El meu mini hort urbà

L'hort el dia que el vam plantar
(21 d'abril 2011)

L'hort, el 16 de maig

En plena crisi exportadora dels productes de l'horta de l'Estat espanyol, gràcies a les paraules dels "amics alemanys" (ells també parlen abans de saber si els cogombres espanyols són o no són els culpables de les morts i intoxicació d'alguns hamburguesos, i això que als germànics se'ls pressuposa un raciocini inigualable.....), jo us vull presentar el meu petit hort urbà.

Ja veieu plantat en un test, no dóna per gaire, però tot i així tenim: cibulet, menta, tomaquera cherry, alfàbrega, ungla de gat i, suposadament, edelweiss i julivert.

La menta i la ungla de gat, són els éssers més antics del lloc. Ja porten amb nosaltres un parell o tres d'anys. No cal fer-hi gran cosa per mantenir-les. A l'hivern sembla que desapareixen, però arribada la primavera, tornen a sortir soletes.

Animada per una veïna de l'edifici del davant on treballo, i que a mitjans d'abril va omplir el balcó de testos amb flors, jo vaig anar amb les nenes a comprar l'alfàbrega, el cibulet i la tomaquera. Ho vam plantar, i com veieu hi van posar uns cartellets, que al dia següent havien perdut la seva aparença original gràcies a la pluja.

Jo en el fons, no tenia grans esperances de que res de lo nou sobrevisqués..... però mira tu per on.... hem tingut èxit. I només he regat amb l'aigua de rentar l'enciam.....

Ara, les nostres amanides van plenes de cibulet, ja hem fet més d'un pesto amb l'alfàbrega i hem collit quasi una dotzena de cherrys (els hem repartit entre la família i les mestres de l'escola, i encara han aparegut en alguna amanida).

Estic encantada, malgrat que ni l'edelweiss i ni el julivert han fructificat (ja em semblava a mi que aquells sobrets amb llavors de regal no arribarien a bon port....).

La setmana F

Jo anomeno aquesta setmana F, perquè han coincidit dues coses: els festivals escolars de les nenes i la festa major del barri.

L'A. va actuar dimarts, i la C. dijous. Totes dues han passat una setmana de nervis, tan per pujar a l'escenari com per silenciar durant tot aquest temps quin seria el seu número (i això darrer, és molt difícil en criatures de 6 i 4 anys, perquè pel que he sentit més d'un ja havia xerrat "més de compte". Clar que nosaltres els hem ajudat, i en cap moment hem preguntat: què faràs? quina és la cançó que tarareges? per què vols que et faci una rotllana al terra amb cinta d'embalar? per a què són les botes d'aigua?).

I les actuacions van arribar. Pares, avis i tiets vam gaudir de l'espectacle. El primer dia va ser una sorpresa total veure els de P3, P4 i P5 (curs de l'A.) representant tot alló que havien assajat durant mesos, i que mostra tan l'esforç dels nens com de les mestres i l'escola. En homenatge a la primavera van ballar "Gotas de lluvia", "El saltiró", "Balanceig", "Shoop shoop song", "El ballet del rotlletó" (el ball de l'A.), "Les petites formiguetes" i "Seasons song".  Ho van fer meravellosament.

I al final, veure tots els nens dalt de l'escenari, amb les mestres i amb els alumnes de secundària que en dies així donen un cop de mà als petits i sentir que aquests nens: són els que pintaran un futur millor, em van fer saltar les llàgrimes (emocionant).

El dijous, ja no va ser tanta sorpresa, però igualment em va encantar veure de nou l'espectacle. La C. ballava "Gotas de lluvia" (simpatiquíssim), i em vaig tornar a emocionar amb la mateixa escena final.

Com sempre hi ha pares que es queixen: Mira que veure l'espectacle dos dies! Aquesta ha estat l'aposta de l'escola aquest any. Fins ara, cada dia de festival era un curs. Aquest any el mateix festival l'han fet per línies (i són 3!). Home, deixem respirar una mica a les mestres, que muntar això porta molta i molta feina. A mi, ja m'ha semblat bé. No estic esperant un espectacle professional que em sorprengui. Vull veure a les nenes i els seus companys mostrant molt del que han aprés (coordinació, habilitats motores, paciència, seguiment musical, coordinació, anglès, etc.).

