicament a les mares. Per cert, a la classe de la C. també hi havia regal, però idem a l'anterior. No sé quan li donaran. Dec ser una mare superara!!!).

17:15 hores. Festa d'aniversari d'un nen de la classe de l'A. (ja veieu, és la segona, i ningú ja no m'ha dit res de regal conjunt, hauré marcat territori????) i xerrameca amb mares (tenim tema de conversa: la reunió de fa un parell de dies a l'escola).

20:30 hores. Donar de sopar a les nenes i esperar al J. veient "Tom i Jerry" (espero que serà algun capítol que no hagi vist, si pot ser......).

21:30 hores. Sopar amb les mares de la classe de la C. en restaurant gallec. Només mares!, es veu que per alguna raó que desconec només les mares podem quedar per sortir (res de coses mixtes o parelles). No conec a ningú. Hi vaig per conèixer a algú, i per poder fer "grup" també per la C., que de moment sempre va a remolc de l'A. (clar, que per això C. és la petita i A. la gran).

En stand by per als propers dies: sopar amb música amb les mares de la classe de l'A. i sortida amb dinar a un SPA amb "les amigues del bar de tota la vida". Uffff. se m'acumula la feina.....!!!!!! (ja veig que tot el meu món gira entorn a les mares.... però la cosa és així.... què li farem!!!!).

Primera setmana de vacances

A menys d'una setmana per a que acabi l'escola i comenci pròpiament l'estiu, els de casa ja estem pensant en la nostra primera setmana de vacances. Coincidirà amb la darrera del mes de juny, i després d'haver fet una petita volta al món pensant a on podiem escapar-nos (Gran Canària, Lanzarote, Menorca, Sardenya, París, Ametlla de Mar...), finalment ens hem decidit per l'Escala. Un poble que ja coneixem però que ens encanta (les petites platges al mig del poble, el passeig fins a Sant Martí d'Empúries....).

De fet, només anem a cercar descans, moooooooooolt de descans, i disfrutar del temps i de les activitats que fem en família....

Estem frisant per que comencin ja!

Trastos per "cuinar"

Ja ho deia en un post anterior (i a més, veig que el tema és cíclic, perquè fa just un any que pel cap em va passar el mateix, però això no m'impedeix tornar-hi, uff què previsible que sóc!!!!...), els trastos (o cachibaches) de cuina em tenen el cor pres. I mentre no deixo anar els meus desitjos/capricis, aquests es queden ben controlats dins meu. Però, ai, quan el meu cap em traïciona i em deixo emportar pel consumisme.....una sensació de que no tinc prou m'envaeix.... I ara, és difícil controlar-la.

tot va començar fa poc més d'un mes, amb una promoció dels formatges Philadelphia per aconseguir una Thermomix. Ja sé que no tinc lloc, etc..... però, i si em toqués? Seria meravellós! Molt millor que si em toqués un cotxe! Així, que vaig posar tota la família en dansa per poder participar més vegades... però res de res (què altra cosa podia passar?).

Pel camí, una companya de feina em va mostrar una "magnífica oferta de la marca Lekué" (en una d'aquestes webs que venen coses diverses amb més del 60% de descompte)... i no em vaig poder resistir: he comprat un motllo desmuntable per pastissos per només 8€!

La cosa és que la xarxa va plena de webs que venen el que sigui com superofertes, i per tot arreu rebo correus que em conviden a comprar més "trastos de cuina" en stocks (gelateres al Lidl, articles Iris, Taurus, etc.) a preus magnífics... i m'està costant molt reprimir-me.

Tot m'encanta! Tot em sembla baratíssim" A veure si poso seny!

Jo i els cogombres

Fa uns dies que els cogombres van amunt i avall, que si si, que si no.... en tot cas problemes per les exportacions. Els mitjans de comunicació van plens i les xarxes socials també. Fins i tot està circulant una iniciativa que promou la compra d'un quilo de cogombres per ajudar als productors espanyols.

Jo he pensat que potser m'hi sumaré (encara que no m'agraden gens els cogombres), però només si el producte és català.

Per què? perquè la gent de l'Ebre enllà són els que ens tenen una mania increïble, i d'entre altres són els que van provocar la crisi del cava, no fa tant. I què van haver de fer els productors d'aquí? Espavilar-se tot sols, com sempre.Obrir fronteres i nous mercats....

