De 4 a 2 rodes....

....Aquest és el gran èxit de la nostra A. avui. Per fi ha aconseguit rodar en bici de només dues rodes.

Mitja hora de provatures, i VOILÀ! amunt i avall tota segura i ben contenta.

Potser ha estat gràcies al nou casc fucsia que ha estrenat, o no, però el cas és que ja sap anar en bici de dos rodes.

I veient-la, he m'han vingut als ulls les imatges de com jo vaig aprendre ja fa una eternitat: amb una bici vermella, com la d'ella, per aquestes mateixes dates, i per un camí de cabres al poble de la meva mare, enlloc d'en una plaça d'asfalt..... Gràcies a Déu, una altre gran diferiència. Ella està sencera, i jo el primer dia vaig donar-me el primer gran pinyo en bici que em va deixar el braç quasi atrofiat durant més d'un mes.

Per cert, crec que la petita C. no esperarà fins els 6 anys per anar amb dos rodes......És molt més decidida i de fet avui ja ho ha volgut provar.....

Muntanya i mar

Diumenge, vam tenir quasi tot el dia per nosaltres quatre (el J., l'A., la C. i jo mateixa). Després de molts dies, el dia era per a estar plegats, des de bon matí.

Per oxigenar-nos, havíem decidit que aniríem a Montserrat a fer una caminadeta. De fet no és la primera vegada que ho fem això d'anar-hi en moments d'estres sobretot emocional, per exemple quan l'A. ja portava dos mesos a l'incubadora després de néixer. Per mi Montserrat té un no sé què --serà per la distància, perquè és muntanya o pel seu misticisme--, que m'agrada molt d'arribar-m'hi en aquests moments.

Sense presses, i després d'algun rifirafe entre les nenes, vam sortir de casa. Era una mica tard, i el que ens va obligar a canviar els nostres plans sobre la marxa mentre estàvem a la cua d'entrada del pàrquing del monestir.

Nova destinació: Can Massana. Una breu excursió a les restes de la torre del telègraf per tots quatre, i una de més llarga fins la Foradada del J. i l'A. després de dinar (aquesta nena ha sortit al seu pare en això de la muntanya!). Bon dia de quasi desconnexió del dia a dia.

El dilluns, ens va portar a la platja de Castelldefels per la tarda. Molta gent, però millor platja que la del Prat!

Una bona remullada i veure lo bé que s'ho passen les nenes en aquest medi, també va ser com aigueta de maig pels nostres ànims, tot sabent que l'endemà el J. ja començava a treballar, i que "les vacances familiars d'enguany no han existit i que no en tornarem a tenir fins el 2012". Perquè com diu el J., tot el que ha passat aquest estiu no ho portem tant bé com ens pensàvem.... a estones, és clar.

Una tarda al cine

Entre anades i vingudes, sobretot del J., de casa dels seus pares (ara ja el sogre està també a casa i recuperat) per encarregar-se de visites mèdiques, receptes, medicaments, nous aparells per la mobilitat, ajudar a mobilitzar a la sogra, fisios i gestions diverses, el dijous a la tarda van poder fer-lis una petita sorpresa a les nenes:

Al cine a veure Cars2!

No ho van saber fins que estàvem a les taquilles i els va fer molta gràcia (excusa, fer una cosa especial per santa C.) perquè mira que van dir coses que podrien fer de sorpresa mentre anàvem cap al cine.....

A la petita si li va fer una mica llarga els 90 minuts de peli, però a l'A. i a nosaltres no. És una trama força trepidant (molt més que la primera part) d'espies amb alguns elements que només els entens si ja ets gran (espia tipus Bond, James Bond; alemany dolent; papamòbil; o família reial britànica).

Llet fresca

Mirant les estadístiques del bloc, em sorprèn que un dels post que darrerament està tenint més visites és un en que parlava de les lleteries.

Bé, vull dir, que el meu entusiasme inicial per la proposta de anar a comprar llet fresca s'ha perdut totalment. Però no ha estat cosa de haver perdut l'interès o les ganes. Ha estat perquè he desconfiat del servei.