I per acabar, festa major. Ja hem gaudit de l'espectacle infantil al parc, les titelles a la biblioteca, el correfoc pels carrers, i a hores d'ara, encara ens queden, el cercavila de gegants, les botigues al carrer, la fira, la cursa de barrufets i el concert-vermut. Ufff, quin finde!

Animals de companyia... al cap

Al llarg del curs hem rebut diverses notes de l'escola avisant-nos de l'existència de polls als caps dels nens. Fins ara, els de casa ens havíem salvat, però aquest cop no, i les tres dones hem hagut de seguir un procés de desparasitació a base d'una caríssima crema (que asseguren que funciona meravellosament) i d'una pinta de pues estretes de acer.... Vaja, meravellós com a entreteniment per passar la tarde! (em vaig recordar tan als micos femelles del zoo rebuscant pel cos de les seves cries petits paràsits).

Ara sembla que estem netes, però tinc com una obsessió i no paro de notar picors ni de passar la pinta per veure què trobo....

Ja ho sé que per això ningú dirà que som uns bruts, ni descuidats, ni de res de res (per cert, ja em avisat a l'escola), però jo em pregunto: no eren els polls un signe de brutícia? no ens rentem sovint, inclús massa, llavors com és que ens estimen tant? com és que a hores d'ara cada any a les escoles s'escampen tans polls? No vull semblar com aquella monja famosa quan la grip aviar per anar en contra de les farmacèutiques, però no hi haurà "algú" que es dedica a escampar els bitxets?

Ja sé que segurament la resposta està en que passa perquè passa.... però no m'és suficient, perquè no ho entenc, i a més, em fot per si els de casa els anem escampant pel món i pels caps dels amics malgrat la nostra vigilància constant.

Deliciosa Martha

Casualment, com hem sol passar, el dijous vaig enganxar a una peli de TVE2: Deliciosa Martha. No sabia de què anava ni qui eren els actors, però això de que girés al voltant d'una cuina em va fer quedar.

Als pocs minuts ja vaig veure que era una pel·lícula europea (ara sé que mig alemanya, mig italiana, mig suïssa) que barrejava suaument, el drama, la comèdia i el romanticisme. Amb un final previsible, la vaig gaudir (quatre llàgrimes i un somriure al meu rostre).

Si algú la vol veure, em sembla que a Cinetube hi és (en aquesta web alguna vegada he vist alguna peli, amb força bona resolució. Només un què... als 72 minuts de visionat es talla, si és que no ets de pagament, el meu cas, i t'has d'esperar 30 minuts aproximadament per veure, normalment, el final).

Temps de cireres

Ja estem al mes que arriben les cireres, les de veritat, les de tota la vida (res d'aquells cicerots xilens que podem comprar per Nadal a preus desorbitats)....

Ja fa alguns dies que corren per les parades del mercat... però ahir em vaig ben firar, i vaig arribar a casa amb dues caixes de cireres del Jerte (no em vaig tornar boja, no, és que em van donar dos caixes al preu d'una, i una cosa així jo no la deixo passar).

Així que aquests dies els de casa esmorcem cireres, dinem cireres i sopem cireres... Un plaer! ... I com que total aquesta fruita només dura poc més d'un mes..... no l'arribarem a avorrir..... perquè després, els de casa ens esperarem un altre any a gaudir d'aquesta fruita.... (slow food????).

A més, he llegit avui mateix que les cireres són excel·lents com antienvelliment per la nostra pell; per la seva capacitat desintoxicant i depurativa per prevenir la gota, l'artritis, malalties reumàtiques i oncològiques; per millorar la diabètis i l'osteoporosi; i són adients a les dietes per aprimar-se. A més, són altament recomenables per a dones de més de 40 (ja properes a la menopàusia) perquè aporten calci i vitamina C excel·lent per la bona salut dels ossos.

Vaja, tot plegat indica que les cireres són una benedicció.... Me'n vaig a menjar-ne.....

El Poble Espanyol, quasi vint anys després

El Poble Espanyol ha canviat molt poc, per no dir res, en aquest temps. Només que ara m'ha semblat molt més petit que llavors..... Clar que potser hi tenia molt a veure que erem onze famílies (la majoria de les quals de quatre membres....) i fèiem soroll i ocupavem força espai.....

Ha estat la primera sortida de pares i fills de la classe de l'A. (si, si, aquells de la festa...., per cert, si heu d'anar al Poble Espanyol porteu el carnet de la biblioteca, el dels supers o el de l'Abacus que obtindreu un bon descompte o us sortirà quasi gratis o directament gratis).