Doncs que els productors de cogombres també busquin altres solucions...., perquè el mercat té aquest risc, ara potser és l'ecoli però d'aquí no res potser és que hi ha un altre productor xinès o camerunès més barato que nosaltres, i llavors, què?

Però en tot això, s'han plantejat un parell de temes dels que ningú parla: per què no sempre comprem productes de casa i de proximitat? cal la sobreproducció alimentària que estem forçant i de la qual una part ja està prevista que es malmetrà?

Ah! per cert, una vegada més felicitem als que creen estats d'alarma sanitària.

El meu mini hort urbà

L'hort el dia que el vam plantar
(21 d'abril 2011)

L'hort, el 16 de maig

En plena crisi exportadora dels productes de l'horta de l'Estat espanyol, gràcies a les paraules dels "amics alemanys" (ells també parlen abans de saber si els cogombres espanyols són o no són els culpables de les morts i intoxicació d'alguns hamburguesos, i això que als germànics se'ls pressuposa un raciocini inigualable.....), jo us vull presentar el meu petit hort urbà.

Ja veieu plantat en un test, no dóna per gaire, però tot i així tenim: cibulet, menta, tomaquera cherry, alfàbrega, ungla de gat i, suposadament, edelweiss i julivert.

La menta i la ungla de gat, són els éssers més antics del lloc. Ja porten amb nosaltres un parell o tres d'anys. No cal fer-hi gran cosa per mantenir-les. A l'hivern sembla que desapareixen, però arribada la primavera, tornen a sortir soletes.

Animada per una veïna de l'edifici del davant on treballo, i que a mitjans d'abril va omplir el balcó de testos amb flors, jo vaig anar amb les nenes a comprar l'alfàbrega, el cibulet i la tomaquera. Ho vam plantar, i com veieu hi van posar uns cartellets, que al dia següent havien perdut la seva aparença original gràcies a la pluja.

Jo en el fons, no tenia grans esperances de que res de lo nou sobrevisqués..... però mira tu per on.... hem tingut èxit. I només he regat amb l'aigua de rentar l'enciam.....

Ara, les nostres amanides van plenes de cibulet, ja hem fet més d'un pesto amb l'alfàbrega i hem collit quasi una dotzena de cherrys (els hem repartit entre la família i les mestres de l'escola, i encara han aparegut en alguna amanida).

Estic encantada, malgrat que ni l'edelweiss i ni el julivert han fructificat (ja em semblava a mi que aquells sobrets amb llavors de regal no arribarien a bon port....).

La setmana F

Jo anomeno aquesta setmana F, perquè han coincidit dues coses: els festivals escolars de les nenes i la festa major del barri.

L'A. va actuar dimarts, i la C. dijous. Totes dues han passat una setmana de nervis, tan per pujar a l'escenari com per silenciar durant tot aquest temps quin seria el seu número (i això darrer, és molt difícil en criatures de 6 i 4 anys, perquè pel que he sentit més d'un ja havia xerrat "més de compte". Clar que nosaltres els hem ajudat, i en cap moment hem preguntat: què faràs? quina és la cançó que tarareges? per què vols que et faci una rotllana al terra amb cinta d'embalar? per a què són les botes d'aigua?).

I les actuacions van arribar. Pares, avis i tiets vam gaudir de l'espectacle. El primer dia va ser una sorpresa total veure els de P3, P4 i P5 (curs de l'A.) representant tot alló que havien assajat durant mesos, i que mostra tan l'esforç dels nens com de les mestres i l'escola. En homenatge a la primavera van ballar "Gotas de lluvia", "El saltiró", "Balanceig", "Shoop shoop song", "El ballet del rotlletó" (el ball de l'A.), "Les petites formiguetes" i "Seasons song".  Ho van fer meravellosament.

I al final, veure tots els nens dalt de l'escenari, amb les mestres i amb els alumnes de secundària que en dies així donen un cop de mà als petits i sentir que aquests nens: són els que pintaran un futur millor, em van fer saltar les llàgrimes (emocionant).

El dijous, ja no va ser tanta sorpresa, però igualment em va encantar veure de nou l'espectacle. La C. ballava "Gotas de lluvia" (simpatiquíssim), i em vaig tornar a emocionar amb la mateixa escena final.

Com sempre hi ha pares que es queixen: Mira que veure l'espectacle dos dies! Aquesta ha estat l'aposta de l'escola aquest any. Fins ara, cada dia de festival era un curs. Aquest any el mateix festival l'han fet per línies (i són 3!). Home, deixem respirar una mica a les mestres, que muntar això porta molta i molta feina. A mi, ja m'ha semblat bé. No estic esperant un espectacle professional que em sorprengui. Vull veure a les nenes i els seus companys mostrant molt del que han aprés (coordinació, habilitats motores, paciència, seguiment musical, coordinació, anglès, etc.).