Ja fa més de tres mesos que un festiu vam anar a comprar la llet a l'estació de Sarrià. Tres litros. I com sempre, després a casa, i a posar la llet a la nevera.  Quan al vespre vam fer els nostres gots de llet, oh!!!!! quin mal gust! Estava agre. Vam haver de tirar tota la llet.

Vaig creure oportú contactar per correu amb La Vaqueria, l'empresa que gestiona la màquina per comentar-lis. No volia que em retornessin la llet, sinó una resposta que mai vaig tenir.... i això em va decebre.

Penso que aquest tipus de venda directa, en la qual es basen i pregonen, també ha de tenir una atenció directa amb el client. I no la va haver. Vaig prendre una decisió. No us compraré més llet! I ara quan passo pel davant, em sap greu tot plegat. M'agradava la idea de comprar la llet natural.... Ara compro ATO Natura, que com a mínim també deixa una marca blanca al voltant dels llavis.

No és un malson, però quasi

Sembla quasi impossible, però no, és la realitat.

Avui, dilluns, encara més evidències que aquest estiu no "havíem" de fer vacances.

Els sogres estables, un a casa i reorganitzant tot, i l'altre a la clínica recuperant-se, i el J. fent-se càrrec de la situació de manera lloable.

Jo a casa, acompanyant al meu pare a l'òptic perquè fa dies que veu de tant en tant doble.... Diagnòstic: millor vagi d'urgències a Bellvitge. I allà que ha anat amb la mare. Després de 8 hores, unes quantes proves i molts nervis, pel que l'imaginari de tots ha pensat que podria ser, li han diagnosticat una petita embòlia que li ha afectat un nervi de l'ull. Canvi de medicació, més proves al CAP, paciència i cap a casa.

Clar que sense ser de la mateixa magnitud, pel matí he portat a la petita C. al pediatre perquè tenia les galtes molt i molt vermelles (diagnòstic: virus de la bofetada) i per la nit hem donat Dalcy a l'A. que s'ha queixat de mal de cap.

Colateralment, sabem que la tieta M. no està bé i ha tingut febre.

Surrealisme

Són les 9 del vespre del dissabte. Jo, sola, conduint el nostre cotxe, parada en un semàfor i parlant per la finestreta de l'acompanyant amb el J. que condueix, sol, el cotxe del meu pare....

No som raros, no. Venim de l'hospital. Però no del que estava ingressada la sogra, no (aquesta mateixa tarda li han donat l'alta), sinó del que s'ha quedat ingressat el sogre (a la mateixa hora que una sortia l'altre entrava, sembla surrealista la situació, oi?). Jo m'he quedat fent l'ingrès i el J. ha anat a casa dels seus pares per donar un cop de mà a la cuidadora.

Bé, ara tot control·lat (més o menys, perquè la sogra necessitarà moltes atencions, temps i molta voluntat per part seva, i el sogre, doncs superar aquesta nova insuficiència respiratòria i fer bondat).

Amb tot, la resposta a la pregunta si ho ha de fer tot sol el J. (només amb la meva ajuda i la d'alguns cosins i tiets) és SI (té un germà, però amb una vida i una actitud personal respecte a les seves relacions amb els demés també molt SURREALISTA....).

Ara si que diem adéu a les vacances fins l'any que ve... No passa res, s'ha d'estar on s'ha d'estar.

Cancelled

Bé decidit. Hem cancel·lat la nostra reserva en un alberg del Pirineu d'Osca.

La sogra continua ingressada, i encara que la puguin enviar a casa, 300 km de distància són molts física i mentalment.

Si finalment està en casa, caldrà a més estar pendents de fisios i altres suports que ajudin a la seva cuidadora habitual.

Per això, com a molt ens plantegem amb el J. marxar tres dies durant la setmana vinent a algun lloc de la Costa del Maresme, a menys de 30 minuts de cotxe.....

Esperarem amb ganes algun pont del darrer trimestre per poder escapar-nos i compensar-nos les vacances d'enguany.

Ajudem a menjar la collita dels horts!!!!

Això és el que portem fent les darrers tres setmanes.

Aquest estiu està essent molt productiu, i els horts dels veïns d'escala o de parents donen tants fruits que a ells els és impossible de poder menjar tot el que produeixen....