Primer hem fet un taller de reciclatge del qual hem sortit amb una joguina, després seguiment del grup d'animació que veieu a la foto (titelles, circ, música en directe....), dinar de pic-nic amb joc de fang inclós (les meves les que han quedat més brutes) i finalment gelat a la Plaça Major.

Ha estat bé i divertit, malgrat la separació evident de pares i mares a l'hora de fer el cafè i manualitats (excepte el meu J.), i dels temes de conversa (les mares dels nens, els pares de feina).

Copa NO, Lliga SI, Champions ???¿¿¿¿

Divendres a la tarda, a la sortida de l'escola vaig animar-me i xino xano vaig portar a les nenes al Camp Nou. L'avi ens va acompanyar, ell que va ser una dels que va anar a Basilea i que poques vegades després ha vist un partit des de la graderia.

A les 6 ja entravem per la porta 35 del gol sud. Tot just començaven a omplir-se les primeres grades, però el rebombori era increïble. La petita, es tapava les orelles i volia marxar a casa, però poc a poc es va anar enganxant a l'ambient. Tots plegats ens vam enganxar. Crits per aquí, salts per allà, aprenent allò de "blaugrana al vent...".

Pensava que a la mitja hora ja hauriem sortit d'allà, però no (sort anava preparada amb aigua i altres queviures!)....vam aguantar fins que vam sentir: MESSI! i ens vam anar. Ja estavem esgotats, i això que teniem seient quasi a primera fila, amb la cara pintada de blau i vermell i amb una banderola de plàstic (moltes gràcies Sr. Mundo Deportivo, que les de roba valen una pasta).

Uff, mai m'hagués imaginat en aquest sarau. De fet, no m'agrada especialment el futbol.....

Sense connexió

No, no he abandonat el blog..... La maleïda tecnologia que ens ha fet a casa, de nou, una mala passada.

Tot i que semblava que ja s'havia solventat els problemes al portàtil, després de la reparació d'HP.... tot va ser un bluf.

Una setmana després, Internet Explorer va deixar de funcionar, i el van seguir , uns dies després, el Firefox i Chrome.... Vaja que no hi havia manera de connectar-me al món des de casa!!!!!

Tot i que el servei d'HP no ha deixat d'atendre'm, el fet d'escriure'ns correus que triguen més de 48 hores en donar la volta ha fet inviable aquesta opció de reparació... a més, estic farta i desbordada, NO ENTENC RES.

Ara té la màquina un tècnic que diu que tot ho ha provocat un virus resident que es resisteix a ser eliminat...... Bé, tot plegat em sóna una mica bastant esotèric.... Ha fet un apanyo, i puc connectar-me amb un cable, res de wifi, que això el virus també s'ho ha carregat.

Segueix intentant cercar la solució de la màquina de casa.....(què buit ens sentim els de casa sense l'ordenata, encara que com tot, al final t'acostumes).

Sabia que arribaria.....

...el dia que ens convidarien a la primera festa d'aniversari d'algun nen@ de la classe de l'A. Està a P5 i fins ara ens havíem salvat.... I dic salvat, perquè ara mateix em sento angoixada en la contradicció.

Primer dir que em semblen bé les festes d'aniversaris infantils, i per suposat que cadascú la celebri on més a gust se senti, independenment de la butxaca. Jo personalment, sóc de les que penso en un parc i preparant-ho jo, que encara que pugui semblar més cutrillo a mi m'omple més, perquè tinc la sensació d'estar donant part de mi mateixa als altres.

El segon tema, i que és el que més m'ocupa ara, és el tema regals. Per les meves, quan fem festa, no vull grans regals. Algun detallet si, però no que es tiri la casa per la finestra, i més ara que en general tenim excessives coses i acabem no valorant el que tenim. Pels regals dels altres... aquest és un altre tema.

Com que és la meva primera festa, he fet un estudi sociològic sobre el tema entre amigues i companyes de feina. Quan ahir em van dir de fer un regal conjunt, em va semblar bona idea. El que no em va semblar gens bé, van ser el 12€ proposats. Ho vaig trobar desorbitat! Tant o més del que jo posaria si fes un regal individual.