I per acabar, festa major. Ja hem gaudit de l'espectacle infantil al parc, les titelles a la biblioteca, el correfoc pels carrers, i a hores d'ara, encara ens queden, el cercavila de gegants, les botigues al carrer, la fira, la cursa de barrufets i el concert-vermut. Ufff, quin finde!

Animals de companyia... al cap

Al llarg del curs hem rebut diverses notes de l'escola avisant-nos de l'existència de polls als caps dels nens. Fins ara, els de casa ens havíem salvat, però aquest cop no, i les tres dones hem hagut de seguir un procés de desparasitació a base d'una caríssima crema (que asseguren que funciona meravellosament) i d'una pinta de pues estretes de acer.... Vaja, meravellós com a entreteniment per passar la tarde! (em vaig recordar tan als micos femelles del zoo rebuscant pel cos de les seves cries petits paràsits).

Ara sembla que estem netes, però tinc com una obsessió i no paro de notar picors ni de passar la pinta per veure què trobo....

Ja ho sé que per això ningú dirà que som uns bruts, ni descuidats, ni de res de res (per cert, ja em avisat a l'escola), però jo em pregunto: no eren els polls un signe de brutícia? no ens rentem sovint, inclús massa, llavors com és que ens estimen tant? com és que a hores d'ara cada any a les escoles s'escampen tans polls? No vull semblar com aquella monja famosa quan la grip aviar per anar en contra de les farmacèutiques, però no hi haurà "algú" que es dedica a escampar els bitxets?

Ja sé que segurament la resposta està en que passa perquè passa.... però no m'és suficient, perquè no ho entenc, i a més, em fot per si els de casa els anem escampant pel món i pels caps dels amics malgrat la nostra vigilància constant.

Deliciosa Martha

Casualment, com hem sol passar, el dijous vaig enganxar a una peli de TVE2: Deliciosa Martha. No sabia de què anava ni qui eren els actors, però això de que girés al voltant d'una cuina em va fer quedar.

Als pocs minuts ja vaig veure que era una pel·lícula europea (ara sé que mig alemanya, mig italiana, mig suïssa) que barrejava suaument, el drama, la comèdia i el romanticisme. Amb un final previsible, la vaig gaudir (quatre llàgrimes i un somriure al meu rostre).

Si algú la vol veure, em sembla que a Cinetube hi és (en aquesta web alguna vegada he vist alguna peli, amb força bona resolució. Només un què... als 72 minuts de visionat es talla, si és que no ets de pagament, el meu cas, i t'has d'esperar 30 minuts aproximadament per veure, normalment, el final).

Temps de cireres

Ja estem al mes que arriben les cireres, les de veritat, les de tota la vida (res d'aquells cicerots xilens que podem comprar per Nadal a preus desorbitats)....

Ja fa alguns dies que corren per les parades del mercat... però ahir em vaig ben firar, i vaig arribar a casa amb dues caixes de cireres del Jerte (no em vaig tornar boja, no, és que em van donar dos caixes al preu d'una, i una cosa així jo no la deixo passar).

Així que aquests dies els de casa esmorcem cireres, dinem cireres i sopem cireres... Un plaer! ... I com que total aquesta fruita només dura poc més d'un mes..... no l'arribarem a avorrir..... perquè després, els de casa ens esperarem un altre any a gaudir d'aquesta fruita.... (slow food????).

A més, he llegit avui mateix que les cireres són excel·lents com antienvelliment per la nostra pell; per la seva capacitat desintoxicant i depurativa per prevenir la gota, l'artritis, malalties reumàtiques i oncològiques; per millorar la diabètis i l'osteoporosi; i són adients a les dietes per aprimar-se. A més, són altament recomenables per a dones de més de 40 (ja properes a la menopàusia) perquè aporten calci i vitamina C excel·lent per la bona salut dels ossos.

Vaja, tot plegat indica que les cireres són una benedicció.... Me'n vaig a menjar-ne.....

El Poble Espanyol, quasi vint anys després

El Poble Espanyol ha canviat molt poc, per no dir res, en aquest temps. Només que ara m'ha semblat molt més petit que llavors..... Clar que potser hi tenia molt a veure que erem onze famílies (la majoria de les quals de quatre membres....) i fèiem soroll i ocupavem força espai.....

