Valorant-nos

Avui llegia un d'aquells powerpoints que parlen de lo MERAVELLOSES que som les dones (mengem les restes de casa, tenim cura de tot i de tots, som afectuoses, només tenim dues mans, treballem moltíssim, mai estem malaltes o ens guarim soletes, perdonem, escoltem, plorem, soportem tota mena de dificultats, som persistents i no acceptem un no per resposta, som incondicionals, mostrem amor, etc, etc, etc)...

....Vaja res de nou, oi? Només que aquest acabava una mica diferent: mostrava un PERÒ.... Vaja un DEFECTE: que ens oblidem sovint de tot el que VALEM.

I és veritat, sovint em pesa més el que m'oblido de fer que no pas el que ja he fet (lo primer em dóna sensació de mancança i lo segon és una obligació que per tant no valoraro). I és un error. No vull dir que no cal fer el que oblido, però de segur que tampoc és tant tràgic, no?

He de ser una mica menys exigent amb mi mateixa, perquè no sóc una superheroïna de cap sèrie de televisió. Sóc una persona!

Ja puc tornar a rentar la roba!

Després poc més d'una setmana, ja tinc la nova rentadora a casa.

La vella, que no ho era tant --només 5 anys-- va deixar de funcionar. Poc a poc, sense fer soroll, ni escuma ni pérdues d'aigua. Només va deixar de donar voltes.

Davant del fet, tenia dos opcions, cridar a un tècnic per arreglar-la (=120€ pel capdevall) o comprar una nova (=250€). A casa vam triar la segona opció.

Quina mala sort (o no), la rentadora que voliem no ens la podien entregar al dia següent. Haviem d'esperar 5 dies naturals... Però atenció! ... ja només quedaven 2 dies per a que fos 1 de juliol.

I???? us preguntareu.... Doncs que la Gene, malgrat la crisi i les retallades de sou als funcionaris ha decidit mantenir el pla renovat d'electrodomèstics.

I allà estic jo, com a bona cap de compres de casa meva (mai això em servirà com experiència si vull aconseguir una feina en aquest camp perquè hauré de demostrar la meva experiència només amb un màster reglat en el tema i un bon nivell d'anglès), esperant dos dies i fent el munt de paperassa per poder acollir-me a la subvenció.

Però ja està, ara ja puc rentar (com ho he trobat a faltar!) i potser quan em torni els dinerets el meu govern aniré a dinar a la pizzeria de la plaça Cerdà.

Ah! i si heu de fer cap canvi d'aparells a casa, ara és el moment, que quan s'acabi la partida s'acabarà el pla.....

Principi i final

Ja sé que moltes coses tenen un principi i un final, i en la majoria de casos, a més sobtat.

Però avui he descobert el final d'una etapa d'un bloc que seguia. Ha estat de sobte, sense avís, tal i com el vaig descobrir.

Com no, la decisió s'ha de respectar, però m'agradava de llegir i d'esperar les seves notes musicals cada mes.... Espero que l'autor, d'aquí a un temps ens permeti disfrutar de nou de noves paraules.

La xarxa està plena de finals, i aquest potser tindrà el mateix final, però no sé quan ni si passarà. En tot cas, de moment, segueixo....

Un nou solstici d'estiu

Ja us ho deia l'any passat. Quan arriba el solstici d'estiu necessito de la comunió amb els elements de la natura --ja sigui foc, aigua o aire-- perquè el meu interior reneixi.

És com si durant la primavera hagués esmerçat tantes forces en què la terra doni els seus fruits, que ara no em queden ganes de recollir els fruits i gaudir-los durant els llargs dies d'estiu.....

Però, malgrat tot, el punt d'inflexió arriba i poc a poc recupero les forces, les ganes.... Un cop de brisa marina que t'omple els pulmons, la remor de les onades, la lluna quasi plena damunt un cel vermellos...

Tot és al seu lloc per donar transmetre'ns allò que l'ànima anhela ...