D'aquí la meva consulta a tort i dret. El resultat: cadascú fa una cosa diferent. Uns regals individuals, de cost 6-8€. Altres regals conjunts de 3-6€. I finalment uns pocs regals conjunts de 12€ (clar que aquests darrers acaben comprant 5 o 6 regalets per a gastar tot el recollit, on està la gràcia de fer un regal conjunt???).

Els dos primers grups són el que més m'agraden, perquè em sembla que regalar a una nena de 6 anys per valor de 120€ o més... no segueix la meva filosofia de vida. Jo no sóc de regals caríssims, i en tot cas, vull decidir el que em gasto segons el meu desig.

Fins aquí no hauria d'estar angoixada... però ara ve, com ho planteges això als altres pares? ho entendran? entendran que A MI em semblin masses diners però que ells poden fer el que vulguin? entendran que puc anar per lliure? he de dir que no podem anar a la festa i problema per ara solucionat? com trobo les paraules per explicar-ho educadament i sense ferir ningú? he d'acceptar (si és així no estaré satisfeta amb mi mateixa)?Tinc la sensació que segur que pensaran que sóc una gasiva i/o ridícula, i això no em preocuparia el més mínim, si no acaba afectant a la nena....(ja m'enteneu...)... uffff! (em sento tan insegura de nedar contracorrent....)

Un detall sense preu

El dia de la mare, a casa no ho celebrem, ni fem regals. Però, ahir vaig rebre unes boniques flors (jo havia donat la idea el dia d'abans, encara que segur que el J. ja l'havia pensada, per aprofitar el ram i que avui l'A. pogués portar una flor a l'escola per a deixar-la com els demés nens a la capella).

...M'agraden les flors en un gerro sobre la taula, però en la meva tendència natural de tipus estoic, em dol el preu desorbitat versus el poc temps que duren i el poc que estic per casa....

Però el millor regal, va ser que l'A., la gran de casa, en veurem dormida al sofà (devia tancar els ulls 5 minuts mentre veia la tele, eh!) junt a la seva germana es va aixecar i va agafar una manteta rosa i vella de quan jo era petita i ens la va posar per sobre per a que no tinguéssim fred.... MARAVELLÓS!

Les mares

Les mares som maravelloses.

Reconfortem quan tenim por. Passem moltes nits sense dormir. Donem petons i abraçades. Guarim quan estem malalts. Sabem quan tenim gana, son o mal de panxa. Acompanyem. Preguntem. Escoltem. Opinem. Ajudem. Ensenyem camins. Dient quan està bé i malament. Sabem com vestir una nina o posar una roda al camió. Sabem llegir i com disfressar-nos. Aixuguem llàgrimes. Fem riure. Fem plorar. Aplaudim totes les gràcies i les cridem als quatre vents. Orientem. Aconsellem. Ensenyem. Valorem el camí triat i el seu futur. Els fem estudiar i fem deures. Ajudem més enllà del que algú podria pensar......i mil coses més que cadascú pot afegir.

Per tot això som exigents amb els fills (potser massa i tot). Volem que segueixen fil per randa els nostres consells. Creiem que sempre tenim raó. Creiem que la nostra experiència és l'única que val. Creiem que les coses s'han de fer quan nosaltres diem que s'han de fer. No ens agrada la roba que trien ni el pentinat. Els amics i les parelles no són del tot encertats. Donem idees pensant que mai les tindran. No valorem les seves habilitats i cridem les seves incapacitats. Preferim fer-ho abans d'ensenyar. Ens enfadem si pensen diferent i ens repliquen. Ferim sense ser conscients. Creem males consciències.... i mil coses més que cadascú pot afegir.

Tot plegat, coses bones i coses dolentes, és fruit de l'amor que tenim pels nostres fills. Incondicional, malgrat tot. Un lligam, en el sentit més literal de la paraula, que difícilment es trenca, i que per això és complex de gestionar.

Un dia atrafegat

Bon punt m'he llevat ja sabia que el dia seria atrafegat, moooolt atrafegat.

Per això, i malgrat que pel meu cap em rondaven els afalagaments del dia d'abans que diverses persones al llarg del dia em van deixar anar (Estàs moooolt macaaaaaa!.... total perquè portava vestit una mica curt estil Diesel, que no vol dir Diesel, mitges i sabates de taló), he decidit ficar-me dins d'uns texans i d'unes sabates planes.