Ha estat la primera sortida de pares i fills de la classe de l'A. (si, si, aquells de la festa...., per cert, si heu d'anar al Poble Espanyol porteu el carnet de la biblioteca, el dels supers o el de l'Abacus que obtindreu un bon descompte o us sortirà quasi gratis o directament gratis).

Primer hem fet un taller de reciclatge del qual hem sortit amb una joguina, després seguiment del grup d'animació que veieu a la foto (titelles, circ, música en directe....), dinar de pic-nic amb joc de fang inclós (les meves les que han quedat més brutes) i finalment gelat a la Plaça Major.

Ha estat bé i divertit, malgrat la separació evident de pares i mares a l'hora de fer el cafè i manualitats (excepte el meu J.), i dels temes de conversa (les mares dels nens, els pares de feina).

Copa NO, Lliga SI, Champions ???¿¿¿¿

Divendres a la tarda, a la sortida de l'escola vaig animar-me i xino xano vaig portar a les nenes al Camp Nou. L'avi ens va acompanyar, ell que va ser una dels que va anar a Basilea i que poques vegades després ha vist un partit des de la graderia.

A les 6 ja entravem per la porta 35 del gol sud. Tot just començaven a omplir-se les primeres grades, però el rebombori era increïble. La petita, es tapava les orelles i volia marxar a casa, però poc a poc es va anar enganxant a l'ambient. Tots plegats ens vam enganxar. Crits per aquí, salts per allà, aprenent allò de "blaugrana al vent...".

Pensava que a la mitja hora ja hauriem sortit d'allà, però no (sort anava preparada amb aigua i altres queviures!)....vam aguantar fins que vam sentir: MESSI! i ens vam anar. Ja estavem esgotats, i això que teniem seient quasi a primera fila, amb la cara pintada de blau i vermell i amb una banderola de plàstic (moltes gràcies Sr. Mundo Deportivo, que les de roba valen una pasta).

Uff, mai m'hagués imaginat en aquest sarau. De fet, no m'agrada especialment el futbol.....

Sense connexió

No, no he abandonat el blog..... La maleïda tecnologia que ens ha fet a casa, de nou, una mala passada.

Tot i que semblava que ja s'havia solventat els problemes al portàtil, després de la reparació d'HP.... tot va ser un bluf.

Una setmana després, Internet Explorer va deixar de funcionar, i el van seguir , uns dies després, el Firefox i Chrome.... Vaja que no hi havia manera de connectar-me al món des de casa!!!!!

Tot i que el servei d'HP no ha deixat d'atendre'm, el fet d'escriure'ns correus que triguen més de 48 hores en donar la volta ha fet inviable aquesta opció de reparació... a més, estic farta i desbordada, NO ENTENC RES.

Ara té la màquina un tècnic que diu que tot ho ha provocat un virus resident que es resisteix a ser eliminat...... Bé, tot plegat em sóna una mica bastant esotèric.... Ha fet un apanyo, i puc connectar-me amb un cable, res de wifi, que això el virus també s'ho ha carregat.

Segueix intentant cercar la solució de la màquina de casa.....(què buit ens sentim els de casa sense l'ordenata, encara que com tot, al final t'acostumes).

Sabia que arribaria.....

...el dia que ens convidarien a la primera festa d'aniversari d'algun nen@ de la classe de l'A. Està a P5 i fins ara ens havíem salvat.... I dic salvat, perquè ara mateix em sento angoixada en la contradicció.

Primer dir que em semblen bé les festes d'aniversaris infantils, i per suposat que cadascú la celebri on més a gust se senti, independenment de la butxaca. Jo personalment, sóc de les que penso en un parc i preparant-ho jo, que encara que pugui semblar més cutrillo a mi m'omple més, perquè tinc la sensació d'estar donant part de mi mateixa als altres.

El segon tema, i que és el que més m'ocupa ara, és el tema regals. Per les meves, quan fem festa, no vull grans regals. Algun detallet si, però no que es tiri la casa per la finestra, i més ara que en general tenim excessives coses i acabem no valorant el que tenim. Pels regals dels altres... aquest és un altre tema.

Com que és la meva primera festa, he fet un estudi sociològic sobre el tema entre amigues i companyes de feina. Quan ahir em van dir de fer un regal conjunt, em va semblar bona idea. El que no em va semblar gens bé, van ser el 12€ proposats. Ho vaig trobar desorbitat! Tant o més del que jo posaria si fes un regal individual.