....Així que molt gustosos (ells i nosaltres) compartim els excedents (peres dolcíssimes, patates, carbassons o enciams).

Gràcies a tots! és un plaer menjar directe de la terra, i pensar que fins i tot potser m'hauré de plantejar de fer confitures....

Per cert, la collita del nostre petit hort urbà ja fa dies que s'ha acabat... esperarem a l'any vinent a veure què plantem!

Tres en un llit

Aquest any, de moment, les vacances estan essent particulars, vull dir que poc a veure amb el que hem fet altres anys....

De moment, ens estem dedicant a conèixer alguns espais museístics dels voltants, com les Mines de neolítiques de Gavà. Magnífica la musealització! Un bon lloc per anar amb canalla i descobrir molt interactivament la vida al neolític a prop de casa.

L'altra cosa que està essent el TOP TEN de les nenes.... dormir al llit dels PAPAS, les nits que el J. està a la clínica. És xulo, trobar-nos totes tres apalancades al llit veient la tele (dibuixos, of course) i esperant que ens arribi la son..... Ara.... ja no és tan xulo quan les noies han caigut en braços de Morfeu i rodolen d'un costat a l'altre del llit (i jo en mig).... Finalment, jo acabo dormint meravellosament als peus del llit (sort que encara no hi arriben!). Quan em desperto, les veig tan amples i tan tranquil·les, que em quedo una bona estona mirant-les... i ja m'he oblidat dels cops.... fins a la propera.

De nou les vacances han arribat...

Puntualment, com cada any, a les 14:36 hores d'avui divendres 29 de juliol he iniciat les vacances. El matí ha passat tranquil a la feina, i a l'hora d'acomiadar-me dels meus companys davant la incertesa de si podrem fer algun dels plans que teníem els de casa per vacances (l'àvia continua hospitalitzada, encara que recuperant-se pas a pas) jo no estava tan animada com ells. A més, ha coincidit que una companya ha arribat a la seva jubilació (als 65 i després de 27 a l'empresa) i per tant, quan tots tornem ella no.... , i la sensació de tot plegat és una mica rara.

Tanmateix en arribar a casa, crec que millor no podien començar les vacances... després de dinar i mentre les nenes jugaven i el rentavaixelles feia la seva feina, jo m'he estirat al sofà i he fet cinc minuts de becaina....

.... Meravellós fins que la picor d'uns granets al braç i al coll (maleïts mosquits!) m'han despertat.
.... Meravellós fins que m'he adonat que el retavaixelles havia (suposo) fet la seva feina, però tota l'aigua del desguàs havia anat a parar al terra.

LES VACANCES CONTINUEN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Tenir cura dels nostres pares

Estirada al llit, tot i l'esgotament, la son no em venia. El dia ha estat llarggggggggg mooooooooolt llaaaaaaaarrrrrgggggg.

Fa quatre dies que van operar a la meva sogra i continua hospitalitzada. Tot va bé, però, és clar, la recuperació va al pas que va perquè té 86 anys. La situació és fàcil prou perquè la cuidadora que viu amb ella i el sogre porta tot el pes de la seva hospitalització, el que no treu que cada dia passem per la clínica una estona o altres, i estem penjats als telèfon més d'un cop (a més d'atendre trucades de familiars, de mútues i altres assumptes). Però el nostre dia a dia segueix, i com que treballem fora de casa tots dos i tenim nenes petites no podem avarcar gaire més.

Ara és un fet puntual, però tenir curar dia a dia dels nostres pares és realment és una situació una mica exigent, per nosaltres i per altre molta gent en el mateix cas, això si, sempre depenent del grau d'implicació en la cura dels grans. En el nostre cas és, diria jo, bastant alt.

Ho fem encantats i perquè estem convençuts de que és el que volem fer, però això significa una despesa important de la nostra energia. Hi ha tantes coses per fer!!!!..... tramitar paperasses diverses, cercar la millor opció pels pares per a que estiguin ben cuidats tenint en compte que nosaltres no ens podem fer càrrec, portar comptes, lluitar amb timos de companyies telefòniques, fer-nos entendre i entendre, escoltar i parlar, trucades diàries per veure com han passat el dia, visites a metges, manteniment de la casa, prendre decisions, organitzar-te les vacances per a que no quedin sols, passar com a mínim un dia per setmana.....