...malgrat la sorra que s'escola pels nostres entrepans i begudes o seguim un partit de futbol que no ens interessa.

Trastos a la cuina

Una de les meves dèries és la cuina....

I vosaltres direu, quina sort han fet a casa seva! Deuen menjar coses sanes, imaginatives, variades, sorprenents, elaborades....

Però res més allunyat de la realitat. Cada vegada vaig a pitjor....i la meva cuina s'assembla cada vegada més a la de la meva mare (en aquest cas no perquè sigui excel·lent. De fet, ella mateix sempre ha dit que com que no li agrada no surt de les coses a la planxa i, amb sort, d'una arròs amb conill i cargols acceptable. Sort en els darrers anys del cuinetes del meu pare....)

Tanmateix, quan veig estris, màquines i parament de cuina, la vista tot ho mira, i el cor tot ho vol.

Sempre penso "això em serà superútil i faré....Humm, què bo! M'encanta. Què guai fer crema catalana en un moment, neules, gelats i sucs amb fruita natural, pa i iogurts; ratllar les pastanagues en finíssimes tires i tallar les patates totes iguals; fregir sense embrutar en un espai mini; tenir motllos de silicona de totes les mides, safates d'amanida, gots de coloraines, una mànega pastelera, una mànega de xurros,....iiiiiiiiiiiiiiii...., perquè no, un robot de cuina que ho faci tot, tot i tot."

Passat el moment d'eufòria, que darrerament és força sovint gràcies als anuncis que m'envien per correu electrònic els amics del Lidl (sempre tenen alguna proposta per la cuina a preus molts interessants), el desig s'esvaeix.... perquè penso: on ho posaràs? la cuina és petita. Recordes aquella centrifugadora d'amanida que vas llençar? i la fregidora que vas regalar? per no dir res de la batedora de sucs guardada dalt de l'armari o dels vint motllos diferents que encara no he estrenat.....

I com podeu imaginar, em quedo sense robot de cuina, planxa de neules, gelatera, panificadora, iogurtera...

Però tranquils, tinc una minipimer i un fantàstic llapis cremador (una mica infrautilitzat, això si)....

Escoltant la ràdio...

Una de les coses que puc fer des de que tenim el nou cotxe és escoltar la ràdio en els trajectes a la feina. Ara si que s'escolta, encara que vagi pels túnels! Estic encantada.

És clar, que darrerament els comentaristes sobre economia estan pintant un panorama bastant dessolador pel país, i per tant, per nosaltres: poques perspectives de futur, cap solució real ni immediata, possibilitat amb certes probabilitats que tot es vagi al "garete"....

Segons sembla els bancs no tenen diners líquids (ni tampoc l'estat) però si molts deutes que pagar als "prestamistes" (també l'estat), sinó hi ha pasta, no la deixan ni a l'empreses ni a la gent, si l'empresa no té líquid, fa fora gent, si la gent no té diners, no compra, si no compres, les empreses tanquen, si les empreses tanquen el govern ha de mantenir més aturats, si s'ha de pagar més aturats s'han de demanar més diners als prestamistes.... i tornem a començar, ....i la bola es va fent gran, gran, gran, gran...

I aquesta mena d'apocalipsi que s'està plantejant ens obligarà a canviar les nostres necessitats i valors, i ja m'està bé, però sincerament.... em fa tot plegat una mica de por.....

Em recorda a la sensació que tenia quan era petita i els testimoni de Jehovà anunciaven drets a la porta de casa que arribava la fi del món i que no ens salvariem ningú.... l'estòmac s'em feia ben petit i em feia un mal....

Potser es farà certa la profecia?????

Rellegint el meu bloc, sembla que aquesta setmana estic molt capficada amb els temes economia....

La fortuna em sonriu...

... i aquest matí, abans de començar a treballar, ja havia rebut, mitjançant transferències vàries des del BBVA, la bonica quantitat de 10.980,65 €... No està mal, eh?