D'aquí la meva consulta a tort i dret. El resultat: cadascú fa una cosa diferent. Uns regals individuals, de cost 6-8€. Altres regals conjunts de 3-6€. I finalment uns pocs regals conjunts de 12€ (clar que aquests darrers acaben comprant 5 o 6 regalets per a gastar tot el recollit, on està la gràcia de fer un regal conjunt???).

Els dos primers grups són el que més m'agraden, perquè em sembla que regalar a una nena de 6 anys per valor de 120€ o més... no segueix la meva filosofia de vida. Jo no sóc de regals caríssims, i en tot cas, vull decidir el que em gasto segons el meu desig.

Fins aquí no hauria d'estar angoixada... però ara ve, com ho planteges això als altres pares? ho entendran? entendran que A MI em semblin masses diners però que ells poden fer el que vulguin? entendran que puc anar per lliure? he de dir que no podem anar a la festa i problema per ara solucionat? com trobo les paraules per explicar-ho educadament i sense ferir ningú? he d'acceptar (si és així no estaré satisfeta amb mi mateixa)?Tinc la sensació que segur que pensaran que sóc una gasiva i/o ridícula, i això no em preocuparia el més mínim, si no acaba afectant a la nena....(ja m'enteneu...)... uffff! (em sento tan insegura de nedar contracorrent....)

Un detall sense preu

El dia de la mare, a casa no ho celebrem, ni fem regals. Però, ahir vaig rebre unes boniques flors (jo havia donat la idea el dia d'abans, encara que segur que el J. ja l'havia pensada, per aprofitar el ram i que avui l'A. pogués portar una flor a l'escola per a deixar-la com els demés nens a la capella).

...M'agraden les flors en un gerro sobre la taula, però en la meva tendència natural de tipus estoic, em dol el preu desorbitat versus el poc temps que duren i el poc que estic per casa....

Però el millor regal, va ser que l'A., la gran de casa, en veurem dormida al sofà (devia tancar els ulls 5 minuts mentre veia la tele, eh!) junt a la seva germana es va aixecar i va agafar una manteta rosa i vella de quan jo era petita i ens la va posar per sobre per a que no tinguéssim fred.... MARAVELLÓS!

Les mares

Les mares som maravelloses.

Reconfortem quan tenim por. Passem moltes nits sense dormir. Donem petons i abraçades. Guarim quan estem malalts. Sabem quan tenim gana, son o mal de panxa. Acompanyem. Preguntem. Escoltem. Opinem. Ajudem. Ensenyem camins. Dient quan està bé i malament. Sabem com vestir una nina o posar una roda al camió. Sabem llegir i com disfressar-nos. Aixuguem llàgrimes. Fem riure. Fem plorar. Aplaudim totes les gràcies i les cridem als quatre vents. Orientem. Aconsellem. Ensenyem. Valorem el camí triat i el seu futur. Els fem estudiar i fem deures. Ajudem més enllà del que algú podria pensar......i mil coses més que cadascú pot afegir.

Per tot això som exigents amb els fills (potser massa i tot). Volem que segueixen fil per randa els nostres consells. Creiem que sempre tenim raó. Creiem que la nostra experiència és l'única que val. Creiem que les coses s'han de fer quan nosaltres diem que s'han de fer. No ens agrada la roba que trien ni el pentinat. Els amics i les parelles no són del tot encertats. Donem idees pensant que mai les tindran. No valorem les seves habilitats i cridem les seves incapacitats. Preferim fer-ho abans d'ensenyar. Ens enfadem si pensen diferent i ens repliquen. Ferim sense ser conscients. Creem males consciències.... i mil coses més que cadascú pot afegir.

Tot plegat, coses bones i coses dolentes, és fruit de l'amor que tenim pels nostres fills. Incondicional, malgrat tot. Un lligam, en el sentit més literal de la paraula, que difícilment es trenca, i que per això és complex de gestionar.

Un dia atrafegat

Bon punt m'he llevat ja sabia que el dia seria atrafegat, moooolt atrafegat.

Per això, i malgrat que pel meu cap em rondaven els afalagaments del dia d'abans que diverses persones al llarg del dia em van deixar anar (Estàs moooolt macaaaaaa!.... total perquè portava vestit una mica curt estil Diesel, que no vol dir Diesel, mitges i sabates de taló), he decidit ficar-me dins d'uns texans i d'unes sabates planes.