Com cada dia he anat a la feina, però l'hora de dinar (60 minuts) l'he utilitzada parcialment per arribar-me al centre comercial (40 minuts) a veure si trobava les samarretes i sabates que ens han demanat des de l'escola per a que les nenes facin el festival d'aquí a pocs dies. He tingut la sort de cara parcialment. He aconseguit la samarreta blanca. Encara em falta la negra i les xines negres. Clar, que de pas, m'he firat per mi (una sahariana moníssima i baratíssima) i pel J. (un polo, econòmic i quasi tan mono com la meva troballa). Finalment, he pogut dinar (20 minuts).

A les 5, després de recollir a les nenes a l'escola tenia aparaulada la visita del tècnic que revisa la caldera.... I vaja, ha arribat 30 minuts abans.... així que he hagut de fer uns quants malabarismes per a que algú que no fos jo recollís les nenes.

Per acabar les coses previstes, m'he arribar a la parròquia a portar tres bosses enormes de roba que els de casa ja no farem servir. De tornada, he decidit avançar part de la compra setmanal....

Uff, ara estic una mica destrossada, encara que contenta perquè he triat les sabates correctes.

Sant Jordi abroad

Aquest any Sant Jordi ha caigut en mig de la Setmana Santa, i això ha estat la pitjor cosa que a editorials, llibreters i entusiastes de la festa ens podia passar (a part de la pluja, és clar!). Però qui es resisteix a quedar-se a casa per celebrar el Sant Jordi enlloc de marxar uns dies fora? Jo no, i això que a mi m'encanta passar la tarda d'aquesta diada passejant pel mig de Barcelona, malgrat les multituds..... veient paradetes i trobant coneguts de manera casual....

Tanmateix, tot i no estar per la meva ciutat, Sant Jordi ha estat celebrat com mana la tradició. Llibre pel J. i les nenes, i rosa (collida directament del roser pel propi J. per les nenes i per mi.... i per fer-ho extensiu, roses per totes les dones de la família, encara que per elles no signifiqués res..... tot i que estic sgeura que d'aquí a quatre dies diran que la tradició de regalar una rosa per Sant Jordi és seva de SEMPRE....., com diuen ara que la festa del seu patró Sant Jordi s'ha celebrat DES DE TEMPS IMMEMORIALS AMB UN PETIT PARÈNTESI DURANT 40 ANYS.... i que el dia del llibre amb parades al carrer l'han també celebrat SEMPRE.... ainsssss aquests manyos!).

Per pensar.

Cadascú és molt lliure de pensar com vulgui, però a mi, les contínues crítiques contra totes les retallades que proposa el govern de la Generalitat no m'agraden. I amb això no vull dir que estigui d'acord amb totes les propostes i mesures que fan, perquè com és lògic, no ho mirem tots amb els mateixos ulls.

Jo no sé fins a quin punt la caixa és tan buida com diuen, però molt no hi deu quedar, i per tant s'han de prendre decisions per intentar solventar el problema (al cap i a la fi, com fem a la nostra economia domèstica quan no arribem a final de mes).

Penso que hem viscut una època de lligar els gossos amb llonganisses, i això, tampoc és sostenible (moltes infraestructures infrautilitzades; una sanitat universal i gratuïta malbaratada, sense una gestió i ús conscient i eficient; un ensenyament amb excessius canvis de plans, una cultura sobresubvencionada; etc., etc., etc.). Penso que no s'ha pensat en el demà, i sense ser una obsessió, s'hi ha de pensar. Penso que es critica molt als que porten els nens a la concertada i tenen una mútua mèdica, per exemple (no som una elit, només persones que decidim gastar part dels nostres diners en uns serveis determinats treien-los d'altres despeses, i crec que aquests alters serveis han permès que el sistema públic no estigui saturat i desbordat des de fa anys).

Penso moltes coses, i tampoc sé on rauen les solucions de tot plegat (ara que les Espanyes no ens prenguessin els nostres calerons i ens retornessin tot l'expoliat hi ajudaria molt, segur).

El que tinc clar és que ningú no vol que retallin la seva parcel·la perquè és la "més important", però que les coses no poden seguir així.

Segur que no sóc l'única que penso així, i sinó llegiu una opinió més, la Xavier Roig (tal i com la recull el blog del Joan Josep Isern). M'ha agradat. M'ha fet pensat, i m'ha suggerit aquest post. Potser tots hauríem de fer un major exercici d'anàlisi de la realitat i d'autocrítica.

Cansada...