Durant el dia han continuat els ingressos, però ja no eren del BBVA sino del Banc d'Espanya (en porto uns 12.000€ més, és nota on hi ha pasta....).

La història, però, ja va començar ahir, encara que en tot el dia només vaig poder acumular la xifra de 9.000€ (també gràcies a les transferències de desconeguts des del BBVA).

Es veu, que tota aquesta "bona gent" ha llegit el meu post de dona estalviadora, i volen ajudar-me en la meva tasca.....

Només els hi puc dir: Gràcies!

Ara... que és una mica estrany que tots em demanin de confirmar el meu compte corrent, oi?

No serà un SPAM escurabutxaques?????? ai, ai, ai......

Hi ha algú que hi pica??????? Suposo que sí, però no m'ho puc creure... són tant evidents....

Estalviadora de mena

Suposo que al llarg d'aquest any llarg ha quedat clar que sóc una dona de mena estalviadora, suposo que en tot, i en especial, en el consum d'articles.

Per això vaig posar una cara com de no és possible! quan l'altre dia una companya m'explicava que davant les "seves penúries econòmiques a casa" (cadascú se sap lo seu) feia un parell d'anys que no comprava roba si no era en rebaixes o en mercadillos.

Jo de sempre que he vist això a casa, i ho practico, tot i que a ulls dels meus pregenitors segur que sóc una mà foradada (però ja se sap, mai tenim els pares contents, oi?).

Seguint amb aquesta tradició familiar tant assumida, avui he anat a buscar peces de l'uniforme escolar de les nenes pel proper curs al Decathlon, que tot i que no són del mateix gènere que el que venen a la botiga del barri, fan el pego i són més econòmiques.

Tampoc us penseu que ha estat un invent meu. He estat convenientment informada per altres mares de l'escola que practiquen la mateixa tècnica (les meves breus estades al parc han donat el seu fruit).

Per la resta de l'equipament: aniré a una botiga una mica més enllà del nostre veïnat, que aconseguiré peces originals amb un descompte del 30% (més o menys).

Val la pena l'esforç de tot plegat (al menys per mi), si al final, m'estalvio uns 120€ en total (es veu que un dels personatges de la revista Don Mickey que llegia quan era petita també em va marcar per sempre....)

Avui tindré més paciència...

Això és el que em proposo quasi cada matí en llevar-me, i especialment aquesta setmana que m'està resultant bastant feixuga en totes les meves facetes de dona/mare/treballadora:

Tindré més paciència amb les nenes, amb la feina, amb mi mateixa, amb els altres, amb tothom, amb tot....

Però passa el dia, i no, NO aconsegueixo el meu propòsit. I llavors, em sento fatal.....

Però, avui m'he adonat que no estic sola (de fet ja ho sabia, però avui ha estat un d'aquells dies en què ho evidenciat). Que tinc més amics/amigues amb aquesta sensació d'estar BATALLANT tot el dia.

No sé si és que sóc molt sedentària i necessito cremar físicament la meva mala energia; no sé si és perquè pertanyo a la generació Nespresso (tal i com ens cataloguem molts sociòlegs) en que vull que les coses siguin ara, ja i, per suposat, sense tacar ni esquitxar, i si no és així m'ESTRESSO; no sé si és que estan tant a prop les vacances que em semblen que no arribaran mai; no sé si és que la crispació mundial la tinc totalment absorvida; no sé si.....

Vaja que no ho sé. Només sé que vull tenir més paciència.

Primark i altres ofertes

Ja fa alguns dies que vaig descobrir Primark, una botiga/cadena de roba de preus baixos (ara els hi diuen "low cost", que queda més IN).

En el fons em recorda un mercat setmanal de tota la vida:

a) és gran

b) es pot trobar de tot (de fet a totes les botigues/cadena de roba venen de tot, sabates, complements, perfums, bosses, roba de casa, roba interior, roba de bany.....), excepte menjar, però tot arribarà, ja ho veurem...

c) està tot desendressat

d) hi ha un munt de saldos i preus baixos.....