De vegades sentim que no fem prou i d'altres estem desbordats, el ying i el yang.

I tot això, ningú ens ho havia explicat. Havíem vist a casa com hi vivien els avis, i ens semblava fàcil tot plegat. Potser si que ho era, o no. El que segurament la mentalitat de tots era molt diferent.... i en el futur.... encara més.

Acceptar o no una feina

Ja han passat dos anys i mig des de que la meva amiga T. va ser acomiadada de l'empresa on treballo.

En aquest temps, està clar que no hem perdut el contacte (gràcies, més, a les noves tecnologies que al tradicional telèfon de tota la vida) i fins i tot hem dinat plegades unes quantes vegades (family inclosa).

Ella ha estat de les afortunades que ha passat poc temps a l'atur, res fixe, però quasi no ha parat. Ha ocupat diferents llocs a l'administració catalana, fins que van arribar les previsibles, i cantades, retallades. Però segueix tenint sort. Després d'un parell de mesos fent de mestressa de casa, ara li plou una "bona oportunitat" de feina. Feina molt i molt variada com assistent personal en un despatx, fixe i bon sou. Només una "petita/gran" pega: L'HORARI (fins a les 20:30 hores de dilluns a divendres).

Jo que també tinc canalla, el trobo HORRORÓS....(tan acostumada que estic de plegat a l'hora del té. Sé que sóc una afortunada i això que no treballo a l'administració).

Ja sé que hi ha molta gent que el fa, i no té cap elecció, però em costaria tant adaptar-m'hi...... I això és el que li passa a ella. Que ja li agrada ja la proposta, però no és decideix a renunciar al temps d'estar amb els seus fills....si fos home, quasi segur que no tindria cap dubte en acceptar.

Moltes veus li diuen que ho provi.... jo no m'atreveixo...És molt dur de prendre la decisió, i no voldria estar en la seva pell: per una part renunciar a una bona feina, i amb el temps que corren, per altre.... ja ho sabeu....

No dir no

Porto uns dies que m'hi fixo i intento, quan parlo especialment amb les nenes, NO UTILITZAR la paraula NO.

Crec que la faig servir tan sovint que ja no els hi fa cap mena d'efecte (de fet l'A. m'ha dir em més d'una ocasió: Mama, sempre dius nooooooooo), i el J. ja m'ho diu: canvia d'estratègia! (sàvia proposta, però m'és tan difícil....).

De fet m'esforço una mica més que abans, i intento positivitzar les ordres que els hi dono per a que facin les coses... però, ufff, em costa tan.... Per exemple, semblaria fàcil que enlloc de dir "no veiem la tele que hem d'anar a comprar" pogués dir naturalment i sense pensar-m'ho "ara hem d'anar a comprar, i si hi ha temps després ja veurem els dibuixos"....

Veig tan clar que tinc/tenim molt interioritzat el NO.

Penso que no és una cosa personal, que és molt propi de la socialització que hem tingut (tot o quasi tot estava prohibit) i ara canviar-ho es fa molt costós, i el que fem és transmetre a les generacions futures la negació. Tinc un company de feina que amb les seves nenes es va proposar només utilitzar un NO al dia, i per tan s'ho pensa abans.... per mi, aquesta proposta, ara per ara, és una utopia.

Tanmateix, de vegades, el NO, és la única paraula possible!

40 minuts (tercera i darrera part de la triologia, si més no de moment)

Segueixo estalviant temps en el trajecte a la feina (20 minuts).... però avui AMB TRUC: a peu + cotxe (res de transports públics/borregueros).

A primera hora del matí m'he trobat un SMS d'una companya de feina, que viu a 20 minuts de casa (a peu) en la direcció "bona", oferint-me la possibilitat de transportar-me al "laburo" en "carro"....

I he pensat, valens!!! Com que no seré jo qui conduirà, i a més puc caminar els primers vint minutets.....