...Estic cansada, extremadament cansada (sobretot físicament, però també de cap, i la meva cara ho reflecteix al 100 per 100 i tothom em diu: fas cara de cansada? estàs preocupada? no has dormit?)... perquè....

....potser és que porto unes quantes nits seguides que no dormo d'una tirada (coses de l'enuresi infantil)...

...potser és que ja no aguanto sortir de nit a sopar amb les amigues (total a la una ja estava a casa)....

...potser és que treballo moltes hores...

...potser és que em passo el dia asseguda...

...potser és que vull portar talons i no hauria...

...potser és que vull (he, del verb haver de) fer moltes coses i no trobo un moment per escarxofar-me al sofà...

...potser és que penso massa i pel meu cap corren projectes i idees amunt i avall sense parar...

...potser és que anar a comprar amb carro i les nenes en bicicleta i patins no és una bona idea....

...potser és que no hauria d'escriure tan a l'ordinador...

...potser és que estem a la primavera i m'ha afectat la famosa astènia...

...potser és que vull estar per tot i per tots...

...potser és que ja tinc una edat...

...potser és que sóc molt autoexigent....

...potser és que encara no funciona bé l'ordinador de casa i he de batallar amb els serveis tècnics...

...potser.....

Hi han tants potsers, que llegint-los ara un darrera de l'altre, no m'estranya que estigui cansada! (clar que segur que ni més ni menys que qualsevol altre, però a mi, ara amb 42 anys a l'esquena, me'ls noto més).

Las chicas del bar

Avui toca sopar amb "las chicas del bar", nom que va posar l'A. a un grup de mares de l'escola de les nenes amb qui dos cops a l'any surto a sopar. De fet, només amb una en sóc amiga, amiga, i les altres són conegudes. Però després de tants anys, són conegudes d'anar a sopar dos cops a l'any. El nom donat al grup, chicas del bar, sona a que ens passem la vida al bar, oi? Doncs no és cert. De fet no anem mai. La meva petita A. se li va ocórrer per anomenar a les que anàvem a sopar....

Aquests sopars van sorgir ja fa uns anys, quan la meva amiga M. i la seva germana van decidir quedar amb mares de la classe dels seus nens. Tot i que jo no tenia de criatures, em van convidar. Les coneixia a totes de trobar-nos pel carrer o al parc: elles vigilant els seus nens petits, jo badava.

Durant anys, els sopars sempre han estat al mateix lloc: una llesqueria del barri. No per por a sortir del mateix, sinó perquè a alguna no li agrada gaire cosa més que el pa amb jabugo. Tanmteix, els dos darrers sopars de Nadal, hem variat, això si, els dos cops al mateix lloc i dins del barri. Aquesta variació a mi em va permetre de passar d'una torrada el més rara possible a menjar carn de cangur i d'estruç, una oportunitat que no vaig voler deixar passar.

El sopar d'avui ja traspassa fronteres, i anem a un altre barri. El restaurant triat: un wok (amb el temps, a més del jabugo li agraden les gambes). Tot i així, avui sí, m'arreglaré i em posaré talons, seguint els consells de la meva amiga G., per una nit que surto!!!!

Actualitzacions....

Han passat els dies, i les coses canvien o rebo més informacions. Aprofito la meva hora de dinar (mentre no tingui el meu ordinador a casa) per fer un breu post.

Primer. Es veu que els de les màquines de vending van llegir el meu post, i ara ja tenim dos fileres de bocates: una pels de pernil i una pel de tonyina. Bien!!!!!!!

Segon. Aquesta dèria meva de tenir xocolata a la feina, és una cosa bona. Ho avalen uns quants informes, entre ells un que han publicat els d'Eroski Consumer: Xocolata, pecat o plaer saludable? Hummm, plaer saludable, sense cap mena de dubte. Estic d'acord amb l'article: la millor és la negra, negra.

Tercer. Després de quasi cinc mesos sense passar per les mans de l'osteòpata, hi he de tornar. La ciàtica ha fet de nou acte d'aparició i les vèrtebres que m'aguanten el cap només saben que dir crec, crec, crec i quetecrec.

Desintoxicació forçada

El passat cap de setmana vaig MATAR el meu ordinador. Feia dies que feia el tonto, i com que encara està en garantia, vaig seguir totes les instruccions telefòniques i per e-mail del servei tècnic d'HP.