(que consti que els depenents de disseny --ulls pintats, crestes, cares infantils, musculatures de gimnàs-- i les dependents primes i silencioses, no són gens l'estil "mercadillo").

Bé al que anava, en tot cas, aquí ja m'he firat unes quantes vegades i per tota la família, roba acceptable (colors i formes) i de preus molt tirats (això fa que t'animis a comprar i després.....), però sempre m'he hagut d'esperar per pagar i no per falta de gent a les caixes, sinó per molta gent per pagar. Vaja tot un èxit!

I avui he tornat a anar. Però en el passeig fins arribar-hi, he vist que una després d'una altre les botigues del centre comercial oferien: "setmana del 20% de descompte" "setmana sense IVA" "samarretes des de 4€" "30% off en productes seleccionats"...................

No sé si és la competència del Primark, la crisi (que alguns vaticinen més terrorífica encara, vegis corralito argentí), que estem a tocar de les rebaixes o que ens hem tornat bojos.....

I entre tota aquesta oferta comercial, ja apareixen els primers aparadors amb roba d'hivern.....

Llengua materna

Ahir una amiga meva es va sentir com fa anys no se sentia.... DESCOL·LOCADA????!!!!

Ella és nascuda a Barna, amb un progenitor català (que a la vegada en tenia un dels Països Catalans i l'altre no) i un altre de fora (ancestres també).

Sempre ha parlat ambdues llengües amb fluidessa, i també amb certes incorreccions, pròpies o no del bilingüïsme però que les té (tanmateix com jo o com tu). Però si en alguna llengua se sent més còmode és amb el català. De fet, hi pensa i el parla habitualment amb la seva família.

De petita, al poble dels avantpassats, se havia de sentir allò de POLACA, pel fet d'haver nascut a Catalunya i, se suposa perquè allà mai el va parlar amb ningú, parlar català (i això que la democràcia tot just arrencava). Al principi s'hi barallava, però amb els anys, aprengué a ignorar les paraules i les persones que les emetien....

Però ahir....es va sentir tot el contrari. Un català de socarrel li demanava que li traduís una cosa al castellà "que era la seva llengua, no?" Ella va contestar contrariada: "No ho sé, com que sóc bilingüe no parlo bé ni una ni altre llengua". I aquí va acabar l'incident.

Vaja, es veu que tant ella com jo pensavem que aquí no erem com aquells fanàtics d'Intereconomía....-- a l'altre banda, és clar--....potser perquè encara no els haviem trobat?????

Vacances en família

Ja us en vaig parlar, recordeu? Però no us vaig dir com va acabar tot plegar.

Doncs al final, ens va tocar una estada de dos dies a l'Espluga de Francolí (i jo que pensava que ja no hauria de pensar en part de les vacances d'estiu? INOCENT!).

Però la sortida ha valgut la pena. Curta, però agradable. Hi ha ajudat el temps (assoleiat però agradable), l'espai (l'alberg Jaume I amb uns magnífics espais oberts a dins de les instal·lacions) i el lloc (a tocar de les vinyes, de Poblet, de la Cova de la Font Major o del recinte enmurallat de Montblanc).

He après a valorar l'autonomia de les meves filles, a mirar al meu voltant, a jutjar-me, a ralentitzar els meus moviments, a parlar amb desconeguts que mai seran coneguts....

Todo tiene un precio

Aquest és el títol del darrer llibre de Neus Arqués. L'he llegit gràcies a trnd España, una empresa de publicitat boca orella (cadascú tenim les aficcions que tenim, no? Per cert, si us interessa ser membre feu-ho des d'aquesta adreça, que a mi m'ho tenen en compte. GRÀCIES.)

Tornem al llibre. De manera amena el llibre posa sobre la taula les necessitats que tenim les dones actuals d'escollir entre vida professional o familiar. Queda clar, que les dones per moltes coses que podem fer a la vegada, no som SUPERWOMEN. Tenim límits, i molts més dels que ens pensem.