...clar, que no he valorat prou bé que avui anava carregada amb una megacarmanyola plena de croquetes casolanes.... (ha estat la meva aportació a un tradicional, aquest és el segon any que ho fem, dinar de germanor prevacances amb la gent que compartim taula quasi tots els migdies per menjar, llavors si, cadascú el seu tupper).

Tampoc he tret el braç per la finestra abans de sortir de casa, i per no passar fred, jo, molt mona, he sortit amb una xaqueteta..... que m'he hagut de treure a les primeres de canvi.....

Malgrat tot.... bé. He decidit que m'agrada caminar a primera hora del matí, així que ja veurem què faré demà, però em sembla que aniré menys en cotxe propi.... si més no, fins que comenci el curs escolar.....

60 minuts, la segona part dels post d'ahir

Avui, ho he tornat a fer: he anat en transport públic a la feina. He trigat 60 minuts. Estic contenta! Molt més que ahir, per suposat (sembla clar que durant tot el dia els transports a Barcelona no van funcionar com calia, total per quatre gotes d'aigua!).

Per què? Doncs perquè hi he dedicat 25 minuts a caminar. Des de Glòries quasi al Fòrum, pel mig d'una avinguda Diagonal bastant solitària, i avui més aviat fresqueta (no m'hagués anat malament una rebequeta). Tot un repte que em venia molt de gust de fer (i segur que la meva salut m'ho agrairà, oi?).

Al metro, només he tingut l'oportunitat de llegir les quatre tristes pàgines que ara són el diari 20minutos (i dic quatre literalment; ha perdut molt en aquest temps que no el llegia), perquè no tenia ganes de carregar un llibre sabent la caminada que m'esperava....

Demà, més transport públic, a veure si al final li agafaré el gustillo....

Una hora i onze minuts, o el que és el mateix, 71 minuts

Porto més d'una setmana dient-me a mi mateixa, i als que m'envolten, que estic cansada de conduir cada matí fins a la feina, que em fa pal agafar el cotxe cada dia i anar sola a la feina, i que em sento encarcarada i amb forma de 4 (tinc la sensació que només m'aixeco del llit, pujo al cotxe, em sento en la cadira de la feina i torno a pujar al cotxe,... després d'aquí tot plegat és una altre història).

Per tot això, havia pres una decisió: si més no, fins el setembre aniria en transport públic a treballar!

Clar que si avui per cols i demà per naps, encara no ho havia posat en pràctica.... Semblava que qualsevol excusa era bona per tirar-me enrere del meu "propòsit".

I avui, tot i sentir ploure a bots i barrals (i tenir algun moment de debilitat dins del llit), finalment ho he fet. HE AGAFAT EL METRO I EL TRAM!

Mal dia, però! He trigat més que mai, 71 minuts des de la porta de casa a la porta de la feina. El metro es parava a totes les estacions (i en són un munt) poc menys de 5 minuts; la sortida directa al tram estava tancada i he hagut de caminar fins a la següent parada del tram; i a més a més, el tramvia havia tingut "una incidència" i no funcionava per la qual cosa quan ha arribat anava ple com un ou.....

La veritat és que l'experiència ha resultat quasi traumàtica i només em dono una oportunitat més per a seguir amb el meu propòsit... Sinó tornaré a agafar el cotxe, que mal que em pesi, em permet desplaçar-me a la feina en 30 minuts.

Cercant descomptes

El meu jo CERCADESCOMPTES torna a aparèixer de manera intensa. Estem en el moment de comprar llibres, materials i uniformes per curs que començarà al setembre.

I com l'any passat enguany també intento estalviar-me uns eurillos amb l'uniforme. Aquest any, a més, compto amb la inestimable ajuda de la "mini xarxa social" de mares via correu electrònic que ens anem passant els preus i les botigues on comprem, i després cadascuna fa el que li sembla millor. El que sembla clar, però, és que la botiga del barri haurà d'espavilar perquè els seus preus són els menys competitius.

L'altre tema és el dels llibres de text. L'escola ens ha facilitat la possibilitat de comprar-los a través d'ells amb un descompte del 12%. Jo, com que sóc del món del paper m'he mogut per intentar aconseguir-los encara més bé de preu i, HO HE ACONSEGUIT, però tot plegat és bastant lio....