Com cada dia he anat a la feina, però l'hora de dinar (60 minuts) l'he utilitzada parcialment per arribar-me al centre comercial (40 minuts) a veure si trobava les samarretes i sabates que ens han demanat des de l'escola per a que les nenes facin el festival d'aquí a pocs dies. He tingut la sort de cara parcialment. He aconseguit la samarreta blanca. Encara em falta la negra i les xines negres. Clar, que de pas, m'he firat per mi (una sahariana moníssima i baratíssima) i pel J. (un polo, econòmic i quasi tan mono com la meva troballa). Finalment, he pogut dinar (20 minuts).

A les 5, després de recollir a les nenes a l'escola tenia aparaulada la visita del tècnic que revisa la caldera.... I vaja, ha arribat 30 minuts abans.... així que he hagut de fer uns quants malabarismes per a que algú que no fos jo recollís les nenes.

Per acabar les coses previstes, m'he arribar a la parròquia a portar tres bosses enormes de roba que els de casa ja no farem servir. De tornada, he decidit avançar part de la compra setmanal....

Uff, ara estic una mica destrossada, encara que contenta perquè he triat les sabates correctes.

Sant Jordi abroad

Aquest any Sant Jordi ha caigut en mig de la Setmana Santa, i això ha estat la pitjor cosa que a editorials, llibreters i entusiastes de la festa ens podia passar (a part de la pluja, és clar!). Però qui es resisteix a quedar-se a casa per celebrar el Sant Jordi enlloc de marxar uns dies fora? Jo no, i això que a mi m'encanta passar la tarda d'aquesta diada passejant pel mig de Barcelona, malgrat les multituds..... veient paradetes i trobant coneguts de manera casual....

Tanmateix, tot i no estar per la meva ciutat, Sant Jordi ha estat celebrat com mana la tradició. Llibre pel J. i les nenes, i rosa (collida directament del roser pel propi J. per les nenes i per mi.... i per fer-ho extensiu, roses per totes les dones de la família, encara que per elles no signifiqués res..... tot i que estic sgeura que d'aquí a quatre dies diran que la tradició de regalar una rosa per Sant Jordi és seva de SEMPRE....., com diuen ara que la festa del seu patró Sant Jordi s'ha celebrat DES DE TEMPS IMMEMORIALS AMB UN PETIT PARÈNTESI DURANT 40 ANYS.... i que el dia del llibre amb parades al carrer l'han també celebrat SEMPRE.... ainsssss aquests manyos!).

Per pensar.

Cadascú és molt lliure de pensar com vulgui, però a mi, les contínues crítiques contra totes les retallades que proposa el govern de la Generalitat no m'agraden. I amb això no vull dir que estigui d'acord amb totes les propostes i mesures que fan, perquè com és lògic, no ho mirem tots amb els mateixos ulls.

Jo no sé fins a quin punt la caixa és tan buida com diuen, però molt no hi deu quedar, i per tant s'han de prendre decisions per intentar solventar el problema (al cap i a la fi, com fem a la nostra economia domèstica quan no arribem a final de mes).

Penso que hem viscut una època de lligar els gossos amb llonganisses, i això, tampoc és sostenible (moltes infraestructures infrautilitzades; una sanitat universal i gratuïta malbaratada, sense una gestió i ús conscient i eficient; un ensenyament amb excessius canvis de plans, una cultura sobresubvencionada; etc., etc., etc.). Penso que no s'ha pensat en el demà, i sense ser una obsessió, s'hi ha de pensar. Penso que es critica molt als que porten els nens a la concertada i tenen una mútua mèdica, per exemple (no som una elit, només persones que decidim gastar part dels nostres diners en uns serveis determinats treien-los d'altres despeses, i crec que aquests alters serveis han permès que el sistema públic no estigui saturat i desbordat des de fa anys).

Penso moltes coses, i tampoc sé on rauen les solucions de tot plegat (ara que les Espanyes no ens prenguessin els nostres calerons i ens retornessin tot l'expoliat hi ajudaria molt, segur).

El que tinc clar és que ningú no vol que retallin la seva parcel·la perquè és la "més important", però que les coses no poden seguir així.

Segur que no sóc l'única que penso així, i sinó llegiu una opinió més, la Xavier Roig (tal i com la recull el blog del Joan Josep Isern). M'ha agradat. M'ha fet pensat, i m'ha suggerit aquest post. Potser tots hauríem de fer un major exercici d'anàlisi de la realitat i d'autocrítica.