Quatre són els perfils de dones que es presenten. Un, el de la dona que té família, però que el seu gran interès és el creixement professional, amb el que pot significar en un món d'homes (el personatge millor desenvolupat al llibre). Un segon, el de la dona que li agrada treballar, però que s'hi ha de dedicar més del que voldria per solventar la seva vida econòmica, encara que el que vol és tenir una vida fora de la feina. El tercer, és el que la dona treballa, però que el seu interès real és la família, on se sent veritablement a gust. I un quart, el de la dona que l'atenció als ascendents (i no als descendents) és una obligació quasi incomptable amb la feina (aquests dos darrers personatges només es dibuixen en el llibre).

Quan l'he llegit, m'he sentit identificada amb algunes situacions, no amb un personatge concret, però si hagués de triar un perfil, doncs triaria el segon, segur. M'agrada treballar, però no dedicar-m'hi tot el dia. Vull tenir una vida fora de l'oficina. I sóc conscient que això no agrada en el món de l'empresa ni està valorat en la societat, però ha d'haver de tot, oi?

(per cert, si voleu llegir el llibre o el compreu o me'l demaneu i us el deixo).

Optimisme, font de salut

Em va encantar sentir a un que va fer 70, que ara hauria de baixar el seu ritme de vida.

No per la seva salut, no.... sinò pel que els sogres ja tenien 86 anys, i estan grans, i han d'estar per ells....

je, je, je, estan grans! Magnífica referència!

Només 16 anys de diferiència però la percepció és com de 50 més.... Jo quan penso en un que té 16 més que jo no penso que és gran..... sinó com jo....

Això només pot respondre a l'optimisme davant la vida com a millor medicina, i si et trobes mitjanament bé doncs no pensar en l'edat que tens sinó en la que sents que tens.

Apa, jo ja començo a aplicar-me aquesta píndola.

Cotxe ben brut

Per primera vegada, i que no serveixi de precedent, he anat a netejar el cotxe soleta...

Bé, de fet només aspirar, perquè com diuen que ha de ploure, doncs no cal fer feina innecessària.

Ja sé que lo de dins tampoc durarà gaire net, però es que m'estava posant dels nervis veure tanta sorra i molles per tot arreu, perquè no fa ni dos mesos que el tenim....

Bé ara ja puc respirar, si més no fins el cap de setmana....

Pepephonera o Pepephonista

Sí, sí... ho he aconseguit, ja no sóc de Orange.

Yupiiiiiiiiiiiiiii!

Al segon intent, he pogut canviar. Ara sóc de la xarxa Pepephone, i mantenint el meu número d'abans! (Sempre em quedarà el dubte de per què no em vaig poder canviar a Simyo)

En tot cas, estic encantada amb el canvi!

Malgrat els mals auguris (d'alguns), algun que altre ensurt d'última hora (solucionat o en vies de solució), ara ja no tinc el MEU número associat a Orange (perquè, alguna cosa deu voler dir que el meu número de mòbil estigui associat al meu DNI, oi?)

Estic contenta, perquè en el dia avisat pels Pepephones, s'ha produït el canvi, perquè la nova targeta va arribar en el dia indicat, i perquè espero que les tarifes siguin les que diuen (només 6 cèntims d'euro per minut!).

I ho he de dir, l'atenció al client ha estat en tot moment efectiva, inclús per correu electrònic.

Així que ara a veure si segueixen així i no tinc nous/desconeguts problemes.

No us asusteu si a partir d'ara porto una melena com el de l'anunci.....

Osteopatia???!!!!!

Ja porto dues sessions d'osteopatia.

Una continua sensació de molèsties a l'esquena (a més d'algun que altre episodi de ciàtica em van decidir anar al metge i intentar trobar alguna solució no medicada).

I aquí estic jo, en mans d'un osteòpata que apreta per aquí i estira per allà.