Però aquesta darrera acció, que havia d'arreglar-ho tot, va resultar un desastre total i l'ordinador ja no es va engegar més..... (és la bondat d'haver-te de convertir en tècnic informàtic gràcies a un pseudocurs de menys de 24 hores a distància perquè els serveis tècnics de les empreses ja no tenen una seu tangible a la qual portar el teu aparell i que el toqui qui en sap.....). Ara si que l'arreglarà el servei de reparacions d'HP. Però no seré jo qui els hi porti. Tot serà molt asèptic!: un missatger el recollirà i el retornarà.... Amb tot plegat, porto més de tres mesos de lios.....

Però al que anava.... Els dos primers dies sense ordinador van ser durs. Tot i que normalment no l'obro els caps de setmana, aquest....EN TENIA UNES DE GANES d'escriure, navegar, mirar el correu.... Em vaig sentir una mica addicta????? Clar que els dies han anat passant (i passaran) i ja no em resulta tan imprescindible (m'estaré desintoxicant????, clar que segur que ajuda que des de la feina llegeixi el correu i alguna cosa més...). De totes maneres, aprofitant l'oferta de La Vanguardia per aconseguir un Netbook per 80€, ja n'he demanat un... (així a casa els dos familybloguers no ens haurem d'esperar l'un a l'altre per escriure...).

Les obres socials de les caixes

Si hi ha alguna cosa que m'agrada de les caixes és la seva obra social. Segurament no té res a veure amb el que en els seus orígens pretenia ser, però crec que adaptada als nous temps tenen alguns aspectes destacables: Preserven patrimoni, arquitectònic i natural, i sobretot fan una àmplia activitat educacional i d'esbarjo. Ja sigui al CosmoCaixa, al Caixafòrum o a la Pedrera, els nens i les famílies podem gaudir d'activitats ben diverses (hi ha per triar i remenar), segons la meva experiència de manera molt recomanable. Unes vegades gratuïtament i d'altres pagant (però tampoc no tant).

La tarde del diumenge vam triar passar-la a la Pedrera, per veure què es coïa en l'activitat Jugant amb l'arquitectura. I va estar bé, molt bé. Les tres hores que hi vam estar es van passar volant, i això que no vam parar: escoltar i veure el conte de Hansel i Gretel (quina meravella de petit decorat que va fer el contacontes amb bledes, cols, pebrots enciams que feien d'arbes, col-i-flors que feien d'ovelles, galetes i caramels que feien de caseta... Estava per menjar-s'ho!), jugar als tres en ratlla, fer macroconstruccions d'arcs, reconèixer textures, formar part d'una orquestra sense instruments convencionals (a mi em va tocar ser el soroll del coets quan pugen amb ajuda d'un globus) o jugar a muntar estructures amb peces de fusta i perquè no, tirar-les al terra al final de tot (l'art és efímer!). I tot això, veient l'interior de l'edifici gaudinià o el passeig de Gràcia des d'una finestra ben sinuosa.

I al sortir d'allà, amb l'agradable sensació d'haver gaudit (l'activitat i el seu fil argumental estaven ben treballats), també em va venir un regust amarg al pensar què passarà amb tota aquesta obra social quan les caixes es reformulin en bancs segons els interessos de ves a saber qui (encara que jo tinc la meva pròpia opinió al respecte...).

Estic divisant el final?

31 de març. De nou tinc la sensació que s'obre una nova caixa de trons a la feina i pel meu cap apareix constantment una sentència: cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar....

3 persones han marxat (acomiadades, per suposat, d'una manera o altre: per sorpresa o per avorriment de la manera de fer i desitjant de marxar després de 20 anys), i ja són prop de 40 en poc més de dos anys. Sempre és així, poc a poc, com un degoteig.... I ara ja la gent preveu que això no acabarà aquí (això si, ens queixem molt fluixet, quasi en silenci).

Jo pel meu caràcter una mica derrotista i crític fa temps que ho penso (de fet des de que van marxar els primers, entre ells la meva amiga T.). El que no sé imaginar és quan temps durarem....

El meu cap va pensant què faré si m'arriba aquest moment, o inclús abans, com muntar algun micronegoci alternatiu i/o complementari... però es clar, el que faré del que penso que faré segur que no tindrà gaire a veure (si més no és el que em va quedar prou clar veient el programa de "L'endemà" de TV3 que parlava de l'atur).

En tot cas, si em trobo en aquest tràngol, espero tenir idees i molta, molta sort (com la que desitjo als que ahir  van marxar).