Clar que tot plegat m'ha facilitat una valuosa informació per compartir amb d'altres companys de feina que, com la que escriu, també han fet els seus viatges amunt i avall per aconseguir els llibres de text amb descompte (al capdevall uns 50€ per curs).

Olor de colònia

El que si que he fet aquests dies de vacances ha estat llegir. Fa mesos que a la meva tauleta de nit s'acumulen llibres que començo a llegir però que no acabo, no m'enganxen. Però aquestes vacances si que he trobat un llibre que m'ha tingut entretinguda Olor de colònia, de Sílvia Alcántara.

És la primera novel.la d'aquesta autora que ja ha escrit la segona, És una obra coral, costumista, que descriu la vida i les relacions de diferents personatges en una colònia fabril. Relacions tèrboles, de mitges veritats i de mitges mentides, de fet com a tot arreu, misèries, però tot en un micromón del qual alguns volen fugir i d'altres no poden sortir.

Molts silencis, potsers excessius, com la vida mateixa, tot esperant el miracle que mai arriba. I on el que menys ho sembla  és el més maquiavèl·lic.

Un llibret que m'ha agradat  i que us recomano.

Bona lectura.

Em moro de calor....

Fa uns dies que l'aire condicionat de la feina s'ha espatllat (i em sembla que va per dies perquè s'ha trencat no sé quina peça que s'ha de demanar a vés a saber on....). Però només el que afecta a la meva àrea, així que, malgrat treballo en una magnífica planta diàfana, de la fresca/fred polar de que gaudeixen altres no m'arriba ni un bri.

Obrim les finestres però com que l'edifici és "intel·ligent" no hi ha manera que es generi ni un trist corrent d'aire.

Els que van ser més espavilats que jo, van córrer a demanar un aparell de l'època de mariacastanya però encara efectiu: el ventilador. Jo he arribat massa tard, i ja no queden unitats en stock a l'habitació dels mals endreços.

Així que estic fent una teràpia de xoc per a poder lluir el bikini (alguna cosa bona havia de tenir tot això, no? FORA TOXINES! i de pas quilets de més): suo de manera inexplicable (i això que estic asseguda i no faig esforç físic i porto un breu vestit de fil de tirants per poder sobreviure a la calor) i bec més de dos litres d'aigua en un matí.

Ara també serà fàcil que agafi una pulmonia: quan he d'anar al lavabo o marxar a casa, passo en menys de 10 segons del calor tropical al fred polar.... (clar, que tal i com estan les coses.... agraeixo tant el fred!. De fet, de tan en tant en passejo per a revifar-me, perquè la calor en dóna una mala gana.... ufff.... que em sembla que l'edat dels fogots s'acosta i la passaré fatal......).

Tornant de l'Escala

Sí, si, ja ha acabat la setmana de vacances anunciada, però em sembla que encara hi sóc allà dalt, gaudint del sol i de la tramuntana... si no fos perquè vaig cada dia a la feina, perquè he de cuinar per menjar, perquè he de demanar un nou mòdem que el vell s'ha espatllat, etc, etc, etc.

Realment aquests dies han estat de vacances, i quan dic vacances vull dir vacances. No he hagut de decidir res excepte què volia esmorzar d'un ampli buffet o què triava de la carta per dinar o sopar. Tampoc he tingut "temps" per apuntar nous posts a la meva llibreta (que també ha vingut de vacances) ni per obrir blogger per res. Pel que fa al correu si que he pecat, només per veure si les nenes havien estat acceptades a l'escola de música municipal.

Estones de platja, d'aigües fredes, amb distensió, fent castells de sorra o jugant a esquitxar-nos d'aigua han estat les activitats principals d'aquests dies, així com menjar gelats al vespre, caminades tranquil.les a peu pla, passejades en trenet i vaixell turístics.

I algunes imatges per recordar: sardinetes que neden al teu costat i sorra que es fica per tot arreu.

I sobretot, una frase per recordar, proporcionada per la imaginació de les més petites de casa:

Esto si que es vida! (en castellà, que sembla que els sona millor).