De moment ja m'ha fet cruixir més d'un os, i he notat una lleugera millora, encara que molt incipient (tampoc hi deu ajudar gaire al manipulador que no m'agradi fer esport, i per tant no en faig, que estigui hores i hores asseguda, i en mala posició, segur, ni que porti les nenes a coll més del que seria aconsellable, passió de mare o com no saber dir que no).

Clar que quan surto de la consulta, sento més punts de dolor que quan he entrat... No sé si estarem desarreglant una cosa per arreglar una altre!!!!!

Temps al temps.

Hasta el 40 de mayo......

... no te quites el sayo.

O el que és el mateix en una versió que jo desconeixia fins aquesta setmana: fins el 70 d'abril no et llevis ni un fil.

I és que aquesta setmana de pluges i fred ha sentat molt malament a la majoria de gent. Tots estem àvids de l'estiu i de calor (de la qual també ens queixarem d'aquí uns dies) i ens rebenta que el temps faci el que vulgui i no el que volem nosaltres.

De fet volem que faci sempre bon temps (i això vol dir bàsicament solet), però és clar, que no falti aigua als pantans per a dutxar-nos, rentar i despilfarrar tanta com volguem. Volem que faci calor però no molta. Volem que plogui però que no sigui ni els caps de setmana, ni durant el dia, i si és per la nit, que no faci soroll que em molesta i no em deixa dormir....Que nevi, però tampoc el finde, que si es pot anar a esquiar. Que no faci vent, que això si que molesta a quasi tothom. Que faci fred, però poc (tot i que ja ens hem comprat un abric d'aquells acoltxats fins els peus que ens el posem els primers dies d'octubre que refresca lleugerament).

Tot és no estar contents amb el que ens toca.

Per mi, és una sort que encara la meteorologia no la controlem, malgrat invents i inventets que ho pretenen: treure els sants al carrer, deixar anar no sé què d'argent al cel, etc, etc, etc.

Apa, a gaudir d'aquesta primavera que està sent ben PRIMAVERA.

Testimoni

Per primera vegada he participat en un judici....

Quines coses! No s'assembla gaire al que passa a les sèries d'advocats i jutges (i mira que n'he vist unes quantes --de les quals em vaig fer adicta, encara que mai vaig voler ser lletrat--: Carsson & Carsson, Ally McBeal, etc.)

Les sensacions prou estranyes. No estava nerviosa, però tampoc tranquil·la.

Accedir a la ciutat judicial de Barcelona, és realment accedir a una ciutat parale·lela, o a una ciutat dins de la ciutat: Impressionant l'espai immens i impersonal a la vegada, la gent amunt i avall...

La declaració curta, sola dempeus i davant d'un micro...

I al final: "Vist per a sentència"...

Però jo no sabré la decisió de la jutge perquè la sentència trigarà més de 10 dies en arribar i només seran informats el demandant i el demandat...

Això és com una pel·lícula que t'adorms abans que acabi i quan et despertes ja estan als anuncis del següent programa....

L'Escala, any V dC

Un any més, ja en porto 5, hem tornat a passar el primer cap de setmana de maig a l'Escala (Alt Empordà).

El que va començar amb una sortida per anar a còrrer la Marató d'Empúries (jo no, és clar, a casa només hi ha, de moment, UN CORREDOR) ha acabat convertint-se en una cita anual.

És la mateixa excusa (amb més o menys kilòmetres per còrrer per l'atleta), el mateix hotel, els mateixos llocs per menjar, passejar i badar..., però amb diferents companyies: avis, les nenes, amics, amics amb nens...

I cada any té la seves pròpies peculiaritats, magnífiques i gratificants.

Aquest any, ha coincidit amb el Dia de la Mare, i encara que jo no sóc de les que ho feliciten ni celebren les meves petites es veu que ho han trobat digne de recordar, i després de rebre un magnífic ram de flors silvestres (cosa de la gran), al vespre vam fer xinxin no sé quantes vegades per recordar-lo (proposta de la petita).