Ja fa 4 anys que va nèixer. En un dia com avui, van passar mil coses i mil sentiments.
Era divendres, i després d'un mes ingressada a l'hospital, va arribar el dia que els metges van creure que la nena
estaria millor a fora de la meva panxa que a dins. Sabiem que arribaria aquest dia i que seria, evidentment, abans dels nou mesos reglamentaris.... Però, potser no estavem tant preparats com creiem per sentir aquestes paraules...
si només estava en les 28 setmanes i 2 dies de gestació!Eren poc més de les 9 del matí, i un grup nombrós de metges van tornar a fer, per enèssima vegada, una ecografia no convencional. Decisió final:
cesàrea a les 3 de la tarde.
Malgrat l'angoixa de les primeres hores, poc a poc la serenitat ens va tornar a abraçar, i fins i tot l'optimisme va tornar al primer lloc que havia ostentat des de feia un mes.
Conèixer el pediatra que s'encarregaria de tenir cura de l'Anna en els seus primers minuts va ser un bri d'esperança per pensar que tot aniria bé. La seva seguretat i proximitat ens va arribar, i estic segura que a ella també.
3 de la tarde, i comencen les anades i vingudes d'infermeres i metges. Com sempre, i malgrat l'organització de la intervenció, algunes situacions com portar-me a un paritori convencional enlloc d'un quiròfan per equivocació o signar l'autorització corresponent a l'anestesista estirada en una camilla em mig d'un passadís i sense ulleres van treure ferro al moment.
No recordo exactament, però en el quiròfan hi havien més de 8 persones, per no parlar dels que estaven mirant darrera de la porta. Anestèsia epidural, una mica d'oxígen.... ja no recordo res més... fins que sento una veu càlida que diu: "
l'Anna està molt bé", i m'acosten un "petit paquet" embolcallat amb una manta tèrmica on escassament s'intueix un cap al qual, mig adormida, li faig un petó.
A hores d'ara, encara em salten les llàgrimes quan hi penso. Al meu cap només es repetia una frase "l'Anna està molt bé". No m'ho podia creure. Una nena de poc més de 500 g, i el pediatra em diu que està molt bé! S'havia produït el miracle, i la sort ens havia tocat de ple.
Allà, en aquell quiròfan, rodejada dels metges que m'havien acompanyat durant un mes, es va acabar el meu primer embaràs, i començaven tres mesos d'hospitalització neonatal, amb el mateix esperit positiu que ens haviem obligat a tenir abans del part, perquè tal i com ens havien dit, ja el primer dia:
no pots fer res per ella, excepte ser molt positiva.Mentres a fora, la familia feia pinya davant la incertesa de tot el que estava passant a dins. Quan finalment van veure-li la cara o al menys l'embollcall, en una breu parada de l'incubadora, sense saber què depararia el futur, van respirar.
Poques hores després el pare a poder tocar-li per primera vegada els dits. Jo encara vaig haver s'esperar un dia.
Ara si que penso que m'agradaria tenir una foto d'aquell primer dia, però les circunstàncies van fer que tenir un record gràfic no fos el prioritari per a cap de nosaltres, només saber que estava bé. Passat el temps, igualment, el que és més important és que l'Anna és una nena sana i feliç.
Felicitats a l'Anna, i a tots els que van fer possible la seva vida! Gràcies.
...Només l'he tingut uns minuts, però ha estat una sensació ben estranya. L'he trobada tant petita, tant indefensa... que ja no ho recordava. De fet han passat més de dos anys des de que tenia en braços un nadó de pocs dies (la meva no tant petita Clara), i que el temps tot ho dilueix. De fet, m'ha semblat molt més petita que el que jo recordo que era l'Anna quan va arribar a casa després de tres mesos d'hospital i 1.780 gr, i això que la Núria pesa ja vora els 2.900 gr.... Quin miratge! És impossible que sigui més petita!
Això és el que hem recollit avui en anar a la celebració de Sant Medir, el de la Bordeta, no el de Gràcia. És una festa ben dolça!
